13/10/08

una curandera anomenada Lila Downs

La vam deixar fa un parell d'anys a La cantina on, entre copa i copa de tequila, oblidava les seves penes i actualitzava les rancheras i els corridos de mascles com Alfredo Jiménez. En el seu retorn Ojo de culebra (editat com Shake Away als Estats Units amb canvis en el tracklist), Lila Downs s'ha posat en mans de curanders per a treure endavant el seu, possiblement, treball més ambiciós, ple de sorpreses.

En primer lloc, els convidats: tenim a La Mari (Chambao) a Ojo de culebra, en la qual el flamenc-chill out es barreja amb la cúmbia; a Rubén Albarrán (Cafè Tacvba) a la circense Perro negro; a la veterana Mercedes Sosa en el preciós bolero Tierra de luz; a Gilberto Gutiérrez (Mono Blanco) a la folklòrica Los pollos, amb protagonisme de l’arpa; i, què hi farem, a Enrique Bunbury a Justicia, oberta amb un recitat.

En segon lloc, les versions: l'excel·lent Black Magic Woman de Peter Green popularitzat per Santana, a duo amb Raúl Midón, amb accent en els metalls latin jazz i fragments en castellà on la cantant exhibeix el poder de la seva veu a l’estil de La Lupe o Yma Sumac; el I Would Never de Blue Nile, una balada pop jazzy on Lila li pot plantar cara sense problemes a Norah Jones; i, sobretot, el romàntic Yo envidio el viento (el I Envy The Wind de Lucinda Williams), embellit amb el solo de trompeta de Brian Lynch.

I finalment, està el so: en lloc de quedar-se estancada en la seva posada al dia del folklore mexicà, Downs obre vies inèdites fins ara. Només així poden explicar-se la irresistible fanfàrria de l'est europeu en la ja citada Perro negro, el rock’n’roll deutor de Los Lobos més recents a Minimum Wage i en el Skeleton amb metalls a l’estil de Nova Orleans, i el funk barrejat amb cants tribals a Silent Thunder.

No és que la vistosa cantant hagi deixat enrere la seva herència (ni els ritmes ni les belles llegendes que il·lustren alguna de les seves cançons). D’això en tenim la prova per exemple a Taco de palabras, una cúmbia que juga amb elements gastronòmics, o l’abans mencionada Los pollos. Simplement, l'ha enriquida, gràcies a la coproducció del jazzman Brian Lynch, autor d'uns arranjaments de metall més cuidats que mai, amb la complicitat de col·legues com Clark Gayton i Anat Cohen.

"Per favor dóna suport a la teva curandera local", ens demana Lila en els crèdits del disc. En el meu cas, ella és la meva curandera i m'ha fet sentir realment bé amb la seva nova proposta.

I aquí us deixo amb ella amb dues de les noves cançons. La primera és Minimum Wage, en directe a Nova York el passat agost:



L’altra és Tierra de luz, el seu duet amb Mercedes Sosa, en un muntatge amb fotos:



5/10/08

la meva veritat i Geraint Watkins

Bé, vaig prometre fa dies que explicaria en aquesta pàgina el motiu pel qual no actualitzava el blog tant sovint com voldria. Però després ho he estat pensant i crec que potser no fa falta que entri en molts detalls.

Simplement diré que he començat a treballar en una nova feina que m’ocupa gran part del dia, i que té a veure amb la revista amb la qual col·laboro des de fa anys, Rockdelux. El qui vulgui saber-ne més coses, que m’ho pregunti i li respondré en privat, o que esperi a llegir la pàgina 3 del proper número. I no dic res més.

I ara anem amb les recomanacions. A la redacció de la revista arriben, com és natural, molts discos, però rarament n’hi ha un que, en el meu cas, reclami la meva atenció quan l’escolto. Però això ha passat fa poc.

El paio en qüestió es diu Geraint Watkins. Però qui dimonis és? D'on ha sortit un talent tan immens? Aquestes són les primeres preguntes que un es fa després d'escoltar In A Bad Mood (Goldtop, 2008), el nou treball del gal·lès des de Dial 'W' For Watkins (Yep Roc, 2004). I arriba la resposta: teclista de sessió durant prop de trenta anys, ha posat el seu piano rhythm’n’blues i el seu acordió d'aires criolls al servei de Dave Edmunds, John Martyn, The Fabulous Thunderbirds, els Rhythm Kings de Bill Wyman, i John Wesley Harding, entre d’altres. Encara que les seves col·laboracions més recents inclouen a Van Morrison i, sobretot, Nick Lowe, qui aporta la seva guitarra rítmica a diversos talls de l'àlbum.

Amb aquesta etiqueta d'un "dels secrets millor guardats" i superada la cinquantena, Watkins se'ns mostra com un crooner tot-terreny: des de l'afrancesada Unto You, digna d'un soundtrack de Jacques Demy, al blues superlatiu de Fools Like Me, amb metalls dixie a punt d'entonar el Stormy Weather; dels aires llatins i tanguístics de Chagrin al jazz Jenni, amb la categoria de James Moody; del blue eyed soul de History al calipso-blues de Bourgeoisie, amb fragments en francès. Sense oblidar el pop més lleuger de My Love, o el country tenyit d’aires caribenys de Easy To Say ‘Bon Temps Rouler’. I tot això, pel que fa al material propi.

En les versions, Geraint aporta aromes de zydeco amb el seu acordió del bayou al Heart Of The City de Nick Lowe, i interpreta el clàssic del jazz At Last com el My Baby Just Cares For Me de Nina Simone. Diu Lowe d'ell: "el seu estil és difícil de definir: jo el situaria com la baula perduda entre Paolo Conte i Howling Wolf". Més enllà de les etiquetes, Geraint Watkins no sembla estar, en absolut, de mal rotllo com el títol del seu àlbum indica.

I si el voleu veure i sentir en directe, aquí el teniu amb el tema Deep In The Heart Of Texas:



I aquí, al costat del geni de la pedal steel BJ Cole, amb Secret Love, en un concert de 2007: