el meu passat com a "guitar hero"

És un tòpic, però molts malpensats ho diuen. Allò que tot crític de cinema en el fons és un director frustrat: ho apliquen a la música i ja estàs sentenciat. Per la mateixa regla de tres tot crític musical és un músic frustrat.

Això és cert? No crec. Encara que, en el meu cas, vaig pensar abans a tocar la guitarra que a escriure sobre música. I com se’m va ocórrer? Suposo que com a molts altres: tenia un amic al col•legi, el Jorge T., que tocava molt bé la guitarra elèctrica, i fins i tot tenia contactes amb personatges que en el futur es convertirien en famosos.

Recordo especialment la festa de fi de curs de COU al col•legi dels jesuïtes de Casp, amb l’actuació d’una banda integrada per, atenció, els Rebeldes Carlos Segarra a la veu i guitarra i Aurelio Morata al baix, el futur tenista Joan Aguilera a la bateria, i el meu amic Jorge a la guitarra. Avui dia pagaria el que fos (bé, no tant) per una gravació d’aquell concert amb uns pre-Rebeldes (perquè crec que la banda encara no existia com a tal).

Sigui com sigui, se’m va ficar al cap que volia una guitarra elèctrica. I com em sol passar quan desitjo una cosa, no vaig parar fins aconseguir-la. Això sí, per reunir els diners necessaris vaig haver de vendre, entre d’altres coses, la meva estimada col•lecció de còmics Marvel (amb exemplars històrics de sèries com Spider-man que avui valdrien un colló).

Un cop aconseguida la guitarra, una imitació d’una marca no t’hi fixis de la mítica Gibson Les Paul, només em faltava aprendre. I en lloc de classes, solfeig i tonteries per l’estil, vaig optar pel mètode més senzill: escoltar els discos dels mestres i intentar emular-los.

S’ha de dir que, com tot en aquesta vida (la feina, el sexe i moltes coses més), tenia vocació de solista. Això vol dir que no sabia fer ni un acord, només solos de guitarra. Desconeixia el que era una guitarra rítmica, només sabia fer solos, basats en la improvisació és clar. I vaig descobrir que com moltes altres coses, la qualitat depenia de l’estat d’ànim. En aquell moment els meus mestres van ser els grans del blues: B.B.King, Clarence Gatemouth Brown i gent per l’estil. Vaig aconseguir imitar prou decentment els solos de King. Però ja em va costar més agafar l’estil del meu heroi d’aquells dies, Stevie Ray Vaughan. Tampoc no vaig aconseguir dominar del tot l’estil slide, tot i utilitzar un bottleneck.

D’aquella època procedeix la foto, en plan guitar hero campestre (atenció a la caseta del gos i al meu aspecte, digne de formar part de Grateful Dead o la Credence Clearwater Revival). Per als qui dubtin de la meva vocació musical, els diré que, a més de la guitarra, vaig arribar a tenir un baix (aquest sí, de bona marca, un Washburn crec), perquè volia aprendre a tocar slap com els baixistes funky, i una caixa de ritmes. Estava clar que no volia fer un grup, sinó muntar-m’ho de multiinstrumentista com el Prince.

Avui dia, només conservo la caixa de ritmes, una relíquia de l’any de la castanya que no serviria ni per a un retorn d’Azul y Negro. El baix li vaig vendre a una noia i la guitarra, la trobo a faltar. Sí, vaig cometre el més grans dels pecats d’un guitarrista: deixar-la a un altre. Conclusió: mai no deixis la teva guitarra (encara que sigui per guanyar-te la confiança del fill adolescent de la teva novia – els problemes de sortir amb una dona més gran), abans deixa a la teva novia.

un becari enfrontat als mètodes mafiosos del rock català

Normalment, quan ets als darrers anys de la carrera de periodisme, t’ofereixen fer pràctiques en algun mitjà. Recordo que em van passar una llista de diaris, i havia d’ordenar-los segons el meu interès. Recordo que vaig posar en primer lloc El Periódico i el darrer l’AVUI. I quin em va tocar? L’AVUI, és clar. La llei de Murphy, un altre cop...

No és que tingués res en contra d’aquell diari, però en aquella època tenia una imatge de diari massa polititzat i dens, per dir-ho d’alguna manera. Però bé, l’any 1985, un any abans d’acabar la carrera, vaig aterrar a la redacció de l’AVUI com a becari. La figura del becari, pels qui hagin viscut l’experiència, ve a ser la de l’ase que rep tots els cops. Dit d’una altra manera, no arriba al punt de què et facin portar els cafès, però sí que normalment et cauen tots els marrons.

Crec que l’estada com a becari solia durar tres mesos, durant els quals era normal fer rotacions per diverses seccions del diari. Vaig començar a la secció de sang i fetge, com anomenava jo a Fets i gent, i em vaig encarregar d’escriure tota una sèrie de notícies sobre accidents, tragèdies aèries i morts de famosos com Rock Hudson. Allí vaig aprendre la tècnica del refregit, que consistia en agafar teletips de diferents agències i fer-ne un resum.

Vaig tenir la desgràcia de patir una sotsdirectora (Àngela Vinent, posteriorment vinculada al departament de premsa de l’ajuntament de Barcelona i a Pasqual Maragall, i ara flamant component del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) que es prenia al peu de la lletra el caràcter de pringat dels becaris. Recordo perfectament una vegada com discutia amb un altre dels subdirectors sobre qui havia de fer una feina que era tot un marron, i com ella deia “que ho faci el becari, que per això està”. I també recordo com una vegada em va fer repetir una notícia perquè li faltava aquella bajanada que t’ensenyen a la facultat i que es diu “interès humà”, un element la manipulació del qual ha portat als programes de pornografia emocional tipus El diario de Patricia.

Sigui com sigui, la meva temporada a Fets i Gent va acabar, per sort, i vaig caure a la secció d’Espectacles i Ràdio i Televisió. Això va canviar la meva vida: no només vaig conèixer a S.R., qui es convertiria en l’amic que al llarg de la meva carrera m’ha proporcionat diverses oportunitats professionals, i que en aquells moments era el cap de secció, sinó que vaig descobrir la meva vocació de crític.

Com sempre, tot va ser fruit de les casualitats. La noia que s’encarregava de la informació musical deixava el càrrec per anar-se’n a Madrid, i jo vaig assumir-lo sense pensar-m’ho dues vegades. I la cosa va ser més senzilla del què em pensava: durant un matí, em vaig dedicar a trucar a totes les discogràfiques i promotores de concerts per a presentar-me, i aviat van començar a enviar-me discos i ofertes per a entrevistes.

No cal dir que es va acabar la temporada de becari i vaig continuar a l’AVUI fins al 1990, amb contractes de suplències. Però quan eren a punt de fer-me de plantilla, en el diari va haver-hi una moguda interna i les coses no van sortir com esperava. El llavors director, Santiago Ramentol, em va dir que em farien fix i que no hauria de fer cap prova com se’ls exigia a la resta que optava a altres llocs de treball, perquè portava cinc anys i no calia que demostrés res. Però a darrera hora em van obligar a fer la prova i, el pitjor, em va voler veure l’editor, Max Cahner, un paio conegut per la seva militància catalanista, en el pitjor dels sentits. Quan em va preguntar què em semblava el diari i li vaig dir que faltava informació musical, ell es va creure que em referia a l’òpera i la clàssica. Estava clar que no ens entendríem.

Malgrat tot, el meu pas per l’AVUI va ser una mica polèmic. Com a crític musical, no tenia pèls a la llengua, i si creia convenient carregar-me artistes considerats com mites per alguns, ho feia. Això va tenir conseqüències: des d’amenaces de trencar-me la cara per part de companys de redacció per criticar Pink Floyd, a enceses cartes de lectors per comparar un concert de Julio Iglesias a un míting d’Alianza Popular.

Després hi havia l’altre problema: era el començament del boom dels grups en català. Al principi, em vaig empassar els meus principis i vaig escriure articles sobre la majoria de bandes de segells com Picap i Discmedi. Però amb el temps, vaig començar a ser més crític sobre la qualitat de la seva música, i això no va agradar. Fins que un dia, l’Albert Reguant, manager de molts d’aquells grups i avui en dia reconvertit en guru de la new age i la world music, em va trucar per amenaçar-me. Em va dir, literalment, que si estava en un diari català per collons havia de parlar dels seus grups, i que si no ho feia vindria a protestar amb tots ells. Els meus crits d’indignació es van sentit a tota la redacció: no pensava tolerar una pressió mafiosa com aquella. I el temps m’ha donat la raó: la majoria d’aquells artistes han desaparegut. Suposo que la meva actitud no va agradar a algun dels caps més catalanistes.

I llavors, van començar els canvis: el meu antic cap de secció, com molts altres, va acabar marxant del diari, i les pressions es van fer més fortes. I fins i tot les censures: si una discogràfica et convidava a anar a Viena per entrevistar Luis Cobos, ho havies de deixar molt clar, no fos cas que els lectors pensessin que el diari havia pagat el viatge, per exemple. I va arribar la meva darrera crítica, inèdita perquè no la van voler publicar, una actuació de Raphael al Palau de la Música, on el deixava molt bé. I això, en un diari com l’AVUI, no es podia tolerar.

De la mateixa manera que recordo aquesta darrera crítica, recordo la primera que vaig publicar, la de Los Ilegales al desaparegut Studio 54. Aquell va ser el meu primer concert vist amb “ulls professionals”, però no el primer de la meva vida. Em vaig estrenar el 1974 amb un de Gilbert O’Sullivan, però aquest em fa vergonya reconèixer-lo. El primer que vaig gaudir va ser un de B.B.King a Badalona, quan encara no sabia que en el futur em dedicaria a això.

Per tornar a l’AVUI, també he de recordar que vaig patir els robatoris d’algun xoriço que s’emportava molt del material promocional de les discogràfiques. Així em van desaparèixer invitacions per a presentacions de discos, edicions especials (com el Tunnel Of Love del Bruce Springsteen amb un folder especial), i fins i tot fotos. Els meus sospitosos principals eren una telefonista/recepcionista, i un fotògraf.

De forma paral•lela a la informació musical, també vaig escriure articles de cinema, teatre, ràdio i televisió (vaig assistir a moltes presentacions i rodes de premsa a TV3, com la de la foto), i fins i tot toros ! Finalment, el 1990 van prescindir de les meves col•laboracions i van contractar un paio conegut amb el mateix sobrenom que un personatge de la sèrie Periodistas, que deuria ser més dòcil amb les pressions del rock català i més afí als gustos del gran públic (Rolling Stones, Pink Floyd, Supertramp, etc.). Ells s’ho van perdre.

la universitat i la bogeria dels 80

Els anys 80, l’època daurada per excel•lència, la que els que ja tenim uns anys recordem amb més carinyo. L’època de les tribus urbanes, quan en un mateix carrer del barri xinès (avui reconvertit per l’ajuntament en una zona lliure de pecat, un paradís per guiris i modernillos a la recerca de restaurants exòtics i bars de disseny) podies anar a un bar heavy i a un bar punk sense que et trenquessin la cara, després de menjar-te unes braves o unes bombes a les tasques de darrera de Correus.

Locals mítics com el Fantástico (d’ambient tant punk que els tamborets eren de pedra, on es podia veure una pel•lícula dels Sex Pistols envoltat de paios amb crestes, i on es recomanava no repenjar-se a les parets del lavabo si havies d’anar a pixar). O com el 666, en una zona del Poblenou que potser ja no existeix, una meravella de temple sinistre on les taules eren taüts invertits i les parets estaven decorades amb nínxols de cementiri, i on es projectaven documentals de bandes industrials com SPK amb autòpsies incloses. O com Texaco, també al Poblenou, el paradís del rock & roll nord-americà on els homes rudes (com diria el Miquel Calzada) convidaven a les noies. O el Bar Bar, on podies coincidir amb Nazario i escoltar preguntes tan absurdes com "de qué zona de Barcelona venís, de la zona alta?", amb respostes encara més surrealistes com "no, de la zona muerta". I molts més.

En aquesta època tan efervescent culturalment i musicalment, vaig començar la universitat, en concret el 1981. La veritat, no m’hi esperava grans coses, i com ja he dit, no vaig aprendre res que no sabés. Al contrari, si tenies la mala sort que et tocava un professor xungo, ja havies begut oli. Un incís: no cal dir que en aquells anys no existia Internet, no hi havia ordinadors a les classes, i al principi la Facultat de Ciències de la Informació de Bellaterra ni tan sols tenia un edifici propi, i les aules estaven repartides entre econòmiques, dret i alguna facultat més.

I ja no parlem de mitjans tècnics: el plató de televisió i ràdio eren ridícules habitacions. I no ens enganyem, el professorat (amb honroses excepcions, com l’actual conseller de cultura Joan Manuel Tresserras (en aquella època amb pèl), i el seu col•lega Enric Marin), no era una meravella. Es produïen casos estranys: un tiu que treballava a la ràdio i escrivia libres sobre ràdio donava classe de televisió (?), un que donava ràdio es va fer famós anys després com a reporter de TV3 amb la detenció en directe del Vaquilla o, el pitjor de tot, els personatges que mai no havien exercit professionalment i desconeixien el món real.

A part, també hi havia els personatges "mediàtics", com un genial Salvador Alsius (en plena fama com a presentador conegut per parlar del santoral, i amb anècdotes tan sucoses com una vegada que corregia exàmens a la platja i un cop de vent se’ls va endur), i un periodista "prestigiós" com Josep Maria Casasús. Aquest darrer pertany a la categoria de la que parlava abans, la dels professors xungos. El seu estil massa acadèmic i tradicional li feia explicar coses com la següent: en una ocasió, parlant del vestuari dels periodistes, va dir literalment que "los hombres deben llevar traje y corbata, y las mujeres falda. Aunque, claro está, si vas a entrevistar a un sindicalista, puedes ponerte unos tejanos".

Deixant de banda el seu pensament retrògrad i masclista, el pitjor de Casasús era la seva mania d’aplicar fórmules gairebé matemàtiques a la redacció periodística, coses absurdes com la piràmide invertida i similars. Me’n recordo perfectament del primer (i últim) cop que vaig fer servir aquest mètode en un exercici. El tema no recordo si el vaig triar jo i, en aquest cas, tampoc recordo si hi vaig anar o tot va ser una invenció: es tractava d’escriure una crònica d’un concert de Núria Feliu al Palau de la Música. No cal for que Casasús es va carregar el meu article, i a partir d’aquell moment vaig decidir que escriuria al meu aire.

Per sort, anys després, també a l’assignatura de redacció periodística però amb un professor molt més obert, vaig poder perfeccionar el meu estil, ja sense fórmules absurdes. I atenció, en aquell moment encara volia ser crític de cinema. Recordo quan un dia va venir de convidat Mirito Torreiro, un crític d’El País encara en actiu. Des d’un primer moment m’hi vaig encarar: tot i que darrerament s’ha suavitzat, en aquella època era conegut pels seus atacs furibunds al cinema nord-americà, com a bon sud-americà que és: qualsevol pel•lícula, pel sol fet de ser d’aquell país, ja era imperialista i, no cal dir-ho, dolenta. Així que d’entrada ja em va semblar un pedant.

La cosa encara va anar més lluny quan va afirmar solemnement que "no conozco a ningún niño que diga: yo de mayor quiero ser crítico de cine". Això va ser el detonant perquè jo saltés i li digués "pues mira, yo sí". Un altre incís: la única matrícula d’honor que vaig treure a la carrera va ser la de Història del Cinema, amb un altre gran professor (Tomàs Delclòs) que recordava Claude Chabrol acabat de llevar, i amb el qual es podia dialogar tranquil•lament i fer afirmacions com "Visconti és una merda, i el veritable mestre del melodrama és Douglas Sirk".

Molts es preguntaran com és que si estava tan apassionat pel cinema vaig acabar escrivint de música? Professors apart, potser m’hi van portar els companys: per exemple, el qui fou el meu millor amic dels anys de carrera, M.M., que em va descobrir molts grups i artistes, com el mateix Prince. Amb ell i altres com el genial Mel Smithwindow (evidentment un pseudònim, però a ell li agradava que l’anomenessin així, a la foto de dalt, juntament amb M.M. i un servidor), vaig anar ficant-me en la música, en les nits boges dels 80 i els bars, en els primers concerts interessants, en la ruta de les botigues de discos de segona mà que començava al carrer Tallers i acabava a Riera Baixa. Fins i tot vam crear uns grups ficticis anomenats Los Rinos (una mena de versió dels Residents), i Los Chirros (la seva faceta rumbera, molt abans del artificial boom de la rumba actual promogut per les discogràfiques oportunistes).

Ara només quedava un pas: el salt al mercat laboral.

el perquè de tot plegat

I com va començar tot? Com vaig caure en el perniciós món del rock, quan podria haver-me dedicat a una cosa molt més productiva (econòmicament parlant) i reconeguda? A diferència d’altres nens que de petits tenen molt clar el que volen ser de grans – bomber, policia, astronauta, o torero com l’Albert Pla – jo no sabia que faria per guanyar-me la vida, no en tenia ni la més remota idea. Això sí, només tenia clara una cosa: m’agradava molt escriure, sempre treia les millors notes a literatura, llengua i assignatures similars. I a més, sabia que ho feia bé.

Des d’un punt de vista musical, tenia uns gustos peculiars. Mentre els meus companys d’EGB i BUP escoltaven els Rolling Stones, Pink Floyd i vells per l’estil, jo em vaig decantar pel rockabilly i el country en un primer moment. Després vindria la fase del jazz, especialment útil per a traduir La conjuración de Catilina. I un dia, vaig descobrir el hip hop (estem parlant de finals dels 70) de la mà de Sugarhill Gang i el Rapper’s Delight primer, i Grandmaster Flash & The Furious Five després. En aquella època, ningú no donava un duro pel rap, i es considerava com la moda efímera de l’època, amb un parell d’anys de caducitat com a molt. També per aquells temps vaig descobrir l’artista que més he admirat (tot i les darreres decepcions): Prince.

Malgrat tot, la música no formava una part important de la meva vida. M’agradava, però com a qualsevol persona. El que sí m’apassionava era el cinema, i vaig començar a tenir clar que m’agradaria convertir-me en crític de cinema. En aquella època, l’únic lloc on s’estudiava alguna assignatura relacionada amb el cinema era la facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma. Així que quan el temps d’escollir una carrera va arribar, vaig triar periodisme, perquè al menys reunia les meves dues passions: escriure i el cinema.

I ara, un parell de consells: si creus que escrius bé, no estudiïs periodisme, perquè no aprendràs res, al contrari, el més probable és que et fotis una empanada mental amb les bajanades que t’explicaran. Fes una altra carrera, sempre podràs escriure. I molts preguntaran: i el títol? El títol serveix menys que una etiqueta d’Anís del Mono, en un panorama com l’actual en el què qualsevol garrulo escriu en una revista o surt per la tele o la ràdio, sense tenir-ne ni fava.

I ara bé el segon consell: si no saps escriure, no perdis el temps, a la carrera de periodisme no te n’ensenyaran. Això és un talent innat: o el tens, o no el tens. No és com anar al gimnàs i matxacar-se amb les peses, per veure com després d’alguns mesos apareixen músculs que no sabies que tenies. No, oblida-te’n i millor entra a un reality show: així després podràs presentar un programa de tele o escriure a revistes sense haver passat per la universitat. Que no saps escriure? És igual, algun negre ho farà per tu.

una introducció

Benvinguts a museu del rock: diari d’un crític fracassat, un weblog que sorgeix com a reacció al triomf dels mediocres i dels aprofitats. Potser si el món dels mitjans de comunicació no estigués plagat de persones sense talent, que només han aconseguit arribar on estan amb la vella tàctica del trepa o llepaculs, aquest lloc no existiria. Però sempre hi hauria temes sobre els quals opinar.

Aquí trobareu articles, crítiques, o simples pensaments sobre coses que m'inquieten o preocupen, i ja aviso que no tindré pietat. Mai m'he venut a no-res ni a ningú, i així em va. O sigui, que quedeu avisats.

I com està vist que el que més interessa a la gent són les xafarderies, les confessions personals, el relat de les cagades i tot el que resulta més humiliant, ridícul i/o excitant, he titulat aquest blog diari d’un crític fracassat, en homenatge al gran llibre Diario de una ninfómana de la meva admirada Valérie Tasso.

I quin és l’origen i la motivació d’aquest projecte? Doncs bé, neix d’una profunda reflexió, d’una pregunta que m’he fet sovint quan era al lavabo. Com he acabat escrivint una secció de freakades a un portal de la CCRTV, una cosa que avui dia qualsevol fa? On ha anat a parar el meu brillant passat com a periodista i crític musical? Així ha d’acabar la meva carrera de més de 20 anys en el negoci?

Potser per analitzar els meus errors (ningú no és perfecte, ni tan sols jo, encara que a vegades ho pensi), i per evitar que acabin tan amargats com jo els altres passerells que pensen que dedicar-se al periodisme musical és l’hòstia i un món ple de sexe, drogues i rock & roll, he decidit iniciar aquest diari.

Abans de tot, uns aclariments: tot el que explicaré serà real, i citaré a persones reals, tot i que la majoria de vegades utilitzaré inicials, aquella pràctica que tant morbo té, sobre tot per perdre el temps intentant endevinar de qui es tracta.

Com deia abans, en aquests moments desconec l’estructura d’aquestes memòries, si les faré de forma cronològica o faré salts en el temps com als capítols de Lost. Ja veurem...