La meva relació amb aquesta banda de rock’n’roll de Barcelona és curiosa. Evidentment, parlar dels Rebeldes vol dir parlar del seu líder, Carlos Segarra. El primer cop que el vaig veure actuar va ser quan estudiava COU amb els jesuïtes de Casp. No sé per quin motiu (potser per l’acabament del curs), en el pati del col·legi es va fer un concert amb una formació increïble: Segarra a la veu i guitarra solista, Aurelio Morata al baix, i els companys de classe Joan Aguilera (posteriorment tenista d’èxit) a la bateria, i Jordi Teixidó a la guitarra. No sé si en aquella època els Rebeldes existien com a tals, però sí recordo que Segarra va interpretar sobre tot versions de clàssics del rock’n’roll, de Chuck Berry i similars.
Anys després, vaig seguir la carrera del grup escoltant discos com el seu debut Cervezas, chicas... y rockabilly (1981) i altres posteriors com el recopilatori de rareses inèdites dels vuitanta Héroes (1991), o La rosa y la cruz (1993), gravat a Memphis, produït per Lee Rocker i amb la col·laboració de Brian Setzer, tots dos dels Stray Cats. Fins que quan era al Sputnik Cecília, vaig entrevistar Carlos al seu pis del Walden 7 (quan encara vivia a Catalunya), per un programa dedicat, si no recordo malament, a les bandes sonores... o era a les versions?
En les entrevistes publicades aquests dies (com la d'El Periódico, signada per Jordi Bianciotto), Segarra ha explicat que es va veure obligar a exiliar-se fora de Barcelona perquè aquí no el contractaven. La raó: la consigna dels ajuntaments de CIU de no fitxar bandes que no cantessin en català en una època infausta que tots recordem. Si bé coincideixo bastant amb aquests arguments, crec que hi ha altres motius. La proposta musical dels Rebeldes difícilment encaixava en una època en la que predominava el pop bavós: sí senyors, perquè a part del fet de ser interpretat en català, el que es feia llavors era pop enganxós i infantil, sense cap valor (i en el paquet incloc a Sau, Els Pets i tota la colla de bandes que ocupaven l’atenció dels mitjans –bàsicament catalans i públics-). El rock’n’roll i el rockabilly eren anomalies anacròniques, rareses poc modernes que no mereixien l’atenció dels mitjans ni del públic.
Però darrera una formació com els Rebeldes hi havia molt més: en primer lloc, la qualitat dels seus músics, començant per Segarra, un excel·lent guitarrista (com recordava molt bé Loquillo fa poc en un article a El Periódico) que no té res a envejar a Brian Setzer i un frontman amb carisma capaç de fer versions dels clàssics sense caure en el ridícul; seguint pel segon líder, Dani Nel·lo, un brillant saxofonista que pot competir amb els més grans (només cal recordar la seva improvisada col·laboració amb Steve Berlin durant un concert de Los Lobos a Bikini), hereu dels instrumentistes més salvatges del rock’n’roll, el rhythm’n’blues i el jazz; o el teclista Jorge Rebenaque, qui entre bromes un dia explicava que era parent llunyà de Mac Rebennack, àlies Dr. John.
Per amants del rockabilly i el rock’n’roll autèntic com un servidor, no cal dir que el repertori dels Rebeldes, amb cançons com El rock del hombre lobo, Rebeca i, sobre tot, joies com Rock’n’Roll, o la història del gènere en quatre minuts i mig, era molt més que satisfactori i brillava al nivell de bandes com Stray Cats i The Blasters. Però el grup tenia la virtut de fer altres cançons diguem-ne de so més comercial igualment esplèndides: cal recordar himnes generacionals com Esto no es Hawai, composta amb Loquillo, o Mediterráneo, exemples de la implantació de la surf music al castellà?
Per als qui no recordin com sonaven en els primers temps, aquí tenen una actuació amb el tema Hombre de mala fama:
No hi ha dubte: si hi ha hagut una banda de rock’n’roll per excel·lència a Catalunya i, fins i tot, a l’estat espanyol, han estat Los Rebeldes. La llàstima és que potser no han tingut el reconeixement que es mereixien.
Com deia la lletra de Rock’n’Roll:
“Rock’n’roll es la música baby
Rock’n’roll es el principio y el fin
Rock’n’roll vivirá para siempre
Aunque no te guste rock’n’roll es el rey”