aquests ous em sonen...

Avui m’he quedat de pedra quan llegia un suplement sobre alimentació d’un diari. La qüestió és que, en un article sobre la fira Alimentària, hi apareixia el logotip de l’edició d’enguany (la foto superior). I he començat a pensar: de què em sona aquesta imatge, a on l’he vista abans? Aquests ous sobre un fons blau em recorden alguna cosa...

Aviat me n’he adonat: és una còpia descarada de la portada del disc de Wilco A Ghost Is Born (Nonesuch, 2004) (a la foto de sota, en dos models, amb o sense títol). Si compares les dues imatges, te n’adones que és més que una casualitat: la mateixa posició de l’ou principal, el color del fons... D’acord, al cartell d’Alimentària hi ha més ous, però el concepte és el mateix.

Un plagi? Possiblement. Ara bé, en qualsevol cas diria molt a favor del creatiu o dissenyador que s’ha encarregat del cartell: almenys, demostra tenir bons gustos musicals. Però a què no hi ha collons de fer-ho amb una portada de Tom Waits? Amb el poc que li agrada que utilitzin la seva veu en anuncis (ni que sigui un imitador!!), probablement els hi fotria un paquet, i amb raó.

Aquí podeu veure les dues imatges, una al costat de l’altra:

Això sí que és pirateria i un clar acte d’infringir els drets d’autor. On és la SGAE en aquests casos? Però clar, com els qui van dissenyar la portada de Wilco són ianquis, no és el seu problema...

els secrets de la Germandat del Ferro

“El dolor no és el meu enemic, és la meva crida a la grandesa. Però quan tractes amb el Ferro, has de tenir cura per interpretar el dolor correctament.”

“La massa muscular no sempre equival a la força. La força és amabilitat i sensibilitat. La força és entendre que el teu poder és físic i emocional, que prové del cos, de la ment, i del cor.”

“Prefereixo treballar sol. Em permet concentrar-me en les lliçons que el Ferro té per a mi. Aprendre de què estàs fet sempre és un temps ben gastat, i no he trobat millor professor. El Ferro m’ha ensenyat com viure...”

“El Ferro és el millor antidepressiu que mai he trobat. No hi ha millor manera de lluitar contra la debilitat que amb la força. Un cop la ment i el cos han despertat al seu veritable potencial, és impossible tornar enrere.”

“El Ferro mai no et menteix. Pots passejar-te i escoltar tota mena de coses, com et diuen que ets un deu o un bastard total. El Ferro sempre et torna a la realitat. El Ferro és el gran punt de referència. El Ferro és el meu millor amic. Mai no em vacil•la, mai se’n va. Els amics van i venen. Però 90 quilos són sempre 90 quilos.”

Malgrat el que pugui semblar, no es tracta d’una versió ampliada del famós anunci de Bruce Lee. Ni tan sols és el missatge d’algun predicador boig. No, es tracta d’alguns dels manaments del cantant de hardcore Henry Rollins, uns manaments que tots aquells que pertanyem a la Germandat del Ferro (sí, JO TAMBÉ, i des de fa set anys) entenem molt bé.

I què és el Ferro? Doncs els pesos, les barres i tots els elements metàl•lics que es troben a la sala de musculació d’un gimnàs. El món del culturisme entre els músics és un univers inexplorat, un vici que acostuma a afectar a dos col•lectius molt concrets: el heavy – hardcore, i el hip hop.

Henry Rollins és un cas digne d’estudi: la seva complexió física, resultat del seu treball durant anys amb el Ferro, contrasta amb la seva complexitat artística. No només és cantant d’un grup hardcore: també escriu llibres, presenta programes de ràdio i televisió, i actua com a monologuista.

Els manaments abans citats pertanyen a un article que Rollins va escriure l’any 2001, titulat precisament IRON (Ferro). I gràcies a aquell article, el cantant s’ha convertit en un model a seguir per a molts culturistes, i fins i tot el seu entrenament és tema de conversa a portals com Testosterone Nation.

Entre els rapers també hi ha molt aficionat al Ferro. Un d’ells, L.L.Cool J, ha publicat el llibre LL Cool J's Platinum Workout: Sculpt Your Best Body Ever with Hollywood's Fittest Star. En aquesta obra, explica els secrets de la seva transformació física, aconseguida amb un treball dur i disciplina, i estableix diversos nivells d’entrenament, des del Bronze al Platí, com si es tractés d’aconseguir un disc amb vendes milionàries.

Un altre raper històric que fins i tot ha professionalitzat la seva afició pel culturisme és Grandmaster Mele Mel, component dels mítics Furious Five i un dels autors de The Message, considerat un dels raps pioners. Després de participar en diverses competicions culturistes, ara es vol dedicar al món de la lluita lliure. A més, prepara un vídeo de fitness i ha tret un nou àlbum titulat, com es pot esperar, Muscles. En aquesta pàgina es pot veure un vídeo d’aquest nou treball.



La llista de músics “afiliats” a la Germandat del Ferro inclouria també a grups com Manowar o Misfits, i no es pot negar que fins i tot un personatge com Iggy Pop ha aconseguit el seu cos fibrat després de moltes hores de gimnàs. Per no parlar de la gran atleta del pop, Madonna. I és que, en el fons, alguns artistes es cuiden més que els pobres oficinistes que es passen vuit hores asseguts davant la pantalla de l’ordinador.

Crec que era el protagonista de Fuego en el cuerpo el qui deia que tenia callos a les mans de tant cascar-se-la. En el meu cas, és la principal conseqüència de pertànyer a la Germandat del Ferro, aquest grup de persones que gaudeix amb el dolor aixecant peses, això sí, sense guants perquè si no demostres que ets un tou. Un grup de persones que creu que el múscul només s'aconsegueix amb la suor, el dolor i enèsimes repeticions, sense cap classe de additament químic ni dopatge. Esportistes a la manera antiga, vaja.

Estic orgullós dels meus callos, aconseguits amb esforç, repetició darrera repetició, sèrie darrera sèrie, quan són el resultat d'aconseguir aixecar cinc quilos més, d'aixecar pesos que al principi et semblarien impossibles.

I ara la confessió: al gimnàs no només s’hi va a fer esport. També pots conèixer actrius porno. No sabia qui era la gran Celia Blanco fins que el meu entrenador personal em va dir que tenia com a clienta a una d’aquestes noies. He de reconèixer que quan me la va ensenyar, no l'havia vist en la meva vida... i no havia vist cap de les seves pel·lícules!!! La meva curiositat em va dur a preguntar a l'entrenador quines zones del cos treballava amb ella, ja que contemplant-la amb les seves cenyides malles no veia que li faltés ni li sobrés res. Crec que em va respondre que treballava la flexibilitat i els glutis.... No faré cap comentari al respecte...

Després vaig descobrir que Celia vivia molt a prop de casa meva, i alguna vegada la veia en el gimnàs o pel carrer. Acostumava a córrer a la cinta o a fer spinning. Un dia fins i tot vaig coincidir amb ella en una classe, i només sé que quan havia de passar-li aquest aparell anomenat bosu, em vaig posar bastant nerviós.

Per cert, em vaig posar al dia quant a la seva filmografia es refereix amb un visionat accelerat (com tots els porno) dels seus DVD, gràcies a una oferta a una botiga on line.

"Sputnik", sense rumb i a la deriva

En el capítol anterior vam veure com el vell Sputnik es transformava en un nou concepte molt més ambiciós, una evolució necessària i que va obtenir bons resultats. Fins aquí tot era molt maco, però en el fons reflectia un greu problema dels seus creadors: el que podríem anomenar com una impaciència que impedia aposentar una fórmula que funcionava, i que obligava a una total reestructuració cada cop que començava una nova temporada.

O dit d’una altra manera, el gran capo F.F. estava obsessionat per introduir canvis radicals a cada temporada, esborrant gairebé del tot les coses que funcionaven per embarcar-se en noves idees que no se sabia ben bé cap on portarien. El seu motiu el desconec: potser perquè és un cul inquiet, potser sentia la pressió dels mandamases de TV3, no ho sé. El cas és que molts, entre els quals m’incloc, ens sentíem descontents davant aquesta manca de direcció cap al desconegut.

Si a això li sumem la ja citada lluita interna entre les dues maneres de tractar la música (la comercial i la indie), no és estrany que el 1992 l’Sputnik mutés cap a un nou concepte. S’ha de reconèixer que l’idea era bona i ambiciosa: el programa es va escindir en cinc espais diferents, amb personalitat pròpia, i portats per equips diferents, amb uns gustos i sensibilitats també diferents. Per dir-ho clarament, aquella va ser l’edat d’or d’Sputnik: la llàstima va ser que, com sempre, no va durar el suficient. A més, s’havia d’afegir un altre problema: el nostre major enemic eren les retransmissions esportives al Canal 33 (de qualsevol xorrada, des de bàsquet a campionats d’escopinades, per dir alguna cosa) que contínuament feien saltar el programa.

La nova fórmula d’Sputnik es repartia de la següent manera:

- Dilluns, Sputnik Concert, dedicat a les actuacions en directe i, un cop al mes, amb concerts gravats als estudis de Sant Joan Despí en un espectacular plató.

- Dimarts, Sputnik Cecília, dedicat a la música alternativa.

- Dimecres, Sputnik Rewind, un repàs a la història del rock a través de vídeos clàssics, amb Gerard Quintana com a presentador.

- Dijous, Sputnik Cliptobroquil, un monogràfic protagonitzat per la família Cliptoman, amb un collage d’imatges de tota mena, molt en la línia del que va suposar l’Arsenal en el seu moment.

- I divendres, Sputnik Total, un magazine presentat per Santi Faro d’orientació més comercial, amb notícies, novetats discogràfiques, llista d’èxits, actuacions a plató, i seccions com la del Club de fans.

Dins d’aquest projecte, un servidor es va encarregar de portar l’Sputnik Cecília. I quan dic portar, vull dir que tot i que no figurava ni cobrava com a director, ho era de facto: decidia els continguts, però també feia les entrevistes i redactava els guions.

I per què es deia Cecília? D’una banda, perquè és la patrona dels músics, i perquè era el nom del planeta fictici de les tres heroïnes galàctiques, amb un look entre el còmic i la fotonovel•la, que constituïen la imatge del programa. Només la imatge, perquè mai no parlaven: aquest era un espai sense presentadors.

Sputnik Cecília era un programa dedicat a la música alternativa, en un concepte molt ampli: no només donava cabuda als nous valors indie del pop i el rock, sinó que s’acostava a grups i estils que no apareixien normalment a la televisió, com per exemple la música negra en tota la seva extensió (del blues al funk), o la música amb arrels. Sempre penso que es va avançar en el seu temps.

Així, es van emetre monogràfics dedicats a Willy DeVille, Stevie Ray Vaughan, el segell Sub Pop, el pop mallorquí (a la foto de sota, en un moment del rodatge) o les mutacions d’Elvis Presley (El Vez, Dread Zeppelin, Superelvis), entrevistes exclusives (Texas Tornados, Disposable Heroes of Hiphoprisy), reportatges sobre discogràfiques indies (Munster Records, Por Caridad Producciones) i sobre grups allunyats del més comercial (Subterranian Kids, Claustrofobia, Mercury Rev).

Part dels bons resultats de l’Sputnik Cecília es deuen a l’equip. I en aquest sentit cal destacar a la seva realitzadora Mai Balaguer, més tard creadora de meravelles com Colors en sèrie i Silenci? Reconec que, en un principi, em va costar adaptar-me a les seves (gairebé sempre) innovadores idees, i que més d’un cop vam tenir alguna discrepància. Però vaig trobar la solució per treballar bé junts: enamorar-me d’ella (sense que ho sabés). Així, tot el que em proposava em semblava fantàstic. No vaig tenir la mateixa sort amb l’altre realitzador Manel Mayol, un pretensiós personatge que més tard ha dirigit documentals, però a qui mai no perdonaré haver-me destrossat el monogràfic sobre Willy DeVille en passar-se pel forro dels collons el meu guió.

Queda clar que, com a responsable del Cecília, em situava al front de la línia alternativa que lluitava contra la línia comercial que mantenia la resta de l’equip d’Sputnik. I en aquesta lluita aviat vaig quedar sol, i per tant, vaig perdre. A més, casualment el dimarts semblava ser el dia escollit pels cabrons d’esports per fer retransmissions, amb la qual cosa el Cecília no va aconseguir mantenir un públic fidel. I si a això li sumem el ja esmentat desinterès per part de F.F. de conservar les coses, el final és fàcil d’imaginar.

Vist amb perspectiva, en aquella època un programa com Silenci? no hagués durat més d’una temporada. A diferència de TVE, on espais de culte com Metrópolis van durar anys malgrat els canvis de dia d’emissió i horaris infames, a TV3/Canal 33 es mataven els programes abans que podessin guanyar adeptes. Una política, des del meu punt de vista, totalment equivocada. Si al Cecília se li hagués donat l’oportunitat, segurament hauria pogut durar molts anys més.

I el 1993, novament, va arribar el canvi: Sputnik va matar l’esquema dels cinc programes diferents, i es va reconvertir en un macroprograma que només s’emetia els dissabtes. Un contenidor on es barrejava la música (això sí, majoritàriament la més comercial), el cinema, els debats, les exposicions, les notícies i fins i tot sèries nord-americanes com l’humorística The Edge.

Per portar a terme aquest calaix de sastre, es va contractar un ampli equip de cares noves: a més del presentador oficial Santi Faro, hi havia actors com Txe Arana (encarregada dels flashos Informatius) i Jordi Mollà (responsable de Fan cine, una secció de la que m’encarregava jo), i fins i tot Miqui Puig (amb S.O.S. Cuina, amb lliçons de “cuina de supervivència”, a la foto de sota). Per cert, que l’ex cantant de Los Sencillos explica sempre que va deixar de col•laborar en el programa després d’una trucada personal de Marta Ferrusola, descontenta per veure’l en pantalla. Llegenda urbana?

Amb aquesta darrera volta de rosca, la credibilitat que havia aconseguit Sputnik com a programa informatiu seriós va caure pels terres. En part, aquesta darrera mutació va ser deguda al concepte erroni que els responsables de TV3 i de totes les cadenes tenen sobre la música, en considerar-la un element d’oci juvenil més, com els videojocs. Mentre es pensi que els programes musicals només van adreçats als adolescents, no anirem bé. I aquest Sputnik descafeïnat on hi cabia de tot va acabar per allunyar als veritables amants de la música que, per cert, moltes vegades tenen més de 30 anys.

Amb aquest ambient, estava clar que el meu futur a Sputnik tenia els dies comptats. I així va ser. L’estiu de 1993, quan estava de vacances i mirava per la finestra pensant que la vida em somreia perquè tenia un treball collonut, guanyava pasta, viatjava, etc, va sonar el telèfon. Era el meu cap, el mateix F.F. gràcies al qual havia entrat a TV3, que des d'una platja de Formentera (això no sé si va ser així, però m'ho imagino), em deia amb tota la fredor del món que de cara a setembre "em busqués alguna altra cosa", perquè no em tornarien a contractar, sense cap explicació més. Bé, sí, el típic eufemisme “reducció de pressupost”, un argument que no anava enlloc perquè, quina casualitat, tots els redactors que van entrar després que jo ho fes el 1990 van seguir i encara segueixen a l’empresa.

Des d’un punt de vista professional, l’etapa d’Sputnik va ser per a mi la més enriquidora, perquè em va permetre aprendre molt sobre el món de la televisió, perquè era tot el contrari a una feina de despatx (viatjava contínuament per fer entrevistes, gairebé un cop per setmana a Madrid, sense comptar estades a Londres, París, Amsterdam, i Munic), i perquè guanyava moltíssima pasta (una quantitat que no crec que torni a veure en la vida).

I què n’ha quedat de la millor època de l’Sputnik? Per a mi, l’hereu directe de l’esperit trencador i alternatiu del Cecília és el magnífic Silenci? I el rastre d’aquell calaix de sastre que com diuen els castellans barrejava churras con merinas es troba a Loops, on fan coses tan increïbles com parlar de Ricky Martin i Flaming Lips en un mateix reportatge, i es queden tant amples.

"Sputnik", del zàping a les emissions pirates

I arribem a un dels moments del meu diari més interessant i complex, el meu pas per SPUTNIK. Però com moltes de les coses de les que parlaré potser resultaran desconegudes per als espectadors i lectors actuals, que potser no van viure aquella època, caldrà fer una mica d’història.

Sputnik va néixer el 1989, i en un principi només es dedicava a emetre concerts. Però a partir de 1990 les coses van canviar. D’entrada, vaig entrar a treballar com a redactor i guionista de la mà del fotògraf F.F., el mateix que dirigia Rock de Lux i que en aquells moments també era el director del programa.

El meu primer encàrrec va ser un nou producte setmanal anomenat SPUTNIK ZAP, un concepte innovador de programa de videoclips. Es tractava d’un recull de clips relacionats amb un tema monogràfic, barrejats amb entrevistes, i amb un sentit de l’humor irònic. Per exemple, es van emetre programes com Rap o lluç (dedicat al rap, amb entrevistes a les peixateres de la Boqueria i a grups de rap en català), o Panxacontents (dedicat als cantants obesos, de Fats Domino a Bill Haley, de Fat Boys a Barry White, amb un reportatge a un centre d’estètica). La bona acollida d’Sputnik Zap (sobre tot per part de la crítica, com es pot veure en el retall de sota), va provocar que fins i tot ens encarreguessin un especial per a la nit del 31 de desembre, titulat Zap d’any.

I ara un incís: en aquella època, l’SGAE no estava tant a sobre controlant el que sonava o s’emetia com ara, que fins i tot quan tires de la cadena del vàter els tens darrera perquè paguis pel so de l’aigua. Això vol dir que els programes de televisió podien utilitzar videoclips (o fragments, en aquest cas) sense haver de pagar quantitats astronòmiques com ara. La reconversió de l’SGAE en un organisme recaptador i sancionador va acabar matant tots els programes de videoclips de tots els canals, perquè no resultaven rentables.

L’èxit d’Sputnik Zap (que, malgrat tot, només va durar una temporada) va portar a la remodelació del tradicional Sputnik, o millor dit, a l’ampliació del seu concepte original. Per aconseguir-ho, es va reunir un equip de guionistes (procedents de l’àrea de dramàtics, com Enric Gomà, Jordi Serra, Joan Carreras, Lluís Arcarazo i altres, molts d’ells avui a culebrots com El cor de la ciutat), de realitzadors (com Mai Balaguer, Àngel Leiro o Jordi Frades), d’actors (Martí Perefarrer, el Sàhara d’El Cor de la ciutat, i Àngels Marcer, a la foto de sota), i de redactors (un servidor, al costat d’altres periodistes musicals procedents de diaris i ràdios com F.R., J.T., L. H., o el meu antic company de facultat M.M.).

Així, el 1991 començava les seves emissions SPUTNIK TV, un programa diari (de dilluns a divendres) amb un punt de partida força original, en barrejar l’acció dramàtica amb la informació musical. En resum, suposava l’oposició entre dues maneres de veure la música: la comercial, representada per Perefarrer (en el paper d’un pijet envoltat d’un decorat d’alta tecnologia), i l’alternativa o independent, representada per Marcer (en el paper d’una pirata que emetia des d’un autobús esbalandrat i interrompia els discursos polits del seu oponent, seguint el model de Dennis Hopper a The American Way, on emetia des d’un avió en vol). Dins d’aquesta estructura, el programa tenia continguts diferents cada dia: dilluns, dues llistes d’èxits (la comercial i la indie), agenda i notícies; dimarts, dos concerts també oposats; dimecres, vídeos a la carta i una secció de vídeos històrics, Rewind, presentada pel llavors líder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana; dijous, zap; i divendres, informatiu.

Des d’un punt de vista creatiu Sputnik TV va gaudir del gran talent de guionistes i realitzadors, que de tant en tant preparaven programes especials de major complexitat dramàtica, en els quals fins i tot vaig debutar com actor: en aquest sentit, recordo amb especial il•lusió un ambientat a un col•legi real de Sant Joan Despí (o era Sant Just Desvern?), on interpretava a un capellà de la vella escola, amb sotana inclosa i actituds pederastes, o un altre que parodiava la pel•lícula Wild At Heart de David Lynch, on feia de fastigós policia feixista, com un antecedent del després famós Torrente de Santiago Segura.

El concepte innovador d’Sputnik TV va ser reconegut quan va guanyar el premi Ciutat de Barcelona al millor programa de ràdio i TV “per la seva investigació en el llenguatge televisiu”. A sota, tot l’equip disfressat per a l’ocasió durant el dinar de gala de lliurament dels premis.

De forma paral•lela a Sputnik TV, el 1991 també es va estrenar CLIPTOMAN. Concebut com una mena de versió catalana de Max Headroom, es tractava d’un miniespai diari, protagonitzat per un “cap parlant” interpretat per l’actor anglès John Wagland, col•laborador de La Fura dels Baus. El personatge presentava cada dia un videoclip i donava una petita informació sobre l’artista. La popularitat de Cliptoman va fer que augmentés la seva família amb altres personatges com la Cliptodona, el Cliptonen, el Cliptoporc i el Cliptoavi (interpretat pel mític fotògraf barceloní Flowers!!!), i que el 1991 s’emetés un Cliptocap d’any.

De totes formes, la lluita entre les dues maneres de tractar la música (la més mainstream i comercial, i la més alternativa i curiosa) que es reflectia a Sputnik TV es va convertir, a la llarga, en un conflicte intern entre l’equip del programa que, entre d’altres coses, acabaria tallant alguns caps, com per exemple el meu. Però això passaria més endavant...

l’home de llauna, la bogeria heavy metal de Marvel

No puc negar-ho: soc un freak rematat, i m’atreuen les coses que se suposa que, per la meva edat, no m’haurien d’agradar. Però en aquest sentit em sento al mateix nivell d’addicció que il·lustres coneguts com Àlex de la Iglesia, Quentin Tarantino, Santiago Segura o J.J.Abrams, el creador d’Alias i Lost.

Bé, per això confesso que m’encanten les pel·lícules basades en superherois de la Marvel, i que estic esperant veure la nova bogeria, Iron Man. Tot i que era un personatge de còmic que no m’entusiasmava, hi ha diverses coses en aquest film que m’atreuen: una, el director, Jon Favreau, un personatge que els més freakies recordaran com a actor a diversos episodis de Friends, i a un film independent genial, Swingers (1996). I dues, el protagonista, Robert Downey Jr., un actor esplèndid però problemàtic (ha tingut addiccions de tota mena i fins i tot l’han fotut a la trena).

Ja que hi estem posats, us explicaré unes quantes anècdotes de la pel·lícula:

- Favreau la descriu com “una mena d’encreuament entre film independent i thriller d’espionatge; un Superman dirigit per Robert Altman, amb elements de les novel·les de Tom Clancy, les pel·lícules de James Bond, RoboCop i Batman Begins”.

- Nicolas Cage i Tom Cruise van estar interessats en interpretar Iron Man (i el seu alter ego, l’industrial milionari Tony Stark). Per sort, cap dels dos va aconseguir el paper!!

- L’any 1999, el primer director que es va pensar per escriure i dirigir la pel·lícula va ser Quentin Tarantino. Hagués estat interessant veure que hauria fet...

- El rapper Ghostface Killah, un fan d’Iron Man de tota la vida – ha utilitzar els pseudònims de Tony Stark i Ironman, va titular el seu àlbum de 1996 Ironman i utilitza lletres i imatges relatives al còmic – apareix a la pel·lícula interpretant a un magnat de Dubai.

- Com és habitual en les adaptacions dels seus personatges al cinema, el creador de Marvel Stan Lee fa un cameo. En concret, interpreta a un home acompanyat de tres rosses a qui Tony Stark confon amb Hugh M. Hefner, l’amo de l’imperi Playboy.

I per acabar, aquí podeu veure l’espectacular tràiler d’Iron Man on s’utilitza el famós Back in Black d’AC/DC.

Per cert, que una de les cançons de la banda sonora serà el tema Iron Man de Black Sabbath. Pel que sembla, a l’home de llauna li agrada el metall.