els plaers musicals i gastronòmics de l’Argentina

La meva amistat amb una argentina (sí, l’apassionant Myriam de la que parlava fa uns dies) m’ha portat a investigar la música que es fa en aquell país. I és clar, he caigut en el tòpic del tango, aquest gènere que el meu pare va batejar fa anys com “el lamento del cabrón”.

La pregunta és: existeix un tango modern? I no em refereixo a aquests invents que utilitzen l’electrònica com Gotan Project o Bajofondo Tangoclub.

Doncs sí: almenys, això és el que pretén Daniel Melingo, un cantautor argentí amb passat rocker (Los Abuelos de La Nada, on també hi militava Andrés Calamaro, i Los Twist) i nuevaloero (Lions In Love). De moment ja porta quatre àlbums: Tangos Bajos (1998), Ufa! (2003), Santa Milonga (2005), i el més recent, Maldito Tango, acabat de publicar.

A Maldito Tango, el cantant de veu aiguardentosa adapta a poetes clàssics (Enrique Cadícamo, Celedonio Flores, Dante A. Linyera) i contemporanis (Luis Aposta), i desplega el seu vocabulari lunfardo (algú em pot dir què signifiquen paraules com punga, gratarola, mishé o escracho, per citar-ne només algunes?) en tangos i milongas protagonitzats per lladregots agafats per la policia in fraganti, prostitutes que recorden el passat, ionquis que viuen al carrer entre escombraries, noies de barri amb una doble vida, amants abandonats, nens orfes, argentins que enyoren el seu país, i vells puteros.

Al costat del quartet Los Ramones del Tango i de col·laboradors com Vicentico (Los Fabulosos Cadillacs) i Cristóbal Repetto, Melingo enriqueix el gènere amb cors jocosos i instruments inusuals com acordions i guitarrones mexicans, metalls, cajón i serra, el theremin dels pobres. Així, aconsegueix estranyes combinacions com un Julepe en la tierra tenyit de texmex, Pequeño paria (amb elaborades percussions) o Eco il mondo (amb un extens desenvolupament jazzístic). Tot això, al costat de tangos meravellosos com En un bondi color humo, A lo Magdalena (amb el brillant contrast de la veu de Repetto), Fabriquera, o Montmartre de hoy.

Per comprendre com n’és de gran Melingo, aquí teniu la lletra d’una de les cançons de Maldito Tango, En un bondi color humo:

En un bondi color humo,
que al trocén se dirigía,
presencié una fulería
que resultó una función.
Vi como un pobre chabón
palpándose la sotana,
le batió a un punga la cana,
y éste, al verse acorralado,
buscaba desesperado
aligerarse del paco,
fruto digno del atraco
que le fuera deschavado.

A pesar que el gratarola
le dio a la declamación,
no lo convenció al botón,
que se mostró intransigente.
En medio de tanta gente
y ya frente a un oficial,
teniendo corrido el dial
se le acabó el reportaje,
y al revisarlo de ultraje,
en una forma fulera,
lo portaron en galera
y el bondi... siguió su viaje.

I aquí teniu un vídeo de Narigón, una cançó del disc Santa Milonga:

Representa Melingo el tango del futur? Amb la condició que sigui fresc i imaginatiu en el present, ja em conformo.

I ara, deixant el tango a un costat, acabaré amb una altra música de l’Argentina ben diferent. Es tracta de José Bohr y los Cuatro del Sur amb Cuchi-Cú (La danza de Isabel Sarli), una cançó dedicada a l’explosiva actriu argentina coneguda per la mítica pel•lícula Carne, on era violada en un magatzem sobre vedelles congelades mentre el seu atacant cridava la poètica frase “carne sobre carne”.

Us recomano esperar fins al final, perquè hi ha fins i tot unes paraules de la Sarli.

es mereix Barcelona una revista com “Time Out”?

Una de les primeres coses que faig quan viatjo a Londres és comprar la revista Time Out, una mítica publicació necessària per poder orientar-te en la multitud d'ofertes culturals que pots trobar a aquella ciutat. L'èxit de l'invent ha estat tant gran que el model s'ha exportat a diverses capitals del món, i la més recent ha estat Barcelona. A priori, havia de ser un dels esdeveniments de l’any. El fet que una revista de tant prestigi aterrés a la ciutat comtal amb una versió catalana, prometia molt. Per rematar-ho, van muntar una festa de presentació a la sala Apolo. Per raons que ara no venen al cas, havia aconseguit una invitació per a aquest acte, i el cert és que tenia posades algunes esperances. No sé ben bé el què, però m’esperava una nit especial... però res de res.

Anem al gra: veient el personal que corria per allà – molt tiu amb traje i corbata, inclòs un cos de seguretat que semblava que fos allí per protegir George Bush - , aviat me’n vaig adonar que allò, més que una festa, semblava un d’aquells pessebres pretensiosos que es muntaven als anys 90 a locals como Nick Havanna, Otto Zutz o Universal, plens de pijos, dissenyadors, modernillos i gent fashion que només va a desfilar i a deixar-se veure.

Però això no era el pitjor: fins i tot hi havia polítics! Quan va fer la seva entrada l’impresentable del David Madí, vaig començar a pensar que m’havia equivocat de festa. Per una nit que surto! On era la festa? Perquè a part dels canapès i les copes que repartien, un escenari amb un DJ penós que de tant cool et donava pel cul, i unes quantes nenes amb samarretes de Time Out, allò era avorridíssim. És molt graciós que la revista tingui el lema “Si t’avorreixes és perquè vols” i sigui incapaç de fer una festa amb cara i ulls.

Portava vint-i-cinc minuts des de l’inici de la “festa”, amb un overbooking que començava a molestar, i a punt de patir un atac de pànic i d’angoixa, vaig decidir marxar. Encara seguia entrant gent a patacades, i la cua s’estenia pel carrer. Però que s’esperaven? Si ni tan sols van tenir el detall de donar un trist exemplar de la revista!

Potser després la cosa es va animar. De fet vaig llegir que va actuar el Jaume Sisa, però sincerament no penso que aconseguís aixecar la nit. No crec que hi hagués un número de strip-tease, ni una baralla de galls, ni un espectacle de lluita mexicana... No, la gent allí reunida era massa elegant i snob. I això era una festa??? El meu concepte de festa té més a veure amb el que faria Tarantino: cambreres amb poca roba, rock & roll, tequila a dojo i baralles entre el públic... això sí seria una festa. Això era una vetlla d’un difunt!

D’acord, reconec que darrerament no estic massa sociable i que potser la festa de Time Out no era la millor manera de passar l’estona. Perquè, al pas que porto, ja em veig com el Brad Pitt al Club de la lucha, almenys porto sis anys entrenant el meu cos.

Tornant a Time Out, si la festa de presentació era allò que diuen “a preview of comig attractions”, és a dir un avanç del que entenen per diversió a Barcelona, estem apanyats. Vaig donar una ullada al primer número de Time Out Barcelona (comprat al quiosc), i em vaig fixar sobre tot en un aspecte com el musical. Quin era el concert recomanat de la setmana? El de Babyshambles... ohhhhh, què originals. I és clar, pels motius de sempre: esperar si Pete Doherty vomitarà a la primera o a la tercera cançó. I després venia aquesta llista que fan titulada “Ens agrada”. I què els agradava en el primer número?

1. Babyshambles (un altre cop!!!);
2. Albert Pla;
3. En/Doll vs. Reactable (el toc per a modernillos seguidors de la Björk);
4. Helloween (!!!!!); i
5. El Chivi (encara més !!!!!).

Que em perdonin, però veig una manca de criteri total, una sensació de dir “farem una llista que agradi a tothom”...

Potser el problema no és de la revista en sí, sinó de Barcelona en concret. Des del 92, algú ha venut la moto que aquesta ciutat és la hòstia, amb un nivell comparable al de Londres, etc. I la bola s’ha fet cada cop més gran. I la realitat és una altra: poden haver-hi molts concerts, sí, però pocs valen la pena. Hi ha una gran quantitat d’artistes de molt més talent dels que parla la revista que no han passat encara per aquí. El cas de Tom Waits és el més greu, però n’hi ha molt més. Quantitat no vol dir qualitat, malauradament.

En el fons, tenim el que ens mereixem. Culturalment, Barcelona és una merda. Els promotors de concerts (excepte honroses excepcions) no tenen ous d’arriscar-se i de portar coses que no surtin a les portades de les revistes angleses o del Mondo Sonoro, i van al més segur amb Springsteens, Knopflers i companyia, i festivals on repeteixen gairebé sempre els mateixos (tots, des de Barnasants al Primavera Sound).

L’art? Si el MACBA ha de ser el símbol de la modernitat de la ciutat, estem apanyats: apart de ser arquitectònicament un nyap horrorós que ha destrossat la zona del Raval i no s’ha integrat gens en el barri, només serveix per rodar anuncis i perquè una colla de niñatos facin el burro amb el seu monopatí, amb exposicions snobs per aquells que se l’agafen amb paper de fumar i un impresentable servei de seguretat. I així amb tot: ens han venut una imatge d’una Barcelona idíl•lica, moderna, avantguardista, arriscada, i no hi ha res més lluny de la realitat.

Repeteixo, tenim el que ens mereixem, i l’únic que podrà fer l’edició barcelonina de Time Out és donar fer d’aquesta pobresa. Per cert, que el director de la revista, Toni Puntí, va deixar el càrrec a partir del segon o tercer número. Quin mal rotllo, no???

no anem bé, i Antonio Machado encara té raó

Se suposa que avui hauria d’estar més o menys content, amb el triomf electoral del PSOE. Però com diria el Señor Lobo a Pulp Fiction, “no empecemos a chuparnos las pollas todavía”.

Tot i que molts analistes creuen que la bipolarització és positiva, que és una mostra que el sistema democràtic funciona, jo tinc els meus dubtes al respecte. És a dir, no nego que a països veritablement democràtics com els Estats Units, França o el Regne Unit, on la democràcia funciona des de fa dècades (per no dir segles), l’alternança en el govern entre dos partits oposats pot ser positiva i enriquidora.

Però en el cas de l’estat espanyol, on tenim una democràcia de poc més de 25 anys, trobo perillosa aquesta bipolarització cada cop més radical. I més tenint en compte que la nostra dreta està a anys llum de les dretes civilitzades dels països abans citats. En el fons, no hem sortit de la història de les dues Espanyes de les que parlava Antonio Machado quan deia allò de “Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. Les mateixes dues Espanyes que van portar a una guerra civil només fa 72 anys.

I és que a l’estat espanyol tenim un problema, o més d’un:

1. La tan lloada "transició" que ara sovint reivindica el Partit Popular va ser només una farsa, un bunyol per sortir del pas. En altres circumstàncies, i després de quaranta anys de dictadura, les estàtues de Franco haurien caigut en el 75 i tots els acòlits del règim haurien estat jutjats i empresonats, i no estarien com aquí, disfressats de demòcrates i algun, fins i tot ocupant presidències de comunitats autònomes com fins fa poc. Algú amb dos dits de front s'imaginaria a un alt càrrec nazi al capdavant d'un ministeri de l'actual govern alemany? No, veritat? Doncs pensem en Fraga a Galícia, per exemple.

2. A conseqüència d’aquesta transició de pa sucat amb oli, de “borrón y cuenta nueva”, “pelillos a la mar” i “aquí no ha pasado nada”, tenim la dreta més retrògrada d’Europa i possiblement del món. La que representa l'Espanya profunda, negra, cavernícola, deslleial, covarda, prepotent, intolerant, inculta, mentidera, populista, ressentida, insolidària, cridanera, rabiosa, racista, histèrica i antidemocràtica. La mateixa que va trair a un govern legítim i va provocar una Guerra Civil. I aquesta Espanya sí té autoria intel·lectual: el PP. Amb la seva obstinació malaltissa a buscar enemics pertot arreu (nacionalistes, homosexuals, víctimes d'un terrorisme que no és “el seu”, immigrants i un llarg etcètera), el PP no només posa en perill l'estabilitat i la democràcia en el nostre estat, sinó que projecta una imatge patètica amb les seves rabietes de nen mimat al que li han tret la seva joguina (el poder). No en van tenir prou amb els seus 40 anys de dictadura? A cap país europeu seriós un partit polític faria tant el ridícul com Rajoy, Acebes, Aznar i companyia.

3. M'agradaria preguntar-li als jutges que han anul·lat les candidatures dels partits de l’esquerra abertzale i als partits polítics que s'omplen la boca de la paraula "democràcia" per quin motiu es permet a agrupacions com Falange Española i les seves múltiples variants concórrer a qualsevol convocatòria electoral celebrada a l'Estat. Cada vegada que veig les paperetes d'aquests partits feixistes, xenòfobs i antidemocràtics (darrera dels quals s'empara la violència d’ultradretes), penso que no ha canviat res. El mateix dia de la mort del dictador aquests "partits" haurien d'haver estat il·legalitzats i, no obstant això, aquí segueixen. Però no és l'única cosa: per què la kale borroka es considera terrorisme i les agressions feixistes i xenòfobes no? Si Espanya fos un país políticament adult, tot això no passaria.

4. A la Llei Orgànica de Partits Polítics, es llegeix: “Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático”. Un perfecte retrat de l'actitud del Partit Popular amb els seus intents per a obstaculitzar el procés de pau a Euskalerria i de sembrar mala maror a l'estat espanyol. El mateix articulat aprofundeix en les característiques que poden dur a un partit a ser il·legalitzat amb aquestes paraules: “Dar apoyo político expreso o tácito al terrorismo, (...) exculpando y minimizando su significado y la violación de derechos fundamentales que comporta”. Em quedo amb l'última frase: el PP es nega a condemnar el franquisme, un règim feixista que va conrear el terrorisme d'estat amb execucions, judicis sumaríssims, i supressió de les llibertats. Amb el seu silenci, el PP hauria de ser il·legalitzat com ho van ser Batasuna, ANV o el Partit Comunista de les Terres Basques. És molt hipòcrita l'actitud de Rajoy i companyia al dir que no es poden oblidar a les víctimes d'ETA quan, no obstant això, volen tirar terra sobre un alçament il·legal, una guerra civil i un règim feixista sota el lema que “no cal remoure el passat”. Segons el PP, cal oblidar als milers de morts de Gernika i altres ciutats espanyoles provocats pels bombardejos dels colpistes i els seus aliats. Aquesta és la seva idea de la democràcia.

Per tot això, i malgrat anar en contra de les meves simpaties independentistes, penso que aquest triomf del PSOE a les eleccions del diumenge no és suficient. Jo esperava una majoria absoluta aclaparadora, que hagués esborrat del mapa al PP o l’hagués deixat en quadre. Llavors sí que podríem començar a parlar de canvis de mentalitat en aquest país. Però no, ara ens esperaran quatre anys més de mals rotllos, de posar pals a les rodes, de protestar per qualsevol cosa que vagi contra els interessos i la moral de la dreta, l’església, la COPE, La Razón, El Mundo i les “personas de bien”, com diuen ells. Quatre anys d’una oposició que només entén l’actitud destructiva de l’”acoso y derribo”, negativa i tancada al diàleg.

No puc estar satisfet amb el resultat de les eleccions... tot i que l’escenari hauria poder estat molt pitjor, és clar.

no hi ha noies com la Juno, però sí com la Diablo!

Finalment, ahir vaig anar a veure Juno amb la meva amiga Myriam, una d’aquelles noies amb ulleres que tant m’agraden. Llàstima que no tingui cap tatuatge, perquè llavors ja entraria en el perfil de suicide girl que encara m’agrada més... Però té el caràcter, el carisma, la personalitat i, sobre tot, la sensualitat per convertir-se en una d’elles...

Bé, millor deixem el tema. Tornant a Juno, penso que és una pel·lícula força bona, amb la que passes una estona agradable. Només li trobo una pega: m’encanta el personatge protagonista (interpretat per Ellen Page), però no hi ha noies de 16 anys que parlin com ella i siguin tan genials com ella. I malgrat que el comentari pugui semblar masclista, crec que a la vida real no et trobes dones així ni als 16, ni als 25, ni als 40... Bé, sempre hi ha excepcions, com l’abans citada Myriam, però malauradament acostumen a estar fora del meu abast.

Evidentment, la riquesa del personatge de Juno prové del magnífic guió escrit per Diablo Cody, una noia que em té fascinat per diferents motius:

1. El nom és sensacional, sigui un pseudònim o no (ho és, en realitat es diu Brook Busey). Però només imaginar-me estar amb ella i dir-li a cau d’orella coses com “Diablo, em poses com una moto”, ja m’excito.

2. El seu aspecte també és sensacional, és una suicide girl en tota regla: tatuatges, barreja de força i innocència (com una Amélie perversa i juganera)...

3. En el seu currículum, hi ha la seva experiència en el món del strip-tease, el peep show i els serveis sexuals telefònics, el que encara li dona més punts. Moltes d’aquestes activitats les va reflectir en el seu blog The Pussy Ranch (el ranxo del cony), i en el llibre autobiogràfic Candy Girl, a year in the life of an unlikely stripper. En aquesta pàgina podeu trobar arxivat el seu blog durant el període 2003-2004, en aquesta altra durant el període 2005-2007, i en aquesta, el que manté actualment.

4. I finalment, Diablo és guionista. Això pot semblar irrellevant per a la majoria de persones, però per a mi no. Hi ha dues professions que m’exciten especialment en una dona: la de guitarrista, i la d’escriptora o guionista.

Per cert, entre els projectes de Diablo hi ha una pel·lícula amb un argument que promet: es diu Jennifer’s Body, i va sobre noies caníbals que es mengen els seus companys.

Ah, i si li doneu un cop d’ull a la pàgina de Diablo a MySpace, podeu comprovar que en el seu perfil a l’hora de descriure la seva professió utilitza una paraula molt eloqüent: Masturbadora.

Deia abans que, malauradament, a la vida real no hi ha noies com la Juno. Però tranquils, perquè sí que n’hi ha com la Diablo o com la Myriam. I elles sí que en són, de reals!!!!

el programa dels 12 passos d'Alabama 3

Aquesta setmana s’ha parlat molt del grup Nine Inch Nails pel fet que, seguint el camí de Radiohead, ha regalat nou de les 36 cançons del seu darrer disc instrumental Ghosts I-IV, descarregables a la seva web.

Hi ha un altre grup potser no tant conegut que també porta a terme un projecte força interessant, i en el que la col·laboració dels seus seguidors és més directa. Es tracta dels anglesos Alabama 3. Per aquells que no els coneguin, només els diré que són els autors de Woke Up This Morning, l’esplèndida cançó que es pot escoltar als títols de crèdit inicials de la sèrie The Sopranos. Crec que amb això ja està tot dit.

Doncs bé, els Alabama 3 han penjat un manifest anomenat The 12 Step Program (sí, com el programa dels 12 passos dels Alcohòlics Anònims, utilitzat també per superar altres addiccions), on expliquen que el seu proper àlbum serà “creat i disseminat sense interferències de segells, botigues, fabricants o distribuïdors, com un virus transmès directament a la gent”. Així, els seus seguidors estaran “directament involucrats en la tria de cançons i en la direcció conceptual de l’àlbum”.

A finals de cada mes, i fins Nadal, Alabama 3 penjarà a la seva web, només durant 12 dies, tres maquetes que es poden descarregar de franc. Les cançons estan relacionades amb temàtiques diferents cada mes: el gener va ser l’Amor, i el febrer, l’Odi.

Els qui s’apuntin a aquest programa dels 12 passos, podran decidir cada mes quina de les tres cançons anirà a l’àlbum, i també fer remescles dels 12 temes triats.

Per a tots aquells que es van perdre les cançons del gener, dedicades a l’Amor, en aquesta pàgina les poden trobar. I en aquesta altra hi ha les del febrer, dedicades a l’Odi.

Per acabar, us deixo un vídeo d’Alabama 3 amb una de les seves millors cançons, Hello... I’m Johnny Cash: