del punk al corrido: Mariachi El Bronx

Esquizofrènia? Trastorn bipolar? Com s’ha de qualificar a l'artista capaç de desdoblar-se en un altre personatge radicalment diferent? Aquesta síndrome que afecta a alguns –un dels casos més flagrants és Hank Williams III amb el seu grup hardcore AssJack– ens ofereix un nou cas digne del House més mordaç: com es converteix una banda punk de Los Àngeles en una formació folklòrica mexicana? Després de tres àlbums i diversos EPs, The Bronx torna convertit en el Mariachi El Bronx.

Segons expliquen, aquest projecte paral·lel va ser concebut quan els van convidar a tocar en format acústic en un programa televisiu, i van decidir fer alguna cosa inesperada: un vehicle per a submergir-se en els sons de Mèxic i capturar la seva fragància (literalment: també han fabricat la colònia “Barrio Sweat”, disponible en un pack al costat del CD, com es pot veure a la foto).

Amb la producció de John Avila (Oingo Boingo) i l’estimable col·laboració de David Hidalgo (Los Lobos, Latin Playboys), Alfredo Ortiz (Beastie Boys) i diversos membres de Los Tigres del Norte, els angelins es transmuten en un combo respectuós amb la tradició del mariachi, sense cap intenció rupturista… això sí, cantant en anglès.

El Bronx (l'àlbum) és una festiva, virtuosa i exuberant orgia d'acordions, trompetes, violins i guitarres, amb moments destacats com Cell Mates, Silver Or Lead, els valsos Clown Powder i My Love i la més fronterera Holy, amb acurades percussions.

Per cert, per acabar d’embolicar la troca en la seva esvalotada personalitat, el Mariachi El Bronx ha participat amb una versió de I Would Die 4 U en la recent recopilació de la revista Spin per a celebrar el vint aniversari del Purple Rain de Prince. Si t'agraden els Calexico més “mex”, aquest és el teu grup.

Aquí teniu el Mariachi El Bronx amb Cell Mates:

I aquí podeu escoltar la seva versió de Prince:

tornen els barbuts: Megafaun i el seu... folk?

Tots aquells qui van creure que el debut de Bon Iver era insuperable (jo mateix), haurien de claudicar davant l'evidència: Joe Westerlund i els germans Brad i Phil Cook, els seus ex companys en el grup DeYarmond Edison, han arribat encara més lluny amb el seu segon àlbum com a Megafaun, Gather, Form & Fly. Com? Ni més ni menys que reinventant la tradició del folk nord-americà en introduir elements aliens: segons les seves pròpies paraules, del free jazz a l'electrònica dissonant dels anys cinquanta, de la música concreta als ritmes africans i cubans, per a crear el que anomenen la seva "pròpia tradició folk".

Megafaun basen el seu treball en la improvisació, i per això, més que una simple col·lecció de cançons, el seu àlbum és una successió d'estampes sonores en les quals la part instrumental predomina sobre unes veus que, això sí, quan apareixen, evoquen les harmonies a l’estil de Crosby, Stills & Nash.

I és que al costat de la bella ortodòxia de temes de country-folk més o menys convencionals com el lluminós The Fade, Worried Mind, The Longest Day (amb ocellets finals), el tel·lúric i tribal càntic dels Apalaches The Process, l'arrossegat Solid Ground (submergit en el country-blues pantanós amb la seva poderosa harmònica) i fins i tot Kaufman's Ballad (la història del road manager que va robar el cos de Gram Parsons), el trio sorprèn quan recorre a altres fonts, més enllà del banjo protagonista en gran part dels corts.

Així, a Darkest Hour pinten un paisatge barrejant diversos tipus de líquids (pluja, una pixarada?, una gota malaia, unes ones) amb ritmes repetitius, cants d'ocell, distorsions i càntics a capella; en el joiós Columns les elaborades percussions, gairebé africanes, i les harmonies vocals s’aturen bruscament per a donar pas a sorolls; i a Guns repeteixen la jugada en envair de drones un agradable folk-pop. En definitiva, res a veure amb Bon Iver: solament s'acosten a ell en la balada a ritme de cançó de bressol de Tides… i para de comptar.

Una oda a la mort, l'amor, la història musical, la tradició, la melodia i l'experimentació: així descriuen el seu treball Megafaun. Més enllà de qualificatius, si hi ha alguna cosa clara és que Gather, Form & Fly és un dels millors àlbums de 2009… tot i que potser no sortirà a cap de les llistes que ens envairan en els propers mesos.

Aquí tenim Megafaun reunits amb el seu antic col·lega Bon Iver interpretant Worried Mind a The Fillmore:

I aquí amb el tema The Fade, en directe a la ràdio:

La síndrome Lisa Simpson

Evelyn Morris, àlies Pikelet (a la foto superior), apareix en escena abillada per a matar, amb un castíssim vestit que dissimula les seves escasses corbes i els cabells agafats amb clips, com si fos la seva àvia. I això no és tot: enlletgeix el seu (poc agraciat) rostre amb unes ulleres horribles, lluny del renascut glamour de les robustes Ray-Ban Wayfarer que avui dia triomfen entre totes les noies maques a la moda, Scarlett al capdavant.

La cantautora australiana és el prototip de la marginada de la classe, l’empollona menyspreada per les guapes animadores i a qui ningú no convida per a anar a ballar a la festa de graduació, la bestiola rara que es refugia en les seves estranyes aficions. No obstant això, el seu talent musical l'ha convertida en una petita heroïna entre la parròquia indie.

Aquest curiós fenomen, al qual podríem batejar com la Síndrome Lisa Simpson –recordem, la nena intel·ligent enfrontada a les convencions socials i virtuosa del saxo- és una realitat: aquells que tradicionalment són considerats els freaks o els nerds de l'institut, de qui tots se’n riuen per la seva forma de vestir, el seu físic i els seus costums, són ara lloats per una escena musical indie que enarbora la bandera del lletgisme.

Un dels seus principals trets –la seva tendència a mantenir-se aïllats- marca també la seva proposta musical: molts d'ells són solistes (davant la impossibilitat de reunir un grup, la tecnologia els permet utilitzar pedals loop per anar gravant diferents instruments, convertits en moderns homes o dones orquestra).

Atenció, abans que se m'acusi de masclista, cal recordar que aquesta síndrome no solament s'estén entre les noies: també hi ha grups o artistes masculins que compleixen aquestes característiques, els típics pagafantas que no es mengen una rosca, els quals reben els capons dels esportistes i guaperas de torn. A Catalunya, sense anar més lluny, tenim als ploramiques de Manos de Topo. Quina noia amb dos dits de front sortiria amb una colla de perdedors com aquests? I no obstant això, triomfen en l'univers indie.

És clar, en aquesta teoria hi ha excepcions: no tots/es els/les nois/es indie són callos. Aquí està, per exemple, l’Alela Diane (això sí, prou té amb aguantar a l’impresentable notes que té com maromo, el baixista de la seva banda; aquells qui la van veure en el Primavera Sound sabran a qui em refereixo… sí, aquell individu que es movia com el Joan Fortuny de la Dharma quan toca el flabiol o el que sigui que toca).

Però aquest fenomen planteja un dubte inquietant: en una societat tan marcada per la imatge com l'actual, en la qual qualsevol maco/a triomfa encara que ofereixi una merda punxada en un pal, artistes veterans que avui són considerats de primera categoria, potser si sorgissin ara es veurien relegats a l'escena indie pels seus caretos poc convencionals, allunyats dels valors estètics en voga. Penso per exemple en Leonard Cohen, en Tom Waits… haurien arribat tan lluny, o s'haguessin quedat en els llimbs dels petits locals, els enregistraments autoeditades i el boca-orella?

Per cert, si teniu curiositat en veure com sona Pikelet, aquí la teniu amb la cançó Bug In Mouth:

t'enyoraré, Willy

Ho vaig publicar fa mesos (el febrer de 2008), però crec que avui és de justícia recuperar-ho com a petit homenatge. Avui és un dia pèssim per a la música. Crec que no fa falta dir res més. El millor que podem fer és escoltar les seves cançons, ja sigui al front de Mink DeVille o ja com a Willy DeVille.

Et trobaré a faltar, Willy... Almenys puc dir que va estar un plaer per a mi conèixer-te, compartir la teva lucidesa i la teva saviesa musical (tots dos coincidíem en el nostre odi als Beatles i la British Invasion), i assistir a la teva evolució artística per a esdevenir un bluesman com els que admiraves, en un exemple de coherència del què pocs poden presumir: mentre vells (sí, vells amb totes les lletres) com els Rolling Stones fan el ridícul i no se n’adonen, tu vas saber entendre a temps que un artista ha de madurar i no pot pretendre ser un jove eternament.

Com us deia, aquí torno a penjar un fragment del relat sobre la meva trobada amb Willy:

"La foto de sota ens la van fer a l'Hotel Palace de Madrid fa alguns anys. Atenció!!! Que ningú pensi que vaig pel món com el Jordi Tardà perdent el cul per sortir retratat al costat dels famosos.... només ho faig en ocasions molt especials. Aquí, a més, el cantant nord-americà va agafar el seu barret i me’l va posar... amb uns resultats més aviat ridículs per a mi, tot s’ha de dir.

Sé que molts creuen que Willy és un fracassat, un perdedor i que musicalment ja ho ha dit tot... que n’estan, d’equivocats! Clar, l’ataquen per ionqui, per conducta desordenada i no sé quantes coses més... el que estigui lliure de pecat que aixequi la mà...

A diferència d'altres artistes multimilionaris però patètics (sí, estic parlant dels Rolling Stones), Willy ha envellit amb dignitat: ell mateix ha dit que vol fer com Muddy Waters, actuant en la tercera edat. I segur que no farà el ridícul, perquè la seva veu està millor que mai, el seu repertori és més encertat que mai (grans versions de blues) i, com els músics de debò (Prince és un altre exemple), mai interpreta una cançó de la mateixa manera, les reconstrueix de mil i una formes, amb mil i un formats musicals.

L'entrevista amb DeVille a Madrid va ser d'allò més amena: en aquesta època vivia a New Orleans, i parlar amb ell va ser un plaer, ja que les seves respostes eren torrencials explicacions sobre la història de la música. Per posar un símil, era com intentar entrevistar Pepe Rubianes: el qüestionari no servia de res perquè et parlava de qualssevol altra cosa, això sí, sempre amb molt de sentit.

Sí senyor, perquè Willy és un músic que sap de música: només per escoltar la seva demolidora crítica dels Beatles i el pop anglès dels 60 i com van acabar amb els estudis de New Orleans i van dur als músics negres a l'atur i al rhythm & blues a l'oblit, va valer la pena.

L’experiència va tenir un al·licient especial: jo estava (i estic) fascinat per la música i la cultura de New Orleans, i vaig poder compartir la meva passió amb algú que hi vivia. En un altre moment ja ho explicaré, però quan vaig anar a la ciutat de Louisiana em vaig fer una foto davant del bar Lafitte que apareix a la portada del disc 'Loup Garou' de Willy.

Recordo que, com faig en les entrevistes especials amb personatges als quals admiro, li vaig dur un regal: un elapé (no CD) d'un mariachi anomenat Las Águilas de Chapala (acabava de gravar la seva versió de 'Hey Joe'). Ell em va signar un exemplar del seu 'Victory Mixture' (a la foto de dalt)".

I per acabar aquest petit (però merescut) homenatge a Willy, aquí teniu la crítica del seu darrer disc, Pistola (2008):

"És tot un misteri per què Willy DeVille no ha aconseguit l'èxit que es mereix als Estats Units i, en canvi, és una figura de culte a Europa. Ells s’ho perden. I això, que no deixa de fer-li picades d'ullet al seu país natal: per exemple, el seu nou disc 'Pistola', el primer en estudi des de 'Crow Jane Alley' (2004), s'ha editat en el vell continent el 4 de febrer, el dia que comencen les festes de Mardi Gras a Nova Orleans.

Produït de nou per John Philip Shenale, i amb les co·laboracions entre d’altres de Davey Faragher i Pete Thomas dels Imposters d'Elvis Costello, i The Valentine Brothers als cors, 'Pistola' posa en evidència, una vegada més, que Willy està en millor forma artística que mai. L'influx de Nova Orleans està més que clar en el brillant i sensual funk a l’estil dels Meters de 'Been There, Done That', la lletania de brass band de funeral de 'The Band Played On', i el pantanós 'You Got The World In Your Hands', evocador del Dr. John més vudú.

En l'arrossegat blues rock 'So So Real' ressonen els ritmes stonians, mentre que la melodramàtica balada 'I Remember The First Time', amb el seu toc hispà de guitarra i castanyoles, recorda el so de Phil Spector de 'Spanish Harlem'.

La nota curiosa la posen dos temes recitats: un, 'The Mountains of Manhattan', amb un fons de folklore indi americà amb flauta i tambors; l'altre, 'Stars That Speak', amb efectes de so de passos i guitarres frontereres, i la veu greu de DeVille declamant 'hi ha un parc en algun lloc, potser a Nova York, potser a Barcelona…'. Pel que sembla, el cantant va compondre aquest tema el 1980, quan estava a París per a gravar 'Le Chat Bleu'. L'única versió de l'àlbum és el 'Louise' de Paul Siebel, un two step country molt ortodox, amb la pedal steel a ple rendiment.

Malgrat els escèptics que auguren el declivi artístic de Willy DeVille, els tirs de 'Pistola' són més que precisos, i proven que la seva punteria artística no només roman inalterable, sinó que millora amb el temps".

I aquí la de dos dels seus treballs en la seva etapa de resurrecció com a músic de Nova Orleans, Loup Garou (1996) i Big Easy Fantasy (1996):

"Per què aquesta foto davant Laffitte, aquest antro en plena Bourbon Street? I per què aquesta obstinació de la teva nova discogràfica en vendre't com un representant de la música de New Orleans? I aquest títol, 'Loup Garou'? Willy, no ens prenguis el pèl.

D'acord, hi ha amor i passió a dojo; bons col·legues (els habituals Freddy Koella i John Philip Shenale, al costat dels ex Cracker Michael Urban i David Faragher, i Chris Spedding); cançons boniques (el 'Vampire's Lullaby' ideal per a il·lustrar relats d'Anna Rice); bon soul blanc ('Heart Of A Fool'); balades decadents (l’orbisoniana 'You'll Never Know', amb Brenda Lee); reminiscències irlandeses ('Angels Don't Lie'); versions ('Time Has Come Today', dels psicodèlics Chamber Brothers); i és clar, no falten les perfectes cançons amb que ens obsequies de tant en tant ('Still', en la seva versió original o en macarrònic castellà).

I New Orleans, on està el seu so? S’intueix en els tocs blues de 'Runnin' Through The Jungle', en el rhythm & blues esquerp a l’estil de C.C.Adcock de 'White Trash Girl' i, sobretot, en el pantanós i tribal 'Loup Garou', per a enveja de Dr.John. Molt poc per a tantes expectatives.

En canvi, 'Big Easy Fantasy' no enganya: és el somni ideal per als quals veuen en tu una mica més que a l’hortera de 'Demasiado corazón', en reunir entorn del rhythm & blues de New Orleans dels anys 50 i 60, els temes en directe que no van entrar a 'Live', gravats a París i Nova York, remescles de 'Victory Mixture' (1990) i algun inèdit.

Per a aquest recorregut per Big Easy, t'acompanyes d'il·lustres conciutadans com Eddie Bo, The Wild Magnolias, Dr.John, Leo Nocentelli i George Porter, i et llueixes amb clàssics del Mardi Gras, esquinçadores balades i rhythm & blues xulesc. Aquest si és el meu Willy".

Per acabar, si hagués de recomanar un disc de Willy, un treball on s'aprecia el seu veritable amor pel blues, seria sense dubte Live In Berlin (2003), signat per The Willy DeVille Acoustic Trio que, a més, està editat en DVD i inclou versions de joies del rhythm & blues com aquest Shake Rattle & Roll:

el mar de llàgrimes d'Eilen Jewell

Els qui vam descobrir Eilen Jewell amb el seu anterior treball Letters From Sinners & Strangers (2007), vam quedar complaguts i gratament sorpresos per l'aparició d'una nova veu en l'escena de l'americana, arrelada en els sons més vintage del country i el folk.

Ara resulta que ella mateixa reconeix que amb Sea Of Tears -el seu quart àlbum si considerem com a tals els autoproduïts Nowhere In No Time (2005) i Boundary County (2006)-, ha recuperat una part de les seves influències que encara no havia mostrat. I per això va i cita a Elvis Presley, Buddy Holly, The Animals, The Kinks, el rhythm’n’blues, el garage rock, el blues de Chicago i el rockabilly. Déu n'hi do.

I per a què portar-li la contrària? En general, en el nou disc de la cantautora d’Idaho destaca més l'esperit del rock’n’roll primitiu, quan era sinònim de sensualitat i escàndol, abans que el Presley post-mili ho convertís en un xiclet mastegable per a tots els públics i The Beatles l’escopissin.

Com a mostra, el tema titular, Final Hour i la versió del Shakin' All Over de Johnny Kidd & The Pirates. I parlant d'adaptacions, Eilen s'atreveix amb Loretta Lynn (The Darkest Day) i fins a amb els Them de Van Morrison (I'm Gonna Dress In Black).

Però com diuen en castellà, "la cabra tira al monte", i és inevitable que Eilen ens acariciï amb la seva veu en cançons pròpies que demanen a crits l'etiqueta de clàssics com la tremenda balada Fading Memory i el country Nowhere In No Time. Sí, aquesta classe de material per a acabar submergit en un mar de llàgrimes, com diu el títol de l’álbum.

I per cert, els qui vulguin gaudir del talent d’Eilen Jewell en directe en tindran l’oportunitat després de l’estiu, ja que actuarà les següents dates:

29 de setembre a La 2 de l’Apolo (Barcelona)
1 d’octubre a El Sol (Madrid)
2 d’octubre a la sala Acapulco (Gijón)
3 d’octubre a la sala Azkena (Bilbao)

I mentre esperem aquests concerts, aquí teniu Eilen en directe. Primer, amb el tema que dóna títol al nou disc, Sea Of Tears.

I aquí, amb la versió de The Darkest Day de Loretta Lynn.