una Wendy per a un peterpan com jo

Des dels temps infaustos de María Jesús i el seu acordió, la imatge d'aquest instrument associat a una dona ha millorat considerablement. Si fa poc la suïssa Yoanna ens sorprenia amb el seu debut Moi Bordel! (2008), on combinava l'actitud punk amb el millor de la chanson i el ska, ara li toca a Wendy McNeill. Encara que la canadenca ja és una veterana amb diversos àlbums a les seves esquenes, a més de col·laboracions en bandes sonores de films indies i produccions teatrals.

Escoltar el seu nou treball A Dreamers Guide To Hardcore Living (Six Shooter-Locomotive, 2008) és com submergir-se en un conte de fades imaginat per Tim Burton on conviuen estranys personatges: una ciutat que canta i plora, un coyote que canvia de forma o una serp i un conill que viuen una impossible història d'amor.

La instrumentació utilitzada també contribueix a aquesta atmosfera: acordió, celesta, piano de joguina, marimba, chelo, cítara, clarinet i el so d'una tempesta de vent gelat de fons (l'àlbum es va gravar en un estable del sud de Suècia).

Wendy cita a Tom Waits com una de les seves influències, i no fa falta que ho juri: és evident en el cabaret decadent à la Kurt Weill de Stop (amb cops de mans i trepitjades), Ask Me No Questions (on potencia els sons de l'Est d'Europa) i The Sad Sssad Story Of Rosa Rabbit And Sasha Snake.

McNeill també ens condueix per valsos parisencs (Maybe) i balades etèries entre sons xerricants (White Horses), i juga amb els efectes de veus en els cors (Lutetia i Crossing Hearts / Cutting Threads). Ideal per a escoltar en una freda nit d'hivern i per a tots aquells peterpans com jo a la recerca de la seva Wendy.

Aquí podeu veure el videoclip d’Ask Me No Questions:

I en aquesta pàgina o aquí mateix, un concert sencer de Wendy McNeill enregistrat a la sala Paradiso d’Amsterdam el 2 de novembre de 2008.