El contrabajista de jazz Charlie Haden murió el pasado 11 de julio, y es muy difícil resumir una carrera como la suya o escoger uno de sus discos. Pero cada uno tiene sus gustos personales, y en mi caso lo tengo muy claro: "Sophisticated Ladies" (Emarcy, 2011).
Tras un sorprendente disco de bluegrass -"Rambling Boy" (2008)- y su colaboración con Keith Jarrett -"Jasmine" (2010)-, Charlie Haden volvía al frente de su Quartet West (con Ernie Watts al saxo, Alan Broadbent al piano y Rodney Green a la batería) para entregar otra muestra más de su fascinación por el cine negro, con una portada retro que rendía tributo a las femme fatales del género.
Según se explicaba en los créditos, el álbum se concibió como una secuela de “The Art Of The Song” (1999), donde el cuarteto contó con Shirley Horn y Bill Henderson. La diferencia fue que, en esta ocasión, se acompañó de algunas de las vocalistas más destacadas del momento –aunque, a título personal, echaría en falta a Stacey Kent, Madeleine Peyroux y hasta a Dayna Kurtz-, para defender una colección de apasionadas torch songs. Entre las afortunadas brillaban la cálida Melody Gardot (con la romántica "If I’m Lucky"), la todoterreno Norah Jones (rebosando intimidad en "Ill Wind"), Cassandra Wilson y la esposa del contrabajista, Ruth Cameron, muy por encima de la reina gélida Diana Krall y la soprano operística Renée Fleming.
Derrochando elegancia, el Quartet West evocaba la sensualidad de la atmósfera del film noir en los instrumentales "Sophisticated Lady", "Theme From Markham" y "Angel Face", para que nos sintiéramos los protagonistas de una historia detectivesca en blanco y negro mientras entre las volutas del humo de un cigarrillo aparecía la mujer fatal que nos llevaría a la perdición. ¿Damas sofisticadas? Sí, pero tremendamente seductoras.
Aquí podéis escuchar "Sophisticated Ladies" en su integridad. A disfrutar...
El món dels teloners és apassionant, i donaria per escriure molt extensament. Però com de moment aquesta no és la meva intenció, només parlaré d’uns pocs exemples. Ahir dissabte va actuar el grup G Love & Special Sauce per obrir el concert de Jack Johnson. No tinc res en contra del hawaià surfer, però aquest era un d’aquells casos evidents en què els teloners tenen més interès que els artistes principals. I el més indignant és que la majoria de mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, ni tan sols en parlen a les seves prèvies o crítiques.
I qui són G Love & Special Sauce? El líder que dóna nom al grup (a la foto superior) canta amb una desgana tal que sembla estar penjat, i no es distingeix si toca bé la guitarra o només rasca las cordes i desafina; el bateria Jeffrey Clemens colpeja el seu instrument com si desfilés en una rua de Nova Orleans; i el baixista Jimi Jazz aporta el so d’un contrabaix carnós. Una broma? Doncs no, ja que G Love & Special Sauce constitueixen una de las propostes més originals de l’escena nord-americana: triturar el blues del Delta, el rap i el jazz i sortir-ne ben parat té el seu mèrit, encara que sigui a costa d’un so brut i dislocat i una instrumentació reduïda als mínims.
Aquesta és la seva cançó més popular, Baby's Got Sauce:
El trio de Philadelphia acostuma a gravar els seus àlbums en directe a l’estudi, i no només presenta recitats sobre esquelets de blues. El seu concepte trencador també inclou country emborratxat, melodies dels 50 deformades pel seu viatge a través del temps, miniatures folk, celebracions festives del Mardi Gras, i fins i tot efluvis soul.
Aquí podeu veure G. Love en el vídeo Booty Call:
I aquí amb la cançó Beautiful:
G Love & Special Sauce ha tret aquesta setmana un nou àlbum, Superhero Brother, el desè de la seva carrera. Han passat 15 anys des del seu debut homònim de 1994, publicat a un mític segell de blues com Okeh, i el grup ha viscut moltes coses. Com per exemple, una frustrada entrevista que els hi havia de fer fa anys per a Rockdelux, en ocasió de la seva participació, crec recordar, al Festival de Benicàssim. Com és habitual, es tractava d’un phoner. Tenia el telèfon mòbil del paio de la discogràfica espanyola que els acompanyava. Vaig trucar a l’hora prevista, i la resposta va ser acollonant: "Lo siento, los he perdido y no los encuentro". Fi de l’entrevista.
El cas de G Love & Special Sauce per il·lustrar aquestes situacions en què els teloners tenen més interès no és únic, malauradament. Per exemple, si la memòria no em falla la única vegada que l’estrella del country neotradicionalista Dwight Yoakam va actuar a Barcelona va ser com a teloner de... Bryan Adams!!!
Més casos: al geni de la sacred steelRobert Randolph (a la foto superior, el segon per l'esquerra, amb la seva Family Band) li va tocar obrir un concert d’Eric Clapton. A la botiga on acostumo a comprar CD, Disco 100, vaig sentir un comentari clarificador per part d’un client encorbatat: "el concert de Clapton, de puta mare... llàstima del teloner, que feia molt soroll".
Això demostra que el tema dels teloners és molt delicat: si no poses un grup de característiques similars a l’artista principal, els fans impacients passaran d’ell i fins i tot es poden rebotar. I a vegades, això també passa encara que el teloner tingui alguna cosa a veure.
Recordo que en un concert de Norah Jones a l’Auditori, el públic va passar olímpicament del teloner, l’estimable cantautor Amos Lee (per cert, triat especialment per la cantant i pianista). En el meu cas, no només el vaig descobrir aquella nit, sinó que a més vaig aconseguir una còpia signada del seu CD perquè, modest com pocs, Lee va atendre personalment a la seva paradeta de merchandising la poca gent que se li acostava.
Per això, el millor és una d’aquestes dues opcions: o no posar cap teloner, o posar un personatge tant avorrit com Eduard De Negri, un guitarrista que el promotor Gay Mercader col·locava a totes les gires d’artistes internacionals i que funcionava com a perfecte fil musical mentre un anava a buscar la cervesa.
Fa uns anys vaig rebre un e-mail d'una discogràfica que em convidava a participar en una enquesta sobre un nou cantant. La cosa consistia a escollir una imatge i explicar perquè ens agradava i què ens recordava. Per l'aspecte del paio (jove ben vestit de trets italoamericans, fotos color sèpia, micròfons antics), molt aviat vaig deduir que es tractava d'un representant de l'última moda d’aquell moment: els nous crooners, encapçalats per Jamie Cullum, Michael Bublé i companyia.
I com es crea una moda? Una discogràfica treu un àlbum d'un nou artista amb un estil una mica diferent i innovador, i sona la flauta i es converteix en un èxit. Llavors els caçatalents de les altres companyies es llancen a la recerca d'artistes similars i, si no els troben, se'ls inventen. Això és el que em va semblar l'enquesta de la que abans parlava, un producte fet a gust dels possibles compradors. I això és el que ha passat fa poc amb Amy Winehouse, i la recerca de les discogràfiques angleses per trobar artistes similars menys problemàtiques, com Adele o Duffy (a la foto inferior).
Un cop creada la moda, falta posar-li un nom, batejar-la amb una etiqueta, un procés que a vegades sembla el resultat d'un brainstorming a base de carajillos. I així, el mercat s'inunda d'un grapat d'etiquetes ridícules: "neoswing", "emocore", "sadcore", etcètera.
Per això, una de les preguntes que més desagrada a un grup és que descrigui el seu estil. Alguns s'ho prenen a broma i et diuen "fem rap a la vinagreta amb un coixí de salsa de tomàquet", com si fos una recepta del Ferran Adrià. Altres, en canvi, et responen que "esperem que algun crític ho defineixi", i passen la pilota.
I arribem a la complicada tasca dels periodistes i crítics. Si analitzem algunes de les últimes etiquetes, s'ha de reconèixer que hi ha alguns encerts. Per exemple, "músiques del món" o "americana" en el fons són un calaix de sastre, però fan el mateix efecte integrador com quan, anys enrere, deies "m'agrada la música negra" i et quedaves tan ample, perquè aquí dins hi englobaves jazz, blues, funk, soul, rap i moltes coses més, sense necessitat d'enumerar estil per estil.
En canvi, hi ha etiquetes molts més desencertades. La pitjor de tots és la de "rock mestís" o "música mestissa", una ambigüitat sorgida de la impossibilitat d'algun crític de descriure un so que barreja elements de cultures diferents. El pitjor és que aquest concepte de mestissatge ha patit un procés de localització, i s'ha passat primer al "Barcelona sound", i després al "so del Raval". Al final, un periodista escriurà "aquest grup fa so del carrer Princesa cantonada amb Montcada". I un altre afegirà "sí, però més banda de mar que de muntanya."
L'altra opció de la creació de les etiquetes és que se les inventi la mateixa indústria, amb el risc de caure en el ridícul. Per exemple, a finals dels vuitanta, el segell EMI, sota el nom de The Black Sound of Africa, va treure una sèrie de discos entre els quals hi havia dos artistes tant diferents com el sud-africà blanc Johnny Clegg i el raper de Nova York Afrika Bambaataa. Alguns vam deduir que aquest últim es va incloure a la col·lecció pel seu nom.
En la qüestió de les etiquetes es planteja un problema afegit: la dificultat dels botiguers de col·locar els discos als prestatges. Norah Jones (a la foto inferior) grava en un segell de jazz... però és jazz? Eric Clapton treu un disc de versions de Robert Johnson... el poso a blues o a rock? A vegades, per evitar aquests conflictes, hi ha discogràfiques que inclouen un petit avís a la contraportada del tipus "file under blues" (arxivar a blues), però són l'excepció.
Parlant d’estils, l’any passat em vaig trobar en un compromís quan la pàgina Ritmes.cat em va encarregar l’elaboració d’un diccionari de definició d’estils musicals destinat a l’Èsadir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Per sort, per enfrontar-se a tasques com aquestes hi ha recursos com AllMusic o Audiogalaxy.
Abans tot era molt més senzill: hi havia rock'n'roll, country, jazz, blues, soul i para de comptar. Però més que preguntar-se quin estil fa aquest grup o l'altre, qüestions tan inútils com plantejar-se "de què fan olor els núvols?", el més important és que sigui bona música. La resta, és un simple ornament.
