quan la pirateria era un art per a col·leccionistes

El 2004, la premsa britànica explicava el cas de Mark Purseglove, un paio que s'havia fet milionari gràcies a la venda de còpies il·legals de concerts i que va ser condemnat a una sentència de tres anys i mig de presó.

Suposo que ara ja deu ser al carrer, però no he trobat cap notícia al respecte, perquè el que interessava de cara a la galeria i per a espantar la gent era dir que l’engarjolaven.

El noi, de 33 anys, va fer una fortuna amb els pirates de concerts d'artistes com Oasis, Eminem, David Bowie, Madonna, Prince, Eric Clapton, Pink Floyd, Michael Jackson, Manic Street Preachers, Bob Dylan, Neil Young, R.E.M., Radiohead, George Michael, Paul McCartney, Guns N'Roses i Bruce Springsteen.

Aquestes gravacions les feien els tècnics de so dels grups, prèviament subornats per Purseglove. El paio venia els CD a festivals, botigues i per Internet, a preus superiors als 195 euros.

Aquesta mena de pirateria no té res a veure amb la del top manta, que es limita a clonar les darreres novetats. Es tracta d'una pirateria més elitista, perquè els preus no són precisament econòmics, i perquè s'adreça a un públic col·leccionista.

La pirateria dels concerts (i en un sentit més ampli, de gravacions d'estudi que per alguna raó o altra no veien la llum de forma oficial) és molt més antiga que la del top manta. Fins i tot, al llarg de la història, hi ha molts casos de discos que primer es van vendre com a pirates i que després van ser editats per la corresponent discogràfica legal: seria el cas, per exemple, dels diferents volums de les Bootleg Series de Bob Dylan, o del famós Black Album (Paisley Park, 1994) de Prince.

I ja que parlem de Prince, i perquè es vegi la diferència d'aquesta mena de pirates amb els del top manta, explicaré un cas concret. Puc presumir de posseir una de les col·leccions més completes de discos pirates del Prince, i absolutament tots els vaig comprar als grans magatzems, a qualsevol de les conegudes botigues del carrer Tallers, i sobre tot a les famoses fires del disc del Tardà, on aquest tipus de productes constituïa un dels principals al·licients.

I quina mena de material hi ha entre aquests pirates del Prince? Des de concerts d'arreu del món - com el famós Small Club (imatge 2) o fins i tot el famós after que va fer a la desapareguda sala Estándard de Barcelona (imatge 3) -, fins a material inèdit (com Crucial, les famoses sessions gravades amb Miles Davis) o actuacions a programes de televisió (imatge 4).

No cal dir que la qualitat d'aquests pirates va evolucionar: des dels enregistraments barroers a peu de pista amb un casset a mà alçada on se sentien els comentaris dels paios del costat, fins a les gravacions de taula de so amb qualitat digital i unes portades i llibrets interiors molt més luxosos que els editats per una discogràfica convencional.

Aquest concepte de pirateria, més artesanal i alhora artístic, anava més enllà del simple CD, i fins i tot es podien trobar discos triples i caixes. Els italians eren, especialment, els reis d'aquest negoci, i hi havia un seguit de segells, el nom dels quals era sinònim de prestigi (és a dir, bon so i bona presentació), com Moonraker, KTS o Thunderball, entre d'altres.

Aquesta mena de discos es coneixia internacionalment com a bootlegs, però aquest concepte, com el de la pirateria, també ha canviat, ja que ara s'aplica a la tècnica que consisteix a refer una cançó amb una remescla, o bé afegint-hi fragments d'altres cançons o traient-hi elements.

Per desgràcia, la lluita contra el que podríem anomenar la pirateria cutre - el top manta - ha acabat també amb l'antiga pirateria, i ara és pràcticament impossible trobar discos d'aquesta mena a les botigues, i només a internet es poden localitzar.

És a dir, res a veure amb la situació de fa uns anys, quan les botigues exhibien als aparadors gravacions pirates de concerts celebrats a Barcelona la setmana anterior.

còpia bona, còpia dolenta: la pel·lícula

A aquestes alçades, no cal dir que el tema de la pirateria i els drets d’autor és un dels aspectes del negoci musical que més preocupa tothom, tant a la indústria com als usuaris.

Per això, és recomanable la visió de Good Copy Bad Copy, un documental danès de 58 minuts (en anglès, això sí), que explora en un recorregut per tot el món com les corporacions, els advocats, els artistes, els DJ i els aficionats utilitzen, abusen o ignoren els drets d’autor.

Dirigit per Andreas Johnsen, Ralf Chistensen, i Henrik Moltke, analitza les tècniques del sampling del hip hop nord-americà, les remescles de funk al Brasil, o la pirateria de pel·lícules a Nigèria.

Per intentar respondre a preguntes tant decisives com "qui posseeix què?", "quin és l’objectiu dels drets d’autor?" o "quin és l’objectiu de la música?", el reportatge ha recorregut diversos països, entre ells Suècia, Anglaterra i Rússia, a més dels abans esmentats.

Entre d’altres, hi apareixen d’una manera o una altra (citats o entrevistats) els Beatles, Jay-Z, NWA, George Clinton, Danger Mouse, Girl Talk, així com editors, advocats, DJ, productors, ballarins, i congressistes nord-americans.

Podeu veure Good Copy Bad Copy en aquesta pàgina, o directament aquí:

pirateria: i si miréssiu a casa vostra?

Quin és el pitjor mal que pateix la humanitat, a part del terrorisme que omple la boca de fanàtics com Bush i Aznar? Els conflictes bèl·lics? La fam? La sida? Res de tot això: la pirateria. Però molt pitjor és que, en nom d'aquesta pràctica "criminal" i "immoral", més lletja que pegar a un pare, els aprofitats de tota la vida cometen tota mena de malifetes per fer-se d'or, a costa del que sigui.

Que un artista nou fracassa? La culpa és de la pirateria. Que cal acomiadar treballadors? La culpa és de la pirateria. Que només s'editen productes coneguts? La culpa és de la pirateria. Els fonamentalistes antipirateria aviat acusaran la pirateria de provocar l'assassinat de Kennedy.

Les discogràfiques no es cansen d’acusar tothom de la pirateria, i un dels seus blancs preferits som els periodistes. Recordo molt bé com quan, amb motiu de l’entrevista per email a Neko Case, em van enviar el seu CD de promoció. La còpia era demencial: en lloc de tenir les 12 o 14 cançons habituals, en tenia més de 50!!! El motiu és que estaven com fragmentades entre diferents talls. Em va sorprendre tant que vaig preguntar al paio de premsa de la discogràfica si era una ocurrència de l’artista, i la resposta em va ofendre: “No, és per evitar que els periodistes ho pengeu a internet”.

Però atenció, i aquí ve el més interessant, dissabte 23 de febrer El Periódico publicava aquesta notícia: Estopa denunciará a quien haya filtrado el disco 'Allenrok' en la red.

El millor de tot és que, en llegir l’article, on s’explicava que 15 dies abans de la publicació del seu nou CD Allenrok, ja s’havia penjat el disc a la xarxa i se n’havien fet més de 256 mil descàrregues, els Estopa declaraven el següent: "El sospechoso está en Suiza. Uno de la discográfica nos pidió de forma extraña el disco para ponerlo en una radio de allí y estuvo disponible 72 horas en una web".

O sigui que per primera vegada uns artistes acusen un paio d’una discogràfica de filtrar el seu treball a internet. No érem els periodistes els dolents, els responsables del top manta i d’enfonsar la indústria? A veure si resultarà que les discogràfiques són tant cegues que no veuen que és molt més probable que hi hagi una filtració per part seva (des d’un treballador de l’estudi de gravació al becari de torn que es considera mal pagat, o l’executiu que es vol treure un sobresou).

Així que, senyors de les discogràfiques, comenceu a escombrar a casa vostra!!!!