Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rammstein. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rammstein. Mostrar tots els missatges

22/6/08

dissabte, Flowers i la suicide girl del bar del Loco

Sóc un mal amic. No, a veure, no vull dir que sigui un cabró que puteja les seves amistats, sinó que me’n preocupo poc. És a dir, puc estar mesos (o anys) sense trucar-los o quedar amb ells. Sí, ja sé que existeix un invent anomenat email, i un altre que es diu telèfon mòbil... però què passa quan algun dels teus amics no disposa d’aquests elements?

És el cas del meu amic Lluís B., a qui conec des de l’època de la universitat (ja n’he parlat aquí) i que, per més inri, és gairebé veí (viu a cinc minuts de casa). Aquest dissabte, després de molts mesos sense saber res d’ell, vaig decidir trucar-lo per quedar. La cita: a les dotze de la nit, al bar Heliogàbal de Gràcia.

Amb una puntualitat britànica ens vam trobar davant del local, i vam cometre el primer error de la nit: entrar-hi. I per què dic error? Perquè en aquell moment sortia el Flowers (a la foto inferior), carregat amb les seves bosses habituals. Pels qui no el conegueu, el Flowers és un dels personatges més peculiars de la nit i de l’ambient musical de Barcelona. Oficialment, és fotògraf de concerts, però quan el sents parlar te n’adones que és moltes coses més que no sabria ben bé com definir. És com si l’Obélix, en lloc de caure a l’olla de la poció màgica que donava força als gals, hagués caigut a una olla amb LSD.

Hi ha diverses llegendes urbanes al voltant del Flowers: una diu que era venedor d’enciclopèdies a domicili (fins i tot hi ha persones que juren haver rebut la seva visita quan eren nens). Una altra, fruit d’alguna ment pertorbada, assegura que era un confident de la policia que s’infiltrava en ambients juvenils durant el franquisme, però no mereix cap credibilitat. El cert és que Flowers corre pel món des dels anys 60, carregat amb les seves bosses on no se sap ben bé què porta, i els seus monòlegs sobre els seus mites particulars (Jimi Hendrix, Bob Dylan, els Who i altres velles glòries).

Sempre que em trobo amb ell em diu coses sorprenents. Ahir per exemple: "Escolta Miquel, que m’han dit que treballes per l’Enderrock i que t’han encarregat un article sobre el rock laietà i Sopa de Cabra" (com si es poguessin barrejar tots dos conceptes). En altres ocasions, els confidents de Flowers m’havien situat a Bòsnia en una emissora de ràdio i en altres situacions insòlites, que no sé si se les inventa o és que realment hi ha un fill de puta pel món que explica coses sobre mi.

La situació d’ahir tenia un perill afegit: em volia vendre el seu nou llibre, una genialitat titulada Dream of 1967. London Pop. Hendrix. Jones. Bob. Si no m’equivoco, és el tercer llibre autoeditat que treu, després dels dos anteriors amb fotos de concerts. En aquest cas, es tracta d’una al·lucinant col·lecció de collages acompanyada de textos manuscrits i impressionants imatges d’ell quan era jove... sí, perquè Flowers també va ser jove. Em dona la impressió que el llibre pretén oferir proves d’un dels rumors més insistents sobre la seva vida, aquell que diu que va conèixer a Hendrix a Eivissa... però no sé si ho aconsegueix.

Com és normal, em va voler vendre el llibre. "Te’l dedicaré i et regalaré un CD", em va dir per acabar de convèncer-me. De fet, li vaig comprar els dos llibres anteriors i li hagués volgut comprar aquest fins que em va dir el preu: 45 euros!!!! El pressupost per emborratxar-me per aquella nit era de 25 euros, o sigui que li vaig dir que no, que un altre dia. Després d’aquesta trobada surrealista, vam decidir amb el Lluís que el millor era anar a un altre bar. A més, pel Heliogàbal també corria el Víctor Nubla, i no crec que hagués aguantat una xerrada sobre música experimental després del Flowers.

I llavors va començar el que és com una tradició amb les sortides amb el meu amic: una peregrinació pels carrers de Barcelona a la recerca d’un bar. Sí, ja sé que a Gràcia n’hi ha a patades, però som una mica especials.

Vaig decidir de provar d’anar al Tribbiani, un lloc on fan moltes sessions de DJ i a vegades concerts. Però a les 12.30 de la nit, estava amb la persiana mig baixada, i donava la impressió que hi feien una festa privada.

Després, un clàssic que ens havia donat bons resultats en anteriors ocasions: el Badlands. Una altra cagada: no només estava tancat (a les 12.30 d’un dissabte!!!) sinó que no tenia molt bona pinta, com si ja no existís.

I llavors, la gran idea. El Loquillo tenia un bar o local de reunió a Gràcia, però fa poc es va traslladar al Guinardó. El camí era una mica llarg, però tenia la impressió que aquest cop l’encertaríem.

Un incís: el bar, anomenat Lips, es troba a l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, prop de la plaça del Nen de l’aro, com se la coneix popularment. És una zona que freqüentava molt fa uns anys, perquè allí vivia la meva ex, i si no era per acompanyar-la a casa o per espiar-la quan temps després em va agafar la vena paranoica, sempre corria per allà (aquesta és una llarga història que algun dia explicaré, perquè forma part de la trilogia de sexe, drogues i rock & roll). Però ara feia més de 15 anys que no hi anava, i va ser tot un shock tornar a trepitjar aquells carrers.

Per fi vam arribar al Lips Biker Bar que, com es pot imaginar, és un local freqüentat per amants de les Harley Davidson, amb barra de fusta, decoració motard i l’inevitable taula de billar. En el bar hi havia dues cambreres, una més suicide girl que l’altra, una més simpàtica que l’altra. Per sort, em va tocar la simpàtica. Li vaig demanar una cervesa negra. "¿Tienes Negra Modelo?", i em va respondre "No, aquí la única modelo soy yo", una sortida que vaig trobar enginyosa.

Després de dues cerveses, vam decidir passar a coses més fortes. I aquí va venir la primera sorpresa. Demano un Jim Bean. La pregunta de la cambrera simpàtica: "¿Sólo?" "Sí, y sin hielo". Vaig notar una certa cara d’estupefacció. I per què dic que em va sorprendre? Perquè suposava que en un bar com aquell, freqüentat per motards durs, el bourbon es beuria a pal sec, sense cocacoles ni glaçons ni res. Però es veu que no, perquè fins i tot no sabien el que m’havien de cobrar.

Segona sorpresa: la música. Estem d’acord en què en un bar que funciona com a seu dels seguidors del Loquillo, han de sonar les seves cançons. Perfecte, tot i que nodrir-se tan sols del repertori del Loco pot ser una mica massa. Però almenys, deixa que soni rock & roll, coses potents.

Dues cerveses i dos Jim Beans a pèl després, amb els meus sentits encara en perfecte estat, vaig poder escoltar des del Raphael interpretant l’Aquarius de Hair als Rammstein, i fins i tot una cosa que em va recordar el Fran Perea!!!!! Això és un bar de rock & roll??? Només va haver-hi un moment d’esperança quan la cambrera més suicide girl va posar un tema de rock & roll clàssic.

En resum, potser vaig triar una mala nit, però em va fallar la música. Una llàstima, perquè el local promet, les cambreres tenen el seu punt i els preus són assequibles. Per això, des d’aquí m’ofereixo per punxar música més adient a la filosofia del bar. Loquillo, si llegeixes això, contracta’m.

13/3/08

els malsons musicals de David Lynch

Aquest matí he demanat a Amazon l’edició nord-americana del DVD d’Inland Empire, la darrera pel·lícula de David Lynch. Sí, ja sé que s’ha editat a l’estat espanyol, però en una pobre versió d’un sol disc, res a veure amb la ianqui, amb un bonus disc d’interessant material extra. Segons em va explicar Quim Casas, un dels màxims experts en el director nord-americà, inclou molt metratge descartat del film, així com el curt Ballerina i altres coses d’interès, més si tenim en compte que l’edició ha anat a cura del propi Lynch.

Inland Empire és la darrera genialitat d’un dels millors directors actuals. Molts el consideren un freak i creuen que les seves pel·lícules no tenen ni solta ni volta. El que està clar que no deixa indiferent ningú: o el defenses a mort (com és el meu cas), o l’odies a mort.

Com a la resta de les seves produccions, la música té una especial importància a Inland Empire. I és que Lynch és un dels directors que millor cuida aquest aspecte: no només en la tria de cançons que escauen perfectament en els complicats arguments dels seus films - com In Dreams de Roy Orbison, Falling de Julee Cruise, Wicked Game de Chris Isaak, o Llorando de Rebekah del Río - , sinó en la seva participació directa, al costat del seu compositor preferit, el gran Angelo Badalamenti.

Qui no recorda la famosa banda sonora de Twin Peaks, per exemple? En aquesta pàgina hi ha una llista de les versions que diversos artistes (des de Moby a The Pixies), van fer d’alguns dels seus temes, amb mp3 inclosos.

Al marge d’això, Lynch també ha col•laborat amb altres grups. Per exemple, va dirigir el vídeo Rammstein del grup del mateix nom, una cançó inclosa a la banda sonora de Lost Highway.

I durant la presentació del seu llibre Catching The Big Fish, on parla de la importància de la meditació transcendental en el seu procés creatiu, es va acompanyar del trio femení Au Revoir Simone (a la foto superior) mentre ell recitava. En aquest vídeo es pot veure un moment de l’acte.

La passió de Lynch per la música va fer que l’any 2003, al costat del guitarrista John Neff, edités el disc BlueBob, un projecte que ajuntava la sonoritat industrial amb la cruesa del rock & roll primitiu i el blues. Una música “inspirada per màquines, foc, fum i electricitat”, per al “primer àlbum de blues industrial”, segons la seva descripció.

El primer vídeo extret de l’àlbum va ser Thank You Judge, interpretat per l’actriu Naomi Watts i amb Lynch en el paper del monstruós mutant Billy Groper que acompanyava Neff.

BlueBob va fer el seu primer i únic concert a l’històric teatre Olympia de París. En aquesta pàgina es poden veure fotos d’aquella nit irrepetible, realitzades per Sophie Hay (per cert, tot i que els thumbnails no surten, si es cliquen apareixen les imatges en format gran).

I per rematar el tema de David Lynch i la música, només una última curiositat: Michael J. Anderson, l’inquietant homenet de l’habitació vermella de Twin Peaks, també tenia una banda de rock a Nova York anomenada Wayward Gene and the Natural Selection. Però a internet no n’hi ha ni rastre. Llàstima, perquè seia digne de veure alguna foto o vídeo de les seves actuacions.

Però tant parlar de Lynch, i encara no he justificat per què m’agrada. Com la seva obra té molta relació amb la d’un dels meus autors preferits, Barry Gifford, aquí us deixo un fragment d’un article que vaig escriure sobre l’escriptor a Rockdelux:

"... Como es natural, la relación de Gifford con el director de "Blue Velvet" es uno de los aspectos de su carrera que más interés suscitan. A este respecto existen diversas confusiones: el escritor no participó en absoluto en el guión de "Corazón salvaje" (90), y Lynch introdujo muchos cambios respecto al libro en el que se basaba, "La historia de Sailor y Lula", entre ellos un final de cuento de hadas. En lugar de encolerizarse como muchos otros harían, Barry le dijo: "Mira, estará mi versión y tu versión, y eso es genial. Coge el balón y echa a correr".

Más tarde, Lynch dirigió "Hotel Room" (92) para el canal HBO, una trilogía con dos de los relatos escritos por Gifford, "Tricks" y "Blackout", que apenas retocó. Por eso, su primera colaboración real juntos llegó con "Lost Highway" (97): Lynch sacó la idea del libro de relatos de Gifford "Gente nocturna", donde aparecía esa frase, y le fascinó tanto ese título que le dijo a Barry que debían escribir algo juntos. En su biografía "David Lynch por David Lynch", el director explica que "nos sentamos en torno a una taza de café, y le conté a Barry algo sobre lo que había pensado, y él me contó algo sobre lo que había pensado. Y los dos odiamos las ideas del otro! Y después odiamos nuestras propias ideas!". Gifford aporta algo más de luz a su colaboración con Lynch: "Cuando trabajas con otra persona, el método tradicional consiste en que uno camina por la habitación y el otro escribe. Nosotros caminábamos los dos y a veces hasta chocábamos. Nuestras mentes funcionan de forma similar: nos sentamos uno junto al otro, y la idea de uno es la chispa que lo inicia todo". Y es que, en el fondo, ambos comparten la misma idea sobre lo que supone la experiencia de ir al cine: "entras en un sueño y debes entregarte a ese sueño, rendirte a él del todo. No es una visión muy distinta de la que tenía Buñuel: cualquier cosa es posible, dejas de preocuparte por los parámetros convencionales de cualquier película".

No es de extrañar que David Lynch se haya sentido atraído por el fascinante mundo de Gifford, cuya principal virtud consiste en crear grandes personajes sin florituras, sin descripciones farragosas, apoyándose en la fuerza de los diálogos y en elementos que ayudan a situar la acción en tiempos y lugares muy concretos (a través de una canción, una ubicación real, una película, o el detalle más banal), por lo que adquieren un carácter muy cinematográfico. La clave de todo está en su proceso creativo, ya que según reconoce concibe sus historias a partir de imágenes (una foto o una imagen mental). Con ello, describe una América de fantasía que suena muy verdadera, un país aún sin civilizar, con el "corazón salvaje": divertido y melancólico, surrealista y violento a la vez, donde conviven el crimen y la religión. Como suele decir Gifford, "Lynch hace que lo corriente parezca extraordinario, y yo hago que lo extraordinario parezca corriente".