recuperando el final de “Perdidos”

Hace días, y no me preguntéis por qué, siento la extraña necesidad de volver a ver el final de "Perdidos". Han pasado más de dos años desde que la serie emitió su último episodio (en concreto, el 23 de mayo de 2010), pero me apetece volver a emocionarme con ese controvertido desenlace que indignó y disgustó a tantos, y entusiasmó a unos pocos, entre los que me encuentro. Así que voy a recuperar la versión extendida (sin cortes) del artículo que escribí en su momento. Y cuando tenga tiempo (después de ver las temporadas atrasadas de otras series que tengo en el tintero, como “The Big Bang Theory”, “Californication”, “True Blood” y alguna más), volveré a emocionarme con Jack, Kate, Locke, Benjamin y el resto de personajes.

El escritor y guionista Barry Gifford y el director David Lynch, colaboradores en varios proyectos, comparten la misma idea sobre lo que supone la experiencia de ir al cine: "Entras en un sueño y debes entregarte a ese sueño, rendirte a él del todo. No es una visión muy distinta de la que tenía Buñuel: cualquier cosa es posible, dejas de preocuparte por los parámetros convencionales de cualquier historia". Estas palabras deberían grabarse a fuego en el culo de todos los verdaderos seguidores de "Perdidos". No los advenedizos que se han enganchado a partir de la tercera o cuarta temporada a rebufo del boom mediático, o quienes han criticado la serie desde un principio porque prefieren producciones con ínfulas sociológico-documentales como "The Wire".

La escisión creada en el seno de la parroquia lostie ha tenido su origen en el tan esperado final: horrible para unos, idóneo para otros. Más allá del hecho histórico de su emisión simultánea en todo el mundo, ¿qué se podía esperar de una serie plagada de macguffins? ¿Una explicación pormenorizada para resolver todos los cabos sueltos? En absoluto. Un final frustrante es aquel que deja a unos personajes con los que te has encariñado durante años en una situación ambigua, como ocurrió con "Los Soprano" porque, en el fondo, siempre esperarás que vuelvan con otra temporada o con un largometraje.

Pero el desenlace de "Perdidos" no deja ningún margen a la duda: aquí no hay vuelta atrás, sabes que nunca volverás a ver a Jack, Sawyer, Locke y todos los demás. Se acabó definitivamente y eso te produce una tremenda sensación de alivio, como cuando una persona querida, después de sufrir una larga enfermedad, muere. De forma paralela a lo que viven los protagonistas, que solucionan su deuda con el pasado y "avanzan" (y lo de menos es hacia dónde), los seguidores de la serie respiran aliviados y pueden seguir con sus rutinarias vidas.

¿Pero fue bueno o malo el final de "Perdidos"? Desde un punto de vista narrativo, exhibió una estructura ejemplar: si el primer episodio empezaba cuando Jack abría los ojos, tendido en la jungla, el perro acercándose y un plano de una zapatilla colgada en un árbol, el último acababa en el mismo sitio, tras ver de nuevo la zapatilla (deteriorada por el paso del tiempo), cuando Jack, en el suelo junto al perro, cerraba los ojos. El círculo perfecto.

Hasta llegar aquí, una cascada de emociones –reforzadas por la brillante banda sonora de Michael Giacchino–, culminando en una inesperada revelación evocadora de "El sexto sentido". Esa resolución y sus supuestas connotaciones religiosas han sido lo que más ha soliviantado a los detractores; algunos hasta se han atrevido a compararlo con la "Autopista hacia el cielo" de Michael Landon.

Pero especialmente les ha molestado no encontrar respuestas a todos los interrogantes planteados, sufriendo un ataque súbito de racionalidad totalmente contrario al espíritu de la historia: si desde un principio has aceptado una trama llena de sinsentidos, ¿a qué viene ahora pedir el libro de reclamaciones porque no se han resuelto? Y sobre todo, si tenemos en cuenta los buenos momentos televisivos que nos ha proporcionado. Los losties andan alborozados porque aseguran que cuando la sexta temporada se edite en DVD incluirá metraje extra que supuestamente explicará más cosas. Gracias, pero no hace falta. Para mí, el final emitido es el definitivo y no necesito nada más.

 

el retorn: entre el surrealisme i la Scarlett

Ja torno a ser aquí. Vaig arribar dilluns de Bilbao, però fins avui no m’hi he pogut posar. I ja se m’acumula la feina. A les meves obligacions diàries – que no s’aturen durant l’estiu – cal afegir-ne d’altres que espero no em compliquin les coses.

Una és tècnica: m’he de canviar el router i posar-me’n un de més modern que suporti l’augment de velocitat gratuït que Telefònica m’ha promès. Ja tinc l’aparell, ara només em queda instal·lar-lo i esperar que tot funcioni a la perfecció, perquè si em quedo sense connexió a internet sóc home mort (l’atac histèric d’Enjuto Mojamuto semblarà una broma al meu costat).

L’altra tasca – aquesta ja és una tradició anual – és logística, tot i que requereix d’una gran activitat física: cada estiu aprofito per ordenar els CD, llibres, DVD i altres coses que he anat adquirint al llarg dels darrers 12 mesos. Aquest any, amb una complicació addicional: la majoria de CD estan baixats de la xarxa, i això suposarà un temps afegit per fer caràtules. També he de solucionar on col·locar les figures de Lost, he de vendre una caixa de CD que ja no escolto, etc etc. M’espera un bonic agost.

I el viatge a Bilbao? Bé, era la quarta vegada que anava a Euskadi (les anteriors van ser el 2000, 2001 i 2002), així que em quedava poc per veure: la ciutat de Vitoria-Gasteiz, una visita més a fons a Gernika, i les novetats urbanístiques de Bilbao (amb la cita ineludible del Guggenheim, on fan una exposició del surrealisme - el cartell superior - i un recorregut per FNAC).

La road movie de gairebé vuit hores per anar i vuit més per tornar en autobús no va resultar tant pesada com pensava. Per sort, em vaig dur uns quants llibres dels quals ja n’havia parlat: Gramàtiques extraterrestres (Bromera, 2007) de Fernando J. Ballesteros, molt interessant però en el fons frustrant perquè demostra que encara no s’ha establert contacte amb cap civilització extraterrestre; El cadillac de Big Bopper (El Aleph, 2007) de Jim Dodge, una palla mental que em va decebre i de la que m’esperava molt més (ho sento, no m’agraden les històries protagonitzades per personatges que van empastillats tota l’estona i tenen al·lucinacions, per molta coartada de rock & roll que hi posin); i, el millor de tots, Una puerta al río (Belacqva, 2008) de Barry Gifford, una nova demostració que és un dels millors narradors nord-americans actuals.

Més coses: ahir vaig comprar una entrada pel concert de Lambchop al Palau de la Música del 24 de novembre, en el marc del Festival de Jazz!!! No els he vist mai en directe, però tinc la sensació que m’ho passaré millor que amb el Tom Waits.

I parlant del "senyor 125 euros per tiquet", aquí teniu un nou vídeo de la Scarlett Johansson, en aquest cas d’Innocent When You Dream. Sí, home, aquella que el públic de Barcelona va destrossar amb els seus cants patètics. Que aprofiti.

trenquem amb la tradició: ni llibres ni roses

Sempre ho he dit i ho diré: em molesta molt que les tradicions, les institucions o les campanyes d’El Corte Inglés et marquin els dies que has de fer determinades coses. Estic parlant de Sant Jordi, naturalment, i de la conya del llibre i de la rosa, però també em puc referir a les festes de Nadal, el dia dels enamorats o qualsevol altra diada en la qual l’entorn t’obliga a fer coses que no vols.

Tornant a Sant Jordi, quin sentit té obligar-te a comprar un llibre, probablement per a molta gent l’únic que comprarà durant l’any i que potser ni tan sols llegirà? És que les llibreries estan tancades la resta de l’any? I les roses, igual. No es poden regalar flors qualsevol dia i, el que és millor, sense cap motiu, simplement perquè et ve de gust i no per complir amb la papereta d’una tradició, per molts anys que tingui?

És clar, els defensors de Sant Jordi em diran "és que el millor és l’ambient festiu, anar passejant per les Rambles i tot això". A veure, analitzem aquesta frase, com si d’un exercici lingüístic es tractés:

a) "l’ambient festiu": no he entès mai per què si tanta importància se li dona a Catalunya a aquest dia, no el fan festiu d’una vegada, en lloc de tenir festius per pasqües i altres collonades religioses. Encara recordo quan treballava a la Generalitat que et deixaven plegar al migdia per gaudir del dia: deixeu-vos d’hipocresies i marqueu-lo en vermell als calendaris!

b) "anar passejant per les Rambles": creieu-me, el pitjor dia per anar a comprar un llibre és per Sant Jordi. Si vols acostar-te a les parades del carrer t’has d’obrir pas a cop de colze, no pots fullejar els llibres amb tranquil·litat, has de fer llargues cues a l’hora de pagar... A més, els llibreters tenen tendència a exposar els llibres més populars o que se suposa que més es vendran, o sigui que si tens pensat comprar-te una obra més minoritària, aquest no és el teu dia.

c) "i tot això": i tornem a la conya de la rosa. Estic fart que quan surts al carrer el dia de Sant Jordi et veus literalment atacat per venedores ambulants de roses (normalment d’ètnia gitana, i espero que això no es prengui com un comentari racista), que t’agobien amb frases del tipus "llévate una rosa, moreno", i coses per l’estil. No senyores, no m’emportaré cap rosa perquè, primer, no tinc a qui regalar-li i, segon, en el cas contrari, tampoc li regalaria. (Tot i que he de reconèixer que avui, per exemple, he enviat per internet un parell o tres de roses virtuals a amigues escollides com l’Audry, l’Helena o la Cristina, però això ho considero com una ruptura amb la tradició.)

Per acabar, no necessito comprar-me cap llibre avui perquè en tinc un munt per llegir. La llista és la següent:

- La solución final (Mondadori, 2007) de Michael Chabon, l’excel·lent autor de Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay.

- El cadillac de Big Bopper (El Aleph, 2007), de Jim Dodge, una road movie amb el transfons del rock & roll clàssic.

- Rant. La vida de un asesino (Mondadori, 2007), de Chuck Palahniuk, l’autor de la coneguda El club de la lucha, però també d’altres obres igualment interessants com Fantasmas, Nana o Asfixia. Sense dubte, un dels meus escriptors preferits, no apte per a estómacs sensibles.

- Gramàtiques extraterrestres (Bromera, 2007) de Fernando J. Ballesteros, un llibre que ha obtingut el Premi Europeu de Divulgació Científica, i que planteja la hipotètica comunicació amb civilitzacions interestel·lars des d’un punt de vista científic.

- David Lynch (Càtedra, 2007), de Quim Casas, un estudi sobre l’obra (no només fílmica, sinó també amb referències a les seves relacions amb la música, l’art i internet) del meu director preferit.

- Tombuctú (Anagrama, 2006) de Paul Auster, un regal de la Myriam, l’argentina.

- La conjura de los necios (Anagrama, 2007) de John Kennedy Toole, un altre regal de Myriam.

- Nacho Vidal. Confesiones de una estrella del porno (MR Ediciones, 2004) de David Barba, perquè sempre és interessant aprendre coses dels mestres.

I aquí hi ha la llista de llibres que tinc previst comprar-me, però evidentment un altre dia:

- El sindicato de policía Yiddish (Mondadori, 2008) del citat Michael Chabon.

- Una puerta al río (Belacqva, 2008) i el llibre de poemes Las cuatro reinas (La Fàbrica, 2008), tots dos de Barry Gifford, l’autor de la nissaga de Perdita Durango i Sailor i Lula, i col·laborador de David Lynch.

- Si vuelves te contaré el secreto (Caballo de Troya – Mondadori, 2008), de la meva companya de blocs Mónica Gutiérrez Sancho.

- Robert Crumb. Recuerdos y opiniones (Global Rhythm Press, 2008) de Peter Poplaski, una aproximació a la vida i l’obra de l’excèntric dibuixant de còmics, que inclou un CD amb algunes de les seves aventures musicals.

- La muerte de Superman (Planeta de Agostini, 2008), de Dan Jurgens, un impressionant volum de gairebé 800 pàgines d’un còmic històric en la trajectòria del conegut superheroi.

- Watchmen (Planeta de Agostini, 2007), d’Alan Moore i Dave Gibbons, l’edició definitiva del magistral còmic que aviat arribarà al cinema.

els malsons musicals de David Lynch

Aquest matí he demanat a Amazon l’edició nord-americana del DVD d’Inland Empire, la darrera pel·lícula de David Lynch. Sí, ja sé que s’ha editat a l’estat espanyol, però en una pobre versió d’un sol disc, res a veure amb la ianqui, amb un bonus disc d’interessant material extra. Segons em va explicar Quim Casas, un dels màxims experts en el director nord-americà, inclou molt metratge descartat del film, així com el curt Ballerina i altres coses d’interès, més si tenim en compte que l’edició ha anat a cura del propi Lynch.

Inland Empire és la darrera genialitat d’un dels millors directors actuals. Molts el consideren un freak i creuen que les seves pel·lícules no tenen ni solta ni volta. El que està clar que no deixa indiferent ningú: o el defenses a mort (com és el meu cas), o l’odies a mort.

Com a la resta de les seves produccions, la música té una especial importància a Inland Empire. I és que Lynch és un dels directors que millor cuida aquest aspecte: no només en la tria de cançons que escauen perfectament en els complicats arguments dels seus films - com In Dreams de Roy Orbison, Falling de Julee Cruise, Wicked Game de Chris Isaak, o Llorando de Rebekah del Río - , sinó en la seva participació directa, al costat del seu compositor preferit, el gran Angelo Badalamenti.

Qui no recorda la famosa banda sonora de Twin Peaks, per exemple? En aquesta pàgina hi ha una llista de les versions que diversos artistes (des de Moby a The Pixies), van fer d’alguns dels seus temes, amb mp3 inclosos.

Al marge d’això, Lynch també ha col•laborat amb altres grups. Per exemple, va dirigir el vídeo Rammstein del grup del mateix nom, una cançó inclosa a la banda sonora de Lost Highway.

I durant la presentació del seu llibre Catching The Big Fish, on parla de la importància de la meditació transcendental en el seu procés creatiu, es va acompanyar del trio femení Au Revoir Simone (a la foto superior) mentre ell recitava. En aquest vídeo es pot veure un moment de l’acte.

La passió de Lynch per la música va fer que l’any 2003, al costat del guitarrista John Neff, edités el disc BlueBob, un projecte que ajuntava la sonoritat industrial amb la cruesa del rock & roll primitiu i el blues. Una música “inspirada per màquines, foc, fum i electricitat”, per al “primer àlbum de blues industrial”, segons la seva descripció.

El primer vídeo extret de l’àlbum va ser Thank You Judge, interpretat per l’actriu Naomi Watts i amb Lynch en el paper del monstruós mutant Billy Groper que acompanyava Neff.

BlueBob va fer el seu primer i únic concert a l’històric teatre Olympia de París. En aquesta pàgina es poden veure fotos d’aquella nit irrepetible, realitzades per Sophie Hay (per cert, tot i que els thumbnails no surten, si es cliquen apareixen les imatges en format gran).

I per rematar el tema de David Lynch i la música, només una última curiositat: Michael J. Anderson, l’inquietant homenet de l’habitació vermella de Twin Peaks, també tenia una banda de rock a Nova York anomenada Wayward Gene and the Natural Selection. Però a internet no n’hi ha ni rastre. Llàstima, perquè seia digne de veure alguna foto o vídeo de les seves actuacions.

Però tant parlar de Lynch, i encara no he justificat per què m’agrada. Com la seva obra té molta relació amb la d’un dels meus autors preferits, Barry Gifford, aquí us deixo un fragment d’un article que vaig escriure sobre l’escriptor a Rockdelux:

"... Como es natural, la relación de Gifford con el director de "Blue Velvet" es uno de los aspectos de su carrera que más interés suscitan. A este respecto existen diversas confusiones: el escritor no participó en absoluto en el guión de "Corazón salvaje" (90), y Lynch introdujo muchos cambios respecto al libro en el que se basaba, "La historia de Sailor y Lula", entre ellos un final de cuento de hadas. En lugar de encolerizarse como muchos otros harían, Barry le dijo: "Mira, estará mi versión y tu versión, y eso es genial. Coge el balón y echa a correr".

Más tarde, Lynch dirigió "Hotel Room" (92) para el canal HBO, una trilogía con dos de los relatos escritos por Gifford, "Tricks" y "Blackout", que apenas retocó. Por eso, su primera colaboración real juntos llegó con "Lost Highway" (97): Lynch sacó la idea del libro de relatos de Gifford "Gente nocturna", donde aparecía esa frase, y le fascinó tanto ese título que le dijo a Barry que debían escribir algo juntos. En su biografía "David Lynch por David Lynch", el director explica que "nos sentamos en torno a una taza de café, y le conté a Barry algo sobre lo que había pensado, y él me contó algo sobre lo que había pensado. Y los dos odiamos las ideas del otro! Y después odiamos nuestras propias ideas!". Gifford aporta algo más de luz a su colaboración con Lynch: "Cuando trabajas con otra persona, el método tradicional consiste en que uno camina por la habitación y el otro escribe. Nosotros caminábamos los dos y a veces hasta chocábamos. Nuestras mentes funcionan de forma similar: nos sentamos uno junto al otro, y la idea de uno es la chispa que lo inicia todo". Y es que, en el fondo, ambos comparten la misma idea sobre lo que supone la experiencia de ir al cine: "entras en un sueño y debes entregarte a ese sueño, rendirte a él del todo. No es una visión muy distinta de la que tenía Buñuel: cualquier cosa es posible, dejas de preocuparte por los parámetros convencionales de cualquier película".

No es de extrañar que David Lynch se haya sentido atraído por el fascinante mundo de Gifford, cuya principal virtud consiste en crear grandes personajes sin florituras, sin descripciones farragosas, apoyándose en la fuerza de los diálogos y en elementos que ayudan a situar la acción en tiempos y lugares muy concretos (a través de una canción, una ubicación real, una película, o el detalle más banal), por lo que adquieren un carácter muy cinematográfico. La clave de todo está en su proceso creativo, ya que según reconoce concibe sus historias a partir de imágenes (una foto o una imagen mental). Con ello, describe una América de fantasía que suena muy verdadera, un país aún sin civilizar, con el "corazón salvaje": divertido y melancólico, surrealista y violento a la vez, donde conviven el crimen y la religión. Como suele decir Gifford, "Lynch hace que lo corriente parezca extraordinario, y yo hago que lo extraordinario parezca corriente".