¿qué quiere decirme Steve Earle?

Llevo un par de días escuchando “Train A Comin’” (1995) de Steve Earle una y otra vez. “Vuelta y vuelta”, como decía mi ex cuando viajábamos en su coche y no dejaba de sonar “En la imaginación”, el disco de Sílvia Pérez Cruz junto a Javier Colina que le regalé –y su mejor trabajo, por cierto, pese a quien pese-.

¿Tendrá algún significado? Raramente me pongo un mismo CD dos o tres veces seguidas, pero es que “Train A Comin’” es algo extraordinario, una obra con la que he conectado de forma especial en estos días aciagos.

Una vez liberado de sus demonios personales (adicciones variadas, cárcel…), Earle editó este disco a su gusto, totalmente personal, que marcó su declaración final de independencia de la factoría de Nashville, y mostró a un artista que regresaba a sus raíces y volvía a comenzar. Con exquisitos arreglos acústicos, un plantel de virtuosos de las cuerdas (Peter Rowan, Norman Blake y Roy Huskey Jr) y Emmylou Harris a las armonías vocales, recuperó canciones compuestas antes de los ochenta.

Su genio narrativo brillaba en tremendas baladas como la emotiva “Goodbye” o “Sometimes She Forget”, en el country-blues irónico de “Hometown Blues”, en la épica fronteriza de “Mercenary Song”, en las story songs “Tom Ames’ Prayer” y “Ben McCulloch” y en el hillbilly retro de “Mystery Train Part II” y “Angel Is The Devil”, compuesta “durante mis vacaciones en el ghetto”.

Y junto a sus magníficas composiciones, bordaba versiones de Townes Van Zandt (“Tecumseh Valley”), de artistas tan odiados por mí como los Beatles (“I’m Looking Through You”) y hasta del famoso “The Rivers Of Babylon” (otro de los temas que incluiría en mi ranking de “Canciones que aborrezco con toda mi alma”, pero que Steve transformaba en algo digno). Por si alguien lo dudaba, Earle dejaba claro que "este no es mi disco unplugged... Dios, ¡odio a la MTV!".

Por alguna extraña razón, no puedo quitarme de la cabeza este disco de resurrección y redención de un artista que reivindica con orgullo su talento entre la mediocridad reinante. Repito la pregunta: ¿tendrá algún significado oculto? ¿Debo leerlo/escucharlo entre líneas como una dirección a tomar en un momento en que mi vida va a la deriva? Ni puta idea…

no li diguis Mara Lee, és Bosque Brown

Descoberta per Damien Jurado i admirada per Josh Pearson (Lift To Experience), companya de gires de The National, Will Johnson i Two Gallants, la cantant i compositora Mara Lee Miller és l'ànima de Bosque Brown, un grup que pren el nom del riu que travessa la ciutat texana de Stephenville. Criada en un ambient baptista, va estar exposada als himnes religiosos i la seva mare, professora de piano, li va ensenyar a interpretar-los, encara que a la ràdio escoltava country.

Als 18 anys se’n va anar a Denton i aviat es va integrar en l'escena musical local, al mateix temps que descobria a artistes com Townes van Zandt, John Prine i Gillian Welch, tots ells influències en el seu estil i forma de compondre. Quan la seva primera maqueta va caure en mans de Jurado, aquest la va dur a gravar amb el seu productor Eric Fisher el seu debut Bosque Brown Plays Mara Lee Miller (2005), al que seguiria l’EP Cerro verde (2006).

Després d'aquells dos primers treballs d'estètica minimalista, el grup texà torna amb un Baby produït per Chris Flemmons (el cervell de Baptist Generals), incorporant un so més ric –encara que auster– i una major instrumentació en la qual destaca un tímid piano.

L'àlbum té diversos moments destacables, amb les balades com a marca de la casa: la preciosa White Dove; l'arrossegada Texas Sun, amb una pedal steel fantasmagòrica; les folk Whiskey Flats i Train Song, enriquides amb els jocs de veus de Mara i la seva germana Gina Milligan; la bluesy Oh River; la més clàssica a l'estil dels cinquanta Soft Love; i les tres parts del càntic a capella On And Off.

Baby és un d'aquests discos per a escoltar un dia plujós d'hivern, evocador dels paisatges texans que Mara Lee Miller coneix tan bé i ens transmet a través de les seves cançons una mica fosques i espirituals que entronquen amb la tradició dels storytellers de l'estat de l'estrella solitària.

Aquí tenim Mara Lee interpretant White Dove a l’església Sainte Marie-Madeleine de París.

I aquí amb el tema Oh, River, al Café de la Danse, també a París.

quan el deixeble supera al mestre

"De bien nacido es ser agradecido", diuen els castellans. Steve Earle (a la foto superior) mai no ha amagat la seva devoció per Townes van Zandt (1944-1997, a la foto inferior). Es van conèixer a Houston el 1972, quan el desaparegut cantautor texà assistia a un dels seus concerts; a partir d'aquell moment, es va convertir en el seu amic, mentor i font d'inspiració. Per això, un disc com Townes –el primer que treu des de Washington Square Serenade (2007)- havia d'aparèixer un moment o altre, i el més estrany és que Earle hagi trigat tant a gravar un projecte d'aquestes característiques.

Dedicat íntegrament a l'obra de Van Zandt, la selecció inclou les cançons amb les quals Steve sent una especial connexió; així, no apareixen temes interpretats en àlbums anteriors, com Tecumseh Valley de Train A Comin’ (95) i, de fet, alguns els ha hagut d'aprendre.

Des d’un punt de vista discogràfic, la relació entre tots dos cantautors és ben curiosa: hi ha per exemple un àlbum, Together At The Bluebird Café (95), acreditat a Earle, Van Zandt i un altre il·lustre texà, Guy Clark, on malgrat el títol no hi ha duets ni trios, sinó que cadascú va a la seva. I també es pot recordar el documental Heartworn Highway (James Szalapski ,1975), imprescindible per conèixer com es va gestar l’escena dels nous tradicionalistes del country, on Earle i Van Zandt eren dues figures decisives.

Sense trencar l'esperit de les composicions originals, l'autor de Guitar Town ha adornat de sonoritat bluegrass –amb la col·laboració de Dennis Crouch, Tim O’Brien, Darrel Scott i Shad Cobb–, prenyada de violins, mandolines i banjos virtuosos, clàssics com White Freightliner Blues, Delta Momma Blues i el vals Don’t Take It Too Bad.

Però també ha utilitzat loops i programacions al country-blues Lungs –amb veu de megàfon i la guitarra elèctrica de Tom Morello (Rage Against The Machine)– i Loretta –aquí al costat de guitarres acústiques, violí i els cors de la seva esposa Allison Moorer–, i s’ha lliurat al blues elèctric més ortodox –harmònica inclosa- a Brand New Companion.

A Townes, no obstant això, abunda la sensibilitat folk, des de la coneguda balada Pancho And Lefty (un dels clàssics del seu repertori en directe) fins al càntic recitat de Mr. Mudd And Mr. Gold, a duo amb el seu fill Justin Townes. El disc va començar com una col·lecció de cançons gravades solament amb veu i guitarra a Nova York, a les quals després es van afegir altres instruments a Nashville i Los Àngeles. Per això, l'edició especial limitada inclou un altre CD, The Basics, amb onze de les quinze cançons en aquest format original.

Amb Townes, Steve Earle ha aconseguit el que semblava impossible: un cop assolit el grau de maceració adequat en la seva veu i amb la seva turbulenta trajectòria vital, el deixeble supera al mestre i el pot tutejar en igualtat de condicions.

Aquí podeu veure el Steve amb una versió acústica en directe de Brand New Companion:

I aquí Townes, també en directe, amb Pancho And Lefty l’any 1993:

Ah, per cert, aquest disc no ha estat editat encara a l’estat espanyol... i això que Earle vindrà de gira després de l’estiu: el 17 de setembre a Bilbao (Kafe Antzokia), el 18 a Madrid (Joy Eslava) i el 19 a Barcelona (Apolo).

les cançons artesanals de Guy Clark

Des de sempre, a Guy Clark li ha fascinat l'artesania, una passió que es remunta a la seva adolescència, quan va treballar a la costa del golf de Texas. A través de la construcció de barques de fusta, va aprendre a tenir paciència i a parar esment als detalls, i després ho va aplicar a les seves composicions. Així s'entén millor el seu darrer disc Workbench Songs (Dualtone, 2006), o "cançons de taula de treball".

Abans de fugir espaordits davant la perspectiva d'una col·lecció d'himnes obrers, cal aclarir que el cantautor texà no incideix en l'aspecte reivindicatiu, sinó en l'artesanal. I és que al costat de destacats autors com Rodney Crowell, Gary Nicholson o Lee Roy Parnell, Clark ha fabricat un grapat de cançons fetes a mà, amb eines acústiques. Això sí, sense oblidar els petits detalls, ja que la seva condició de storyteller t'obliga a prestar atenció a les seves lletres: la noia que no té mòbil ni Internet, el desgraciat pallasso de rodeo, els porcs voladors, o les referències a Woody Guthrie, Chuck Berry i Ghandi.

Clark passa el seu raspall per a polir cançons entre el folk, el country i el blues, sense oblidar els vernissos de hillbilly i del Mèxic fronterer, i restaura el No Lonesome Tune del seu col·lega Townes Van Zandt i el tradicional Diamond Joe. En temps de tanta música prefabricada, s’agraeix trobar a un artesà com Guy Clark.

Després de Workbench Songs, el cantautor texà ha publicat un disc en directe, Live From Austin, TX (New West, 2007), que recull el seu pas pel cèlebre programa de la televisió nord-americana, i el recopilatori Best of Sugar Hill Years (Sugar Hill, 2007).

Els qui vulgueu veure Clark en directe, encara hi sou a temps, perquè aquesta nit actua al Teatre Zorrilla de Badalona, en el marc del festival Blues & Ritmes. El seu concert serà acústic, i Clark (veu i guitarra), estarà acompanyat per Verlon Thompson (guitarra i veu, a la dreta), un músic que apareix en els crèdits dels seus darrers treballs, i que compta amb una carrera pròpia amb diversos àlbums.

Per als qui no puguin anar al concert d’avui o estiguin indecisos, aquí tenen una mostra del seu directe. En concret, aquesta és una gravació de Guy Clark amb Verlon Thompson al U.T. Student Union Ballroom d’Austin, Texas, el 25 de juny de 2007, amb la cançó Magdalene, del seu darrer disc Workbench Songs:

la nit que vaig signar un autògraf en nom de Steve Earle

Una recomanació per aquest cap de setmana: el concert de Steve Earle i la seva companya Alison Moorer a la sala Bikini, el dissabte dia 16 de febrer.

Cantautor polèmic, activista anti pena de mort, ex addicte a l’heroïna, ex convicte, veterà de sis divorcis, actor i escriptor, i profundament crític amb la política de Bush, Earle és un artista al que val la pena veure, ni que sigui una vegada a la vida.

Per aquí ha vingut diverses vegades i en formats diferents, sol o amb banda, acústic o elèctric, més orientat al folk o al rock. Vaig tenir la sort de veure’l el 14 d’agost de 2003 a un lloc tant pintoresc com la Lonja Medieval de Sos del Rey Católico (Saragossa), en la seva primera gira per l’estat espanyol que només passava per aquell poble i també per Bilbao.

Tot i que estic enamorat de Bilbao en particular i d’Euskalerria en general, quan em vaig assabentar que Steve venia, vaig decidir anar a veure’l a Sos, un poble que els cinèfils recordaran perquè allí Luis García Berlanga va rodar la seva pel·lícula La vaquilla. Vaig pensar que seria millor (i més autèntic) veure’l en un indret com aquell que en una sala de concerts normal. A més, Earle actuava en el marc d’un festival que fan allí tots els estius anomenat Luna Lunera i que reuneix cantautors de tota mena.

I no em vaig equivocar. En primer lloc, el concert es va celebrar a hores raonables, a les onze en punt. Després, el lloc era una meravella: a l'aire lliure, l'escenari en un edifici històric, graderies per a veure el concert asseguts (com ha de ser en un concert d'aquestes característiques), so perfecte, agradable brisa d'estiu, etc.

L’excursió a Sos va estar plena d’anècdotes. Aquí en recullo unes quantes:

1. Loquillo va veure el concert d’Earle en el backstage i després es va fer les fotos de rigor al costat del nord-americà. Que ningú pensi malament: el Loco estava a Sos per a participar en el festival Luna Lunera i, d’altra banda, diu molt al seu favor veure’l com a espectador: demostra que té molt bon gust i que escolta música, a diferència de la majoria d’artistes de l’estat espanyol, que rarament van a concerts i només coneixen els discos dels seus companys de segell.

2. L'endemà, al migdia, Steve passejava per la plaça de l'ajuntament de Sos, com perdut, observant als nens que jugaven i somrient. Si no fos perquè sabia qui era, semblava el “tonto del poble”. La casualitat va fer que un grup d'amics i jo ens trobéssim en una taula del bar de la plaça, i com no quedaven taules lliures i Earle mirava contínuament com si esperés que alguna es buidés, el vam convidar a prendre alguna cosa amb nosaltres, i va acceptar: cafè amb llet i aigua amb gas.

Vam poder conversar amb ell prop d'una hora, i va ser molt interessant: ens va parlar del nou CD i DVD (Just An American Boy), en el qual s’incloïa una cançó del seu fill Justin (l'única gravada en estudi), al costat de monòlegs sobre temes polítics, el bonus que realment feia interessant al disc, perquè en realitat es tractava d'una espècie de grans èxits en directe complementari al documental d'Amos Poe; de la pròxima edició del seu llibre de relats en castellà (Rosas de redención, publicat per Gamuza Azul), moment que va aprofitar per a queixar-se de com n’és de lenta a vegades la indústria editorial; dels seus fills i especialment de la carrera musical de Justin (segons ell, una meravella, al que ha ajudat produint-li un disc: “toca millor la guitarra que jo, i a més és més atractiu”); de la novel·la que està escrivint, I’ll Never Get Out of This World Alive, sobre un suposat metge que acompanyava a Hank Williams (de fet, va confessar que aprofitaria els seus dies a l’estat espanyol per escriure); del seu canvi d'aspecte físic (s’havia aprimat, havia perdut pèl, portava ulleres de disseny modern i s'havia afaitat la barba, cosa que confessa fer cada any, encara que va prometre tornar a deixar-se-la); d'un concert que havia de fer a Badalona en aquella gira, però que finalment es va frustrar; del seu fugaç pas per Barcelona fa anys, camí de Mallorca on havia de ser entrevistat per la BBC; de la seva infància en una ciutat on la majoria parlava espanyol, San Antonio, d'on li ha quedat el record d'alguna paraula; de les seves arrels irlandeses i els seus viatges a Irlanda, explicant històries de mariners i pescadors, i del descobriment d'Amèrica – la teoria que un mariner irlandès va arribar abans que Colom, i que va trobar a Irlanda el testimoniatge d'aquest viatge en un diari o alguna cosa similar que es conserva en un museu...

Earle també va mostrar interès pel poble de Sos i la seva arquitectura; es va queixar d'haver d'actuar al dia següent a la una de la nit a Bilbao ("m'avorreixo, a més ja no bec”). I clar, també va exposar algunes idees polítiques: li vam preguntar per què en el concert va dir que "tinguéssim cura dels sindicats", i això va dur a una llarga explicació en la qual va arribar a destacar la importància de les associacions de consumidors... En fi, en qualsevol cas va demostrar tenir el cap molt bé moblat. Alguns tics nerviosos, com el fet d'encendre l'encenedor de forma compulsiva, eren potser els darrers rastres de les seves addiccions, a més de la seva incontinència verbal, que em van recordar Willy DeVille, un altre ex de tot l’imaginable.

3. El moment freak de l’estada a Sos el vaig protagonitzar jo mateix. Després del concert, i quan era a un bar, un individu una mica begut em va confondre amb Earle i, malgrat que li vaig jurar i perjurar que no era ell, em va fer signar el programa del concert com si fos Steve, perquè estava en joc el seu ligue per a aquella nit. Així que vaig signar com imaginava que podia fer-ho Steve Earle, i més tard vaig veure al tipus acompanyat d'una rossa. Almenys la meva petita mentida li va servir per dormir calent aquella nit.

4. Més moments freaks: el matí del dia del concert, prop de la Lonja Medieval, voltava un tipus d'aspecte molt semblant a l’Earle de les últimes fotos d’aquella època (barbut, panxut, etc), trontollant com si estigués tocat per algun tipus de substància. Naturalment no era ell, va ser només una coincidència, encara que a la nit va acudir al concert com espectador.

5. I per acabar, una de l’España profunda: Earle i el seu equip s’allotjaven en el Parador Nacional de Sos. A la recepció, un guàrdia civil (l'únic del poble) es queixava que el cotxe del “grup de rock” (sic) obstaculitzava el pas, i que havien d'avisar-los perquè el retiressin.

Quan al concert, Earle va escollir la via difícil del cantautor, amb l'única companyia de guitarres acústiques, harmònica i mandolina. A la Lonja Medieval, va obrir amb I Feel Alright, una declaració de principis per si algú encara ho dubtava. Durant aquella nit memorable van sonar Christmas In Washington, Ft Worth Blues (fosa amb el Rex’s Blues de Townes Van Zandt), Hometown Blues, Goodbye, Valentine's Day, John Walker's Blues, Guitar Town, The Devil’s Right Hand, Copperhead Road i moltes més.

En definitiva, una generosa i representativa mostra de tota la seva obra, amb un brillant desplegament de country, rock, folk i bluegrass com mai s'havia vist per aquestes terres. I un públic entusiasmat (corejant amb tota la seva ànima l'I Ain’t Never Satisfied, suplicant el Billy Austin), i un Steve sorprès pel fervor dels espectadors. Per cert, que la revista Rockdelux va escollir aquesta actuació com el millor concert internacional del 2003.

En els temps que corren, la veu de trobador emprenyat de Steve Earle és més oportuna que mai. I encara que en els seus concerts a l’estat espanyol moltes vegades no es prodigui amb els discursos, n’hi ha prou amb el seu magistral cançoner, el seu tarannà compromès a l’estil d’un Woody Guthrie del segle XXI, amb la força d'un Neil Young i el carisma d'un Springsteen.