jo vaig matar Elvira LaPinga

Els qui estiguin familiaritzats amb Rockdelux (RDL), potser hagin llegit en alguna ocasió una critica o un article d'una misteriosa periodista anomenada Elvira LaPinga. Qui s'amagava darrera d'aquest estrany nom? Per a dissipar dubtes, en una desapareguda secció de la revista on se sotmetia als col•laboradors a un qüestionari, es va publicar una fugaç instantània d’Elvira. Ara puc descobrir que jo vaig fer la sessió de fotos amb ella en el port de Barcelona, una de les quals és la que aquí es pot veure.

Si algú tenia dubtes de l'existència d’Elvira, espero que desapareguin... com va desaparèixer ella, per cert... potser s'escapoliria amb un fogós legionari que li enviava cartes d'amor a la redacció? Aquí en reprodueixo dos fragments:

I aquí va la transcripció de la carta:

"Sólo puedo haceros un reproche: la escasa participación de Elvira Lapinga. Desde que leí la sección de cartas que hizo hace ya algún tiempo, dos años, tal vez tres, y sobre todo porque conocí sus razones para haber formado parte del movimiento punk, siento una infinita atracción por esta mujer, a la que imagino atractiva, fuerte, ácida, sincera, fatal pero sensible, en definitiva una verdadera mujer, un tipo de mujer que algunos tenemos la dicha de hallar en algún momento de nuestra vida..."

I segueix:

"No quiero saber quién coño es, sino qué coño es, incluyendo bajo este concepto la totalidad de facetas que una mujer como ella puede tener."

No tinc paraules... Però crec que tota dona se sentiria orgullosa de rebre una carta com aquesta. Acceptem que ningú pot dir-se Elvira LaPinga (és obvi que era un pseudònim)... Però algú en el seu sa judici podria creure que si fos un personatge inexistent despertaria tantes passions?

Doncs bé, ha arribat el moment de descobrir la terrible veritat: Elvira LaPinga era jo. En un moment de crisi personal, en el qual no em sentia especialment valorat a nivell professional, vaig decidir crear un personatge a través del qual pogués descarregar la meva mala llet, sense pèls a la llengua. Vaig fer una llista amb possibles pseudònims, tots masculins, però a darrera hora vaig decidir que aquest personatge seria femení.

D’on va sorgir el seu nom? Doncs Elvira prové d’Elvira, Mistress of the Dark, un personatge de culte creat per l’actriu Cassandra Peterson, una mena de vampiressa d’estètica gòtica molt sensual que presentava pel•lícules de terror de sèrie B a un canal de televisió, i que després va tenir el seu propi film i fins i tot va gravar discos. I LaPinga surt d’una frase d’una cançó del raper cubà Mellow Man Ace que deia “mama la pinga” i que no necessita cap aclariment.

Un cop vaig tenir el nom, havia de crear el caràcter del personatge, i me’l vaig imaginar una mica com m’agraden les dones: amb un caràcter fort, sense por a dir el que pensava, molt crítica i cínica, molt sensual. Per raons òbvies (mantenir el secret), Elvira només escrivia crítiques i articles, però no feia entrevistes. I per a augmentar la seva credibilitat, quan va arribar l’oportunitat de protagonitzar el qüestionari del què abans parlava, vaig decidir que li havia de donar una imatge i inventar-li un passat.

Hagués pogut agafar una foto d’una model desconeguda, però vaig optar per triar una persona real, una noia anomenada Montse P. que en aquella època es dedicava a la promoció d’una discogràfica i a la que m’unia una certa amistat. Ella es va prestar a cedir la seva imatge, i l’engany es va completar.

Durant molt de temps, vaig col•laborar a RDL amb el meu nom i com a Elvira, i vaig intentar (crec que amb èxit) escriure amb dos estils diferenciats. Però de sobte em vaig adonar que el monstre que havia creat s’estava fent més popular que jo.

D’una banda, em vaig quedar de pedra quan un altre col•laborador de la revista, M.A.Q., em va dir un dia: “Digues-li a la teva amiga Elvira que no té ni puta idea de Miles Davis”. S’ha d’aclarir que molt poques persones a la redacció sabien la veritat, tot i que en general se sabia que Elvira era una “amiga” meva. Quan li vaig confessar al citat M.A.Q. que jo era Elvira, no s’ho va creure.

Però el moment en què vaig veure que la cosa se n’anava de les mans, va ser quan la revista Interviu, en un reportatge sobre la indústria de la música a l’estat espanyol, va citar Elvira en un destacat. En tots els meus anys de carrera no havia aconseguit una cosa així, i ara amb un personatge inventat ho feia!!!!

Finalment, vaig decidir que havia arribat l’hora de matar Elvira. Després d’una temporada sense col•laborar, LaPinga va reaparèixer per darrera vegada amb motiu del número especial 200 de RDL, l’octubre de 2002, amb un còmic il•lustrat per Luis Bustos anomenat Futuro imperfecto, on feia prediccions del que passaria a partir de l’any 2000. Bestieses com que María Jiménez gravaria un disc amb versions de Nirvana, o que Manu Chao presentaria un concurs tipus OT titulat El mestizaje, ¡qué gran montaje!

Va ser un bon final per Elvira LaPinga, sense comiats ni explicacions.

scarlett, el motiu que em faltava per recolzar Obama

En un dia tant destacat (pels Estats Units, i de retruc per a la resta del món) com aquest de l’anomenat Superdimarts, no puc estar-me de comentar el magnífic vídeo que ha fet el raper Will.I.Am en recolzament de la candidatura de Barack Obama, amb una cançó titulada Yes We Can.

Com explica el component de Black Eyed Peas en aquesta pàgina, va tenir l’idea de fer la cançó en escoltar un discurs del candidat demòcrata. Perquè, de fet, Yes We Can és un d’aquells càntics col·lectius a l’estil de We Are The World on diversos personatges famosos repeteixen fragments del discurs, al costat de l’imatge d’Obama.

Entre els gairebé 40 convidats hi ha músics com John Legend, Common, i Herbie Hancock, esportistes com Kareem Abdul-Jabbar, i actrius com les meves estimades Kate Walsh i Scarlett Johansson. Si fins ara tenia algun dubte sobre la candidatura d’Obama, la presència de la musa de Woody Allen m’ha acabat de convèncer. I, per cert, el vídeo l’ha dirigit Jesse Dylan, fill de Bob Dylan.

I mentre, aquí (o a Colòmbia, per ser més precisos), uns energúmens han gravat un aberrant vallenato titulat Mariano Rajoy, contigo estoy, dedicat al candidat del PP.

Evidentment, vivim en un país de pandereta i tenim el que ens mereixem…

i tu, ets del "Ruta" o del "RDL"?

Quan treballava a la secció d’Espectacles del diari AVUI, vaig començar a freqüentar com és natural rodes de premsa i esdeveniments amb artistes de tot tipus, des de The Cure a Raphael. En l’aspecte més freaky i més folklòric, recordo que les multinacionals, quan havien de fer un dinar amb algun artista, sempre ens portaven a un restaurant avui ja desaparegut que es trobava a la Travessera de Gràcia i que es deia La Dorada. Allí, entre d’altres coses, ens van regalar un dels primers CD editats a l’estat (o, al menys, el primer que jo veia, un d’Isabel Pantoja). Allí vaig rebre una abraçada en plan ossa de la difunta Rocío Jurado. Allí vam compartir taula amb un Luis Eduardo Aute que, per cert, és l’únic artista sobre el que he escrit alguna cosa que després es va prendre la molèstia d’enviar-me una carta per agrair-m’ho.

En aquestes trobades, gairebé sempre coincidíem els crítics i periodistes musicals de tots els mitjans de Barcelona, i més o menys ens coneixíem tots. Un d’aquests personatges era el fotògraf F.F., en aquells moments director de la revista Rock de Lux. Ell va ser qui, un dia, em va proposar de col•laborar en aquesta publicació. En aquella època, també llegia Ruta 66 i, ho de confessar, potser m’hi apropava més perquè tractaven temes freak com les pel•lícules de Russ Meyer i bestieses similars, era la cultura del rock entesa en el seu aspecte més global. Però vaig anar a la competència, el Rock de Lux hereu del Rock Espezial, una mítica publicació dels 80.

Així que un dia vaig quedar per anar a parlar amb els responsables de la revista a les seves oficines del carrer Déu i Mata. La meva entrada va ser gloriosa: recordo que estava assegut esperant, i de sobte van portar una corona de flors (com la dels enterraments). Pel que sembla, l’enviava Loquillo, descontent per una crítica que algú havia escrit (NOTA: Loco, et demano disculpes si no vas ser tu i va ser un altre).

Encara amb la sorpresa al cos, aviat ens vam entendre i el 1988 començaven oficialment les meves col•laboracions amb Rock de Lux, avui coneguda com Rockdelux o simplement RDL. El meu primer article va ser un treball conjunt amb Ramon Súrio, una entrevista amb David Byrne dels Talking Heads (a la foto superior). Cadascú la va fer per la seva banda, i després es va fer un matxambrat amb tot.

Després, i fins ara, he escrit crítiques de discos i de concerts, entrevistes (per telèfon, mail o en persona), articles sobre grups, necrològiques, informes sobre estils, he portat algun cop la secció de cartes dels lectors i un llarg etcètera. Si hagués de triar un parell de coses per sobre de tot destacaria l’entrevista amb Public Enemy (crec que va ser la primera de l’estat espanyol, i a més va ser portada de la revista, crec que la única amb un article meu), l’entrevista amb The Handsome Family, i un poster-revista especial sobre Prince.

Musicalment, el meu pas per RDL també ha reflectit la meva evolució: vaig començar molt centrat en grups de rap (sobre tot els dels 80 i primers 90, l’Old School, la millor per a mi), i després m’he dedicat al que es coneix com Americana, tot i que no li faig ascos a res, sempre i quan tingui (per a mi) cara i ulls.

Com a col•laborador de RDL, també vaig participar en projectes paral•lels com l’esplèndida Factory (on vaig escriure un dossier sobre les millors sèries de TV dels anys 90, molt abans de l’actual boom de produccions nord-americanes). En canvi, no recordo haver fet res a Dancedelux.

Per a mi, la col•laboració amb RDL encara suposa una de les fites més gratificants de la meva carrera. Mai no m’han censurat, puc escriure sobre el que m’agrada i fins i tot carregar-me el que no m’agrada… només trobo a faltar que m’ofereixin més encàrrecs. Del RDL dels inicis en quedem pocs: amb els anys, la redacció s’ha omplert de joves que avui dia acaparen les tasques més interessants. A la foto superior es pot veure una imatge de part de la redacció, en un article publicat a El Mundo.

És curiós perquè, quan fa uns anys fèiem el típic sopar de Nadal, més o menys ens coneixíem tots, i fins i tot tenim aquell horrible costum de l’amic invisible, encara que per a nosaltres consistia en regalar el que consideràvem el millor disc de l’any. Tot i així, sempre ens dúiem alguna sorpresa quan algú no s’ho prenia seriosament i et tocava un disc d’un artista de benzinera.

Amb el temps, els sopars es van fer multitudinaris amb la incorporació de nous col•laboradors, va desaparèixer l’amic invisible i a vegades era realment difícil asseure’s amb una taula amb algú que coneguessis.

Però si hi ha una persona que sobre tot recordo de RDL, aquesta va ser Elvira LaPinga…

alguna nit fer de DJ em va alegrar el dia

Molts no el coneixeran o no n’hauran sentit parlar, però sens dubte un dels millors bars musicals de Barcelona va ser El Otro, al carrer València 166, prop de Villarroel. I què tenia d'especial?

- en primer lloc, el personal, cambrers i cambreres amables i dialogants, que sempre tenien un moment per a xerrar amb tu quan anaves sol.

- en segon lloc, una clientela per sobre de la mitjana: gent que treballava a televisió (no només periodistes, també realitzadors i tècnics), músics, actors, artistes... Però malgrat aquest nivell no era en absolut pedant ni en cap moment semblava una reunió de moderns que van a lluir els seus modelets i a presumir dels seus èxits. Tot fluïa amb naturalitat, sense estridències.

- en tercer lloc, la seva vocació cultural. quan no hi havia una exposició de fotografies o pintures a les parets del local, hi havia una performance o una actuació. Vaig arribar a contemplar un improvisat strip-tease davant el cristall situat on estaven els lavabos. I en aquest capítol de les activitats és on entro jo. Cada any se celebrava un cicle anomenat Oído al Otro. En què consistia? Doncs que durant uns deu dijous consecutius se celebraven sessions amb DJ convidats, bàsicament personatges vinculats a la premsa musical, assidus del local.

Vaig tenir l'honor de participar diversos anys en aquest cicle, i l'experiència sempre va ser magnífica. A més, vaig aprendre diverses coses sobre el treball dels DJ:

1. Mai no portis un guió preparat. He vist gent que punxava amb una llista de les cançons, fins i tot amb la indicació del minut i el segon exacte que havien de fondre la cançó. Crec que això és espantós. Si vols dur un guió, fes un programa de ràdio. La gràcia de punxar és que puguis improvisar. Això sí, això no vol dir que no orientis la sessió cap a un terreny determinat. Per exemple, a El Otro jo era conegut per les meves sessions de música afroamericana, però aquest concepte és molt ampli. Així que jo començava amb rhythm & blues, amb especial atenció en els artistes de Nova Orleans, i a poc a poc incrementava la intensitat amb soul, funk i hip hop.

Aquesta orientació era inflexible: és a dir que era inconcebible ficar entre mig un tema de salsa o brasiler, per dir alguna cosa, perquè no encaixava en el concepte. Aquesta era l'única limitació. Això, per altra banda, em permetia evadir-me de les escasses peticions de la noia borratxa de torn que et demanava una mica de salsa. Amb un "ho sento, no tinc discos d'aquests", la qüestió quedava resolta.

2. Mai no et rendeixis al públic: la gent no està per demanar discos sol•licitats ni per escoltar les cançons que pot sentir a la ràdio o en qualsevol altre lloc, està per a descobrir coses noves i aprendre. Durant totes les meves sessions a El Otro, gairebé cada nit venia algú i em preguntava "què és això que està sonant? com puc aconseguir-ho?". Això era per a mi la prova que ho havia fet bé. L'aconseguir que la gent balli amb cançons que no ha sentit en la seva vida, amb artistes que desconeix, té molt de mèrit. És molt fàcil que la gent faci l’animal amb el Sex Machine de James Brown i èxits trillats, però això ho fa qualsevol.

3. No posis èxits... almenys en el seu estat original. Lligat al tema anterior, no renuncio a les cançons populars, però mai com la gent està acostumada a sentir-les. És a dir, sé que el Kiss de Prince és una gran cançó, però mai la posaria perquè fins i tot a les revetlles de poble la coneixen. Per això, prefereixo una versió, com la de Jimi Tunnell. L’efecte que produeix a la gent començar a sentir una cançó que li sona, però que de cop i volta es transforma, és demolidor. M'encanten les bones versions, com el On & On de Proper Dos (el Rapper's Delight en spanglish), o el Fight The Power de Public Enemy reinterpretat amb guitarres acústiques per Barenaked Ladies. Aquest concepte de la selecció musical d'una sessió és una cosa que no tothom és capaç de fer.

4. La tècnica mai superarà a la passió. Sóc el primer a reconèixer que, tècnicament, no sóc molt bon DJ. Per això prefereixo qualificar-me com selector. Però crec que el domini de la tècnica és només un exhibicionisme buit, un onanisme davant el públic. L'important és la música que punxes, no tu.

En fi, trobo a faltar El Otro (des de llavors no he trobat un lloc on soni bona música - sempre des del meu punt de vista, clar - )

Per cert, doneu un cop d'ull a la selecció de DJ del cartell:

Nando Cruz
Xavi Cervantes
Jordi Beltran
Luis Hidalgo
Miqui Puig
Alfredo de Jesús
Ricard Robles
(un servidor)
Cosmos
Quim Casas

Amb això de punxar, passa una mica com amb triar cançons per a una pel•lícula, una sèrie o un anunci. Desconec qui s'encarrega de seleccionar les cançons que sonen a The Sopranos, per exemple, però és millor que qualsevol dels DJ superfamosos que guanyen fortunes. És la diferència entre un selector i un exhibicionista: la gràcia del primer consisteix a seleccionar les cançons adequades en el moment adequat (encara que siguin totalment desconegudes), mentre que l'única cosa que té el segon és una habilitat tècnica en el maneig dels bpm, en fondre ritmes sense volta ni solta i en punxar les cançons més populars i fins i tot trillades.

El primer és un estilista, el segon un bufó. Qualsevol pot posar el My Girl d’Otis Redding i quedar-se tan ample, perquè és una d'aquestes cançons que qualsevol coneix, però no tots tenen l'habilitat d'escollir el From The Heart de Doc Pomus en la versió de Johnny Adams, això ja és jugar en una altra divisió.

El cinema, la televisió, la publicitat, les pistes de ball, estan plenes de tipus de la classe dels bufons, els quals busquen l'èxit fàcil i reconeixible amb la seva selecció de cançons. Per sort, hi ha excepcions, com el selector de The Sopranos, o el director Quentin Tarantino, el millor DJ actual.

l'art de l'entrevista, o quan els músics diuen coses interessants

No hi ha res més penós que sentir parlar a un futbolista o un entrenador de futbol, sobre tot si és un penjat com el Rijkaard, que a més sembla haver sortit d’un coffee shop del seu Amsterdam natal. El repertori de les seves frases és bastant limitat: "avui no ha pogut ser, hem lluitat per guanyar, l'àrbitre ha estat nefast, ha estat un toc d'humilitat" i una sèrie de tòpics que demostren que tenen molt poc a dir. Pel que sembla, els milions que guanyen - injustificadament - no els obliguen a estudiar unes respostes més intel•ligents i variades.

Tot el contrari dels músics. Per norma general, i llevat de algun tontolaba - dels sorgits en concursets televisius o d'aquests que van de grups contemporanis i diuen que els seus ídols són Sonic Youth o Pavement, una cosa que no es nota després en els seus discos - , els músics són molt agraïts a l'hora de fer declaracions, i ho dic per experiència després d'entrevistar-ne a més d'un centenar de tot estil, sexe, nacionalitat, raça, religió i ideologia: The Handsome Family, Jim White, Dr. John, Dave Alvin, The Raveonettes, Neko Case, Los Lobos, Maria McKee, Chris Hillman, Buddy Miller, Willy DeVille, Bryan Ferry, David Byrne, New Power Generation, Everything But The Girl, Pearl Jam, Jean Michel Jarre, Gipsy Kings, Roxette, Natalie Cole, k.d.lang, John Hiatt, Arrested Development, Defunkt, Run DMC, Living Colour, Afrika Bambaataa, Richard Branson, Kronos Quartet, Madredeus, Galliano, Omar, Chic, Candy Dulfer, Carmel, Robert Gordon, James Taylor Quartet, Dave Stewart, The Wailers, Combustible Edison, El Vez, Lisa Stansfield, Oyster Band, Bela Fleck, etc.

Amb tots aquests artistes he viscut anècdotes de tot tipus. Moltes d’elles, provocades pel caràcter creatiu dels realitzadors de l’Sputnik (tranquils, ja arribarà el meu relat sobre aquella època de la meva vida), que fugien del típic plànol de sofà i buscaven enquadraments originals. Uns quants exemples:

1. Terence Trent D’Arby em va fer asseure a terra amb ell perquè si li feia les preguntes dret (com volia el realitzador) li semblava “estar parlant amb Déu”;

2. Mick Hucknall de Simply Red no es va prendre massa bé respondre davant d’un mirall i ho va interpretar com una indirecta al seu egocentrisme;

3. Durant l’entrevista amb George Clinton va esclatar misteriosament un focus;

4. Gelosos de la seva imatge, els Kraftwerk només van permetre que enfoquéssim els robots amb les seves cares mentre gravàvem l’àudio de les seves respostes;

5. Un motivat Chris Isaak ens va demanar una guitarra per tocar durant l’entrevista. Llàstima que no la vam aconseguir, i es va perdre el que hauria pogut ser un bonic unplugged... però la cosa es va solucionar anys després, en una altra entrevista, quan ell mateix ja va portar la guitarra;

6. Un personatge aparentment tant simpàtic i accessible com Jonathan Richman va demostrar ser un borde integral quan li vam proposar fer una entrevista com si fos un càsting. Va dir que ell no havia de demostrar res a ningú, i a sobre es va entestar en respondre en un castellà macarrònic;

7. I la més perillosa de totes: quan la realitzadora li va demanar a Henry Rollins que es treiés la samarreta per lluir els seus bíceps i tatuatges, li va respondre un “I’ll do anything for you, baby”, però la mala llet no li va treure ningú. La cosa va ser tan greu que quan el càmera se’n va adonar que s’havia esgotat la bateria i no s’havia gravat gairebé res, el responsable de promoció de Rollins va “recomanar-me” que ni se m’acudís demanar-li de repetir l’entrevista, perquè el cantant ja estava “calent” i la cosa podia acabar a hòsties.

Altres moments dignes de passar a la història:

- amb els Pet Shop Boys em vaig quedar en blanc amb una pregunta;

- amb Martika em vaig quedar amb les ganes de robar-li una pandereta amb el símbol de Prince;

- un malentès idiomàtic va provocar una situació tensa amb Public Enemy, en un escenari tan xocant com la sala de musculació del gimnàs d’un hotel, quan Flavor Flav va interpretar una frase meva com “negres sense cervell”;

- l’immens atractiu personal de Marc Almond va estar a punt de fer trontollar la meva heterosexualitat;

En definitiva, sempre hi ha una frase saborosa que val la pena, que surt de la mecànica de l’"estic fent una entrevista promocional i responc de forma automàtica". No cal oblidar que els músics són artistes, i per això se'ls pressuposa una major sensibilitat i interès per moltes coses. I aquesta és la gran diferència amb els futbolistes, que tenen poc d'artistes (quin art hi ha en donar puntades de peu a una pilota?) i molt de mercenaris. Però aquesta és una altra història.

Com defenso que els músics no només s'expressen a través dels seus discos o cançons, m'interessen bastant aquells que mostren el seu talent en facetes literàries. Després de llegir els magnífics Rosas de redención de Steve Earle i Los malos tiempos ya han quedado atrás de Dave Alvin (ambdós publicats per l'editorial bilbaïna Gamuza Azul - , vaig seguir amb Cash. La autobiografia de Johnny Cash, coescrita per ell i Patrick Carr.

Una de les coses que més gràcia em va fer del llibre és que Cash enumera les tres preguntes que sempre li feien els periodistes:

1. per què va estar en la presó? (MAI hi va estar)
2. com escriu cançons?
3. per què vestia sempre de negre?

Aturem-nos en la darrera. Johnny dóna diverses raons: unes, pràctiques. En la seva primera actuació en públic, ni ell ni els components de la seva banda tenien un uniforme o vestit, però tots tenien una camisa negra i uns texans. Així que aquest es va convertir en el seu uniforme. A més, els va donar sort en aquest primer concert. "Vestia de negre perquè m'agrada el negre", diu Cash.

Però més interessant és l'altre motiu, més profund. "Encara és el meu signe de rebel•lió - contra un status quo estancat, contra els nostres hipòcrites temples, contra la gent amb ments tancades a les idees alienes".

Durant molts anys, molta gent m'ha conegut com "l'home de negre" per la meva tendència a vestir d'aquest color. En el meu cas també hi ha una raó pràctica: el negre combina amb tot i a més estilitza. Però també em sento identificat amb el missatge de Cash, un artista, un músic, algú amb idees en el cap, i no un pedant que guanya milions a cabassos només per córrer davant d'una pilota.