Fa un parell o tres de dies que ja es pot veure a YouTube el tràiler de l’esperada pel·lícula Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen. Al marge de l’interès que pot tenir veure algunes escenes de llit amb la meva estimada Scarlett Johansson entre imatges de postal de Barcelona, el que més ha cridat l’atenció a molts és la cançó que sona, res a veure amb el que el director nord-americà ens té acostumats (és a dir, o jazz primitiu o, darrerament, música clàssica).
En un primer moment, la veu femenina i dolça en un castellà amb accent estranger pot recordar la Cathy Claret. En realitat és un grup anomenat Giulia y Los Tellarini.
La cançó, titulada Barcelona, es pot escoltar a la pàgina del grup a MySpace, al costat d’altres d’un àlbum suposadament titulat Eusebio (2007), com Tramontana, La ley del retiro o Buenos Aires (aquesta darrera en anglès).
I qui són Giulia y Los Tellarini? Doncs un nombrós grup de Barcelona que aplega músics de la ciutat al costat d’altres procedents d’Itàlia (Giulia) i l’Argentina (Alejandro). Com ells mateixos es descriuen, "una formació íntegrament acústica de folk fronterer, és a dir, amb reminiscències mexicanes, cabaret europeu, chanson francesa, napolitana, bolero, rumba i moltes coses més... encara que això sí, SENSE DJ!"
La banda pertany a La Colazione, una plataforma nascuda "amb el propòsit d’agitar la escena underground sorgida a Barcelona", en la que també hi ha grups com Albaialeix, Le Pianc, Los Carradine, Manos de Topo i ZA. També va participar a l’àlbum col·lectiu La Colazione, distribuït per BCore.
Si voleu conèixer millor Giulia y Los Tellarini, aquí teniu un dels seus vídeos, de la cançó No quiero crecer. A YouTube n’hi ha uns quants més.
I és clar, no podia acabar sense penjar l’esmentat tràiler de Vicky Cristina Barcelona. Aquí podreu sentir la cançó Barcelona.
Sovint es parla dels músics conscienciats, que recolzen tota mena de causes benèfiques. Algú no ha sentit parlar de Bono o Manu Chao, per exemple? Però com és habitual, la versió que ens donen els mitjans de comunicació no sempre és complerta, i és normal que moltes iniciatives que també mereixen l’interès no es donin a conèixer perquè els seus protagonistes no són prou famosos.
Aquest és el cas de Tab Benoit, un cantant i guitarrista de blues de Louisiana. "No sóc només un músic que fa el seu concert i després se’n va. Utilitzo les meves actuacions per obrir la porta al diàleg. Després dels meus concerts, sempre hi ha converses amb deu o vint persones sobre el que està passant. Mira la quantitat de gent que pot votar, i mira els que realment voten. Crec que la majoria de la gent sap que el vot no importa. Busquen una manera de canviar això, una forma d’involucrar-se. Es pregunten ‘què podem fer’? Esperen que algú els digui què fer. Saben que hi ha alguna cosa que no funciona".
I en què està ficat Benoit? És el fundador de Voice of the Wetlands (VOW), una ONG creada el 2003, i dedicada a promoure la defensa del delta del Mississippi de tots els predadors, en especial els corporatius (les empreses). Una de les seves fites ha estat ajuntar una banda d’estrelles per difondre el seu missatge, Voice of the Wetlands All-Stars (a la foto superior), que inclou llegendes de la música de l’entorn de Nova Orleans com Dr. John, Cyril Neville, Anders Osborne, George Porter, Jr. de the Meters, Big Chief Monk Boudreaux, Waylon Thibodeaux i Jumpin' Johnny Sansone. El 2005 van publicar l’àlbum Voice of the Wetlands. Un altre esdeveniment musical, cultural i també gastronòmic és l’anomenat VOW Festival, celebrat des del 2004.
A través de la seva organització, Benoit reivindica el paper ecològic de Louisiana: "Entenc la seva importància pels Estats Units i pel món per a sobreviure. Escoltes tot això de l’escalfament global, i mires el que suposadament ho provoca. Tothom sap que el delta de un riu, que aquests exuberants boscos de pantans i arbres són com filtres naturals i fabricants d’oxigen. I ens n’hem carregat una gran quantitat. Hem matat el delta del tercer riu més gran del planeta. No cal ser un geni per imaginar que potser hauríem de prestar més atenció al delta del Mississippi".
Més enllà de motivacions ecològiques, Benoit destaca també la problemàtica cultural del poble cajun, una comunitat amb la seva pròpia llengua i costums (música, gastronomia, etc.) dins del gegant dels Estats Units: "Aquí ens van obligar a parlar anglès. Si vas a Lafayette i a aquella àrea de l’oest, encara es parla francès i el mantenen viu. Aquí, els meus avis no van aprendre anglès a l’escola. Tot era en francès. Van aprendre anglès de Texaco. Aquesta companyia va comprar el 70 per cent del districte de Terrebonne. D’alguna forma, van ser obligats a aprendre l’anglès i a canviar el seu estil de vida. Al meu parer, en aquest moment la cultura va començar a morir aquí. Va ser arrencada per propòsits industrials."
No cal dir que Voice of the Wetlands va tenir molta feina arrel de les conseqüències de l’huracà Katrina, i que tant Voice of the Wetlands All-Stars com Tab Benoit no han parat de fer concerts. I si ens cenyim a l’estrictament musical, el guitarrista i activista acaba de publicar un recomanable CD i DVD en directe titulat Night Train To Nashville (a la foto de l'esquerra), on s’acompanya d’artistes com Jim Lauderdale, Kim Wilson (de Fabulous Thunderbirds), Jimmy Hall, Waylon Thibodeaux i Jumpin' Johnny Sansone. Per als qui tingueu curiositat de saber com sona Benoit en directe, aquí teniu un vídeo amb diversos fragments.
Mentre aquí seguim amb els mateixos realities de sempre – la darrera barbaritat, l’invent de Jordi González a La Via Làctia d’encadenar tres persones durant tres dies per guanyar només 1500 euros - , el gran Stan Lee (sí, el tipus darrere de Spider-man, X-Men, Hulk i els grans herois de la Marvel) va crear el 2006 un programa titulat Who Wants To Be A Superhero? (qui vol ser un superheroi). Aquesta meravella de la televisió s’ha emès durant dues temporades pel canal nord-americà Sci Fi, i de moment encara no està clar si en tindrà una tercera.
I de què va? Doncs ja es pot imaginar: un grup d'aspirants a superherois s'inventa els seus poders, es dissenya el seu vestit, i competeix en diverses proves per a demostrar les seves habilitats, entre les quals es valoren aspectes com el coratge, la integritat, el sacrifici, i la compassió. El premi? Ser el protagonista d'un nou còmic creat pel mateix Lee.
Entre la colla de freakies que van concursar en la darrera edició (la segona), la més resultona era una tal Basura (a la foto superior), una artista de 27 anys que es comunicava amb els insectes, ensinistrava petits animals perquè l’ajudessin, podia intuir com va ser creat qualsevol objecte només tocant-lo i convertia les escombraries en robots.
Però la meva preferida sense dubte va sortir a la primera edició de Who Wants To Be A Superhero? El seu nom, Cell Phone Girl (a la foto inferior), una dissenyadora d'interiors de 22 anys els poders de la qual incloïen teletransportar-se d'un telèfon mòbil a un altre, fer fotos digitals amb els seus ulls, o descarregar informació de qualsevol ordinador. L'heroïna de la tecnologia i el món modern!!
Una petita anècdota aquest cap de setmana m’ha servit per adonar-me que estem envoltats per la incultura popular. I com ha estat la cosa? Doncs amb un fet tan senzill com portar una samarreta amb una determinada imatge.
Tot i que no sóc un gran fan de la sèrie, confesso que quan va sortir l’edició limitada de la primera temporada de Heroes en DVD, vaig fer tots els possibles per aconseguir-la, fins i tot intentar comprar-la on line a la botiga d'El Corte Inglés, un lloc on evito posar-hi els peus. Finalment, vaig trobar la última còpia que quedava al FNAC de Diagonal Mar. Molts us preguntareu: tanta collonada per una edició especial? Bé, ja posats, m’agrada comprar aquesta mena d’edicions que porten alguna cosa exclusiva, digues-me fetitxista... encara que reconec que rarament m’empasso tots els reportatges dels extres dels DVD. En aquest cas, a part d’un còmic de la sèrie, et regalaven una samarreta amb el logotip de Heroes, aquell que mostra un eclipsi amb el títol a sobre.
Un cop introduïts els fets, anem a l’anècdota: vaig anar a FNAC Triangle per comprar diversos DVD i llibres (la llista que vaig publicar per Sant Jordi). Quan era a punt de pagar, la caixera em va veure la samarreta d’Heroes que duia posada i em va comentar: "Ostres, què maca". Li vaig explicar com l’havia aconseguida i a continuació em va dir: "a la meva germana li encantaria, està boja per la sèrie. Encara que jo sóc més de Perdidos". I jo li vaig contestar (i de forma sincera, no per intentar lligar-me-la): "a mi també m’agrada molt més Perdidos". Bé, la situació va quedar com un fet simpàtic, i em va confirmar allò que diuen que la gent que treballa a FNAC coneix realment els productes que ven i està molt al dia de cultura popular.
Quan tornava a casa i anava pel carrer, em vaig creuar amb un paio que, en passar al seu costat, em va cantussejar Entre dos tierras. El primer que vaig pensar va ser "quin penjat, aquest que es posa a cantar un tema d’Héroes del Silencio". Però després me’n vaig adonar que ho feia perquè va veure la meva samarreta i em va prendre per un fan del grup de Bunbury. I aquest és l’exemple d’incultura popular.
Em va recordar quan, fa anys i acabat de tornar d’un viatge a Memphis, duia tot orgullós la samarreta de Sun Records i una dona al metro em va dir "qué camiseta de Gallina Blanca más bonita".
No vull ni pensar què pot passar quan estreni la samarreta de No Depression. Ja m’imagino algú pensant-se que anuncio Prozac.
És un tòpic però és veritat: la immediatesa d’internet supera a qualsevol altre mitjà de comunicació, i si a sobre hi afegim la ineptitud, la manca de reflexos o simplement aspectes tant prosaics com la manca d’espai per publicar (una cosa habitual als diaris), passa el que passa.
En els darrers dies n’hem tingut uns quants exemples:
- El dia 1 de maig publico la notícia del disc de Scarlett Johannson i, el més important, penjo el seu primer videoclip. A La Vanguardia, per exemple, no se’n parla (a l’edició impresa) fins el 4 de maig, i a la seva web ni tan sols pengen el vídeo ni posen un enllaç, es conformen amb un "su videoclip oficial, que puede verse por internet". I per això tenen una edició digital? Ara que a TV3 no es queden enrere, i treuen el videoclip al Telenotícies del 7 de maig!!!
- El 6 de maig em faig ressò de la roda de premsa de Tom Waits per anunciar la seva gira, i avanço que passarà per l’estat espanyol, a més de penjar el vídeo d’aquesta curiosa compareixença. A El Periódico no ho publiquen fins el 8 de maig. Això sí, al menys pengen el vídeo de la roda de premsa en la seva edició digital, però amb dos dies de retard.
Bé, són només dos exemples de com les edicions electròniques dels diaris més importants només s’actualitzen amb el que els interessa i, el pitjor de tot, moltes vegades no aprofiten les possibilitats d’internet, des de la utilització d’enllaços als vídeos. O sigui, que anem bé.
En fi, per acabar, un darrer apunt per alegrar la vista. Es tracta del nou videoclip d’un grup que desconeixia, Critical Bill. El seu títol és My Suicide i, com podeu imaginar, està dedicat a les meves amigues suicide girls. Musicalment no són res de l’altre món: rap metall amb guitarres i scratch. Però les imatges són prou suggerents. Aquí el teniu:
Fa un parell o tres de dies que ja es pot veure a YouTube el tràiler de l’esperada pel·lícula Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen. Al marge de l’interès que pot tenir veure algunes escenes de llit amb la meva estimada Scarlett Johansson entre imatges de postal de Barcelona, el que més ha cridat l’atenció a molts és la cançó que sona, res a veure amb el que el director nord-americà ens té acostumats (és a dir, o jazz primitiu o, darrerament, música clàssica).
I qui són Giulia y Los Tellarini? Doncs un nombrós grup de Barcelona que aplega músics de la ciutat al costat d’altres procedents d’Itàlia (Giulia) i l’Argentina (Alejandro). Com ells mateixos es descriuen, "una formació íntegrament acústica de folk fronterer, és a dir, amb reminiscències mexicanes, cabaret europeu, chanson francesa, napolitana, bolero, rumba i moltes coses més... encara que això sí, SENSE DJ!"
