1/5/08

ja em puc morir: el Waits en veu de la Scarlett

No m’estranyaria que més d’un cap de suro hagi posat el crit al cel en veure que Rockdelux dedica la seva portada del mes de maig (i una entrevista) a l’actriu Scarlett Johansson.

Evidentment, si la noia mereix l’atenció d’una publicació musical és perquè aviat es posarà a la venda el seu debut com a cantant, Anywhere I Lay My Head. I què collons, la Scarlett és la Scarlett, i mereix una portada, una entrevista i el que sigui necessari, faci el que faci.

No cal dir que hagués matat per entrevistar-la (encara que va ser un phoner, és a dir per telèfon), però l’excusa que em van donar és que estava molt ocupat amb l’informe sobre el segell Naïve i el nou tango (del qual parlaré aviat). Sigui com sigui, encara maleeixo el company i amic redactor que finalment va poder parlar amb una de les dones que més desitjo en aquests moments (les altres no són tant populars).

Millor tornem a la música: a la Johansson no se li pot negar que almenys té bones idees i bons gustos. Ha gravat el disc a un estudi tant associat a Louisiana com és Dockside, en ple territori cajun, amb la producció de David Andrew Sitek (TV On The Radio), i la col·laboració de Nick Zinner (guitarrista de Yeah Yeah Yeahs), Sean Antanaitis (multinstrumentista de Celebration) i, atenció, David Bowie, que posa la seva veu en dues cançons, Falling Down i Fannin Street.

Però el més interessant d’Anywhere I Lay My Head és el repertori, ja que Scarlett es dedica a fer versions, bastant irreconeixibles per cert, de deu temes de Tom Waits, com ara I Wish I Was in New Orleans, I Don't Want to Grow Up, No One Knows I'm Gone o el que dóna títol a l’àlbum. Només hi ha una cançó nova, Song for Jo, coescrita per ella i Sitek.

De moment, a la seva pàgina podeu escoltar fragments de l’àlbum, i aquí ja podeu veure el videoclip de la cançó Falling Down.

Una puntualització final: algú pot pensar que dedico aquest espai a la Scarlett perquè m’interessa més el seu físic que el seu talent com a cantant. Potser té raó. Però bé, faria el mateix amb la Leonor Watling, una altra actriu potent dedicada a cantar al front de Marlango... pels mateixos motius (i aquesta sí l’he entrevistada, i en persona, a més).

2 comentaris:

Quim ha dit...

Avui si que m'has sorprés, Miquel. Em pensava que te agradaven noies més raw & wild que la Scarlett.

Pel demes et comprenc perfectament. Jo en aquests casos adopto el lema de Maki Navaja: "Lo único sagrao es el culo de la Melanie Griffith todo lo demás trampa y cartón." Consti que es a Maki a qui li agrada la Melanie Griifith, no a mí. Però la frase és bona i pot utilitzar-se amb la dona que consideres més escaient.

Suposo que ho coneixerás
pero et recomano "Temptation" el disc de versions de Waits que Holly Cole va gravar en 1995 per a Capitol.

miquel botella ha dit...

si és veritat que m'agraden noies més salvatges, però la scarlett té el seu punt. només per la seva veu ja val la pena. la juliette lewis em dona cert morbo, però em recorda massa iggy pop a sobre l'escenari.

conec el disc de la Holly Cole, i està bé, però crec recordar que les versions són més ortodoxes i jazzy.

et recomano el de l'italiana Claudia Bettinaglio, que el 2001 va fer un disc de versions de Waits titulat "Saving All My Love". aquí el pots sentir:
http://www.bettinaglio.ch/enlish/saving.html