Emmylou i Stacie: visca el factor femení!

Em fa molta gràcia perquè com en el recent Sónar hi havia diverses artistes femenines, alguns il·luminats han començat a escriure articles – gairebé tesis doctorals – sobre el factor femení en la música, on diversos "experts" donaven la seva opinió.

Quina xorrada més immensa. Se suposa que pel fet de tenir la menstruació, de poder donar a llum, o de tenir mamelles (quina gran paraula rescatada pels nois de Muchachada Nui), la música que fan les dones sona d’una manera diferent? Com de diferent: més sensible, més intel·lectual, més recargolada? És estúpid.

Pel que a mi respecta, el fet que la cantant sigui una dona només m’influeix en un factor: que estigui bona, el que contribueix a admirar-la més. Això no vol dir que totes les cantants espatarrants m’agradin (ni Shakira, ni Jennifer Lopez, ni Rihanna, etc etc), però que sí, a l’hora de comprar (o baixar-me) un CD em fa valorar més el producte, com diria el Risto Mejide. En el cas contrari, m’agraden cantants que de guapes no en tenen un pèl, com les lesbianes k.d.lang o Mary Gauthier.

Avui, per exemple, parlaré de dues dones ben diferents i que m’agraden per motius diversos. La primera és una veterana, en termes de carrera i d’edat, i des del primer dia em segueix enamorant per la seva veu i, per què negar-ho, perquè encara té un punt. És l’Emmylou Harris (a la foto superior).

L’Emmylou no enganya: "sempre m'he considerat una descobridora de cançons". I d'això va el seu nou disc All I Intented To Be: només tres temes propis, i versions de Patty Griffin, Billy Joe Shaver, Tracy Chapman i Merle Haggard. La cantant ha tornat a comptar amb el productor Brian Ahern, amb qui va treballar en els seus primers onze àlbums, en clàssics com Elite Hotel i Pieces of the Sky. A més s'ha envoltat d'un planter de col·laboradors impressionant: Dolly Parton, Vince Gill, Buddy Miller, Kate i Anna McGarrigle, i Glenn D. Hardin (teclista de la seva Hot Band), entre molts altres.

Lluny de les produccions atmosfèriques de Daniel Lanois, All I Intented To Be és un àlbum clàssic en el millor dels sentits, on Emmylou aborda tots els sons que han forjat la seva trajectòria: dels aires cèltics mariners (Shores of White Sand) al storytelling (Broken Man’s Lament), de les tonalitats cajun (Moon Song) al sabor fronterer (Old Five And Dimers Like Me, un duet amb John Starling), dels càntics dels Apalaches (How She Could Sing The Wildwood Flower, dedicada a June Carter) al folk (Not Enough). Quan tens el talent d’Emmylou, no importa si no hi ha sorpreses. I si inclou joies del calat de la magnífica balada Gold (amb les harmonies de Parton), no cal afegir res més. Aquí la podeu veure en directe, amb Buddy Miller, interpretant How She Could Sing The Wildwood Flower:

L’altra dona és Stacie Collins (a la foto inferior). Deixant a un costat el seu atractiu físic (que el té sens dubte), feia temps que no es veia (i escoltava) una artista femenina amb tant poderío. Criada a Bakersfield, des de la seva arribada a Nashville el 2001 es va guanyar una reputació com una de les intèrprets en directe més potents de l'escena de la ciutat.

A The Lucky Spot, el seu segon àlbum després del seu debut homònim autoeditat de 2001, Stacie ha tingut ni més ni menys que a Dan Baird (Georgia Satellites, The Yayhoos) com a productor, guitarrista i moltes coses més. De fet, quan no està de gira, Baird toca amb la banda de directe de la cantant, així com Warner E. Hodges (Jason & the Scorchers). Amb un padrí així, la qualitat està assegurada.

La proposta de Stacie és simple, però no per això deixa de ser molt efectiva: barreja el rock & roll de garito de carretera, el blues de Chicago i el honky tonk, en una combinació explosiva propulsada per la seva harmònica, amb una conjunció de guitarres tan perfecta com no s'escoltava des dels millors temps de Dwight Yoakam amb Pete Anderson.

Ja sigui en greixós country rock amb guitarres afilades (It Ain’t Love, Show Your Mama), en balades soul (Sorryville) o country folk (Do You Miss Her), en rock & roll (Baby Sister) o rockabilly (Ramblin’), o en sensual honky tonk (acompanyat amb palmes a Never Ever o amb piano tavernari a Top of That Mountain), Collins ens fot una puntada al cul amb la seva veu i la seva harmònica trencadora.

"No intentis posar a Stacie Collins en cap categoria. És una combinació entre The Rolling Stones, Dwight Yoakam i James Cotton", han dit d'ella en la premsa nord-americana. Quanta raó tenen.

per què et venen la mateixa moto dues vegades?

L’altre dia vaig rebre un email de la llista de correus de Lost Highway Records, un interessant segell nord-americà centrat, sobre tot, en artistes d’Americana (de Mary Gauthier a Lyle Lovett, de Johnny Cash a Ryan Bingham, de Willie Nelson a Lucinda Williams).

Dons bé, l’email en qüestió m’anunciava la propera edició de la versió “de luxe” del mític àlbum de Whiskeytown Stranger’s Almanac, de 1997. Pels qui no ho recordin, en aquesta banda hi militava Ryan Adams (tot i que després ha renegat bastant d’aquella època), i puc afirmar sense temor a equivocar-me que, en la seva carrera en solitari, mai no ha superat el nivell i la qualitat d’aquell grup.

La reedició de Stranger’s Almanac és una més d’aquestes tàctiques de les discogràfiques que no acabo d’entendre, m’emprenyen i, és més, em fan justificar que la gent es descarregui CD d’internet. Aquesta tècnica de les Deluxe Editions consisteix en publicar l’àlbum original (això sí, remasteritzat), acompanyat d’un altre CD amb cançons que no van entrar, rareses i directes de l’època. Em sembla perfecte, sempre i quan no tinguis el CD original, com és el meu cas. Que se suposa que he de fer? Comprar-me aquesta Deluxe Edition pel material extra?

El que jo em pregunto és que, si el material extra és de l’època en la que es va editar originàriament el disc, per què no el van incloure en aquell moment? Crec que les companyies s’ho fan molt malament, i podrien optar per solucions alternatives. Per exemple, si tens el CD original i vols comprar-te l’edició ampliada, haurien de donar l’opció de poder anar a la botiga, lliurar el teu disc, i a canvi fer-te un important descompte en el nou. Però no, la qüestió és guanyar diners com sigui. I després es queixen...

Això ja em va passar amb les reedicions de luxe del Guitars, Cadillacs, Etc Etc de Dwight Yoakam, y el Car Wheels On A Gravel Road de Lucinda Williams. Tenia els CD originals i vaig picar comprant-los.

En resum, aquest cop no penso caure un altre cop amb els Whiskeytown, i si alguna anima caritativa el penja a internet, no dubteu que me’l baixaré sense cap càrrec de consciència.

Si no, que n’aprenguin de la indústria del DVD, que quan publica un nou títol et dona l’opció d’endur-te’l en la seva edició bàsica o l’ampliada amb tota mena de xorrades que, a l’hora de la veritat, no acabes veient mai. Però això ja és un altre problema.