el millor de 2009, Paul Burch... i no és a les llistes

Per tancar l’any, una sorpresa, un personatge que segur no surt a cap de les llistes del millor de 2009 (bé, a les de No Depression és molt probable que sí hi aparegui, perquè la publicació nord-americana sí té criteri al marge de les modes).

Curiosament, a un altre grup que grava pel seu mateix segell (Ramseur Records) amb un àlbum que sí s’ha distribuït a l’estat espanyol -Nothing Gold Can Stay de Duke & The King- se li ha donat molt més de bombo sense merèixer-ho i ha acabat per convertir-se en un dels bluffs més sonats de l’any... al costat de The Pain Of Being Pure At Heart, Animal Collective i un llarg etcètera... però això ja és una altra història.

Paul Burch és el que els ianquis denominarien un “best kept secret”, un d'aquests músics en l'ombra –en el seu cas, com a bateria i vibràfon de Lambchop, encara que també toca guitarra, piano i harmònica– la carrera de la qual com a solista al capdavant de The WPA Ballclub –iniciada el 1998 amb Pan American Flash– supera amb escreix les seves aportacions als treballs d’altres.

I com sol succeir en aquests casos, és pràcticament un desconegut, encara que el seu setè àlbum, Still Your Man, hauria de descobrir-lo definitivament. Diguem-ho alt i clar: el cantautor establert a Nashville té similar talent (o més) que M. Ward o Joe Henry per a compondre clàssics que semblen d'un altre espai-temps.

Amb un gust i una elegància exquisides, Burch és un estilista del country i els sons que conformen això que anomenem americana, amb cançons tan esplèndides que semblen versions. No hi ha ni un sol tall de Still Your Man que sobri, cap que rebaixi l’estàndard de qualitat: del rockabilly de Like A Train al rhythm’n’blues de Nova Orleans de Honey Blue (basat en piano i percussions i amb picades d'ullet a Jerry Lee Lewis), del bluegrass de Still Your Man al cajun de Down To The Blackmarket i Saving All My Saturday Nights (amb el seu preceptiu acordió), del country-pop al’estil de The Mavericks de Little Bells i Waiting For My Ship (ambdues amb Kelly Hogan a les harmonies, la segona amb òrgan tex mex) al folk de Ballad Of Henry & Jimmy (amb Tim O’Brien al bouzouki), del romanticisme naíf com ho faria Jonathan Richman de Vena amore (on parla de “true love” i coses semblants) i Fallin’ al blues accelerat amb harmònica i òrgan de It Ain’t Right de Little Walter (l'única versió).

I si algú encara té dubtes sobre el talent de Burch, que escolti la balada de tremenda bellesa titulada Please Send For Me (només amb veu i guitarra elèctrica) o un Lead Me On que podria haver escrit Buddy Holly. Sí, d'aquesta classe de material estem parlant, gravat en un vell garatge prop de Music Row reconvertit en estudi (Pan American Sound), en directe amb la banda (Jim Gray, Fats Kaplin, Dennis Crouch, Jen Gunderman, i Marty Lynds) i sense gairebé mescles.

Paul Buch apareix en la portada ballant juntament amb la seva dona, abillada amb un vestit vintage: d'això es tracta, música per a seduir i ballar. Què més es pot demanar?

Si voleu veure un reportatge de la gravació del disc de Paul Burch, aquí el teniu:

I si el voleu escoltar en directe, aquí teniu tres cançons enregistrades als Stonewerks Studios de Hattiesburg (Mississippi) per al programa The Green Couch Sessions. La primera és Honey Blue:

La segona, Lovesick Blues Boy:

I la darrera, I’m A Takin’ It Home:

la dolça Anni o les coses que voldries escoltar

La culpa és de Chuck Berry? No hi ha proves fefaents per a afirmar que Ana López s'hagi basat en el cèlebre Johnny B. Goode per a adoptar el seu nom artístic: el seu àlies és més aviat una descripció de la seva persona, Anni B Sweet, la dolça Anni en la seva faceta de cantautora. Start Restart Undo, el seu esperat debut després de les mels del triomf a internet, la situa en primera línia del grup de noies-sensibles-anglòfiles sorgides darrera de Russian Red. Les armes al seu favor: la seva veu, la seva dicció, les seves tornades perfectes i el seu punt naíf.

Iniciar, reiniciar, desfer: qui no ha imaginat en alguna ocasió poder controlar la seva vida com si teclegés les funcions d'un ordinador. Iniciar una relació, desfer errors, tallar records, enganxar emocions, guardar bons moments… el somni de Jim Carrey a ¡Olvídate de mí! (Michel Gondry, 2004). Sentiments, la base de les cançons d’Anni, en ocasions ofegats pel dolor -"and it hurts, yes it hurts, just like a needle down my throat, when I try, I try to express myself, but you just don’t, you just don’t understand" (Song Of Pain)- o per l'absència –"tan lejos estabas que enviaste un reflejo de ti" (Tumbado en mi moqueta azul, la única cançó en castellà)-.

Són les paraules que desitjaries escoltar en boca d'aquella persona que tant t'importa, i que la malaguenya et murmura com si te les digués a tu, embolicades en folk-pop deliciós (Motorway), aires afrancesats (extraordinari La La La), jazz-pop (Second Hand), evocacions del country lànguid de Lambchop (Lets Have A Picnic) i del caràcter juganer de Neko Case (To Roll Like A Ball) i exercicis lleugerament “transgressors” (la base rítmica trencada i les onomatopeies de les vocals d’Oh I Oh Oh I).

A tots els solitaris del món, Anni ens proporciona un placebo que, durant uns minuts, ens submergeix en la il·lusió de ser estimats i posar-nos en la pell de Jean-Paul Belmondo adorat (encara que després traït) per Jean Seberg.

ANNI B SWEET - MOTORWAY

el retorn: entre el surrealisme i la Scarlett

Ja torno a ser aquí. Vaig arribar dilluns de Bilbao, però fins avui no m’hi he pogut posar. I ja se m’acumula la feina. A les meves obligacions diàries – que no s’aturen durant l’estiu – cal afegir-ne d’altres que espero no em compliquin les coses.

Una és tècnica: m’he de canviar el router i posar-me’n un de més modern que suporti l’augment de velocitat gratuït que Telefònica m’ha promès. Ja tinc l’aparell, ara només em queda instal·lar-lo i esperar que tot funcioni a la perfecció, perquè si em quedo sense connexió a internet sóc home mort (l’atac histèric d’Enjuto Mojamuto semblarà una broma al meu costat).

L’altra tasca – aquesta ja és una tradició anual – és logística, tot i que requereix d’una gran activitat física: cada estiu aprofito per ordenar els CD, llibres, DVD i altres coses que he anat adquirint al llarg dels darrers 12 mesos. Aquest any, amb una complicació addicional: la majoria de CD estan baixats de la xarxa, i això suposarà un temps afegit per fer caràtules. També he de solucionar on col·locar les figures de Lost, he de vendre una caixa de CD que ja no escolto, etc etc. M’espera un bonic agost.

I el viatge a Bilbao? Bé, era la quarta vegada que anava a Euskadi (les anteriors van ser el 2000, 2001 i 2002), així que em quedava poc per veure: la ciutat de Vitoria-Gasteiz, una visita més a fons a Gernika, i les novetats urbanístiques de Bilbao (amb la cita ineludible del Guggenheim, on fan una exposició del surrealisme - el cartell superior - i un recorregut per FNAC).

La road movie de gairebé vuit hores per anar i vuit més per tornar en autobús no va resultar tant pesada com pensava. Per sort, em vaig dur uns quants llibres dels quals ja n’havia parlat: Gramàtiques extraterrestres (Bromera, 2007) de Fernando J. Ballesteros, molt interessant però en el fons frustrant perquè demostra que encara no s’ha establert contacte amb cap civilització extraterrestre; El cadillac de Big Bopper (El Aleph, 2007) de Jim Dodge, una palla mental que em va decebre i de la que m’esperava molt més (ho sento, no m’agraden les històries protagonitzades per personatges que van empastillats tota l’estona i tenen al·lucinacions, per molta coartada de rock & roll que hi posin); i, el millor de tots, Una puerta al río (Belacqva, 2008) de Barry Gifford, una nova demostració que és un dels millors narradors nord-americans actuals.

Més coses: ahir vaig comprar una entrada pel concert de Lambchop al Palau de la Música del 24 de novembre, en el marc del Festival de Jazz!!! No els he vist mai en directe, però tinc la sensació que m’ho passaré millor que amb el Tom Waits.

I parlant del "senyor 125 euros per tiquet", aquí teniu un nou vídeo de la Scarlett Johansson, en aquest cas d’Innocent When You Dream. Sí, home, aquella que el públic de Barcelona va destrossar amb els seus cants patètics. Que aprofiti.