Omplir vint-i-una nits seguides The O2 Arena de Londres i, per si no fos poc, continuar després la festa en altres tants aftershows. Qui sinó Prince podria realitzar una fita com aquesta? Per a commemorar aquesta gira del geni de Minneapolis a l'estiu de 2007 s’ha publicat 21 noches (Caelus Books, 2008), descrit com "un assaig fotogràfic" al costat de poesies i lletres de cançons.
Aeroports, carreteres, luxoses habitacions d'hotel, donzelles que semblen models d’Agent Provocateur –per no trencar amb la seva afició a l’erotisme chic-, escenaris buits, fragments d'actuacions, proves de so, carrers nocturns de Londres i també Praga i, és clar, Prince i els músics de The New Power Generation acaparen l'objectiu de Randee St. Nicholas.
Deixant a part la "guia d’estilisme" amb els crèdits del vestuari, el millor és Indigo Nights, el CD que acompanya el volum i que justifica la seva compra: gairebé vuitanta minuts gravats a l'O2 Indigo Club en les festes posteriors als concerts.
El disc inclou increïbles reconstruccions de velles cançons (Girls And Boys, Delirious, Alphabet Street, un 3121 amb metalls explosius, loop electrònic repetitiu i una interpolació de D.M.S.R. i un The One amb fragments de The Question Of U), i versions d’Aretha Franklin (Rock Steady, amb Beverly Knight), Led Zeppelin (Whole Lotta Love, amb el protagonisme de la guitarra), Ella Fitzgerald (la balada soul Misty Blue, amb Shelby J.) i Mother’s Finest (Baby Love, de nou amb Shelby J.).
A més, Prince ens sorprèn amb temes inèdits (l'ortodox slow blues Beggin' Woman Blues -on deixa clar que es podria dedicar al blues més clàssic si volgués, una cosa que també queda clara a Satisfied- i el latin funk Indigo Nights, amb un calent piano solista). Una màquina d'apiconar funk on preval la improvisació i que demostra, d'una vegada per sempre, que en directe ningú li fa ombra.
Aquí podeu veure un vídeo promocional de 21 noches:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada