30/7/08

el retorn: entre el surrealisme i la Scarlett

Ja torno a ser aquí. Vaig arribar dilluns de Bilbao, però fins avui no m’hi he pogut posar. I ja se m’acumula la feina. A les meves obligacions diàries – que no s’aturen durant l’estiu – cal afegir-ne d’altres que espero no em compliquin les coses.

Una és tècnica: m’he de canviar el router i posar-me’n un de més modern que suporti l’augment de velocitat gratuït que Telefònica m’ha promès. Ja tinc l’aparell, ara només em queda instal·lar-lo i esperar que tot funcioni a la perfecció, perquè si em quedo sense connexió a internet sóc home mort (l’atac histèric d’Enjuto Mojamuto semblarà una broma al meu costat).

L’altra tasca – aquesta ja és una tradició anual – és logística, tot i que requereix d’una gran activitat física: cada estiu aprofito per ordenar els CD, llibres, DVD i altres coses que he anat adquirint al llarg dels darrers 12 mesos. Aquest any, amb una complicació addicional: la majoria de CD estan baixats de la xarxa, i això suposarà un temps afegit per fer caràtules. També he de solucionar on col·locar les figures de Lost, he de vendre una caixa de CD que ja no escolto, etc etc. M’espera un bonic agost.

I el viatge a Bilbao? Bé, era la quarta vegada que anava a Euskadi (les anteriors van ser el 2000, 2001 i 2002), així que em quedava poc per veure: la ciutat de Vitoria-Gasteiz, una visita més a fons a Gernika, i les novetats urbanístiques de Bilbao (amb la cita ineludible del Guggenheim, on fan una exposició del surrealisme - el cartell superior - i un recorregut per FNAC).

La road movie de gairebé vuit hores per anar i vuit més per tornar en autobús no va resultar tant pesada com pensava. Per sort, em vaig dur uns quants llibres dels quals ja n’havia parlat: Gramàtiques extraterrestres (Bromera, 2007) de Fernando J. Ballesteros, molt interessant però en el fons frustrant perquè demostra que encara no s’ha establert contacte amb cap civilització extraterrestre; El cadillac de Big Bopper (El Aleph, 2007) de Jim Dodge, una palla mental que em va decebre i de la que m’esperava molt més (ho sento, no m’agraden les històries protagonitzades per personatges que van empastillats tota l’estona i tenen al·lucinacions, per molta coartada de rock & roll que hi posin); i, el millor de tots, Una puerta al río (Belacqva, 2008) de Barry Gifford, una nova demostració que és un dels millors narradors nord-americans actuals.

Més coses: ahir vaig comprar una entrada pel concert de Lambchop al Palau de la Música del 24 de novembre, en el marc del Festival de Jazz!!! No els he vist mai en directe, però tinc la sensació que m’ho passaré millor que amb el Tom Waits.

I parlant del "senyor 125 euros per tiquet", aquí teniu un nou vídeo de la Scarlett Johansson, en aquest cas d’Innocent When You Dream. Sí, home, aquella que el públic de Barcelona va destrossar amb els seus cants patètics. Que aprofiti.



22/7/08

fins d'aquí uns dies...

Un avís pels navegants. Demà dimecres 23 me’n vaig uns dies a Bilbao, on no he estat des del 2002.

Em diuen les meves amigues de Getxo MaryJou i Ana que ha canviat molt... no m’imagino com pot haver millorat, després de les meravelles al voltant del Guggenheim. En fi, m’espera una road movie de prop de vuit hores en autocar. Passo d’aeroports, no tinc ganes que em tractin com un delinqüent.

Més a la tornada.

tornem a obrir els expedients X

Avui dia, ser fan fatal d’una sèrie de televisió és una cosa normal, potser perquè n’hi ha tantes de bones que n’hi ha per als gustos de tothom: Lost, Heroes, House, Dexter, Mad Men, i un llarg etcètera. Per això ara predominen els portals i fòrums dedicats a aquestes obres televisives, on es descarreguen els episodis acabats d’emetre als Estats Units (amb subtítols i tot), i hi ha un munt d’informació que no te l’acabaries.

Però fa anys, i tampoc parlo dels 60 o els 70, la cosa no era tan fàcil. De fet, Twin Peaks apart, una de les sèries que més bogeria fanàtica va desencadenar va ser The X-Files, coneguda aquí com Expediente X. La sèrie es va estrenar el 1993 i va acabar el 2002, després de nou intenses temporades.

A l’estat espanyol, va tenir la desgràcia d’emetre’s per Tele 5, i la cadena ens va deixar penjades les dues darreres temporades, que per sort es van publicar en DVD abans que les estrenés algun altre canal.

Confesso que em vaig convertir en un fanàtic de X-Files. De petit sempre m’havia atret la temàtica dels ovnis i el sobrenatural, i una sèrie com aquella em va tornar boig. Això, sense comptar el carisma dels seus protagonistes (en especial, la meva estimada Gillian Anderson, l’agent Dana Scully), la tensió sexual que creixia capítol a capítol, i les teories conspiranoiques que exposava, perfectes per a un paranoic com jo.

Lligat a això, em vaig convertir en un col·leccionista compulsiu de tot el merchandising relacionat amb la sèrie: llibres, action figures, objectes de tota mena (de calendaris a rellotges, de llaunes de berenar a alfombretes d’ordinador, de cromos a clauers, de tasses a llanternes, de samarretes a còmics) i, és clar, totes les temporades de la sèrie en DVD. Naturalment, encara conservo tot aquest material.

La bogeria va anar més lluny: vaig començar a escriure fan fictions, relats basats en els personatges amb noves aventures. D’això ja en vaig parlar en recordar el meu pas pel Departament d’Agricultura. I de la mà dels fan fictions, em vaig introduir a fòrums i xats, i vaig arribar a conèixer a altres fans de X-Files: la majoria, tot s’ha de dir, noies molt joves i atractives, res de freakies. Fins i tot en recordo una que era el viu retrat de la Scully.

I perquè recordo tot això? Perquè justament aquesta setmana (el 25 de juliol), s’estrena la segona pel·lícula inspirada en la sèrie, The X-Files: I Want To Believe. La primera, The X-Files: Fight The Future, va ser el 1998, i de fer va servir de pont entre la cinquena i la sisena temporada. És a dir, que el seu argument seguia les línies mestres de la sèrie i aportava informacions molt útils.

Però la nova no té, aparentment, res a veure: en primer lloc, perquè arriba sis anys després del final de la sèrie. Per tant, no és probable que recuperi els temes tractats fa tant de temps (bàsicament, l’assumpte alienígena, que l’anterior llarg metratge sí va considerar). Això suposarà que argumentalment explori nous camins i, d’altra banda, serveixi per veure com han evolucionat els protagonistes en aquests sis anys, i quina relació mantenen. També s’ha de dir que l’argument s’ha mantingut en secret, i que l’únic que s’han vist són tràilers com aquest:



Bé, veurem com Mulder i Scully aguanten el pas del temps, després de produccions tant complexes i imaginatives com Lost. En qualsevol cas, es pot esperar una bona dosi de suspens. Per cert, com sempre de la banda sonora se n’ha encarregat l’eficaç Mark Snow, i a part dels temes instrumentals hi ha rareses com una remescla del tema principal a càrrec d’UNKLE, i un rap interpretat per Xzibit, un dels protagonistes de la pel·lícula.

21/7/08

llegiu el Martínez: ell sí que s'atreveix

Crec que ja he comentat en diverses ocasions que, com en el futbol, tothom es creu qualificat per parlar de música i que, quan es tracta de defensar els seus artistes preferits, els fans es converteixen en personatges perillosos que no veuen més enllà del seu objecte d’admiració.

També he parlat de la plaga dels telèfons mòbils als concerts per fer fotos i gravar vídeos on no es veu una merda, i l’afany per després penjar-los a internet (sobre tot a YouTube).

I finalment, més d’una vegada he recordat que el món de la crítica musical està ple d’intrusisme i de gent que treballa a grans mitjans sense tenir ni idea del què escriu.

Tot això ve perquè avui, a El Periódico, el meu col·lega Miguel Martínez ha escrit un excel·lent article d’opinió on recull més o menys totes les idees abans exposades. Es titula La agonía del crítico musical i, de manera resumida, podem dir que alerta sobre el perill d’extinció que corre la nostra professió, sobre tot a partir de les noves tecnologies digitals i internet, que converteixen a qualsevol persona en fotògraf o periodista.

La possibilitat que tothom tingui el seu propi blog és un arma de doble fil. Sincerament, no crec que tothom estigui capacitat en parlar de música, de la mateixa manera que a mi no se m’ocorrerà fer un blog sobre medicina o dret. I no crec que el fet que tothom pugui opinar sigui positiu (està clar que no defenc la teoria del Monegal segons la qual tothom que mira la tele està capacitat per criticar-la).

En fi, us recomano l’article de Martínez. Almenys em fa sentir que no estic sol en les meves opinions. En aquesta pàgina el podeu trobar, i si cliqueu a la imatge de l'esquerra, el podreu llegir en una versió ampliada.

20/7/08

coses que ningú no ha dit dels concerts de Waits

Ara que gairebé ha passat una setmana des dels dos concerts de Tom Waits a Barcelona, crec convenient expressar unes quantes coses que ningú no s’ha atrevit a dir, potser encara amb ressaca pel que van veure.

1. El local: siguem clars, l’Auditori del Fòrum és una puta merda. Les butaques poden ser molt còmodes, això ningú ho nega, però ningú li treu el seu caràcter de sala perfecta només per a convencions de partits polítics, reunions d’informàtics de Microsoft o juntes del Barça per projectar powerpoints. La seva fredor és immensa, totalment inadequada per l’espectacle del Waits.

Crec que Barcelona deu ser la única ciutat de tota la gira del cantant (no només la part europea, sinó també la nord-americana), on ha trencat la tradició d’actuar a teatres amb cara i ulls. Encara no sé com va acceptar actuar en un lloc així. I que no em tornin a venir amb la historieta que no hi havia més llocs: L’Auditori (el verdader) estava disponible, així com el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu.

2. A l’Ajuntament de Barcelona es deuen pensar que, com les entrades dels concerts de Waits tenien preus tant elevats, tots els que hi anàvem teníem el cotxe amb el xofer esperant a l’entrada. En canvi, quan actua el Bruce Springsteen, com és l’heroi de la classe treballadora i l’amic de Barcelona, tot són facilitats amb el transport públic: s’allarga el metro una hora, es munta un servei d’autobusos especials, etc. En canvi, pel Waits el metro va tancar a la seva hora (així com el tramvia), els autobusos nocturns anaven tant plens que no paraven, i els taxis brillaven per la seva absència.

3. I ara entrem amb el Tom Waits. Em fa moltíssima gràcia que tothom alabi la seva capacitat de canviar de repertori cada nit. Una nova mostra que la gent no té idea de res. Una de les coses que pot semblar més sorprenents de l’artista (i jo ho vaig descobrir després de llegir el llibre Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones), és que admira profundament Prince, un músic que aparentment té poc a veure amb ell. I què fa Prince? Doncs abans d’enfrontar-se a una gira, es tanca amb la seva banda i assagen a la perfecció un repertori bàsic de 200 o 300 cançons. Això és el que permet que cada nit puguin variar el repertori, sense un guió fix.

En resum, Waits no ha fet més que copiar el mètode de treball de Prince (i això no li treu mèrits, que consti, però tampoc no justifica els exagerats elogis que alguns han escrit). I una altra cosa que ha copiat del geni de Minneapolis: el seu interès en reconstruir les cançons i fer-les diferents. He vist uns quants concerts de Prince, i us puc assegurar que mai no toca un mateix tema de la mateixa forma, i en això rau la seva grandesa com a músic, que no es limita a reproduir el so dels discos. I Waits, per sort, fa el mateix. Però, repeteixo, no li atribuïm més mèrits dels que es mereix.

4. Un darrer apunt, aquest més personal. A mi me’n fot que un artista es comuniqui amb el seu públic, es mostri simpàtic o accessible: m’interessa que actuï i ho faci bé, i punt. Per això, em repateixen els trucs fàcils per guanyar-se la gent: els crits "Hola Barcelona", els intents de parlar en un castellà o català macarrònic, el recurs de penjar una senyera o una bandera del Barça en el pitjor dels casos... ho sento, però no m’ho crec. És com quan un jugador de futbol d’aquests que valen una milionada arriba i diu "sempre he volgut jugar al Barça", i la gent s’ho empassa, quan tothom sap és que si ha vingut és per la pasta. I en un concert, el que em molesta encara més és quan fan cantar el públic: perdonin, però jo he pagat per veure un determinat artista, no per quedar sord amb un paio que tinc al costat o al darrera i que desafina! Si vol cantar, que ho faci a la dutxa!

El cas del Waits no va ser tant patètic com el d’altres que venen per aquí (i això va pel Springsteen – la veritat és que començo a estar fins els ous de tanta cantarella de com estima Barcelona i com els barcelonins l’estimen, i com això omple pàgines i pàgines de diaris. Abans que m’acusin de que no m’agrada el Boss, només diré una cosa: el vaig veure l’any 1988, amb pocs dies de diferència, al concert d’Amnistia i després ell sol... i la veritat, vaig quedar tant fart i cansat, que en tinc prou per la resta de la meva vida. Això sí, em va encantar el seu disc We Shall Overcome: The Seeger Sessions). Però tornant al Waits, va caure en uns trucs que no calien: fer cantar al públic Innocent When You Dream va ser un dels moments més ridículs que recordo, o fer tocar les palmes a gent sense sentit del ritme...

5. Ah, em deixava el tema dels encarregats de sala que vigilaven que la gent no fes fotos. A la meva amiga Audry, per fer una sola foto sense flash li van donar un avís, i en canvi darrera meu hi havia algú que no parava de tirar fotos amb flash. En fi.

Ah, per cert, avui a YouTube ja hi ha penjats alguns vídeos del primer concert del Springsteen a Barcelona. Són tan lamentables com de costum: no es veu una merda i el so és dolent. Però això no importa, no? El que compta és demostrar que "jo vaig ser-hi i aquí en tinc les proves."

18/7/08

una parelleta i els Watchmen

I després d’una setmana amb emocions tant fortes (és un dir), un parell de recomanacions per al cap de setmana.

De la primera ja en vaig parlar fa temps: es tracta d’un grup anomenat She & Him, integrat pel músic M. Ward i la cantant i actriu Zooey Deschanel. Aquesta setmana s’ha estrenat el primer videoclip del seu àlbum de debut Volume One. Pertany a la cançó Why Do You Let Me Stay Here? i és tan encisador com la seva música.



I l’altra recomanació és de cara al futur. Acaba de posar-se en circulació a la xarxa el primer tràiler d’una pel·lícula molt esperada, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la gràfica Watchmen, creada per Alan Moore i Dave Gibbons.

Per als qui no sàpiguen de què es tracta, només puc avançar que va ser un còmic que va revolucionar el gènere dels superherois i que la seva translació a la pantalla gran ha trigat dècades, perquè molts consideraven impossible fer-ho. Finalment, Zack Snyder, el creatiu director de l’espectacular 300, ha estat el responsable d’adaptar-la. I pel que es pot veure al tràiler, amb resultats espectaculars. Haurem d’esperar fins el 2009.



17/7/08

club de fans, la nova modalitat de secta destructiva

La reacció generalitzada dels seguidors de Tom Waits respecte als seus concerts a Barcelona m’ha fet pensar de nou en el perill que implica ser un fan acèrrim, d’aquells que riuen totes les gràcies del seu ídol. Ara aixeca les mans i tothom "ohhhh". Ara et fa cantar, i tothom a bramar encara que no sàpiga la lletra. Ara cita la paraula "Barcelona" o "Catalunya", i tothom té un orgasme com el tipus de l’anunci de Media Markt. I penseu que jo em considero un fan del cantant nord-americà, però potser sé distanciar-me, i intento no perdre la meva identitat enmig de la massa.

Els polítics i els pares es preocupen del benestar dels joves, i fan campanyes en contra del tabac, l'alcohol i les drogues. Però hi ha més perills. Per què no s'han plantejat els riscos que suposa pertànyer a un club de fans, tot el més semblant a ingressar a una secta?

Per demostrar una teoria cal una base empírica, i fa temps vaig fer un experiment: aquí hi ha el relat de la meva experiència en el món dels clubs de fans. Hauria estat fàcil triar el d'un ídol tipus Bisbal, però vaig optar pel d'un cantant català de pop que, a priori, semblava que tindria seguidors dialogants. Un incís: internet ha generat la proliferació de clubs de fans, amb el format de comunitats o fòrums (1), i la seu virtual del club de fans del cantant escollit era precisament a Yahoo! (i dic era, en passat, perquè fa relativament poc els seus responsables van decidir tancar-lo, en vista de la poca comunicació entre els seus components).

El contingut dels missatges dels clubs de fans es pot resumir en un: que bo que és el nostre líder. Després d'esperar setmanes llegint bajanades repetitives, surt l'espurna que pot provocar un incendi. En el cas de l'experiment, un seguidor del cantant es queixava que a les llistes del millor de 2004 del Rockdelux no sortís el disc del seu ídol, i això va degenerar en una crítica ferotge cap a la publicació (2). Era el moment d'encendre el foc, i vaig intervenir amb missatges que posaven en qüestió l'artista. La reacció: l'atac indiscriminat dels seus seguidors.

Pensem en aquest cantant i en les conductes que provoca entre els seus fans. Tenim un líder que mai no pot ser criticat, perquè tot el que fa és bo, i és el que està més al dia de les últimes tendències (3).

Amb la personalitat anul·lada, tot el grup reacciona com un conjunt, perd la capacitat d'autocrítica, i si algú introdueix un element que posa en dubte el líder, és eliminat (parlem d'una comunitat virtual; en el món real, la meva experiència m'hauria provocat que em trenquessin les cames).

El cas que ens ocupa és especialment interessant perquè el líder s'adreçava directament als seus fidels de forma regular a través de missatges, i divulgava la seva paraula en altres mitjans (ràdio, televisió) per aconseguir més adeptes.

A més, els membres del club tenien accés a una sèrie de material exclusiu: samarretes en edicions limitades, MP3 amb rareses... I després, és clar, tenien a la seva disposició un recull d'articles que elogiaven el seu artista (4).

Aquestes conclusions coincideixen amb les d'autors que han analitzat les alteracions que pateixen els adeptes a les sectes: disminució del pensament crític i independent i processos de pensament maniqueus; imposició de l'emocional sobre el racional; i transformació de la pròpia identitat per una altra sintètica que reprodueix la identitat grupal.

I el comportament del club de fans objecte de l'estudi coincidia, almenys en quatre punts, amb els descrits per l'expert Pepe Rodríguez com a característics d'una dinàmica de sectarisme destructiu: (1) viure en una comunitat tancada; (2) propugnar un rebuig total de la societat: fora del grup tots són enemics; (3) ser un grup cohesionat encapçalat per un líder carismàtic que pretén posseir la Veritat Absoluta; i (4) controlar la informació que arriba fins als adeptes ocultant-la i/o manipulant-la a la seva conveniència.

Estic segur que aquest tipus de comportament no era en absolut exclusiu d’aquest cas, i de ben segur el trobaríem en altres tipus d’artistes més minoritaris... fins i tot en móns com l’òpera, on els fans fonamentalistes arriben a fer por. O fins i tot entre alguns seguidors de Tom Waits, perquè no dir-ho.

La indústria discogràfica ha vist el potencial del caràcter sectari dels clubs de fans, i s'ha inventat la figura de l'street team com a eina de màrqueting de promoció d'un artista: un grup de voluntaris, els seus fans més acèrrims, que volen veure'l triomfar, que estan motivats per ajudar-lo a vendre CD i incrementar la seva base de fans. És a dir, el que en el món de les sectes es coneix com fer proselitisme.

Els missatges utilitzats per les discogràfiques per encoratjar els fans a apuntar-se a un "equip de carrer" tenen tot l'estil de captació de les sectes, amb expressions com spread the word, que pot traduir-se com "fer córrer la veu", però també "difondre la paraula (sagrada)". Fan falta més evidències?

blogs, dones sexy i "Playboy"

Una combinació irresistible que s’ajunta en una realitat: la famosa revista ha organitzat aquest estiu un concurs per trobar a la blogger més sexy dels Estats Units. El premi: com es pot imaginar, un reportatge en pilotes per a la guanyadora a les pàgines de la publicació de Hugh Heffner.

Per a facilitar les coses als votants (sí, perquè l’elecció es fa democràticament amb el vot dels internautes), Playboy proposa una llista de nou aspirants. I són aquestes:

Xeni Jardin, Amanda Congdon i Sarah Austin

- Xeni Jardin, periodista especialitzada en tecnologia, presentadora i productora executiva de Boing Boing TV.

- Violet Blue, columnista del San Francisco Chronicle, responsable del podcast Open Source Sex, on explica la seva vida sexual, i també amb un videoblog a Blip TV.

- Julie Alexandria, presentadora del videoblog cultural Wallstrip.com.

Sarah Lacy, Veronica Belmont i Julie Alexandria

- Veronica Belmont, copresentadora del videoblog de tecnologia digital Tekzilla, i presentadora de Qore, un programa interactiu sobre novetats de la PlayStation.

- Amanda Congdon, estrella i productora de Sometimes Daily, un show interactiu sobre la seva vida.

- Brigitte Dale, videoblogger a Blip TV, columnista i autora d’un podcast per Catty Girls Discuss.

Violet Blue, Brigitte Dale i Natali Del Conte

- Sarah Lacy, columnista, autora i copresentadora del canal financer a Yahoo! Tech Ticker.

- Sarah Austin, presentadora del videoblog diari Pop17, amb base a Manhattan.

- Natali Del Conte, presentadora del programa Loaded de CNET TV.

Podeu votar a la vostra blogger preferida en aquesta pàgina. Per cert, en el moment de penjar aquest post, la que guanya és Briggite Dale amb un 26 per cent dels vots.

15/7/08

bloqueig i desig insatisfet: això va ser el Waits

Suposo que a molts els estranyarà que encara no hagi fet cap comentari sobre el concert de Tom Waits d’ahir dilluns a Barcelona, sobre tot després de les vegades que n’he parlat.

I el cert és que, com em va passar quan a Rockdelux em van demanar un informe sobre el cantant californià, estic bloquejat per descriure de forma coherent el que vaig veure i vaig sentir anit.

De fet, hi ha tres motius bàsics:

- El primer, és que me n’he adonat que estic perdent (si no l’he perduda ja) la capacitat d’emocionar-me que abans tenia. És a dir, aquella sensibilitat que podia provocar que en un concert, embargat per l’emoció i la bellesa del moment, hagués de reprimir les llàgrimes. Fa mesos, el sol fet de veure aparèixer Waits en escena m’hauria posat la pell de gallina. Ahir em vaig quedar fred, i la sensació va durar la resta de la nit.

- El segon motiu és que tenia el cap massa ocupat en altres coses. Per exemple, ahir vaig tenir la sort d’anar acompanyat al concert per la meva amiga Audry, una simpàtica i guapa veneçolana a qui conec fa anys de les classes de body combat. Com per circumstàncies que ara no venen el cas no vaig voler anar amb l’argentina Myriam (ho sento nena, t’ho hauries d’haver muntat millor i mesurar les teves paraules), li vaig proposar a l’Audry perquè m’ha acompanyat a d’altres concerts i és una noia oberta a conèixer noves músiques. Però és clar, anar a un concert de Waits és potser un risc, si no l’has sentit mai. Et pot xocar d’entrada. I per això tot el concert estava patint pensant en si li agradaria o no. I també, tot s’ha de dir, pensava en com tornaríem a casa, perquè el Fòrum és el cul del món i trobar taxis és absolutament impossible.

- I tercer: crec que amb el concert de Waits em va passar com quan desitges molt a una dona, i la primera nit que aconsegueixes ficar-te al llit amb ella tens un gatillazo i a partir d’aquell moment desapareix tota la màgia i el sentiment d’insatisfacció no desapareix.

En resum, i com diria el presentador d’un programa de la màquina de la veritat, a la pregunta "Em va agradar el concert de Tom Waits?" La resposta seria "Sí".

A la pregunta "Em va emocionar el concert de Tom Waits?" La resposta seria "No".

A la pregunta "Va ser el millor concert de la meva vida?" La resposta seria "No".

I això és tot el que puc dir.

Ah, i ara us preguntareu: i a l’Audry, li va agradar? La seva resposta em va sorprendre: "fue como mi viaje a la India. Algunas cosas sí, y otras no". Doncs crec que com a mi.

11/7/08

l'esperança del blues es diu Son of Dave

És possible renovar un estil amb tanta tradició com el blues? Malgrat el que puguin pensar els més escèptics, sí. Això és el que fa el canadenc Benjamin Darvill, antic component del grup de pop alternatiu Crash Test Dummies, on tocava la guitarra i la mandolina.

Però Darvill s’ha fet ara famós amb el sobrenom de Son of Dave, un projecte que fusiona el passat del blues amb les innovacions del hip hop. O el que és el mateix, Son of Dave és un modern home orquestra - això sí, sempre vestit com si fos un gàngster de pel·lícula dels anys 50, barret inclòs – que canta, toca l’harmònica i utilitza el sampler per repetir loops de sons a l’estil d’una caixa de ritmes humana.

Quan el grup canadenc del que formava part Darvill es va instal·lar una temporada a Londres, ell va tenir temps per començar a treballar en el seu projecte en solitari, decidit a explorar el seu interès per al blues. Va ser llavors quan va descobrir un pedal d’efectes que li permetia incorporar fragments de sons. D’aquesta manera, va crear un patró rítmic vocal d’influències funk i hip hop que feia servir com a base, mentre a sobre cantava i tocava l’harmònica.

Així va néixer Son of Dave (perquè son pare es deia Dave), i el 2000 va treure el seu debut autoproduït 01, al qual seguiria 02 el 2006. El seu darrer treball (a l'esquerra), acabat de publicar-se, porta per títol 03 (Naïve, 2008). Els qui en vulguin saber més coses de primera mà, poden consultar el seu blog.

Diuen que la gràcia de Son of Dave és veure’l en directe: allí es on desplega tota la seva espectacularitat. I com encara no l’hem vist pels nostres escenaris, en aquesta pàgina en podeu veure una mostra, un duet amb un grup del qual ja he parlat aquí, Moriarty, amb el clàssic de Peggy Lee Fever.

I aquí tenim Old Times Were Good Times, el primer single del disc 03:



I per acabar, una curiosa versió del Harder, Better, Stronger, Faster de Daft Punk:



10/7/08

malgrat tot, chapeau per la Carla

A França surt el divendres 11 de juliol i aquí, només quatre dies després, el 15. I sense dubte, abans que arribi a les botigues serà un dels àlbums més esperats i alhora comentats de l’any. I tot això per què? Perquè parlem del nou disc de Carla Bruni, la primera dama (i no es una metàfora) del país dels gals.

Comme si de rien n’était, el tercer àlbum de la senyora Sarkozy, està produït per Dominique Blanc-Francard, i la foto de la portada (a la imatge de sota) l’ha feta el prestigiós Jean-Baptiste Mondino. El disc inclou catorze cançons, la majoria escrites per la Bruni.

Les excepcions són La possibilité d’une île (basada en una novel·la de l’escriptor Michel Houellebecq, també portada al cinema pel propi autor), Déranger les pierres (amb música de Julien Clerc i lletra de Carla), la balada country You Belong to Me popularitzada per Patsy Cline, i el clàssic italià Il vecchio e il bambino.

Per desig de la pròpia Carla, els beneficis obtinguts per les vendes d’aquest disc es destinaran a la Foundation de France.

El primer single de Comme si de rien n’était és L’Amoureuse, amb lletra i música de Bruni. Entre els músics que l’acompanyen crida l’atenció la presència del guitarrista Freddy Koella, un antic col·laborador de Willy DeVille, en especial a la seva etapa més centrada en la música de Nova Orleans, així com de Bob Dylan, Dr. John i Johnny Adams, i de Benjamin Biolay als arranjaments de corda.

Ara el més interessant serà veure com reacciona el públic davant el nou àlbum de la cantautora. Amb ocasió de l’elaboració d’un informe per a la revista Rockdelux sobre Naïve, la discogràfica francesa que ha editat tots els àlbums de la Bruni, vaig entrevistar Hugo Hernández, label manager del segell a l’estat espanyol.

Com era d’esperar, el tema de Carla va sortir, per dos motius. El primer, l’èxit que va suposar per a Naïve el seu primer treball Quelqu’un m’a dit (2002). "Va ser una sorpresa que ningú no esperava, ni ella mateixa. Aquí vam sortir amb 300 còpies, era més coneguda a França o Itàlia. Era un disc sense cap pretensió, fet amb molt carinyo per una noia a la que li agrada la música i que va disfrutar fent-lo. D’aquetes 300 còpies hem passat a vendre 85 mil només a l’estat espanyol (el que suposa Disc de Platí), i a França van arribar a un milió dues-centes mil. Va ser un boom".

Però desprès de la seva boda amb Nicolas Sarkozy, les coses són molt diferents per a l’ex model. L’Hugo ho tenia clar: "No sé què passarà a partir d’ara. Amb el primer disc hi havia una consigna de dir que la part rellevant d’aquest personatge, de la seva carrera, estava present però no la volíem incentivar. Ara amb el seu matrimoni tot s’ha desbordat: la premsa groga en parla cada dia, i la premsa musical i especialitzada que havia apreciat aquesta faceta de Carla ara mateix… Sé que de manera natural canviarà gran part del públic que havia tingut amb els dos primers discos, perquè molta gent per la seva ideologia el rebutjarà".

Al marge d’aquest rebuig, hi ha una dificultat afegida: "Com a primera dama, com et planteges una promoció? Ve amb cotxe oficial i guardaespatlles? O una possible gira que mai no hem tingut aquí, però que s’estava començant a materialitzar… L’altre dia parlava amb la seva manager i em deia que la Bruni la volia fer, però que no sabia què suposava fer una cosa així. A més, la cobertura de mitjans de comunicació sensacionalistes serà brutal", explicava Hugo.

I ara parlaré del que sento jo respecte Carla Bruni. Reconec que el seu debut em va enamorar, com a molts: per la seva veu xiuxiuejant i sensual (i a més en un idioma tant romàntic com el francès!), les lletres introspectives, la instrumentació austera i acústica, les influències de la chanson, però també del folk, el jazz i el blues, la sensació de sinceritat que destil·lava el disc (no era el típic producte d’una famosa que té un caprici) i, és clar, per la bellesa de la cantant.

Però tota aquella perfecció tenia un problema: de sobte, va començar a sonar arreu, i només va faltar que alguna de les cançons s’utilitzés en algun anunci per crear una situació de sobresaturació.

Vaig pensar que el seu segon disc No Promises (2007) em faria recuperar l’esperança en la Bruni, però em va decebre. Reconec el caràcter arriscat del projecte (musicar poemes anglosaxons dels segles XIX i XX), però m’esperava una altra cosa, no sé el què.

Ara diuen que amb el nou disc Comme si de rien n’était ha tornat a l’esperit del seu debut. Ho podeu jutjar vosaltres mateixos, ja que a la seva web se’n poden escoltar en primícia totes les cançons, previ registre.

En qualsevol cas, si bé reconec que no em fa cap gràcia que Carla tingui un marit com Sarkozy, ja m’havia decebut abans per motius musicals.

Espero que algun dia canviaré d’idea... i pel que he escoltat del nou disc, no crec que trigui gaire, la veritat, perquè sona molt i molt bé... Quina meravella és Notre Grand Amour Est Mort, per Déu!!!

9/7/08

no és una moto, és una Harley, estúpid!!!

Des de demà, 10 de juliol, fins el dia 13, se celebra a l'avinguda Maria Cristina el Barcelona Harley Days, la festa oficial europea del 105 aniversari de Harley-Davidson i del 25 aniversari del HOG (Harley Owners Group).

No és el primer cop que la llegendària casa de motos fa una festa a Barcelona: a finals de juny de 2003 ja va commemorar el seu centenari, en aquella ocasió al Palau Sant Jordi, amb el 100th Anniversary Open Road Tour, i concerts amb grups com Pretenders i Stranglers.

I les activitats van ser similars a les que es podran veure aquest any: exposicions, estands amb productes, concerts i, per acabar, una desfilada pels carrers de la ciutat. En aquella ocasió, la convocatòria va ser tot un èxit, i no van haver-hi cap mena de problemes d’ordre públic.

I dic això, perquè sovint el cinema i la televisió ens han ofert l’errònia imatge dels afeccionats a la Harley com perillosos delinqüents, bandes que sembren el terror per allí on passen. I res més lluny de la realitat. Al contrari, són molt més perilloses les concentracions de moteros de mig pèl de Montmeló o el Circuit de Jerez, on allí sí que hi ha carreres en mig de la ciutat, conductors borratxos i tota mena d’aldarulls provocats per individus als quals només els interessa córrer el més ràpid possible i cometent el màxim d’imprudències possible. És la diferència entre portar una Harley i portar una moto de merda.

Un altre error al voltant de les Harley és conceptual. Des de fa dècades, els propietaris d’aquestes màquines han fet tot el possible per customitzar-les, és a dir, personalitzar-les amb peces i dissenys únics que, la majoria dels casos, donen com a resultat veritables obres d’art. Això no té res a veure amb el tunning, una pràctica exhibicionista, hortera i de poc gust on la "gràcia" consisteix a posar alerons als cotxes i equips de música el més ensordidors possibles per atordir el personal amb la merda makinera. En resum: l’esperit Harley no té res a veure amb els motoristes que es creuen Dani Pedrosa, ni amb els nengs que decoren les seves discoteques ambulants.

Dit això, queda clar que sento una debilitat especial per les Harley i tot el que representen... malgrat no ser-ne propietari. A un racó de casa hi tinc junts tres llibres que simbolitzen les tres coses que més desitjo en aquesta vida, i que mai no podré tenir. Els seus títols: Harleys, Laetitia Casta i Vivir y trabajar en un loft. És a dir, la moto dels meus somnis, la dona dels meus somnis i la casa dels meus somnis.

El fet de no posseir una Harley no m’ha impedit freqüentar bars on es reuneix el seu col·lectiu (com el Lips, del qual en vaig parlar fa dies, o un que tenia a pocs metres de casa i que malauradament va tancar, i on vaig establir una excel·lent relació amb el seu propietari (a qui gravava cintes de country) i amb la seva espectacular cambrera i on, a més, em relacionava fàcilment amb la clientela, gent oberta i gens sectària).

Per això, el 2003 vaig anar a algun dels actes de celebració del centenari de la Harley (als quals pertanyen totes les fotos que il·lustren aquest post, fetes per un servidor), i és molt probable que aquest any també hi vagi.

Només hi ha una cosa que em frena: el 2003, calia pagar una entrada per accedir al recinte, i això ja filtrava el personal. Aquest any és gratuït, i a més compta amb la col·laboració d’alguna radiofòrmula, i hi ha programats una sèrie de concerts impresentables (grups de versions com Smoking Stones, The Bon Scott Band o... Manel Fuentes!!!).

Això em fa pensar que hi anirà molta canalla i molta penya interessada en el món del motor en general (dels que els hi és igual veure les carreres de Fernando Alonso que les de Pedrosa). Si hi vaig, ja ho explicaré.

7/7/08

no facis el ploricó, Laporta

Que consti que en el fons me’n fot un pepino, perquè odio el futbol en general i el Barça en concret (ho sento, no puc amb els que van amb l’actitud de "som els més millors del món mundial" per la vida, i això ho aplico a persones, institucions, empreses, o societats anònimes). Però desitjaria que haguessin fotut fora el Laporta.

I seré molt clar amb els meus motius:

1. Pels nefastos resultats esportius, no només a la secció de futbol sinó a totes les altres, oblidades per la seva directiva. I no em serveix l’argument que anteriorment s’han guanyat títols. Aquí el que compta són els darrers resultats, i no hi ha ningú que no pugui veure que són nefastos.

2. Per considerar que el club, més que una institució esportiva, és una empresa on es valoren més els guanys econòmics. No hi ha més ridícul que veure com la directiva del Laporta es justifica dient que tot va tant bé, amb rodes de premsa on presenten un power point amb barres de colors i s’omplen la boca de paraules grandiloqüents i xifres estratosfèriques.

3. Per barrejar la política amb l’esport. Em sembla molt respectable que el Laporta sigui independentista, però no cal que ho faci saber a cada roda de premsa amb un "Visca Catalunya lliure" al final, o amb demostracions folklòriques al Nou Camp. Si es vol dedicar a la política, que fundi un partit o fitxi per CIU, la formació que més li escau.

4. Per utilitzar la tècnica del terror, fent creure que si prospera la moció de censura tot s’enfonsarà. És com quan el PP deia allò d’"España se rompe".

5. Per utilitzar el teatrillo sensibler, i fer el ploricó quan li venen maldades.

6. Per prepotent i cregut. Em recorda els directius d’aquella nefasta empresa on vaig treballar (GEC), on tot era fantàstic, tots érem uns triomfadors i els més millors.

I per molts motius més.

I sobre tot, per envoltar-se d’impresentables com el Xavier Sala-Martin, el pallasso de les jaquetes de colors, un individu amb qui tinc un compte pendent. I aquí ara entraré en el terreny personal.

El 2006, el famós economista va fer una sèrie de vergonyoses entrevistes a La Vanguardia als candidats a la presidència de la Generalitat. La primera, amb José Montilla, va ser del tot insultant (i no ho dic jo, ho va pensar molta gent). Com el Sala-Martin té una penosa pàgina personal a internet on consta la seva adreça personal, vaig enviar-li un mail titulat Si us plau, dediquis a una altra cosa. Deia el següent:

"Senyor Sala i Martin,
Sóc periodista des de fa més de 20 anys i em sembla indignant que un personatge com vostè, que pot ser un brillant economista, es dediqui a tasques que no li pertoquen.

Deixi el periodisme pels qui en saben. respecti el codi deontològic, i no caigui en el pitjor dels errors dels mals periodistes: no pretengui ser més protagonista que els seus entrevistats.


Naturalment, tot això és per l'entrevista amb el Montilla. em sembla una excel·lent tècnica de marketing començar la sèrie justament amb aquesta, la que sap que provocarà més polèmica. això li assegura que parlin de vostè i que per morbo llegeixin les altres entrevistes.


Crec que la reacció del Montilla és comprensible i jo mateix, davant unes preguntes tan estúpides, hauria fet el mateix i no hagués tingut tanta paciència. a més, crec que té la pell massa fina: "sectari" i "impresentable" no són insults, són descripcions que potser responen a la realitat. per cert, la gravació que ha penjat a la seva pàgina és pèssima.


Aquest tipus d'entrevista no és pròpia d'un diari seriós com La Vanguardia. més aviat sembla d'un programa de premsa del cor tipus "aquí hay tomate", on la intenció és treure de polleguera a l'entrevistat amb preguntes matxacones i barroeres.


Així que, dediquis a la seva feina, i deixi el periodisme pels professionals (en el seu extens currículum no hi he vist cap llicenciatura ni màster en periodisme o ciències de la informació). no tregui la feina a la gent que s'ha preparat i ha treballat durant anys.


I, per cert, vostè ja sap el virolai???"


L’individu em va respondre amb una carta del tot insultant, que reprodueixo aquí sota (tal com la va escriure, errades ortogràfiques incloses, el que novament demostra el seu nivell):

"Tens l'arrogancia de pensar que m'interessa minimament l'opinio d'un pallasso com tu? Doncs t'equivoques. I tambe t'equivoques quan dius que la decisio de publicar primer en Montilla es una estrategia de marqueting. Aquesta decisio la va prendre La Vanguardia contra la meva voluntat degut a les pressions politiques, els xantatges i les amenaces que rebien per part del PSC i del govern del PSOE de Madrid. Per treure's la pressio de sobre van decidir avançar tota la cosa.

El problema que hi ha amb els periodistes com tu es que passin aquests tipus de xantatges i pressions per part dels politics sobre periodistes i vosaltes calleu com a rates miserables que sou. Per aixo us cal que vingui algu des de fora a fer la feina que sou incapaços de fer vosaltres.

Perque sou uns incompetents, uns covards i, vist el nivell intelectual del teu email, uns curts de gambals.

I ara, sisplau, deixa de tocar-me les pilotes. Jo, a diferencia de tu, periodista de 20 anys d'experiencia amb intel.lecte de nen de 8 anys, jo tinc coses importants a fer."


No cal dir que vaig remetre la meva carta i la resposta del Sala-Martin al Col·legi de Periodistes, per l’insult que suposava a tot el nostre col·lectiu. També vaig protestar al Defensor del lector de La Vanguardia i al programa El Món de Rac1, però no vaig rebre cap resposta. Això sí, periodistes de renom com el Martí Gómez i el Joan de Segarra em van demanar que els enviés la gloriosa carta de l’economista de les jaquetes de colors, i l’Arcadi Espada se’n va fer ressò al seu blog.

He explicat aquesta penosa experiència per demostrar quin tipus de personatges formen part de l’equip del Laporta.

Això sí, dormiré igual de tranquil si continua o no. Com deia al principi, me’n fot. Però si haguessin tret Laporta, me n’hagués alegrat profundament. Com si el genial Antunez de Càmera Café li cridés "A la puta calle!!!"

Com aquests dies ens ho hem hagut d’empassar ens agradés o no, al final n’he hagut de parlar. Especialment penós va ser la cobertura que va fer TV3, com si es tractés d’una nit electoral. Només dues observacions sobre la jornada d’ahir: la desorganització del Barça a l’hora d’obrir les taules electorals, i el desmesurat temps que van trigar en fer l’escrutini (més que a unes eleccions generals), propi d’una república militar bananera que vulgui manipular els resultats.

I un últim apunt: ja que ens venen el Barça com a patrimoni de Catalunya, símbol de la nostra nació i tot això, per què no teníem dret a votar tots els catalans, i no només els socis?

6/7/08

la bellesa que es mira, però no es toca

Pot l'amor d'una dona canviar la mala sort d'una persona? Possiblement. Almenys, és el que sembla haver-li passat al nord-americà Micah P. Hinson després de casar-se amb la seva promesa el passat mes d'abril. Així ho expressa el cantant amb més problemes personals que Johnny Cash: "Maleït sigui, sóc feliç. He guanyat, la carrera ha acabat. He trobat l'amor de la meva vida i una dona que m'estima incondicionalment".

Si a això li afegim la carta del productor John Congleton (The Polyphonic Spree, Explosions in the Sky, Black Mountain, Antony & the Johnsons) mostrant el seu interès a treballar amb ell, podem deduir que el tercer àlbum de Hinson és excel·lent. …And The Red Empire Orchestra (Houston Party, 2008) és el reflex del canvi de vida (per a millor) del cantautor establert a Texas… a pesar d'haver-se gravat en un estudi construït en una antiga funerària.

Enrere queden els temps turbulents de Micah: va ser un addicte als tranquil·litzants en la seva adolescència, va ingressar a la presó per falsejar receptes, va perdre el seu cotxe, la seva casa, els seus diners i totes les seves possessions. Als 20 anys, era un ex convicte arruïnat que vivia en un motel i treballava en tele màrqueting. Malgrat tot, va debutar en 2005 amb …And The Gospel Of Progress, al que seguiria …And The Opera Circuit (2006).

Amb músics de The Polyphonic Spree, The Paper Chase i The Drams, i el veterà Nick Phelps (del seu anterior …And The Opera Circuit), i la feliç combinació de cordes amb banjos i violins, Micah ha gravat tot un clàssic, com les magnífiques fotos en blanc i negre on la seva dona Ashley Bryn Gregory es llueix en tot l'esplendor de la seva roba interior.

No és casual l’inici amb el so d'una psicofonia d'una altra època al principi de Come Home Quickly, Darlin’. Ni el We Won’t Have To Be Lonesome, entre una joia del countrypolitan i un hit de Roy Orbison, com si fos a punt de començar la tornada de Stand By Your Man. Ni el magnífic country de manual de When We Embraced. Ni l'esperit espagueti western de You Will Find Me, amb les guitarres amb eco i la posterior entrada de la secció de cordes per a reforçar el dramatisme.

I és que les balades i els valses de Hinson són més belles que mai. Això sí, amb una certa distància: com en les fotos, com si contemplés a la seva noia per un forat, en un acte ocult, prohibit i solitari, perquè la bellesa es pot admirar, però no posseir.

4/7/08

la fortalesa de la solitud de Bon Iver

Em miro el Rockdelux d’aquest mes, el corresponent a juliol-agost, i me n’adono que gran part dels articles que hi surten els podria haver escrit jo. Per exemple, la frustrada entrevista amb Tricky, de la qual ja en vaig parlar. O l’informe sobre Tom Waits (el que hauria estat la segona portada en la història de les meves col·laboracions amb la revista – l’altra va tenir com a protagonistes els Public Enemy, als quals vaig entrevistar – si l’hagués acceptat fer). I per què no vaig voler escriure l’informe sobre un dels artistes que més admiro, es preguntaran alguns? Molt senzill: perquè l’oferta va ser molt precipitada, i vaig patir un bloqueig mental que em va impedir pensar en fer alguna cosa original i que valgués la pena. Per fer una cosa per sortir del pas i precipitada, amb la qual no em sentís a gust, una merda en definitiva, vaig preferir renunciar, i així ho vaig comunicar a RDL.

Però bé, almenys surt la meva entrevista amb Bon Iver, de la qual sí n’estic satisfet. I seguint el costum d’anteriors vegades, avui us l’ofereixo íntegra i sense editar.

Una breu introducció: el cantautor nord-americà Justin Vernon tenia un grup (DeYarmond Edison), una dona i una casa. Ho va perdre tot i es va tancar en una cabana als boscos de Wisconsin en ple hivern. Durant els tres mesos de fred i solitud va parir el seu projecte Bon Iver (una deformació del francès bon hiver) i va gravar el seu primer àlbum For Emma, Forever Ago (Jagjaguwar, 2008). En un principi, aquesta entrevista l’havia de fer per telèfon, però finalment es va aprofitar la seva participació al Primavera Sound a finals de maig per fer-ho en un hotel proper al Fòrum.

Se ha hablado mucho de la historia de la cabaña. Pero cuando la oí, me recordó dos cosas totalmente opuestas. Por un lado, películas como Into the Wild de Sean Penn o series como Doctor en Alaska o Men in Trees, con personajes que se van a otro lugar para cambiar de vida. Pero por otro, me evocó esa historia de Johnny Cash, cuando se perdió en una cueva dispuesto a morir, y cuando salió dejó las drogas y empezó una nueva etapa. ¿Con cuál de esas situaciones te sientes más identificado? Es una buena pregunta. Como relato, me gusta mucho Doctor en Alaska. Pero esa anécdota de la cueva de Johnny Cash es probablemente más correcta. Aunque yo no iba allí para morir, fui porque estaba hundido, desesperado. Todas las historias que habían empezado en mi vida habían llegado a su fin, y realmente me estaba muriendo por dentro, a un nivel social. Fue una elección, necesitaba enfrentarme a esos demonios. Para mí fue más como ir a una cueva a morir, sabía que era mi única decisión.

Durante ese tiempo, ¿escuchaste algún tipo de música? Lo único que escuché era música coral, los niños cantores de Viena. Así que no tuve muchas influencias durante esa época. Todas las influencias que puedan aparecer en el disco son anteriores.

Jeff Kanzler es un cantautor de Seattle que vive en los bosques de Alaska en una cabaña y ha grabado allí su debut Black Top Road. ¿Por qué la naturaleza salvaje es tan atrayente para los músicos? ¿Sabes por qué? Porque eres libre. Cuando estás allí, en medio de la nada, no tienes ninguna distracción, no hay otra gente merodeando, juzgándote, influyéndote en alguna forma. Cuando estás solo, en medio de la nada, es muy bueno para autoexaminarte, porque no tienes distracciones. Y creo que esta naturaleza es algo hermoso, algo natural, no es restrictivo, es un buen sitio donde estar cuando quieres ser creativo.

La etapa en la cabaña fue un período de curación para ti desde un punto de vista personal. ¿Fue también un redescubrimiento de tu música? Y te lo pregunto porque no he oído lo que hacías antes. Fue un completo renacimiento. Tuve una segunda oportunidad de vivir y de tocar. Disfrutaba la música que hacía antes, estaba orgulloso de ella. Siento que fue un completo reciclaje y renovación de mi tipo de voz musical.

Por ejemplo, el uso del falsete en la voz, ¿fue intencionado? Fue algo natural. Cuando estaba allí solo, no pretendía grabar un disco. Sólo era ponerme a cantar "ba ba ba ba", lo que surgiera, y salió todo ese material en falsete. Hice probablemente unas catorce canciones, y no todas eran con falsete, pero sí las nueve que se incluyen en el disco… Fue una forma de hacer una declaración artística con esas canciones en particular.

¿Cómo describirías tu música a alguien que nunca la ha escuchado? No tengo ni idea. Lo mejor que puedo decir es que es sólo folk. Pero eso es algo tan aburrido. Es sólo música, no lo sé. Me gustan muchas clases de música y no veo la clasificación en géneros, no veo las divisiones fácilmente, no puedo decirte que Johnny Cash es sólo country, por ejemplo, porque no lo es…

Pero bueno, ahora tenemos eso del Americana, que es algo como más amplio… Sí, quizá es más apropiado, Americana. Es quizás lo que le diría a alguien. Pero no me gusta contar a la gente lo que pienso de mi música antes de que la haya escuchado.

Creo que te gustan los Staple Singers… ¡¡Sí!!

Recientemente, en una entrevista, Mavis Staples me contó que su padre Pops siempre le decía a los compositores que si querían escribir para los Staple, leyeran los periódicos, porque ellos cantaban sobre lo que pasaba en el mundo. Ahora tus letras son muy personales, pero ¿pueden cambiar en el futuro? Sí, puede pasar cualquier cosa. Creo que debo seguir manteniéndome y sintiéndome natural. Siempre me han interesado mucho los temas políticos y sociales. Solía escribir canciones políticas, pero ahora no ha sido así. Pero como tú dices, eso puede cambiar. Siento de forma muy fuerte lo que está ocurriendo en la política norteamericana, por ejemplo. Quiero que las cosas cambien, y quiero formar parte de ese cambio. Así que es muy posible que muy pronto esté cantando desde una perspectiva diferente.

Una cuestión sobre el disco: de hecho, ¿qué instrumentos tocaste cuando estabas en la cabaña? Unas cuantas guitarras y batería, guitarra barítono, y eso fue todo.

Y luego añadiste trompeta y trombón en alguna canción… Sí, tuve a un par de amigos en esos temas.

Dices que tu intención no era grabar un álbum. ¿Hubo algo que de pronto te decidiera a hacerlo, un clic mental que te dijera "ahora es el momento"? Sí. Hice todas las canciones, añadí la trompeta y el trombón, y de alguna forma me di cuenta que tenía esos nueve temas. Los grabé en un CD y lo pasé a unos pocos amigos. Y el feedback que recibí fue tan fuerte, que me dio la confianza que necesitaba para hacer un disco. Pasaron unos dos meses después de dejar la cabaña hasta que sentí ese clic que tú dices.

¿Crees que en otra situación, sin los problemas personales que tenías, el disco sería completamente diferente? Sí. La gente pasa por estas cosas y graba canciones sobre ellas. Pero parece ser obra del destino que este álbum llegara a hacerse. Necesitaba cambiar mi vida, pero no me senté un día y dije "es hora de cambiar mi vida". Fui a la cabaña porque literalmente no tenía dónde ir, para el mundo era sólo una manera de ayudarme a curarme. Realmente creo que hubo una intervención del destino al guiarme a ese punto.

En tus canciones hablas de sentimientos muy íntimos. ¿La gente se identifica con ellas? Tengo muchas historias de personas que vienen y me dicen "eso me pasó" o "es una gran canción para escuchar en este período de mi vida porque he tenido una mala ruptura"… Es fantástico. Cuando la gente pasa por momentos duros, normalmente hay algo de redención. Y saber que tu música ayuda a alguien a superar esos momentos o le ayuda a entender algo que le pasa en su mente o en su corazón, es algo muy positivo. Y eso me entusiasma.

¿Piensas ya en tu nuevo álbum, en si habrá más instrumentos u otro tipo de cosas? Probablemente habrá más instrumentos. Intento ser muy abierto respecto a esto. No quiero pensar en qué clase de disco voy a hacer hasta que me siente y lo haga. En cualquier caso será diferente. Mi objetivo como artista debería ser trabajar duro para examinarme, examinar las posibilidades. Sería fácil escribir diez canciones con la guitarra, y hacerlas emotivas. Pero creo que no puedes sólo sentarte y verter tu corazón en un pedazo de papel, necesitas cavar más profundamente. Si eres un fotógrafo, no puedes sólo tomar una instantánea, debes examinar las cosas a otro nivel. Ése es mi objetivo: cuestionar cómo percibo y cómo creo arte.

Antes decías que escuchabas música coral en la cabaña, y en el álbum hay canciones como Lump Sum que me han recordado algún tipo de sentimiento religioso, como el de un monje en un monasterio. La música es sagrada para mí, en general, aunque hay algún tipo de música a la que se considera como "sagrada", la de los monjes, o la de los nativos americanos, por ejemplo. Tiene un sentido profundo de espiritualidad. Esos tres meses en la cabaña fueron para mí, a un nivel real, un viaje de examen espiritual. Creo que tal vez la naturaleza espiritual de esa música coral entró sigilosamente y me permitió sentir algo sagrado, algo especial, algo que debía tomarme en serio. No soy una persona religiosa. Has citado antes a Mavis Staples, por ejemplo. Obviamente, ella se identifica como una mujer cristiana. Aunque no compartas sus creencias, cuando canta sabes lo que cree por la forma como canta, y en cierto modo puedes creer en lo que dice, por su convicción y su fe. Eso es algo muy poderoso. Al hacer mi propia música quiero tener fe y estar realmente seguro de mí mismo.

Es muy interesante que menciones lo de la música sagrada porque Dave Alvin considera que la canciones folk son "textos sagrados", porque representan la mitología nacional al tratar de grandes temas como la muerte, la moralidad o Dios. Sí, exacto…

¿Crees que en cierta forma estas creando una nueva mitología con tus canciones? No es sólo una mitología, sino un linaje. Como el linaje de una familia, la historia de los padres y sus antepasados. Lo que quiero hacer con mi música es que tenga su propio linaje, y que cuente una historia a través de toda mi vida, para compartir mi perspectiva y contexto emocionales con los demás. Y espero que esto quizá pueda ayudar a la gente en sus vidas, a disfrutar, a entender...

El período triste de tu vida que te llevó a la cabaña ahora ha quedado atrás. ¿No te sientes extraño al cantar esas canciones de esa época? No. Cuando pasas por algo y te enfrentas a tus demonios, esos demonios no se van, no desaparecen. Sólo sabes cómo ignorarlos o mantenerlos aplacados. Tocar esas canciones aún es bueno para mí, aún me aporta cosas. Por supuesto que a veces te sientes cansado y quieres irte a casa y no quieres tocar nunca más, eso pasa unas pocas veces. Pero la mayoría del tiempo te hace sentir muy poderoso el hecho de poder levantarte y cantar estas canciones cada noche.

Ahora actúas con una banda. ¿Han cambiado las canciones para adaptarse a este nuevo formato desde su concepción original? Sí. ¿Conoces la diferencia entre introvertido y extrovertido? Esas palabras lo describen a la perfección: el álbum sería introvertido, encerrado en sí mismo, suave y en cierto modo espacioso. Y en directo, las canciones se transforman en algo más extrovertido, masculino, más duro y lleno. Aún hay espacio, pero lo llenamos. Es realmente distinto, pero lo disfruto.

¿Has producido alguna banda? Porque creo que has trabajado con grupos como Land of Talk y The Rosebuds… Sí. Produje el último álbum de The Rosebuds "Night Of The Furies" (Merge, 2007), y también el segundo de Land of Talk que saldrá en otoño, creo. Una vez acabé con esto, decidí tomarme un descanso, porque quería tener tiempo para concentrarme en el proyecto de Bon Iver. Volveré a producir, pero voy a tomarme unos dos años para concentrarme. Pero disfruté haciéndolo. Ahora también me han pedido que haga la banda sonora de una película en Los Angeles, algo muy excitante para mí, es algo que realmente me apetece. Va a ser un buen año.

¿Qué película es? Aún está en fase de producción. No puedo decirte ni el título. Pero es con un director importante, y con actores y actrices de primera. Aún estamos en el proceso del contrato y todo eso.

De hecho, en una crítica de tu disco publicada en España decía que habría sido la banda sonora perfecta para la película que mencioné al principio, Into the Wild ¡Vaya, qué locura! Es un cumplido, está muy bien.

I per acabara, aquí teniu Bon Iver en directe el passat 16 de maig en el programa Live At Later... With Jools Holland, amb la cançó Skinny Love: