30/4/08

l'orgull llatí d'Arianna Puello

Acaba de sortir el Rockdelux, així que, com ja he fet en anteriors ocasions, us ofereixo una entrevista sense editar amb la rapera Arianna Puello. El motiu: el seu recent àlbum 13 Razones (DRO, 2008). La conversa va tenir lloc en un showroom que una coneguda marca de roba i calçat esportiu té al carrer Girona, i que és freqüentat per gent del món del hip hop, skate i similars.

Desde el anterior "Así lo siento" (Zona Bruta, 2003), has tardado cinco años en editar "13 Razones". ¿Por eso en la canción "Bienvenidos" dices eso de "no estaba muerta, seguí con la parranda"? En principio debía salir en septiembre-octubre de 2007, pero por problemas burocráticos de los derechos de los samplers se retrasó. Uno de los temas que más problemas nos dio fue el de "Juana Kalamidad", al haber utilizado un sampler de esa salsa antigua, nos lo pusieron bastante difícil. Luego habían otros cinco temas para los que también tuvimos que pedir permiso, y no fue tan difícil, en dos meses ya lo teníamos todo: eran un sampler de Camilo Sesto, otro de Aretha Franklin…

Pero aparte, en este tiempo, el hecho de ser madre creo que hizo que te costara un poco más escribir el nuevo material… Sí, claro. Cuando ya me decidí a grabar el disco y a componerlo me quedé embarazada, y tuve esa época, muy sentimental. No vi el momento para escribir porque seguramente me habrían salido otras cosas. Después nace el niño y por lo menos pasa medio año para que sea un poco independiente, y para poder a volverme a instalar dentro de mi música, a escribir, a hacer conciertos.

¿De dónde surgió la idea de grabar en Puerto Rico? Fue un poco entre el sello y yo. Estaba buscando colaboraciones con artistas latinos, para abrir un poco las puertas hacia allí. A Echo, el productor portorriqueño de Tego Calderón y Don Omar, lo conozco por su música y su trayectoria, y creo que era uno de los más accesibles dentro de las posibilidades que teníamos. Lo llamamos, y se ofreció a la primera cordialmente y sin problemas. Queríamos trabajar con alguien que tiene esa repercusión y ese respeto allí, y Echo era el indicado. Uno de los acuerdos en que quedamos es que yo me iba a trasladar allí, a su estudio, a grabar y mezclar.

Creo que en el disco hay dos estilos: las canciones con las raíces latinas más marcadas ("Juana Kalamidad", "Todo el mundo gritando") y las que tienen mayor influencia de R&B ("Somos lo ke somos"). ¿Con cuál te sientes más a gusto? No puedo escoger porque me gusta tanto una música como la otra. Creo que en mis discos reflejo mucho la música con la que me empapo, creando nuevos sonidos, manteniendo la línea del hip hop pero con esos toques de música negra y de raíz, que es la que suelo escuchar. Y la salsa, por el lado que me toca, soy dominicana y lo llevo en la sangre: el merengue, la bachata, todo esto.

Hay bastantes colaboradores, como Willy (Cultura Profética) o Amparanoia. ¿Están todos los que querías, o alguno ha quedado fuera? Estuvimos mirando hacer una colaboración con Talib Kweli. Al final no dimos con él, porque creo que acababa de sacar disco. Me hubiera gustado hacer algo con él porque buscábamos una colaboración estadounidense, y es uno de los artistas que, dentro de nuestros requisitos, era accesible. Se quedó en el aire. También en el fondo está bien, porque una de las normas que me he puesto como artista es que, siempre que haga una colaboración, poder conocer a ese personaje, y mínimamente saber si existe ese feeling, esa conexión para poder hacer algo guapo. Las colaboraciones frías, a distancia, que las he hecho unas cuantas veces, ya no me gusta tanto esa idea. Tiene que ser algo muy comprometedor…

¿Por qué has prescindido del scratch en "13 Razones"? Creo que en este disco los temas no lo pedían.

¿Consideras que es tu disco más maduro? No lo sé. Evidentemente, con el paso de los años voy madurando, y todas aquellas cosas que dije en "Gancho perfecto" (Zona Bruta, 1999) y toda esa ira, esa rabia contenida que tenía dentro, ya la he soltado, y ahora sigo teniendo la misma filosofía y manera de pensar, sigo siendo la misma persona, pero con otro punto objetivo. Soy madre, tengo una familia ya creada, me siento feliz, me siento realizada y satisfecha. Entonces hablo las cosas de distinta forma.

A nivel de letras, hay varias líneas que se cruzan: una de "declaración de principios" o "autoafirmación y superación", presente en "Bienvenidos", "Todo" y "Dignos de un destino"; otra más de "crítica social", en "Razones" o "Algo de comprensión"; otra más "festiva", en "Todo el mundo gritando"; y otra más "íntima", en "Lo más grande" y "Oye Ke Riko". ¿Con cuál te identificas más? Me quedo con la primera, la de la declaración de principios. Son temas freestyle, donde digo lo que pienso y lo que siento a un nivel muy personal.

Hace poco entrevisté a Mavis Staples, y me dijo que su padre le aconsejó sobre todo que fuera humilde y se mantuviera así. Eso me ha recordado un poco la canción "Somos lo ke somos", como una crítica a los que se les sube la fama a la cabeza. Todos sabemos que no hay necesidad de sentirme más que nadie simplemente por el hecho de hacer música y que se te reconozca como artista. Estás ganando dinero, tienes fama, pero no hace falta llevarlo a otro extremo. Creo que todos somos personas dentro de nuestras posibilidades y formas de vida, y el hecho de negarle la palabra a otra persona, de creerte superior, me parece tan patético... Willy y yo somos super humildes y sentíamos la necesidad de decir "hay cada uno por ahí"...

"Todo el mundo gritando", ¿es un himno de homenaje a las mujeres, algo que contrasta con un estilo tan machista como el reggaeton? Es dancehall. Musicalmente se pueden llegar a confundir. Pero creo que el reggaeton tiene una temática muy… Sí, es un himno de homenaje a las mujeres. El estilo en el que digo las cosas no tiene nada que ver con un tema de reggaeton. Se puede llegar a parecer el sonido, y ni así: los instrumentos que se usan, el acordeón, la flauta, son muy tradicionales de la música dominicana y caribeña.

En "Lo más grande" sorprende esa faceta tan tierna, casi como de "nana rap". Sí, es una nana rap, vamos a etiquetarlo. Es una canción dedicada a mi hijo, muy suave y muy melódica la voz y el estribillo. Es una razón más por la que seguir construyendo canciones que me identifiquen, que hablen de lo que soy.

"Juana Kalamidad", ¿se basa en un personaje real? En cuatro minutos cuenta una historia de forma perfecta, en la tradición del "Pedro Navaja" de Rubén Blades. Es una mezcla entre personajes. Es una historia de una persona que conozco, pero no ocurrió así, porque el final fue mucho más dramático. Pero tenía que acabar de una manera positiva, quería que fuera así, en plan "te puedes meter en mil problemas, equivocarte, pero al fin y al cabo lo que vale la pena es reconocerlo y volver a empezar de cero, y dejar atrás el mundo en el que entraste una vez y no te conviene". Es el mensaje que intento dar. Mucha gente ha pasado por eso, tanto en el tema de las drogas como en otros aspectos y al final, puede acabar la cosa muy mal o de distinta manera. Lo mejor, creo yo, es borrón y cuenta nueva, y tirar para adelante, siendo otra persona. Por otra parte, soy muy fanática de Rubén Blades y Hector Lavoe, y tenía necesidad de hacer algo así. Evidentemente me he fijado en la mujer, porque es lo que soy, lo que me representa. "Pedro Navaja" también acaba en un final dramático, y es lo único que quise cambiar, el darle ese final positivo a la historia.

¿Es "Rap Swing" un mensaje sobre la universalidad del rap? Exacto, algo que puede llegar a todo el mundo. Mucha gente, tanto dentro como fuera del rap, cree que sólo es para una minoría, casi convirtiéndolo en una secta. Creo que eso es algo totalmente negativo para todos, porque si lo que queremos es que nuestra música llegue a todos los oídos hay que abrir camino, no hay que cerrarse. Ahí lo dejo muy claro: conozco a todo tipo de gente que escucha rap, en todos los países del mundo te encuentras gente, donde menos te lo esperas. Me he dado cuenta que el rap es para todo tipo de gente, cualquiera que sea su raza, sexo, condición. Simplemente es que te llegue o no el mensaje.

"Algo de comprensión" es una crítica a la intolerancia y al racismo. ¿Qué te parecen las tonterías sobre la inmigración que se oyeron en boca de algunos políticos del PP en los días anteriores a las últimas elecciones generales? Parece que quieran crear una inmigración perfecta. Para mí principalmente el hecho de que haya fronteras no me gusta nada. Sé que tiene que haber un control por la economía en sí, por la gestión de un país, pero hasta tal punto que escojas quien se merece más… se trata más de necesidad que de procedencia. Y menos un partido de derechas, que de toda la vida son muy fachas, y la inmigración les importa un carajo.

¿Al vivir entre dos mundos – tus orígenes dominicanos y tu residencia en Girona - ves diferencias entre el rap latino y el rap hecho en España? ¿Consideras que haces rap español o rap latino? Creo que hay una diferencia y es de vivencias, de gustos musicales, y de recursos, porque en Latinoamérica la falta de recursos es obvia, para grabar, para poder conseguir hacer un trabajo, cuesta mucho. A través de internet conozco a mucha gente que tiene que pelear el doble o el triple de lo que nos peleamos aquí para conseguir hacer una grabación mínimamente decente y digna. Hay una diferencia musical y verbal, pero tampoco creo que se aleje mucho una cosa de la otra, porque estamos hablando de rap de la calle. Yo me considero más… claro, me he criado aquí, creo que tengo mucho más influencia del rap de aquí que del de allí, pero siempre intento estar con un pie en un sitio y en el otro.

Eres una de las pioneras del rap estatal. Ahora hay muchas chicas nuevas: ¿es positiva esta competencia? Sí, es positiva. Depende de quién, se acepta. Es importante que haya cada vez más mujeres, pero que representen bien lo que están haciendo. Existen artistas y existen prototipos de artistas: algunas me parecerán prototipos, y otras fantásticas.

El año pasado participaste en el festival Festival Fémina 07 para prevenir la violencia de género entre los adolescentes. ¿Crees que el rap debe utilizarse como un arma de denuncia social? Por supuesto, yo lo hago constantemente. Y todo lo que sea negativo y me repercuta, lo voy a utilizar en mis rimas para reivindicar todo aquello injusto, que no me gusta, que no debemos aceptar. Y una de esas cosas es el maltrato a las mujeres y la discriminación por sexo. Queremos aparentar que estamos en un mundo muy avanzado, pero luego en el fondo hay cosas retrógradas. Es lamentable que ahora el maltrato a la mujer esté tan de moda, entre comillas.

¿Cuándo dices que el rap es la "única salida", como en la canción, a qué te refieres? Digamos que de todo lo que nos envuelve diariamente: la rutina, los problemas de pagar facturas, hipotecas, responsabilidades, etc. El rap es como nuestra única salida: crear nuestro mundo, nuestra burbuja, una salida a la mundanal vida de cada día. Es un poco como nuestro patio, nuestro recreo.

¿Cómo te ha aceptado la comunidad hip hop? Porque sabes que hay algunos sectores integristas que piensan que el rap es sólo un MC y un DJ, y que cualquier otra fusión no es hip hop. Si, he visto críticas en internet: "¿y ésta que va de latina? ¿qué le pasa?", y tal. Primero, desde mi primer disco estoy inculcando ráfagas de toques latinos, como el tema "Hasta el amanecer". Desde principios de mi carrera he dejado muy claro que soy latina y me siento orgullosa de ello, y lo reflejo en la música y verbalmente. Segundo, creo que el hip hop es una cultura que está abierta a cualquier raza, está en todas partes…¿cómo no vamos a fusionarlo con otros tipos de música que nos representen? El hip hop viene de la música negra, del jazz… entonces si no eres negro, tampoco hagas rap, si nos ponemos así. Es una contradicción total y absurda. El hip hop tiene que fusionarse con toda aquella música que es pura y de raíz. Hay gente que para hacer un tema de hip hop ha cogido samplers de la India, a Camilo Sesto… absorbemos de todas partes. ¿Cómo no vamos a poder fusionar el hip hop? Hay que evolucionar: el hip hop es eso, absorbe todas las culturas, es inevitable.

¿Te has planteado hacer un disco como los Orishas, con banda e instrumentos reales? Sí, es algo que siempre tengo en mente. Pero conlleva mucho trabajo, planificarlo… Me encantaría para hacer algo nuevo, sin salirme de mis gustos y mi estilo. Sí, está pensado, y el día que tenga tiempo y pueda dedicarme a ello lo haré. Buscar una buena banda, sacar sonidos muy frescos, muy soul, muy jazz… Pero también, a los que somos puristas del hip hop, nos gusta ese sonido del sampler que suena un poco guarro. Si es tocado, a veces queda tan limpio…

Has participado como actriz en películas como "Shackey Carmine" o "Mi dulce". Y el vídeo de "Juana Kalamidad" no deja de ser como un cortometraje. ¿Vas a seguir por el camino de la interpretación? Todo lo que me salga, esté en mis manos y me interese, evidentemente lo haré, siempre y cuando no me quite tiempo en la música. Me propusieron una vez hacer un papel en una serie de televisión, y era mucho tiempo, irme a Madrid, y estar 24 horas dependiendo de esta serie. No es lo mío, tampoco soy un pedazo de actriz. Lo que sí me gustaría es dirigir algo, hacer un corto. Ahora con los videoclips, el de "Juana Kalamidad" (a dalt) y "Todo" (a sota), ha sido un poco escrito, dirigido y montado por mí, he estado muy metida de lleno.

29/4/08

quan la pirateria era un art per a col·leccionistes

El 2004, la premsa britànica explicava el cas de Mark Purseglove, un paio que s'havia fet milionari gràcies a la venda de còpies il·legals de concerts i que va ser condemnat a una sentència de tres anys i mig de presó.

Suposo que ara ja deu ser al carrer, però no he trobat cap notícia al respecte, perquè el que interessava de cara a la galeria i per a espantar la gent era dir que l’engarjolaven.

El noi, de 33 anys, va fer una fortuna amb els pirates de concerts d'artistes com Oasis, Eminem, David Bowie, Madonna, Prince, Eric Clapton, Pink Floyd, Michael Jackson, Manic Street Preachers, Bob Dylan, Neil Young, R.E.M., Radiohead, George Michael, Paul McCartney, Guns N'Roses i Bruce Springsteen.

Aquestes gravacions les feien els tècnics de so dels grups, prèviament subornats per Purseglove. El paio venia els CD a festivals, botigues i per Internet, a preus superiors als 195 euros.

Aquesta mena de pirateria no té res a veure amb la del top manta, que es limita a clonar les darreres novetats. Es tracta d'una pirateria més elitista, perquè els preus no són precisament econòmics, i perquè s'adreça a un públic col·leccionista.

La pirateria dels concerts (i en un sentit més ampli, de gravacions d'estudi que per alguna raó o altra no veien la llum de forma oficial) és molt més antiga que la del top manta. Fins i tot, al llarg de la història, hi ha molts casos de discos que primer es van vendre com a pirates i que després van ser editats per la corresponent discogràfica legal: seria el cas, per exemple, dels diferents volums de les Bootleg Series de Bob Dylan, o del famós Black Album (Paisley Park, 1994) de Prince.

I ja que parlem de Prince, i perquè es vegi la diferència d'aquesta mena de pirates amb els del top manta, explicaré un cas concret. Puc presumir de posseir una de les col·leccions més completes de discos pirates del Prince, i absolutament tots els vaig comprar als grans magatzems, a qualsevol de les conegudes botigues del carrer Tallers, i sobre tot a les famoses fires del disc del Tardà, on aquest tipus de productes constituïa un dels principals al·licients.

I quina mena de material hi ha entre aquests pirates del Prince? Des de concerts d'arreu del món - com el famós Small Club (imatge 2) o fins i tot el famós after que va fer a la desapareguda sala Estándard de Barcelona (imatge 3) -, fins a material inèdit (com Crucial, les famoses sessions gravades amb Miles Davis) o actuacions a programes de televisió (imatge 4).

No cal dir que la qualitat d'aquests pirates va evolucionar: des dels enregistraments barroers a peu de pista amb un casset a mà alçada on se sentien els comentaris dels paios del costat, fins a les gravacions de taula de so amb qualitat digital i unes portades i llibrets interiors molt més luxosos que els editats per una discogràfica convencional.

Aquest concepte de pirateria, més artesanal i alhora artístic, anava més enllà del simple CD, i fins i tot es podien trobar discos triples i caixes. Els italians eren, especialment, els reis d'aquest negoci, i hi havia un seguit de segells, el nom dels quals era sinònim de prestigi (és a dir, bon so i bona presentació), com Moonraker, KTS o Thunderball, entre d'altres.

Aquesta mena de discos es coneixia internacionalment com a bootlegs, però aquest concepte, com el de la pirateria, també ha canviat, ja que ara s'aplica a la tècnica que consisteix a refer una cançó amb una remescla, o bé afegint-hi fragments d'altres cançons o traient-hi elements.

Per desgràcia, la lluita contra el que podríem anomenar la pirateria cutre - el top manta - ha acabat també amb l'antiga pirateria, i ara és pràcticament impossible trobar discos d'aquesta mena a les botigues, i només a internet es poden localitzar.

És a dir, res a veure amb la situació de fa uns anys, quan les botigues exhibien als aparadors gravacions pirates de concerts celebrats a Barcelona la setmana anterior.

28/4/08

posa una pin-up a la teva vida

Ja he explicat més d’una vegada que em sento irremediablement atret per les noies perilloses, digues-li suicide girls o com vulguis. En realitat, són les modernes pin-ups dels nostres temps, i una de les més representatives és la famosa Dita Von Teese, ex companya de Marilyn Manson.

Per sort, el moviment de les pin-ups sembla arrelar també a l’estat espanyol, i cada vegada trobem més noies que segueixen aquesta estètica i, perquè no dir-ho, forma de vida.

La primera de la que parlaré es diu Vinila von Bismark (a la foto superior), i és DJ, cantant i performer del gènere conegut com a burlesque (no deixa de ser un strip-tease més sofisticat).

Amb unes influències que van des del glam rock dels 70 a la música industrial dels 80, Vinila és una pin-up amb actitud punk. A més, forma part de Krakovia (a la foto superior), una banda de rock on també hi milita el cantant Petra Flurr, procedent de grups punk underground de Berlín, a més d’un bateria, un contrabaix, dos guitarristes i dues coristes orientals.

La música de Krakovia està composta per David Kano (Cycle), Guille Mostaza (Ellos) i Juanjo Reig. El seu àlbum de debut és Road Movie, i el presentaran a Barcelona el dimecres 30 d’abril a Razzmatazz. Aquí podeu veure el vídeo de la seva cançó We’re Born On Your City:

L’altra pin-up estatal és l’alacantina Sònia, antiga actriu de cinema pornogràfic reconvertida ara en Baby Pin-Up, dedicada també al burlesque i coneguda per la seva habilitat com "acròbata vaginal" (bé, no penso explicar en què consisteix això, que cadascú s’ho imagini).

Baby és una habitual del magazine de Jordi González La Via Làctia de 8tv, a on ens acostuma a regalar uns strip-teases "sucosos" - com diria Rocco (no Siffredi, sinó el regidor del programa) - , i imaginatius (com un recent on anava envoltada de globus que s'enlairaven amb la seva roba interior), sempre vestida i pentinada amb una estètica molt dels anys 40-50, completada amb tatuatges i llenceria retro.

Per cert que Baby va protagonitzar un petit escàndol al centre de Barcelona el 27 de febrer passat, quan volia demostrar el seu art en mig del carrer, a les Rambles més concretament, però la Guàrdia Urbana li va impedir "per manca de permisos". Finalment, va haver de despullar-se a les portes d’un hotel. Aquí ho podeu veure:

I pel qui estigui més interessat per les pin-ups contemporànies, li recomano la pàgina Winkytiki’s World Famous Pin-up Girls, on hi trobarà fotos, vídeos i moltes més coses.

27/4/08

ja estic a la llista!!!

Sóc un més dels seus 10825 amics (en el moment d’escriure això) a la seva pàgina a MySpace, però finalment, després de diversos intents, ho he aconseguit: estic a la llista de Diablo Cody.

I em preguntareu: i això té molta importància? Bé, per a ella, no crec, sóc un més dels pesats que l’han coneguda a partir del seu guió de Juno i que li ha demanat afegir-se a la seva llista d’amics. Segur que rep desenes de sol·licituds d’aquest tipus diàriament, i les accepta de forma automàtica.

Però per a mi sí és important: de moment, ja l’he col·locada la primera a la llista dels amics destacats en el meu MySpace, al costat de Kahlo, Sheena, Suicide Girls, MissTrixiB, Irenella, Vinila von Bismark, Congrio i altres noies perilloses d’aquestes que m’agraden tant. Però no em faig il·lusions: sé que probablement Diablo no m’escriurà mai, ni la coneixeré, però bé...

Posats a imaginar, ara podria fer un estudi d’aquells de coincidències amb la parella: per això, em fixaré amb el que ella destaca com els seus interessos generals, i marcaré en negreta aquells amb els quals coincideixo:

"Escriure, veure pel·lícules, fer pel·lícules, beure, la fornicació, les violacions del codi de vestir, les muntanyes russes, el karaoke, les coses aterridores, les novel·les gràfiques, els viatges espontanis, les aventures urbanes, Los Angeles, la cultura de Sunset Strip/Canyon, les mitges de reixa, els chihuahuas, muntar en la meva bicicleta rosa pel veïnat, els bars de mala reputació, el delineador d’ulls, el porno, les confessions, els concursos de cultura popular, els dispensadors de caramels Pez, Ellen Page, el sushi, les groupies, l’Americana, Jesús, els caramels estranys, la indústria del sexe, les mans dels nois".

A veure: són 18 coincidències d’un total de 31, el que suposa un 58,06%. No està pas malament. Només unes matisacions: a mi també m’agradaria fer pel·lícules, però no ho he fet mai, i suposo que si visités Los Angeles i Sunset Strip, també m’encantarien, amb la qual cosa la llista pujaria a 21 coincidències, un 67,74%. Més observacions: evidentment, les mitges de reixa m’agraden quan les porten les noies. I un altre motiu per l’esperança: Diablo diu que li agraden les mans dels nois, la part del meu cos de la qual estic més orgullós.

Per cert, fa temps vaig comentar que en el seu perfil a MySpace Diablo havia posat "masturbadora" com a professió. Ara ho ha canviat per cocksucker (xucla polles). Anem millorant.

Una última cosa: he estat buscant fotos de Diablo per il·lustrar aquest post, i n’he trobat de tres tipus: les corresponents a cerimònies de premis (on surt vestida de gala, a la seva manera), les més casuals i d’estar per casa, i fins i tot algunes en topless i lleugera de roba. És curiós, però les que més em posen són les d’estar per casa (com la de l'esquerra), perquè és quan la veig com la noia accessible que m’agradaria tenir al meu costat... i tremendament sensual, és clar! I per què serà que amb la seva cara de mala llet inclosa, em segueix recordant l'argentina Myriam?

25/4/08

perduts amb "Lost"

Ahir a la nit el canal Fox de l’estat espanyol va emetre The Beginning of the End, el primer capítol de la quarta temporada de Lost, coneguda aquí com Perdidos. No tinc paraules per descriure-ho... Com es llegeix a la imatge superior, "tot passa per una raó".

I és que aquesta sèrie ha canviat el concepte de com enfrontar-se al visionat d'una producció televisiva: per a poder apreciar-la in full effect, és necessari veure-la íntegra, per a no perdre detall, perquè darrere de cada petit gest, encontre o paraula pot trobar-se la clau per a entendre accions futures o passades. Complicat? Apassionant. I més ara, amb el recurs del flashforward, que ens avança esdeveniments del futur, per acabar de complicar la troca.

A vegades tinc la sensació que passarà com amb Twin Peaks del gran David Lynch, i que ens prendran el pèl amb un final amb un raonament absurd o simplement sense cap explicació... Sí, però, i el que haurem gaudit fins a llavors? És el vell truc del mcguffin d’Alfred Hitchcock, allò que et manté en suspens, del què es parla en tot moment sense saber en cap moment de què es tracta. En el fons, cada vegada importa menys què fan els protagonistes a la illa, per què estan allí, si estan vius, morts o bojos. Ells estan perduts, nosaltres els espectadors també. Almenys, ja sabem la data en què tot es resoldrà: el 2010. Fins llavors només podem especular.

Amb tot, suposo que sóc un espectador una mica atípic de Lost: els veritables fanàtics es baixen els capítols d’internet un dia després de la seva emissió als Estats Units, impacients per saber com segueix la sèrie. Jo no: m’agrada esperar, perquè crec que així el plaer és més gran.

I clar, davant produccions d'aquest tipus, davant guions tan mil·limètrics i perfectes, davant actors tan brillants (recomano veure les proves de càsting dels extres dels DVD, són tan convincents que espanten), un només pot descobrir-se. I és que no només és Lost: també és House, Prison Break, Big Love, Six Feet Under, The Shield, My Name Is Earl, Rome, Carnivale, The Sopranos i qualsevol de les excel·lents sèries nord-americanes que podem veure. No sóc el primer que ho diu, però és evident: la veritable qualitat del cinema actual es troba no en la pantalla gran sinó a la televisió.

Per cert, i ja que parlem de Lost, dues recomanacions per a veritables freaks de la sèrie:

- la web en castellà Lostzilla, una veritable meravella amb tota mena d’informació sobre la producció. Atenció, perquè inclou molts spoilers, pistes que poden xafar la sorpresa a aquells qui, com jo, prefereixen esperar.

- la sèrie d’action figures, amb un realisme impressionant, creada per Todd McFarlane. La primera inclou sis personatges (a la foto de l'esquerra, el de Kate), i la segona quatre, i ja se’n prepara una tercera. Sí, ho confesso, jo me les he comprades totes.

I per acabar, dedicat a tots aquells que mai no hagin vist Lost, aquí teniu un resum en 4 minuts 24 segons de tot el que ha passat fins el moment a la sèrie.

24/4/08

el culte a Lennon: n'hi ha per tant?

Avui tots els diaris n’anaven plens, com per exemple La Vanguardia. Resulta que Yoko Ono vol impedir la difusió d’un vídeo on John Lennon surt fumant porros, i fantasiejant sobre l’idea de posar substàncies al·lucinògenes en el te de l’expresident Richard Nixon. Això ha portat a la celebració d’un judici a Boston la propera setmana on es decidirà si el vídeo es fa públic o no.

Tot i que darrera l’assumpte hi ha un problema de drets d’autor (i els euros que això suposa) i altra paperassa jurídica, en el fons tot apunta a una maniobra de Yoko per preservar la memòria i la bona imatge del seu ex marit, un personatge que, per al meu gust, s’ha sobrevalorat en excés.

"Recordes el que feies quan vas sentir que John Lennon havia estat tirotejat?" Aquesta és la pregunta que la BBC va plantejar als seus oients l’any 2005, en el 25 aniversari de l'assassinat de l'ex-Beatle. Jo ho recordo perfectament: feia COU i el jesuïta enrotllat de torn (Josep Benítez, avui dia un peix gros dins l’organigrama de l’ordre) va entrar a classe dient que hi havia hagut una gran tragèdia i va posar un casset amb la cançó Imagine. Va ser la segona mort significativa en la meva etapa escolar: l'altra va ser la de Franco, de la qual em vaig alegrar més perquè almenys ens van donar dies de festa.

Però ja des d'aquell moment no vaig entendre a què venia tota aquella comèdia, i el mateix sentiment es va repetir 25 anys després amb la multitud d'actes, articles, programes especials de ràdio i televisió, exposicions i concerts en la seva memòria. Realment, n'hi ha per tant? No és una mica exagerat el culte a Lennon?

Perquè el fet que morís a trets no és cap cosa de l'altre món. Cal recordar que no és el primer músic que mor en circumstàncies tràgiques, i si no que li preguntin a Marvin Gaye, executat pel seu propi pare. No és molt més tràgic això que morir a mans d'un fan desequilibrat? I que jo recordi, no es convoquen concentracions per recordar l'assassinat de Gaye. Per tant, si Lennon no hagués mort en aquestes circumstàncies no l'haurien convertit en un màrtir.

D'altra banda, hi ha un aspecte encara més polèmic, la seva tasca musical: des de la seva desaparició, la societat ha convertit Lennon en una caricatura i només ha destacat una part de la seva obra, la lligada al seu pacifisme. Si ja és discutible el llegat dels Beatles, un grup sobrevalorat que només feia cançons enganxoses (per culpa seva van tancar molts estudis als Estats Units i molts músics - bàsicament negres - van quedar en l'oblit), la seva feina en solitari té etapes horripilants (com la Plastic Ono Band, per exemple), i ni tant sols els seus fills han tingut una carrera digna.

Així, per a la majoria de gent, Lennon només va escriure Imagine o Give Peace A Chance, unes cançons que sonen en qualsevol acte amb pretensions, des d'una reunió de veïns que volen reivindicar alguna cosa fins a les cerimònies del ja oblidat Fòrum. Són els himnes dels pacifistes de pa sucat amb oli, dels ploramiques que no toquen de peus a terra i encara creuen en un món ideal ple de justícia i pau.

Per totes aquestes raons, he de confessar que he sentit molt la mort d'alguns músics, però no la de John Lennon: ni com a símbol ni com a músic em sembla mereixedor de tanta moguda. I trobo indignant que la premsa sempre hagi qualificat el seu assassinat de "magnicidi". Si algú es prengués la molèstia de consultar-ho veuria que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix magnicidi com "assassinat d'un alt personatge de l'Estat". Això era Lennon? És que treballava per al govern o alguna cosa similar? És una prova més de l'exageració al voltant del personatge. Per no parlar de les teories de la conspiració, que asseguren que l'ex-Beatle estava considerat una amenaça per a la seguretat nacional dels Estats Units durant la presidència de Nixon i Reagan. D'aquí a dir que l'Elvis és viu, només hi ha un pas.

Almenys, la mort de Lennon a mans de Mark David Chapman va tenir una conseqüència positiva: ens ha evitat assistir a una vergonyosa reunió dels Beatles que, tard o d'hora, s'hauria produït.

Una darrera observació: quan els Def Con Dos van trepitjar el plató de l'Sputnik fa anys, van trencar alguns discos de Lennon en plena actuació, davant la incredulitat d'uns quants que es posaven les mans al cap pel que consideraven una irreverència. Potser el Lennon més escandalós, el que se'n fotia de la salutació nazi i lluïa una tapa de vàter al coll quan els Beatles van actuar a Alemanya, entendria millor que ningú la broma i se'n faria creus del circ que s'ha muntat al seu voltant.

23/4/08

trenquem amb la tradició: ni llibres ni roses

Sempre ho he dit i ho diré: em molesta molt que les tradicions, les institucions o les campanyes d’El Corte Inglés et marquin els dies que has de fer determinades coses. Estic parlant de Sant Jordi, naturalment, i de la conya del llibre i de la rosa, però també em puc referir a les festes de Nadal, el dia dels enamorats o qualsevol altra diada en la qual l’entorn t’obliga a fer coses que no vols.

Tornant a Sant Jordi, quin sentit té obligar-te a comprar un llibre, probablement per a molta gent l’únic que comprarà durant l’any i que potser ni tan sols llegirà? És que les llibreries estan tancades la resta de l’any? I les roses, igual. No es poden regalar flors qualsevol dia i, el que és millor, sense cap motiu, simplement perquè et ve de gust i no per complir amb la papereta d’una tradició, per molts anys que tingui?

És clar, els defensors de Sant Jordi em diran "és que el millor és l’ambient festiu, anar passejant per les Rambles i tot això". A veure, analitzem aquesta frase, com si d’un exercici lingüístic es tractés:

a) "l’ambient festiu": no he entès mai per què si tanta importància se li dona a Catalunya a aquest dia, no el fan festiu d’una vegada, en lloc de tenir festius per pasqües i altres collonades religioses. Encara recordo quan treballava a la Generalitat que et deixaven plegar al migdia per gaudir del dia: deixeu-vos d’hipocresies i marqueu-lo en vermell als calendaris!

b) "anar passejant per les Rambles": creieu-me, el pitjor dia per anar a comprar un llibre és per Sant Jordi. Si vols acostar-te a les parades del carrer t’has d’obrir pas a cop de colze, no pots fullejar els llibres amb tranquil·litat, has de fer llargues cues a l’hora de pagar... A més, els llibreters tenen tendència a exposar els llibres més populars o que se suposa que més es vendran, o sigui que si tens pensat comprar-te una obra més minoritària, aquest no és el teu dia.

c) "i tot això": i tornem a la conya de la rosa. Estic fart que quan surts al carrer el dia de Sant Jordi et veus literalment atacat per venedores ambulants de roses (normalment d’ètnia gitana, i espero que això no es prengui com un comentari racista), que t’agobien amb frases del tipus "llévate una rosa, moreno", i coses per l’estil. No senyores, no m’emportaré cap rosa perquè, primer, no tinc a qui regalar-li i, segon, en el cas contrari, tampoc li regalaria. (Tot i que he de reconèixer que avui, per exemple, he enviat per internet un parell o tres de roses virtuals a amigues escollides com l’Audry, l’Helena o la Cristina, però això ho considero com una ruptura amb la tradició.)

Per acabar, no necessito comprar-me cap llibre avui perquè en tinc un munt per llegir. La llista és la següent:

- La solución final (Mondadori, 2007) de Michael Chabon, l’excel·lent autor de Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay.

- El cadillac de Big Bopper (El Aleph, 2007), de Jim Dodge, una road movie amb el transfons del rock & roll clàssic.

- Rant. La vida de un asesino (Mondadori, 2007), de Chuck Palahniuk, l’autor de la coneguda El club de la lucha, però també d’altres obres igualment interessants com Fantasmas, Nana o Asfixia. Sense dubte, un dels meus escriptors preferits, no apte per a estómacs sensibles.

- Gramàtiques extraterrestres (Bromera, 2007) de Fernando J. Ballesteros, un llibre que ha obtingut el Premi Europeu de Divulgació Científica, i que planteja la hipotètica comunicació amb civilitzacions interestel·lars des d’un punt de vista científic.

- David Lynch (Càtedra, 2007), de Quim Casas, un estudi sobre l’obra (no només fílmica, sinó també amb referències a les seves relacions amb la música, l’art i internet) del meu director preferit.

- Tombuctú (Anagrama, 2006) de Paul Auster, un regal de la Myriam, l’argentina.

- La conjura de los necios (Anagrama, 2007) de John Kennedy Toole, un altre regal de Myriam.

- Nacho Vidal. Confesiones de una estrella del porno (MR Ediciones, 2004) de David Barba, perquè sempre és interessant aprendre coses dels mestres.

I aquí hi ha la llista de llibres que tinc previst comprar-me, però evidentment un altre dia:

- El sindicato de policía Yiddish (Mondadori, 2008) del citat Michael Chabon.

- Una puerta al río (Belacqva, 2008) i el llibre de poemes Las cuatro reinas (La Fàbrica, 2008), tots dos de Barry Gifford, l’autor de la nissaga de Perdita Durango i Sailor i Lula, i col·laborador de David Lynch.

- Si vuelves te contaré el secreto (Caballo de Troya – Mondadori, 2008), de la meva companya de blocs Mónica Gutiérrez Sancho.

- Robert Crumb. Recuerdos y opiniones (Global Rhythm Press, 2008) de Peter Poplaski, una aproximació a la vida i l’obra de l’excèntric dibuixant de còmics, que inclou un CD amb algunes de les seves aventures musicals.

- La muerte de Superman (Planeta de Agostini, 2008), de Dan Jurgens, un impressionant volum de gairebé 800 pàgines d’un còmic històric en la trajectòria del conegut superheroi.

- Watchmen (Planeta de Agostini, 2007), d’Alan Moore i Dave Gibbons, l’edició definitiva del magistral còmic que aviat arribarà al cinema.

22/4/08

el preu dels concerts: un robatori o una estafa?

Imaginem un aficionat a la música, però un dels bons, res del perfil del qui escolta els 40 Principales i només es compra un parell de discos a l'any (un per Nadal i l'altre per regalar a la seva xicota), sinó la rara avis que estima la música en general. Encara que sembli mentida, hi ha persones així... i no són crítics ni periodistes, precisament.

Si aquest tipus de personatge planifica a quins concerts vol anar des d’aquesta setmana fins a l’estiu (i això sense incloure les actuacions del Grec), pot calcular una despesa de 710 euros (unes 118.134 peles de les antigues), repartits de la següent manera: 36 (com a mínim) de Nick Cave (a la foto de l'esquerra) & The Bad Seeds, 20 d’Adam Green, 22 de James, 20 de Raimundo Amador, 115 de l’abonament de tres dies del Primavera Sound, 68 de Radiohead, 140 de l’abonament general del Sónar, 30 de Jack Johnson, 55 del Doctor Loft Festival (amb R.E.M., Editors i Jeff Mills), 39 (com a mínim) de Lenny Kravitz, 38 de James Blunt, 32 (com a mínim) de Ben Harper, i 95 de l’abonament de dos dies del Summercase Festival.

Dit d'una altra manera, els concerts són cada cop més cars, i el que és pitjor, pagar una morterada no t'assegura res. És a dir, si vols anar al teatre, pots pagar gust i ganes perquè saps que tindràs una bona localitat, l'obra començarà a l'hora i es representarà íntegrament, no et fotran una cervesa al damunt, etc.

En canvi, si vas a un concert et trobaràs que:

a) rarament comença a l'hora;

b) és molt probable que no vegis un pijo perquè - i la Llei de Murphy sempre funciona en aquests casos - els més alts de la sala es posaran davant teu;

c) el so pot ser infame i pots acabar sord fins al punt d'haver d'anar a urgències;

d) en funció de l'estat d'ànim de l'artista, el concert pot durar una hora i para de comptar, etc.

En resum, una sèrie de factors que fan de cada concert una experiència única, irrepetible i desconeguda.

I per què són tan cars els concerts? Aquest és un misteri digne de ser analitzat per l’Iker Jiménez a Cuarto Milenio. No és difícil imaginar que seria més barat portar certs artistes si se'ls contractés directament, sense intermediaris ni promotores pel mig. Els pagues el bitllet d'avió, l'estada i un catxet raonable i tots contents.

Però no, aquí passa com amb el preu de la teca: per què val tant un tomàquet si al pagès li paguen una merdeta? Per la llarga cadena de personatges que hi ha entre productor i consumidor final.

No crec que els artistes (almenys la majoria) es vulguin fer d'or a costa dels seus fans, seria un contrasentit, i més que catxets milionaris acostumen a demanar collonades del tipus "una habitació amb un piano rosa o una safata de cigales", més que res fer treballar una mica els promotors i els de les discogràfiques.

De seguir així, amb els concerts passarà com amb l'edició de discos: molts artistes acabaran per autogestionar-los. I de fet, molts ja ho fan: passen de mànagers i impresentables per l'estil i només cobren el que s'aconsegueix a taquilla, ni més ni menys. I amb tres o quatre bolos al mes, els surt a compte perquè no han de donar comissions a ningú.

Un cop més queda demostrat que les discogràfiques i les promotores fan el que volen amb qui volen: si els interessa col·locar un dels seus invents de moda, no els fa res vendre els seus discos i les entrades dels seus concerts a la meitat de preu. En canvi, si es tracta d'algú amb qualitat, apa, a carregar.

Això només passa amb el rock? Doncs no: el 2003 l'AVUI publicava que els concerts de música clàssica a Barcelona són molt més cars que a qualsevol altra ciutat de l'estat espanyol i fins i tot d'Europa. Per exemple, veure la Budapest Festival Orchestra podia costar un màxim de 24 euros al Palau de la Música Valenciana, mentre que al Palau de la Música Catalana el màxim arribava als 149!

Més exemples: la gira d'Elvis Costello (a la foto de la dreta) per l'estat espanyol a principis de 2005 de nou va posar de manifest el tercermundisme dels locals de concerts a Barcelona. Unes dades: a Múrcia el citat artista actuava en un auditori comme il faut (amb capacitat per a unes 1800 persones, amb butaques, bon so i visibilitat, etc.), al preu de 24 euros. I a València, ho va fer en el Palau de la Música. A Barcelona ens vam haver de conformar amb veure a Costello en una sala de concerts de les de tota la vida on el so sovint és infame; la visibilitat, si s'omple, és nul·la; no hi ha butaques; es corre el risc que et llencin una cervesa per damunt, etc. ... i a sobre al preu de 30 euros.

Aquestes coses han de saber-se: els afeccionats a la música a Barcelona ens mereixem menys que els altres, o podem suportar més incomoditats? És impossible trobar un auditori en condicions per a poder assistir a un concert sense tenir la impressió de ser enganyat? Això només pot qualificar-se d'una forma: una ESTAFA en majúscules i una falta de respecte per als seguidors del cantant. Deixant a un costat l'afany mercantilista de les promotores de concerts, són els propis artistes, si tinguessin dignitat, els primers que haurien de negar-se a actuar en segons quines condicions. Perquè el que està clar és que Costello va cobrar el mateix a Barcelona que a València... la pregunta és òbvia: qui es va embutxacar la diferència?

En resum, si aquesta pujada de preus no s'atura, arribarem a uns extrems en què la música no serà ja un objecte de luxe, sinó de superluxe. Al pas que portem, els únics CD que podrem comprar seran els del top manta o els que ens baixem per internet, i els únics concerts que podrem gaudir seran els dels acordionistes del metro, la veritable pedrera del mestissatge musical, amb permís de Manu Chao.

21/4/08

les lavatives del balneari de Battle Creek

Crec que ja ho he explicat en alguna ocasió. La feina de periodista, a no ser que tinguis la sort d’estar fix en un diari, una ràdio o una tele, és una ruleta russa. Hi ha temporades durant les quals pots treballar en coses que t’agraden, però d’altres vegades has d’acceptar feines per qüestions purament pràctiques (pagar les factures i tot això).

Naturalment, jo he tingut algun d’aquests períodes. El primer va ser quan vaig treballar a la Generalitat, concretament al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP), avui conegut com a Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. Vaig aterrar al DARP el 1995, a l’oficina de premsa, com a redactor. Un incís: quan estava a mitjans com l’AVUI o TV3, sempre pensava que en els darrers anys de la meva carrera voldria treballar a una oficina de premsa de l’administració o d’una empresa, perquè seria una feina tranquil·la i sense mal de caps... Què equivocat estava...

El dia que vaig arribar al DARP, recordo que el llavors cap de gabinet, Xavier M., em va dir que si havia treballat a la redacció d’un diari, allò seria com estar a un balneari. Després vaig entendre que es referia al balneari de Battle Creek, aquell on l’excèntric doctor Kellogg apaigava el desig sexual a base de descàrregues elèctriques i lavatives.

Això sí, jugava amb avantatja: coneixia a qui seria el meu cap, el cap de premsa, perquè havia treballat amb ell a l’AVUI i a LAS NOTICIAS. El més estrany d’entrada era que no tenia una taula pròpia, i al matí ocupava la d’un assessor informàtic que només venia a les tardes, Víctor A. (un personatge que al principi em resultava totalment estrany i que amb el temps es convertiria en un amic al qual admirava pel ritme de vida que portava, i que més tard es va descobrir com escriptor), i a la tarda em traslladava a l’oficina de premsa.

Per als qui mai no hagin tingut l’experiència de treballar en un lloc com aquest, els hi diré que és una de les coses més ingrates i que més disgustos produeix a un periodista. El símil més exacte és que et trobes entre dos focs: primer, has d’atendre les peticions dels "companys" de la premsa sobre temes que, normalment són conflictius; i segon, has de barallar-te amb els responsables d’aquests temes en el departament perquè atenguin a la premsa. Et converteixes en un missatger, en un intermediari que sovint és massacrat per totes dues bandes. Una de les coses que més nerviós em posa de l’administració és la seva lentitud, perquè tot ha de seguir el seu protocol, el conducte reglamentari. Per exemple, un tècnic expert en un tema no pot fer declaracions si abans no l’autoritza el seu director general. I tot això alenteix el procés, mentre a l’altra banda els periodistes no paren de trucar-te exigint-te respostes.

He de reconèixer que en aquest ambient vaig perdre la paciència en més d’una ocasió, i vaig engegar literalment a la merda a algun periodista, sense importar-me si era de La Vanguardia o d’on fos. Aquest tipus de feina fa sortir el pitjor que tens dins, i de sobte et converteix en l’enemic dels teus companys de professió, el que sempre posa pegues i entrebancs. I repeteixo, la culpa mai no és teva, és d’un sistema caduc com l’administració. Per cert, en aquella època em vaig dedicar a col·leccionar acudits del Forges sobre funcionaris, com els que il·lustren aquest post.

El meu debut al DARP també va tenir altres entrebancs: em van contractar per fer un horari una mica estrany, des del migdia a última hora de la tarda. Algú pensarà que les tardes són tranquil·les: res més lluny de la veritat. El fet és que et trobes sol davant del perill: si passa alguna cosa, no trobes ningú que pugui fer declaracions ni donar explicacions, perquè la majoria han plegat a quarts de sis o abans, però els diaris just acaben de començar a treballar. I jo vaig tenir la desgràcia que el 1995 va ser l’any dels grans incendis a Catalunya, i en aquella època la direcció general de Medi Natural (avui integrada a Medi Ambient), depenia del DARP. No cal explicar el que va suposar allò: només diré que, fins i tot quan era a casa, quan sentia sonar el telèfon ja tremolava, literalment.

La meva tasca diària a l’oficina de premsa era curiosa: a primera hora, m’encarregava de repassar els diaris (en especial els comarcals), per fer un buidat de totes les notícies relacionades amb el DARP. De fet, d’això se n’encarregava una empresa externa, però sempre es deixava coses. L’objectiu final era fer un recull de premsa que després es repartia als peixos grossos. Estic segur que la majoria de vegades acabava a la paperera. Avui dia, crec que aquest procés s’ha digitalitzat, amb el que això suposa d’estalvi en paper.

Després, és clar, redactava notes de premsa: bé, en realitat arreglava o feia entenedores notes que ens passava un director general o un tècnic que potser en sabia molt d’agricultura, però de redacció (no ja periodística, sinó elemental) no en tenia ni idea. Un cop arreglades, aquestes notes s’enviaven als mitjans. L’altra tasca, la més ingrata per a mi, era atendre les trucades telefòniques, des del pesat habitual de La Mañana o el Segre que volia un informe sobre els ajuts de cereals a les comarques lleidatanes, a l’estudiant de batxillerat que volia entrevistar al conseller per a un treball de classe. I per últim, la feina més surrealista era la d’escriure per al conseller pregons, discursos o textos introductoris per a determinades publicacions. La meva especialitat era tot el relacionat amb la dieta mediterrània.

Sense entrar en detalls escabrosos, l’ambient al DARP es va anar enrarint, i es van produir alguns canvis de personal bastant increïbles. Així, per exemple, la que era la secretària del conseller, Montse C. (avui flamant senadora de CIU a Madrid), es va convertir com per art de màgia en cap de gabinet, i aquell va ser el principi del meu precipici a l’oficina de premsa.

Fa poc, l’impresentable del David Madí va publicar un llibre on treia tots els draps bruts del PSC. Jo podria fer el mateix amb els de CIU, perquè en el meu pas per la Generalitat sempre va ocupar el poder aquest partit. Per exemple, podria explicar històries tan maques com la dels "discos sol·licitats" o, el que és el mateix, les trucades al director d’informatius de TV3 perquè sortís determinada notícia al Telenotícies o perquè s’entrevistés determinat personatge, sempre per ordre de les instàncies més altes (sovint molt més altes que el propi conseller, directament des de Presidència). O també podria recordar una altra vegada quan la cap de gabinet em va obligar a trucar a una periodista de l’Agència EFE perquè canviés el text d’una informació que no li agradava. Aquest és el joc net dels teus, amic Madí.

La cosa va arribar al seu límit quan, per la publicació inoportuna d’un publireportatge sobre el DARP (i ara no recordo si va ser pel seu contingut o perquè estàvem en període electoral), havia de caure algun cap, i en lloc de caure el de la cap de gabinet, responsable en última instància perquè era la que supervisava i autoritzava aquests reportatges, la víctima va ser el meu amic, el cap de premsa, a qui van destituir. Per a substituir-lo, van portar un personatge del partit, un comissari polític de cognom napoleònic i aspecte de Mister Bean que ni tan sols havia acabat la carrera de Periodisme, que abans era arxiver o una cosa similar, i que es passava el dia trucant per telèfon. Naturalment, no vaig aguantar gaire tenir a un individu tan negat i ineficaç com a superior, i ben aviat vaig sol·licitar el trasllat a un altre secció del departament. Vaig sentir que havia traït tots els principis ètics com a periodista (per situacions com les explicades abans) i, a més, no vaig tolerar que la cap de gabinet em digués que no m’implicava prou (el que en el seu llenguatge significava que no fos un convergent de cap a peus, fins i tot a l'hora de cardar).

Per sort, quan treballava a l’oficina de premsa vaig començar a col·laborar amb el que s’anomenava Servei d’Organització, la tasca del qual era bàsicament dissenyar tots els procediments administratius del departament, encarregar-se dels punts d’informació i, això era el més interessant, de la web i la intranet.

I ara un altre incís: quan vaig arribar al DARP era un negat total en informàtica, de fet fins aquell any encara utilitzava una vella màquina d’escriure, després del trauma que em va suposar treballar amb un Amstrad, la pitjor experiència que es pot tenir. Però de sobte, i en un obligat procés d’immersió, vaig haver de començar a treballar amb ordinadors (tant PC com Apple).

Tornem a la web del DARP: quan el 1997 es va decidir tirar-la endavant, es va reunir un equip amb persones procedents de l’oficina de premsa (un servidor), el Servei d’Organització i algun dissenyador, i ens van enviar al Centre Informàtic de la Generalitat per fer un curset intensiu de 25 hores titulat Desenvolupament, edició i telemanteniment de pàgines HTML.

Amb aquests coneixements, vam començar a construir la web del DARP a pèl (és a dir, només amb codi HTML, sense cap editor tipus Dreamweaver ni similar). Aquesta col·laboració va fer que, quan vaig decidir marxar de l’oficina de premsa, pogués anar al Servei d’Organització. D’entrada, per a un funcionari això suposaria una "degradació": era passar de la planta vuitena, la noble, la que acollia les oficines de protocol, premsa, cap del gabinet i els despatxos del conseller i del secretari general, a una planta inferior. Però com jo no era funcionari, tant em feia.

En aquest nou servei no tot van ser flors i violes. Tot i que l’ambient de treball era més relaxat (o potser no tant conflictiu), tenia una doble tasca que vorejava el surrealisme: d’una banda, la que m’agradava, la de la web, però d’altra, la relativa als processos administratius. I és que havia de repartir el meu temps entre els temes d’internet i l’elaboració de processos per a l’obtenció dels ajuts de vaques alletants, per posar un exemple. I no hi ha feina més avorrida i absurda que aquesta: per sintetitzar-ho, es tracta de llegir-te la legislació referent al tema que arriba del ministeri de Madrid (que demostra que els advocats no tenen ni puta idea de redactar, i que són absolutament ambigus i recargolats per explicar coses que es podrien dir de forma molt més senzilla), fer un resum i intentar dissenyar un procés dels passos que ha de seguir un pagès per demanar l’ajut (quins documents necessita, quin termini té, etc), i consensuar-ho amb el tècnic del departament que porta els ajuts en qüestió (que sovint era un paio heredat del Ministerio de Agricultura). Per una persona que odia el llenguatge dels advocats com jo, era una tasca infernal.

En canvi, la meva dedicació a internet era molt més engrescadora: no només m’encarregava, amb altres companys, de dissenyar i estructurar la informació de la web i de la intranet del departament, sinó que a més fèiem una tasca d’evangelització, és a dir, d’intentar convèncer als directors generals de la importància d’internet (per la qual cosa sol·licitàvem la seva col·laboració i la de la gent a les seves ordres), i fins i tot de formar al personal en la utilització i fins i tot en l’elaboració de pàgines web.

Mentre era al Servei d’Organització van passar dues coses que crec són dignes d’esment: una, per intentar fugir de l’ambient quadriculat de l’administració, a part de seguir col·laborant amb Rockdelux i altres coses, vaig començar a escriure una sèrie de fan fictions de The X-Files, és a dir, relats que utilitzaven els personatges d’Expediente X, barrejats amb persones reals del departament, des dels companys més directes al secretari general. L’èxit d’aquets relats va ser inesperat: van arribar fins i tot a les oficines comarcals i als despatxos dels peixos grossos.

La segona cosa és aquella tant coneguda de "donde tengas la olla no metas la polla". Vaig tenir la desgràcia d’enamorar-me de dues companyes de feina: la primera, la Pilar P., era un advocada del servei jurídic (un servei format íntegrament per dones). La segona, la Clara R., era la meva cap, la webmaster. No cal dir que cap de les dues relacions va sortir bé, i que l’ambient es va enrarir una mica. Finalment, vaig deixar el DARP el 2001 per un motiu molt senzill: jo ocupava una plaça d’interí, i si es convocaven oposicions i algú la sol·licitava, me n’anava al carrer. La única solució era que em presentés a les oposicions, cosa a la qual em vaig negar per dos motius: primer, no tinc esperit de funcionari, i quan algun que sí ho era explicava que portava 30 anys a l’administració, em deprimia; i segon, si m’haguessin fet unes oposicions a mida com fan amb molta gent (és a dir, amb un temari específic sobre la tasca que desenvolupes, i no amb collonades jurídiques i sobre la constitució), m’ho hauria pensat.

En realitat, crec que no tenien interès en conservar-me, perquè al departament hi havia gent amb situació similar a la meva a la que simplement li feien un contracte mercantil o una altra opció i tot quedava solucionat. En fi, ells s’ho van perdre. No cal dir que després d’això, difícilment se m’acudirà tornar a treballar a l’administració o a una oficina de premsa. El que sí vaig treure de bo és tot el que vaig aprendre d’internet, que fins i tot em va motivar a tornar a la universitat per estudiar un postgrau de periodisme digital a la Universitat Ramon Llull – Blanquerna el 1999-2000.