23/2/09

i tu, on eres el 1981?

Where were you in ’62? Aquesta era la frase publicitària que es va utilitzar en el cartell de la mítica pel·lícula American Graffiti (George Lucas, 1973). Però avui, 23 de febrer, la pregunta seria "on eres el 1981?". I més concretament, en un dia com aquest.

Jo ho recordo perfectament: el dilluns (sí, també era dilluns com avui) 23 de febrer de 1981 estava a la meva habitació estudiant per a un examen de llatí o filosofia (aquest detall sí l’he oblidat, el que és segur és que estudiava). En aquella època feia COU. O sigui que l’intent de cop d’estat em va agafar en plena concentració.

En aquells moments, dues idees em van passar pel cap, i totes dues demostren la meva inconsciència:

a) Deixava d’estudiar per si de cas el cop triomfava i se suspenien les classes?

b) Estava molt molest perquè aquella nit no van emetre per televisió el programa Revista de cine.

(Un incís historic: el 1981 només hi havia dues cadenes estatals o, més ben dit, una amb dos canals: TVE-1 i TVE-2. Revista de cine era un gran programa de cinema presentat per Alfonso Eduardo i on intervenia un personatge que avui ningú no recordarà, però que en aquella època era un dels més imitats: el crític de cinema Alfonso Sánchez (a la foto inferior). No cal dir que aquell espai dels dilluns al vespre, que va durar molts anys, em va contagiar l’amor pel cinema… nord-americà, bàsicament, perquè era el que més reivindicava. Fi de l’incís).

És a dir, que la meva mentalitat adol·lescent no es plantejava la possibilitat d’un retorn d’una dictadura, etc etc.

Per sort, i com no podia ser d’una altra manera, al final tot va quedar com l’espectacle penós d’un pallasso disfressat de guàrdia civil, i quan ara veig aquelles imatges de l’assalt al congrés dels diputats em sembla estar veient una performance dolenta. Però, en el fons, he de reconéixer que quan passava em vaig sentir un pèl acollonit.

22/2/09

el club de la comèdia amb Esteban Linés

S’està convertint en una tradició dels diumenges: obrir La Vanguardia per les pàgines de cultura i llegir les al·lucinants ressenyes d’Esteban Linés, definitivament un ¿periodista? amb vocació de còmic.

Avui, en una crítica del disc Sa roba estesa del grup Delên, deia el següent:

"Preciosa, como una joya frágil, esta sensible propuesta menorquina de Quim Torres y Len Mesquida que con muy buen ojo ha pillado la discográfica Música Global. Venden su propuesta como pop intimista, pero a partir de ahí comienzan unos tímidos problemas. La influencia del subestilo americana provoca estragos en medio mundo, pero al abjurar de momento del Kumbayá style, los Delên fintan una moda que puede causar muchas víctimas colaterales en nuestro más cercano entorno musical".

He destacat en negreta el que em sembla més discutible: des de quan l’americana és un subestil? Què vol dir això de kumbayá style? Què vol dir que és una moda?

Ja ho vaig dir la setmana passada, però afirmacions com aquesta m’ho confirmen: el Linés no en té ni idea de música. No seré jo qui li expliqui què és l’americana, d’on ha sorgit i el que representa (si té interès en descobrir-ho, cosa que dubto, que llegeixi el meu article d’aquest blog on ho explicava).

Només li diré una cosa: aquest “subestil”, com el qualifica de forma despectiva, és el que més alegries ha donat als BONS aficionats a la música en els darrers temps. Dit d’una altra manera: quan el pop i el rock convencional tenen poc a dir o a innovar, l’americana ha portat un aire fresc en una perfecta combinació de la tradició i la contemporaneïtat.

Segur que el Linés es dels qui pensen que l’americana és una forma cool d’anomenar el country i el folk de tota la vida, però s’equivoca. I això del kumbayá style és el que feia el Xesco Boix i, si molt m’apures, els Setze Jutges, el Grup de Folk, Falsterbo 3 i algun cantautor dels anys seixanta i setanta. O sigui que no confonguem les coses.

Estic més que fart d’aquests falsos profetes que des de llocs privilegiats (mitjans de comunicació importants) estenen la seva paraula sense cap coneixement, i el pitjor de tot és que la gent normal i corrent s’ho empassa.

Estic fart dels qui converteixen rumors en exclusives –com el Jordi Tardà anunciant gires que ni el propi grup coneix- , i pitjor encara, dels diaris que es creuen o donen difusió d’aquests rumors –com va fer El Periódico el 15 de febrer amb l’anunci del senyor Paraula d’Stone amb les dates dels concerts dels U2 a Barcelona.

Hi ha crisi a la música? Sí, sobre tot amb personatges com aquests, que converteixen la informació i la crítica musical en una cadena de frivolitats, incorreccions, falsedats i fòbies personals.

Així que ja ho sabeu, si voleu riure una estona, llegiu les crítiques del Linés a La Vanguardia dels diumenges.

jo també votaria el senyor Spock

Si hi ha un polític a qui realment admiri a l’estat espanyol, probablement l’únic, és sense dubte Juan José Ibarretxe. Més o menys ja intuïa que tenia sentit de l’humor, però les fotos publicades avui a tota la premsa m’ho han acabat de confirmar.

A ningú se li escapa la seva semblança amb el famós Spock d’Star Trek i ell, en lloc d’avergonyir-se’n, ho aprofita, com demostra el seu parlament envoltat de militants del PNV disfressats de vulcanians. Sense paraules:


I aquí un altre, amb efectes especials inclosos:



Per cert, algú s’imagina el Pujol fent un discurs envoltat de gent disfressada de La guerra de les galàxies i parlant com el mestre Yoda? Sincerament, jo no.

16/2/09

un altre funcionari del periodisme musical

Diverses vegades des d’aquest blog he criticat alguns mitjans de comunicació per coses que han escrit, errades que han comès o oblits imperdonables. No m’agrada especialment assenyalar als altres, i menys encara si són "companys" de professió. Però és que a vegades no me’n puc estar.

El cas més recent va ser ahir. Com qualsevol diumenge, llegia tranquil·lament els diaris i quan vaig arribar a La Vanguardia, concretament a la pàgina 48 de la secció de cultura, per poc m’agafa un atac.

Els lectors habituals d’aquest diari sabran de què parlo: és la pàgina on cada diumenge l’Esteban Linés fa crítiques de discos. Vaig quedar bocabadat quan vaig llegit el seu comentari del disc Hold Time de M. Ward, del qual parlava fa pocs dies. Deia el següent:

"Matt Ward es un tipo de Portland que va pagado de sí mismo. Trabaja una geografía hipertrillada, agotada desde el inicio, y ya parece extenuado antes de salir a la luz. Con lo que propone Ward nos vamos directamente al sol, ver un canal de videoclips y procurar no molestar al prójimo. Ward no deja de ser un protocolario funcionario de la música, de la canción norteamericana, que en estos momentos de crisis comienzan a convertirse en una marca estilística. Formalmente atractivo, esencialmente hueco".

Bé, a part de ser una crítica nefasta, vaig formular un seguit d’hipòtesis:

a) L’Esteban Linés senzillament no s’ha escoltat el disc.
b) L’Esteban Linés viu en un altre planeta.
c) L’Esteban Linés no té cap mena de sensibilitat.
d) L’Esteban Linés no en té ni idea de música.

Agafeu l’opció que vulgueu. Per a mi totes són vàlides.

Per tant, aplicaria la seva fòrmula per descriure’l. Tan sols canviar el nom i alguna paraula:

"Esteban Linés es un tipo de Barcelona que va pagado de sí mismo. Trabaja una geografía hipertrillada, agotada desde el inicio, y ya parece extenuado antes de salir a la luz. Con lo que propone Linés nos vamos directamente al sol, ver un canal de videoclips y procurar no molestar al prójimo. Linés no deja de ser un protocolario funcionario del periodismo, de la crítica musical, que en estos momentos de crisis comienzan a convertirse en una marca estilística. Formalmente atractivo, esencialmente hueco".

Crisi? Aquesta és la veritable crisi, que els mitjans de comunicació tinguin en nòmina personatges com aquest.

15/2/09

sí, un altre cop l’Alela: es pot ser més perfecta?

"Té més instruments. Però tot s'ha escollit de forma molt curosa i s'ha col·locat específicament d'acord amb el que cada cançó és. Penso que es tracta d'un pas endavant". Així m'avançava Alela Diane en una entrevista com seria el seu segon àlbum –en aquells moment encara en fase d'enregistrament– després del seu impressionant debut The Pirate's Gospel (2006). I, per fi, ara ens arriba To Be Still (Fargo-Naïve), i comprovem que la californiana no mentia.

Concebut de nou com un "family affair" -és a dir, envoltada de familiars (el seu pare) i amics (les veus de Mariee Sioux i Alina Hardin, el banjo de Matt Bauer)–, en el seu nou lliurament Alela fila encara més prim i ens fascina encara més. Si ja funcionava en format auster, nu i domèstic, amb una major instrumentació –que també inclou violí, bateria i pedal steel– i uns acurats arranjaments, només podia créixer i caure en una eficaç redundància, a l'embellir unes cançons que serien belles encara que les cantés a la dutxa. No és que el seu anterior àlbum fos difícil d'escoltar, però és innegable que aquesta aproximació li obrirà portes a nous públics.

Tampoc ens enganyem: qui s'esperi una superproducció a l’estil d’Owen Bradley quedarà decebut. Aquí el que conten són els detalls, no les exhibicions virtuoses: la pedal steel en el country-folk de Dry Grass & Shadows i To Be Still, el violí a White As Diamonds i Take Us Back, les harmonies vocals en el duet amb Michael Hurley a Age Old Blue, les percussions de My Brambles, els punteigs de guitarra elèctrica a Every Path, el banjo a Tatted Lace i els càntics de sirena en els coros de The Ocean.

No cal dir que la veu és l'actiu més important d’Alela, al costat del seu talent com a compositora. I més enllà d'arranjaments i instrumentació, això és el que ens queda. Des de la portada, la musa ens observa amb els seus ulls marrons i els seus llavis carnosos, com un avís: "em ficaré en els vostres cors i m’hi quedaré per a sempre". Es pot ser més perfecta?

Aquí podeu veure White As Diamonds, una de les noves cançons d’Alela:


13/2/09

la cacera de nazis segons Tarantino

Ja tenim aquí el primer tràiler en castellà de Malditos Bastardos (Inglorious Basterds), l’esperada nova pel·lícula dirigida por Quentin Tarantino, amb Brad Pitt, Diane Kruger, Daniel Brühl, Eli Roth, Michael Bacall y Mike Myers.

La combinació de nazis amb violència a l’estil Tarantino (sobre tot si els qui són objecte de la violència són els nazis) promet ser espectacular. Ja era hora que algú es plantegés una història així per tractar els cabrons feixistes com es mereixen.


les coses que t'agradaria que algú et digués...

... però que mai no et dirà. Perquè, no ens enganyem, a la vida real no hi ha dones com aquesta.

12/2/09

quan falla la memòria… històrica?

A finals del mes passat, en concret el dia 30, Àngels Marcer, l’actriu que va participar en la primera època del Sputnik i amb qui he recuperat el contacte a través del Facebook, m’avisava que el dia anterior El Mundo havia publicat un extens article sobre la història del programa musical.

Com l’hemeroteca d’aquest diari té un sistema diguem-ne curiós –has de pagar si vols llegir el del dia anterior, o esperar una setmana per fer-ho de franc- fins ahir no vaig poder llegir l’article, titulat Música y televisión: dos décadas de un romance possible. Bàsicament, el text de Leticia Blanco es feia ressó dels vint anys en antena de Sputnik i aprofitava el fet que precisament avui es torna a emetre el documental Sputnik: company de viatge, un espai que quan vaig veure ja em va provocar cargolaments i sobre el que ja tornaré més endavant.

Anem a l’article d’El Mundo en qüestió. Hi ha diverses coses que m’han indignat:

- S’afirma que va servir com a “banc de proves” per a molts professionals que van iniciar allí la seva carrera, i es citen els actors Jordi Mollà i Candela Peña dient que “se curtieron presentando secciones ligeras”. Primera discrepància: el Jordi presentava una secció de cinema on parlava de les estrenes més interessants, i jo li escrivia els guions; no estic gens d’acord en què fos una “secció lleugera”.

- En canvi, es recorda que “Miqui Puig llegó a tener un programa de cocina low cost para solteros, al estilo Jamie Oliver”. Sí, i com es diria vulgarment, “y mis cojones también”. Això sí que era una secció lleugera; però com ara sembla que parlar bé de l’ex cantant de Los Sencillos sigui un signe de sensibilitat cool, es destaca de forma exagerada. No es parla, per contra, del Gerard Quintana, qui sí presentava una secció amb cara i ulls com Rewind, per recordar els grups històrics del rock.

Més coses: em fa molta gràcia que quan s’evoca el Sputnik només es destaquin els presentadors. D’acord, ells feien la seva feina i se’ls ha de reconèixer. Però darrera de tot, hi havia un equip de guionistes i realitzadors sense els quals el programa no hauria estat res: entre els primers, noms com Enric Gomà, Joan Carreras, un servidor i altres periodistes de la old skool com Ferran Riera, Jordi Turtós i Lluís Hidalgo. I entre els realitzadors, la gran Mai Balaguer (creadora de Silenci?), Jordi Frades i Àngel Leiro.

A l’article d’El Mundo hi ha una lleugera menció per part del fundador del programa Francesc Fàbregas, que no m’acaba d’agradar: “Aquello era una república bananera para los más experimentales, y como había que ir cambiando, siempre nos dieron carta blanca”. A veure, ni era una república bananera, ni hi havia l’obligació de canviar sempre, això era cosa del mateix Fàbregas que cada sis mesos decidia canviar la fòrmula.

Ja he explicat més d’una vegada que aquesta dinàmica va impedir que alguns programes amb vocació d’èxit (minoritari, però èxit a la fi) aconseguissin fidelitzar el public perquè senzillament es retiraven. Per això, no deixa de ser una falàcia dir que Sputnik s’ha mantingut en antena durant dues decades: s’ha mantingut el nom, però el programa de 1989 no és el mateix que el de 1993 ni el de 2009.

Jo considero un miracle, per exemple, que Metrópolis (a La 2) hagi durat tants anys (potser més que Sputnik), lluitant contra horaris infumables i sense variar la fòrmula: en aquest cas sí podem parlar del mateix programa al llarg del temps. Però aquesta no és la mateixa situació de Sputnik: és més una marca que un contingut, una marca que abans tenia cert prestigi però ara ja no en té tant, i que forma part d’una dinàmica empresarial (i atenció, no ens oblidem que parlem d’una cadena pública) que permet la desaparició d’espais mítics com Silenci? Més que celebrar els vint anys d’un programa que poques coses pot dir ja, hauríem de plorar la mort d’un altre que sí deia moltes coses.



I ara tornem al documental que el 33 torna a emetre avui: es tracta bàsicament de declaracions de músics actuals (Astrud, Sidonie, Refree o Manel) que descriuen els seus records de Sputnik i fan versions de les cançons que els van marcar, això sí, amb el toc modern que imposa que ho facin pujats dalt d’un camió (?).

No sé, però veient-lo em sembla poc honest i creíble: a vegades em dona la impresió que els músics contesten el que convé que es recordi. Per posar un sol exemple: que es parli del Bonito es de Los Sencillos (tornem-hi) però s’oblidi la memorable i única actuació de Negu Gorriak al plató del programa em sembla un cas de filtració interessada de la memoria històrica.

En resum, em sembla un reportatge poc objectiu, on es troba a faltar la presència de la gent (de davant i darrera de les càmeres) que vam fer el programa, i un major rigor a l’hora de parlar de les seves diferents etapes. I no ho dic només perquè jo formava part d’aquest equip, sinó perquè hi ha moltes altres persones que han estat injustament oblidades. Però en el fons, aquesta manca de memoria històrica no m’estranya gens, venint d’on ve.

10/2/09

M. Ward, el Sant Grial que tots buscàvem

Vols pistes? Ja les tens des de la primera cançó: For Beginners, conduïda per la veu i la guitarra acústica, ens remet al Buddy Holly més càndid i naíf o, si ho prefereixes, al Jonathan Richman dels bons temps, quan no s'obstinava a destrossar el castellà. Tot un clàssic: així és M. Ward. Saltem al cinquè tema i el cercle es tanca: una excel·lent i delicada versió del Rave On del desaparegut noi de les ulleres amb Zooey Deschanel (la seva parella al grup She And Him) en els coros.

Hold Time (4AD, 2009), el nou àlbum de Ward, és el Sant Grial que tots estàvem esperant: la prova definitiva del seu talent com autor, a l'altura dels grans genis dels cinquanta i dels seixanta, amb una sensibilitat que entronca amb el classicisme sense semblar retro. Totes les seves cançons semblen (són) hits, amb unes tornades perfectes i enganxoses –sí, com les de Never Had Nobody Like You i To Save Me–, la quintaessencia del pop i del rock'n'roll... i del folk, el country, el blues i el que se li posi a tir.

Es nota que a Ward li agrada divertir-se: es disfressa de Johnny Cash per cavalcar en el country Fisher Of Men, mira de tu a tu a Joe Henry a Blake's View, es posa eteri a la bella Hold Time, treu el bluesman rural que duu dins en l'acústic i ortodox One Hundred Millions Years, busca la intensitat dramàtica amb picades d'ullet a l’estil de les produccions de Phil Spector a Stars Of Leo i troba la bellesa en la senzillesa de Shangri-La.

I cal parlar de les versions? Aquí tenim una altra prova que el seu regne no és d'aquest món: Ward aconsegueix la proesa de fer irreconeixible el cèlebre Oh Lonesome Me de Don Gibson ralentint el ritme, en un impressionant duet amb Lucinda Williams, i de convertir la balada crooner de Frank Sinatra I'm A Fool To Want You en un instrumental conduït per una guitarra elèctrica amb aires western.

Els qui vam pensar que el seu projecte She And Him va ser injustament ignorat en les llistes del millor de 2008, solament desitgem que amb el seu nou treball com a solista M. Ward aconsegueixi les lloances que es mereix.

I si voleu saber com sona, aquí teniu un parell de vídeos. El primer pertany a la cançó Hold Time del nou àlbum.


L’altre és Fuel For Fire, interpretat en directe en el programa de televisió de Jools Holland.


4/2/09

el 2008, Tom Waits, i el 2009... Ry Cooder!!!

Aquesta tarda s’ha sabut: Ry Cooder visitarà l’estat espanyol a principis d’estiu per oferir tres concerts. Les cites seran el 30 de juny a L’Auditori del Fòrum, l’1 de juliol al Palacio Municipal de Congresos de Madrid i el 2 de juliol al Palacio Euskalduna de Bilbao.

Cooder vindrà amb una formació força destacable: Nick Lowe (veu), Flaco Jimenez (acordió) i el seu fill Joachim Cooder (bateria). Com a telonera, portarà la cantant nord-americana Juliette Commagère.

El preu de les entrades no serà precisament assequible: per a Barcelona, entre 64 i 68 euros; per a Madrid, entre 60 i 72 euros; i per a Bilbao, entre 62 i 70. Això sí, totes les entrades seran de seient reservat.

Esperem que la cosa no acabi com amb el Tom Waits...