28/9/08

el secret és a punt de descobrir-se

Dintre d’uns dies el secret es descobrirà. El veritable motiu pel qual fa dies que no actualitzo com voldria aquest blog... la qual cosa em sap molt greu, per cert. Tinc un munt de temes per escriure, però el dia no té prou hores...

Però bé, suposo que els (pocs) seguidors que tinc ja se n’hauran adonat que els meus missatges han disminuït molt en el darrer mes. Ja ho dic ara, no sé si podré tornar al ritme d’abans. En qualsevol cas, espero trobar un punt entremig.

Per cert, demà 29 és el meu sant. Així que qui vulgui, és lliure de felicitar-me.

24/9/08

barrejar country amb hip hop sense fer el ridícul

Cada cop és més difícil trobar música original. I la sorpresa encara és més gran quan es barregen estils tan aparentment diferents com el country i el hip hop, amb resultats que no siguin ridículs o lamentables.

Però de sobte et trobes un personatge com Rench, un cantautor i productor establert a Nova York amb arrels en el honky tonk, però també en el hip hop i el trip hop. D’ell han dit que "crida l’esperit de Gram Parsons, Otis Redding, KRS-ONE, Dolly Parton, Nina Simone, Willie Nelson, Missy Elliott i Johnny Cash".

Al seu voltant, Rench ha reunit un grup de col·laboradors que inclou virtuosos instrumentistes de country (violí i pedal steel), rappers de l’underground novaiorquès, i un espectacular DJ, Simple Simon (a la foto inferior), conegut com The Scratch Cowboy.

La música de Rench barreja els samples de bateria, la tristesa de la pedal steel, els malabarismes del scratch, les versions de Gram Parsons i el rap, en una barreja irresistible i inèdita.

Rench ha gravat un àlbum amb el seu nom, Life In Mean Season (2006), però té altres projectes paral·lels, com Gangstagrass (on barreja samples de bluegrass amb rappers, i que es pot descarregar sencer en aquesta pàgina), Elkhorn Riders (trip hop amb remescles de clàssics i les veus de The Lonesome Sisters), o B-Star (un altre combinat de country i hip hop).

A la web de Rench hi ha informació sobre tots aquests projectes, i a més es poden descarregar temes inèdits en aquesta pàgina.

Aquí podeu veure Rench interpretant una versió del Cash On The Barrellhead de Gram Parsons en un concert a Brighton (Anglaterra) de 2007, amb la col·laboració de Eminemmylou, l’autoanomenada reina del hip-hopry:



I aquí una jam instrumental on es barregen pedal steel, violí i scratch solistes al Take Root Festival de Groningen (Holanda), també el 2007:



I aquí tenim DJ Simple Simon amb la seva versió del clàssic Crazy de Patsy Cline barrejat amb el Crazy de Gnarles Barkley:


18/9/08

Cordero, l'anyell amb pell de llop fronterer

La cèlebre expressió castellana "un lobo con piel de cordero" cobra un nou sentit quan l'apliquem al projecte musical de la cantant i guitarrista d’origen porto-riqueny Ani Cordero. A principis de 1999, l’antiga component de Man Or Astroman? va crear i liderar una banda bilingüe d’indie rock a Tucson, Arizona, amb músics "robats" de Calexico i Giant Sand, batejada amb el nom de la seva família, Cordero.

El 2000, l'Ani es va mudar a Nova York i va reformar la banda amb el seu marit Chris Verene (bateria), Eric Eble (baix) i Omar Akil (trompeta). Ben aviat van aconseguir popularitat amb els seus primers tres àlbums, i van fer gires com a teloners de Los Lobos, Indigo Girls, Trailer Bride i Calexico, a més de compartir escenaris a les principals capitals nord-americanes amb Ozomatli, Neko Case, Antibalas Afrobeat Orchestra, El Vez, Julie Doiron i molts més.

Cordero va donar el salt definitiu a partir del seu tercer àlbum en estudi, el primer per al segell de Chicago Bloodshot, En este momento (2006). En aquell disc, el grup sorprenia amb la seva estètica taurina, unes cançons recolzades en una contundent i sensual base rítmica que li ha valgut comparacions a Gang Of Four i Pere Ubu, una trompeta de reminiscències mariachi per a aportar l'irresistible toc fronterer, i una veu sinuosa que pertorba en castellà o en anglès.

Com si d'una versió indie de Los Lobos es tractés, el quartet de Brooklyn barrejava proclames reivindicatives (En este momento, o què passa quan l'afany de poder dels governants redueix les llibertats individuals) amb melodies ballables i festives (María Elisa), poblades per matadores de toros envejades pels toreros (Matadora) i entranyables personatges populars (Don Julio), entre la urgència punk i la tradició llatina, sintetitzades en cançons com La piedra.

Ara Cordero acaba de treure el seu nou treball De dónde eres (Bloodshot, 2008). Aquest és el primer vídeo, Ruleta rusa:


Cordero, "Ruleta Rusa" from Bloodshot Records on Vimeo.


17/9/08

quin dia és avui?

Avui, 17 de setembre, se celebra el Dia internacional de la música country, coincidint amb l'aniversari del naixement del gran Hank Williams, el primer punk de la història del rock & roll. A molts un esdeveniment com aquest els importarà una merda, però ja que últimament se celebra fins a la més mínima ximpleria, des del Dia internacional de la dona prenyada al Dia internacional del cornut reincident, no està de més recordar-ho.

I per a demostrar que el country és qualsevol cosa menys retrògrad, immobilista i bavós com alguns creuen, dos exemples del seu actual bona salut (això sí, els puristes que se n'abstinguin).

El primer personatge, amb el cigarret a la boca, la pistola a la cintura, l'ampolla de tequila i aquesta samarreta amb un gran lema ("torneu l’O al country"), és Shooter Jennings, el fill de Waylon Jennings. Per cert, que el paio està ajuntat amb l’actriu Drea de Matteo, l’espectacular rossa que interpretava a Adriana a The Sopranos.

I el segon, com no podia ser d’una altra manera, el nét punk de Hank Williams, Hank III, del qual us en vaig parlar fa molt poc. Un tipus amb tant talent que ha de repartir-lo entre la seva carrera com a solista, al capdavant del grup de hellbilly (sí, "hell" d'infern) Assjack, o com a baixista de grups de trash. Un tipus tan radical que sembla un membre de la família de Caracuero a La matança de Texas, amb una semblança física intrigant amb el seu avi, i al que només li falta morir jove, ofegat en el seu propi vòmit en el seient del darrere del seu Cadillac per a arribar a igualar el seu avi.

Shooter i Hank III són el country actual, encara que alguns no ho vulguin veure així. Artistes amb actitud, res a veure amb les mariconades del pop ni les estrelles prefabricades. A cap mare li agradaria tenir-los com a gendres. Artistes maleïts? Potser, i amb molta honra.

Per cert, els lectors del portal de l’International Country Music Day han escollit Crazy, la popular cançó de Willie Nelson, com el seu tema preferit per convertir-lo en la Cançó Oficial d’aquest dia pel 2008. Aquí podeu veure (i escoltar) Crazy en la veu de Patsy Cline, possiblement la cantant que millor la va interpretar.



Així que... feliç dia internacional del country, i a celebrar-ho com el personatge de la foto inferior!!


15/9/08

els fills de l'anarquia... en Harley-Davidson

La televisió nord-americana ens segueix donant moltes alegries quant a sèries es refereix. La darrera novetat, aquí encara inèdita tot i que esperem que algun canal de Digital Plus l’emeti, és Sons Of Anarchy.

I què té aquesta sèrie de particular? En primer lloc, està produïda pel canal FX, el mateix d’altres meravelles com The Shield, Nip/Tuck i The Riches, caracteritzades per l’ambigüitat moral dels seus personatges, un tret que els fa irresistiblement atractius.

En segon lloc, el repartiment, on hi trobem des de Ron Perlman (el magnífic Hellboy de Guillermo del Toro, a la foto 3) a Katey Sagal (l’emprenyadora dona d’Al Bundy a Matrimonio con hijos, a la foto 2), de Drea de Matteo (la sensual Adriana de The Sopranos) a Mitch Pileggi (el director Walter Skinner de The X-Files), de Maggie Siff (la mestressa d’uns grans magatzems a Mad Men) a Jay Karnes (el detectiu Dutch de The Shield). Només per això, ja valdria la pena veure-la.

I en tercer lloc, arribem a la temàtica de la sèrie. Sons Of Anarchy tracta sobre un club de motoristes del nord de Califòrnia més o menys al marge de la llei que condueixen Harleys costumitzades i s’enfronten a bandes rivals de skinheads i d’afroamericans traficants de drogues. No cal dir que són, com a la resta de produccions abans esmentades, un grup d’antiherois de moralitat discutible.

Aquí podeu veure un petit reportatge sobre Sons Of Anarchy:


Sons of Anarchy - Exclusive Preview


11/9/08

hank III: si el country té un futur, és aquest

Fa alguns anys, a la millor botiga de Discos Castelló – la de Nou de la Rambla (després va desaparèixer)-, vaig escoltar el que, d’entrada, sonava com una gravació pirata en directe del llegendari Hank Williams. Vaig pensar que es tractava d’una de les típiques edicions post mortem amb material inèdit trobat a algun traster, i li vaig preguntar a un dels dependents que sempre em recomanava coses. La meva sorpresa va ser gran: no es tractava del vell Williams, sinó del seu net, Hank III!

L'herència genètica pot gastar bromes pesades. És molt probable que el talent es transmeti. Però què passa si a més de la brillantor s'hereten els trets més conflictius? Als seus 36 anys, Hank Williams III és el millor exemple de com algú pot ser beneït (o maleït) amb les virtuts (i els vicis) dels seus avantpassats.

No és cap muntatge publicitari: Sheldon Hank Williams III és el fill de Hank Williams Jr i, per tant, el nét del llegendari Hank Williams, és a dir, la tercera generació d'un dels cognoms més il·lustres del country. Hank III va començar tocant la bateria amb el seu pare als 10 anys, i en la seva època adolescent va passar per diverses bandes punk. Després de participar en 1995 a The Three Hanks, un disc que va reunir gràcies a la manipulació digital les veus dels tres Williams, es va plantejar la possibilitat d'una carrera en solitari.

Shelton, o Hank III, s'havia interessat per grups com Kiss, Dead Kennedys o Misfits i altres bandes similars. De fet, va ser baixista del grup de trash i harcore punk Superjoint Ritual i acostuma a dividir els seus concerts en una part de hardcore i una altra de country acústic. Després, es va convertir en un fan del cowpunk i el country alternatiu. La seva vida va canviar al conèixer Wayne Hancock, un altre nostàlgic del hillbilly.

Igual que aquest, Hank III tira la vista enrere, al honky tonk cru i nu del seu avi, i passa per alt el country rock sureny amb el qual va triomfar el seu pare. La seva veu nasal, d'accent profund, i el so de la seva banda, on predomina un contrabaix acústic rockabilly, un violí embogit i una guitarra elèctrica acerada, l’ajuden en la seva obstinació. Això, sense comptar amb la seva esgarrifosa semblança física amb el seu avi.

No hi ha dubte que Hank III ha heretat el talent del llegendari Williams: fruit de la seva època, les seves cançons reflecteixen la ràbia i l'actitud independent i provocadora d'un jove del nostre temps. Però Hank III també ha heretat els dimonis que van acabar amb el seu avi: la seva condició de fumador, bevedor i addicte a les drogues el converteixen en un proscrit per mèrits propis. A més, en una època en què tots els artistes semblen estar contra la pirateria, ell no només té una llarga llista de pirates oficials, sinó que des de la seva web posa enllaços als bootlegs que es poden trobar d'ell a internet.

Quan escoltes Hank III, és inevitable no pensar en Hank Williams, però no és l'única referència. La influència del seu amic Wayne Hancock és notòria. Altres vegades, reprodueix l'estil de honky tonk elèctric, basat en el tàndem de veu i guitarra imposat per Dwight Yoakam i Pete Anderson. I fins i tot s’atreveix amb clàssics com el Cocaine Blues que Johnny Cash va interpretar a la presó de Fulsom, cantat amb més sentiment i energia que mai. Aquí el podeu veure i comparar:



Massa autèntic i radical per a triomfar a Nashville –el seu grup es diu Assjack-, però aclamat per la crítica i els fans del country alternatiu, Hank III té el potencial per a passar a la història com el seu avi, encara que les emissores es resisteixin a programar els seus discos. Ara només falta que les seves addiccions no acabin de forma prematura amb el seu talent.

El passat agost, Hank ha tret una caixa de col·leccionista que reuneix els seus tres primers àlbums Risin' Outlaw (1999), Lovesick Broke & Driftin' (2002) i Straight To Hell (2006). I el 21 d’octubre sortirà (als Estats Units, és clar, perquè aquí difícilment arribarà) el seu quart àlbum, l’autoproduït Damn Right Rebel Proud. Aquí podeu veure una de les versions que ha fet del seu primer single Long Hauls And Close Calls. És l’anomenada Hellbilly Version:



I aquí tenim la versió en directe:



4/9/08

la publicitat discogràfica i l'enigma d'Enigma

Molta gent encara desconfia dels missatges publicitaris i ho considera una simple propaganda per a vendre coses que no són mai com es descriuen.

En el complex món de la publicitat hi ha un subgènere que mereixeria un apartat especial, la dedicada als discos. I en èpoques com el Nadal, els diaris i les revistes s'omplen d'anuncis amb els últims llançaments.

Qui redacta aquests anuncis de discos? Els encarregats de premsa? Els venedors? O algú que passava per casualitat? Aquesta tercera sembla l'opció més encertada, si tenim en compte algunes joies recopilades els darrers anys.

Cas 1: Com aprofitar un estil que està de moda per vendre un disc gravat fa vint anys. Per promocionar la reedició del debut de la cantant Sade, Diamond Life, un exemple de pop amb elements de jazz i soul, s'utilitzava la següent frase: "El primer àlbum de chill-out de la història". A qui se l'hi va acudir un deliri com aquest? Quina relació té Sade amb el chill-out? Seria com dir que Paraules d'amor del Serrat és la primera cançó rock'n'roll de la història. Una aberració.

Cas 2: Com intentar convèncer amb arguments definitius i irrefutables. L’àlbum d'Antonio Orozco El principio del comienzo utilitzava un motiu de pes contra el que no hi havia res a discutir: "No li donis més voltes: aquesta és la música". I un es pregunta: quina música? La que m'agrada? I si aquesta "és" la música, què és el que es ven a les botigues de discos?

Cas 3: Com utilitzar la coartada cultural per donar més importància a un disc. A-ha Shake Heartbreak, el segon treball dels Kings of Leon, va ser promocionat amb la següent frase: "El disc culturalment més important des de 'Definitely Maybe' d'Oasis". Així va definir un crític el primer disc de Kings of Leon". Impressionant, no? Què significa això del disc "culturalment més important"? Que és analitzat a les universitats i és objecte de tesis? Que fa més savis a aquells que l'escolten? Més que res, sembla una expressió de Chiquito de la Calzada, d'aquelles que diu "es un disco moralmente sexualmente importante."

Cas 4: Com adreçar-se al mateix temps a dos tipus de compradors. L'anunci de Posa'm un suc de les Macedònia n’era un clar exemple. D'una banda, un missatge dirigit als potencials oients, els nens: "Macedònia torna, i torna a parlar com tu". Però com si es dubtés que aquest públic s'interessaria pel grup, s’incloïa una altra frase entre parèntesi destinada als pares que potser comprarien el disc als seus fills (tot i que aquests en preferirien un d'Ojos de Brujo): "(Per fi, algú que parla com ells!!!)". Ara que, amb el malparlats que són alguns joves, això més que un estímul per comprar pot ser un fre.

Cas 5: Com aplicar les lleis de la natura per vendre les excel·lències d'un disc. L’àlbum en directe d'Evanescence, Anywhere But Home, va ser descrit com "el fenomen rock en estat natural". Només hi faltava la veu de Félix Rodríguez de la Fuente. De què es tracta: d'un grup musical o d'una raresa científica digna del National Geographic? Ja és exagerat qualificar la banda de "fenomen", però si es diu que el directe és el seu estat natural, vol dir que en disc són artificials?

Cas 6: Com inventar-se una etiqueta que engloba productes del tot diferents. Sota una foto en blanc i negre i estètica dels seixanta de fans embogides, el lema "Brithysteria. La música que arrasa al Regne Unit", per anunciar els discos de Keane ("pop emocional sense guitarres"), Hoobastank ("melodies energètiques"), Scissor Sisters ("bogeria, glam i descontrol"), Jamie Cullum ("la petjada més rebel del jazz") i The Killers ("una descàrrega d'electro rock"). Una col·lecció de vaguetats tan inútils que més valia no dir res.

I arribem al cas més recent i més espatarrant: el nou disc d’Enigma Seven Lives Many Faces. La nota promocional diu el següent (la deixo en castellà, tal com l’he rebuda, perquè no perdi efecte). Així que com diria un personatge de Muchachada Nui, "atiende":

"Con Michael Cretu como alma inspiradora, 'Seven Lives Many Faces' es su séptimo álbum y un nuevo capítulo de su particular universo creativo. Son 12 canciones que sobrepasan los límites del espectro del sonido conocido, ampliando el horizonte acústico para crear un mundo de sonido omnicultural."

Fins aquí, la típica descripció pretensiosa, rematada amb això del "so omnicultural". Però el veritablement bo ve ara:

"La experiencia demuestra que ENIGMA es algo más que sólo música. Sus composiciones pueden causar reacciones que van más allá del consumo normal de la música. El grupo de Michael Cretu afirma que una mujer inglesa envió un fax asegurando que 'Return to Innocence' le salvó del suicidio. En una clínica de Estados Unidos se expuso a un grupo de pacientes a la música de ENIGMA sin ninguna intención previa y tras esa experiencia se aumentaron en un 20 % las previsiones de recuperación. Y son miles los casos sin documentar de personas que se embarcan en un viaje musical con ENIGMA en el que encuentran inspiración y creatividad para sus proyectos artísticos. Aunque parezcan incidentes aislados, uno no puede dejar de sorprenderse: ¿Hay algún secreto escondido en esta música que toca las almas y emociones de la gente de todo el mundo?

Desafortunadamente, las emociones no son tangibles u homogéneas en su recepción o expresión. Reproducirlas y comunicarlas es algo difícil de conseguir. Científicos e investigadores en psicología, biología, neurología, medicina y música buscan desde hace tiempo respuestas a estas preguntas para poder desarrollar una teoría general. ¿Cual es el ingrediente activo producido por ENIGMA que causa estos efectos en todo el mundo sin importar la persona, su cultura, raza o religión? La respuesta es: emociones. ENIGMA produce emociones duraderas. Esto hace de ENIGMA el primer proyecto de música pop en la historia que ha suscitado el interés global de respetados investigadores científicos."

Bé, una simple pregunta: qui ha escrit aquest full promocional? L’Iker Jiménez? Perquè això, més que parlar d’un grup musical, sembla que parli d’un dels aberrants misteris que apareixen a Cuarto Milenio, el millor programa d’humor de la televisió actual, barrejat amb un d’aquells imaginatius email en cadena que comencen dient "la señora Jackson de Tucson, Arizona, descubrió un día que la suerte le había cambiado cuando, tras recibir la moneda de un dólar con la efigie de Homer Simpson, fue seleccionada por la NASA para participar en un experimento de reproducción asistida con óvulos de chimpancé..."

Dit d’una altra manera: qui són aquests científics que estudien els efectes de la música d’Enigma? Vull els noms ja!! I on ho estudien? Amagats en un laboratori supersecret al Pol Nord, vuitanta metros sota terra? Utilitzen persones per als experiments? A on et pots presentar com a voluntari per a les proves? Necessito més informació! Així que prego els autors del full promocional d’Enigma que em resolguin tots aquests dubtes. L’Iker Jiménez i jo els hi agrairem.