quan el deixeble supera al mestre

"De bien nacido es ser agradecido", diuen els castellans. Steve Earle (a la foto superior) mai no ha amagat la seva devoció per Townes van Zandt (1944-1997, a la foto inferior). Es van conèixer a Houston el 1972, quan el desaparegut cantautor texà assistia a un dels seus concerts; a partir d'aquell moment, es va convertir en el seu amic, mentor i font d'inspiració. Per això, un disc com Townes –el primer que treu des de Washington Square Serenade (2007)- havia d'aparèixer un moment o altre, i el més estrany és que Earle hagi trigat tant a gravar un projecte d'aquestes característiques.

Dedicat íntegrament a l'obra de Van Zandt, la selecció inclou les cançons amb les quals Steve sent una especial connexió; així, no apareixen temes interpretats en àlbums anteriors, com Tecumseh Valley de Train A Comin’ (95) i, de fet, alguns els ha hagut d'aprendre.

Des d’un punt de vista discogràfic, la relació entre tots dos cantautors és ben curiosa: hi ha per exemple un àlbum, Together At The Bluebird Café (95), acreditat a Earle, Van Zandt i un altre il·lustre texà, Guy Clark, on malgrat el títol no hi ha duets ni trios, sinó que cadascú va a la seva. I també es pot recordar el documental Heartworn Highway (James Szalapski ,1975), imprescindible per conèixer com es va gestar l’escena dels nous tradicionalistes del country, on Earle i Van Zandt eren dues figures decisives.

Sense trencar l'esperit de les composicions originals, l'autor de Guitar Town ha adornat de sonoritat bluegrass –amb la col·laboració de Dennis Crouch, Tim O’Brien, Darrel Scott i Shad Cobb–, prenyada de violins, mandolines i banjos virtuosos, clàssics com White Freightliner Blues, Delta Momma Blues i el vals Don’t Take It Too Bad.

Però també ha utilitzat loops i programacions al country-blues Lungs –amb veu de megàfon i la guitarra elèctrica de Tom Morello (Rage Against The Machine)– i Loretta –aquí al costat de guitarres acústiques, violí i els cors de la seva esposa Allison Moorer–, i s’ha lliurat al blues elèctric més ortodox –harmònica inclosa- a Brand New Companion.

A Townes, no obstant això, abunda la sensibilitat folk, des de la coneguda balada Pancho And Lefty (un dels clàssics del seu repertori en directe) fins al càntic recitat de Mr. Mudd And Mr. Gold, a duo amb el seu fill Justin Townes. El disc va començar com una col·lecció de cançons gravades solament amb veu i guitarra a Nova York, a les quals després es van afegir altres instruments a Nashville i Los Àngeles. Per això, l'edició especial limitada inclou un altre CD, The Basics, amb onze de les quinze cançons en aquest format original.

Amb Townes, Steve Earle ha aconseguit el que semblava impossible: un cop assolit el grau de maceració adequat en la seva veu i amb la seva turbulenta trajectòria vital, el deixeble supera al mestre i el pot tutejar en igualtat de condicions.

Aquí podeu veure el Steve amb una versió acústica en directe de Brand New Companion:

I aquí Townes, també en directe, amb Pancho And Lefty l’any 1993:

Ah, per cert, aquest disc no ha estat editat encara a l’estat espanyol... i això que Earle vindrà de gira després de l’estiu: el 17 de setembre a Bilbao (Kafe Antzokia), el 18 a Madrid (Joy Eslava) i el 19 a Barcelona (Apolo).

el cabell curt d'una nit feliç

Alain Tanner, en el seu film En la ciutat blanca (1983), va descriure de forma exemplar la història d'un mariner (encarnat per Bruno Ganz), obnubilat per la bellesa dels vells carrers de Lisboa i enamorat d'una dona fascinant que representava una forma de vida allunyada del seu món claustrofòbic. Una ciutat i una dona que li guarien les seves ferides emocionals.

Amb el seu nou treball, el doble Ruas, Mísia aconsegueix un efecte similar. L'àlbum està dividit en dos discos conceptuals: el primer, Lisboarium, és en les seves paraules "un viatge imaginari i oníric a través dels carrers de Lisboa, els seus barris i la seva música" des de la distància i la nostàlgia. I com no, quin millor vehicle per a transmetre la saudade que el fado (en el seu aspecte més trist i malenconiós) i la rapsòdia, una forma del fado tradicional caracteritzada pel seu ritme més vital i colorista.

Amb una instrumentació acústica mínima (contrabaix, guitarra, violí i acordió), la portuguesa aporta moments de gran bellesa com Que fazes aí, Lisboa, la saltarina Rapsódia dos 3 poêtas, l'afrancesada Fado inventaire –amb una acordió que ens transporta de Lisboa a París–, i el joiós càntic corejat per clients d'una taverna Lisboa nao sejas francesa.

A més, la majoria de cançons conten amb textos de poetes (Fernando Pessoa, Rosa Lobato Faria, Vasco Graça Moura…). Una d'elles, Fado da Rua da Bica, basada en un poema escrit especialment per a Mísia per Paulo-José Miranda –"tinc la pell blanca de Lisboa i el cabell curt d'una nit feliç"– exemplifica molt bé la intenció del disc, en parlar d'una ruptura amorosa de la cantant i dels carrers que ella freqüenta en la nit lisboeta.

Si Lisboarium és una meravellosa i bonica postal de Lisboa i la seva gent, el segon CD de Ruas suposa una exhibició. A & Tourists, un disc de versions, Mísia demostra el seu talent lingüístic (canta en turc, castellà, anglès, francès, italià, japonès i portuguès) i d'adaptació a estils molt diferents.

Aquí trobem delícies turques (el Biraz kül biraz duman d’Ahmet Özhan), apassionades rancheras (Fallaste corazón), flamenc (el Como el agua de Camarón de la Isla), cançons napolitanes (Era de maggio, en duet amb Peppe Servillo), i versions de Dalida (Pour ne pas vivre seul), de Barbara (Attendez que ma joie revienne) i de Luigi Tenco (Mi sono innamorata di te).

Encara que sens dubte les adaptacions més sorprenents són les del Hurt de Nine Inch Nails (segons l'estripada relectura de Johnny Cash) i del Love Will Tear Us Apart de Joy Division. Sorprenents? No tant: en el fons, són cançons que parlen de la pèrdua i del dolor, dos temes recurrents en el fado que Mísia aconsegueix convertir en un gènere que traspassa fronteres i estils.

En aquesta pàgina podeu escoltar sis cançons de Ruas, i aquí veure un reportatge sobre la gravació del disc.

les noies de Stuart Murdoch, el somni de tot home

Queda't amb aquests dos conceptes: noies i internet. Aquells que no tenim el gen de la seducció coneixem perfectament els mecanismes de lligar per la xarxa, i encara que un corre el risc de topar-se amb una psicòpata de manual com la de Hard Candy disposada a tallar-te-la a trossos, la realitat és que pots trobar a dones molt interessants i meravelloses.

I et preguntaràs: i a mi què? A això anem: després del disc de Belle And Sebastian The Life Pursuit (2006), el seu líder i compositor Stuart Murdoch va decidir complir el seu somni d'escriure un musical de rock per a cantants femenines. Després de buscar-les a través d'internet va escollir-ne a algunes, i va gravar l'àlbum recolzat per tots els components de la banda de Glasgow.

De fet, God Help The Girl és un projecte en el qual Murdoch ha treballat de forma intermitent durant cinc anys, i que té el seu origen en cançons que tenia en el seu cap el 2004 -"podia escoltar veus femenines i cordes", explica l'escocès-, però que no veia per a Belle And Sebastian. Abans de res, ens trobem amb un àlbum conceptual entorn de la figura d’Eve, una noia aficionada a la música que acaba en un psiquiàtric per trastorns alimentaris, i que protagonitza totes les cançons.

Què et duu a enamorar-te d'una dona? El secret està en els petits detalls que descobreixes a poc a poc: el gest inconscient de tancar els ulls quan parla, l'etern somriure en el rostre, la mirada fixa que et deixa sense alè, la coqueteria rebel de pintar-se les ungles de negre…

De la mateixa forma, Murdoch s'ha enamorat (i ens ha enamorat) amb les set noies que l’acompanyen en el projecte: Catherine Ireton (solista en gairebé tots els temes), Asya (líder de la banda indie de Seattle Smoosh), Brittany Stallings, Dina Bankole, Celia Garcia, Anna Miles i Alex Klobouk. L'elenc es completa amb Neil Hannon (The Divine Comedy).

Estilísticament, God Help The Girl és un festí, una preciosa amalgama de jazz, comèdies musicals de Jacques Demy, luxoses orquestracions a l’estil de Phil Spector, girl groups dels seixanta i indie dels vuitanta, on destaquen perles com el tema titular, If You Could Speak, Act Of The Apostle i Funny Little Frog, aquestes dues últimes ja gravades per Belle And Sebastian a The Life Pursuit. Tot un excés d'elegant pop orquestral, un clàssic amb majúscules. I que, per uns moments, et submergeix en la il·lusió de ser estimat i posar-te en la pell de Jean-Paul Belmondo adorat per Jean Seberg.

Aquí teniu el vídeo del primer single, Funny Little Frog.

I aquí una altra cançó de l’àlbum, Come Monday Night.

els concerts del Primavera, a una emissora de NY

Un dels molts mitjans que van aterrar a Barcelona per cobrir el darrer Primavera Sound va ser l’emissora de ràdio de Nova York WFMU. Així, va retransmetre gran part de les actuacions.

La bona notícia, per a tots als qui vulguin recordar algun d’aquells concerts, és que es poden escoltar online a la web de l‘emissora.

Fins ara, els concerts que hi ha penjats són els següents: Spectrum, The Vaselines (a la foto superior, realitzada per Inma Varandela), Magik Markers, The Jesus Lizard, Dead Meadow, Wooden Shjips, Ponytail, The Bats, Throwing Muses, Saint Etienne, Crystal Stilts, Vivian Girls, Dan Deacon Ensemble, Deerhunter, Th' Faith Healers, Jeremy Jay, Oneida i Fucked Up.

Alguns fins i tot es poden descarregar en MP3 en aquesta pàgina, com els de Sun O))), Wooden Shjips, Magik Markers i Ponytail.