La vam deixar fa un parell d'anys a La cantina on, entre copa i copa de tequila, oblidava les seves penes i actualitzava les rancheras i els corridos de mascles com Alfredo Jiménez. En el seu retorn Ojo de culebra (editat com Shake Away als Estats Units amb canvis en el tracklist), Lila Downs s'ha posat en mans de curanders per a treure endavant el seu, possiblement, treball més ambiciós, ple de sorpreses.
En primer lloc, els convidats: tenim a La Mari (Chambao) a Ojo de culebra, en la qual el flamenc-chill out es barreja amb la cúmbia; a Rubén Albarrán (Cafè Tacvba) a la circense Perro negro; a la veterana Mercedes Sosa en el preciós bolero Tierra de luz; a Gilberto Gutiérrez (Mono Blanco) a la folklòrica Los pollos, amb protagonisme de l’arpa; i, què hi farem, a Enrique Bunbury a Justicia, oberta amb un recitat.
En segon lloc, les versions: l'excel·lent Black Magic Woman de Peter Green popularitzat per Santana, a duo amb Raúl Midón, amb accent en els metalls latin jazz i fragments en castellà on la cantant exhibeix el poder de la seva veu a l’estil de La Lupe o Yma Sumac; el I Would Never de Blue Nile, una balada pop jazzy on Lila li pot plantar cara sense problemes a Norah Jones; i, sobretot, el romàntic Yo envidio el viento (el I Envy The Wind de Lucinda Williams), embellit amb el solo de trompeta de Brian Lynch.
I finalment, està el so: en lloc de quedar-se estancada en la seva posada al dia del folklore mexicà, Downs obre vies inèdites fins ara. Només així poden explicar-se la irresistible fanfàrria de l'est europeu en la ja citada Perro negro, el rock’n’roll deutor de Los Lobos més recents a Minimum Wage i en el Skeleton amb metalls a l’estil de Nova Orleans, i el funk barrejat amb cants tribals a Silent Thunder.
No és que la vistosa cantant hagi deixat enrere la seva herència (ni els ritmes ni les belles llegendes que il·lustren alguna de les seves cançons). D’això en tenim la prova per exemple a Taco de palabras, una cúmbia que juga amb elements gastronòmics, o l’abans mencionada Los pollos. Simplement, l'ha enriquida, gràcies a la coproducció del jazzman Brian Lynch, autor d'uns arranjaments de metall més cuidats que mai, amb la complicitat de col·legues com Clark Gayton i Anat Cohen.
"Per favor dóna suport a la teva curandera local", ens demana Lila en els crèdits del disc. En el meu cas, ella és la meva curandera i m'ha fet sentir realment bé amb la seva nova proposta.
I aquí us deixo amb ella amb dues de les noves cançons. La primera és Minimum Wage, en directe a Nova York el passat agost:
L’altra és Tierra de luz, el seu duet amb Mercedes Sosa, en un muntatge amb fotos:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada