3/8/08

i l'Elvis Costello, a on el poso?

Bé, esperem tornar a la normalitat poc a poc. Comentava en el anterior post que aquest estiu tenia diverses tasques. Una era el canvi de router: si estic escrivint això, és que vaig poder instal·lar-lo sense cap més problema. L’altra era posar ordre en els CD.

Aquesta darrera tasca encara no l’he començada, però el comentari de l’amic Quim m’ha fet pensar en escriure alguna cosa sobre el tema. A veure, quan un té una col·lecció de 100 o 200 CD, fruit de les compres nadalenques o de regals d’aniversari, no té gaire problemes ni d’espai ni conceptuals a l’hora d’ordenar-los. Però quan un té col·leccions de més de quatre xifres (seria el meu cas), la cosa es complica.

Un primer element a tenir en compte és com es classifiquen. El pensament més lògic et diria que per estils, i dins dels estils, per ordre alfabètic. Vaja, com al FNAC o a qualsevol botiga. Però una cosa que sembla aparentment tant senzilla té la seva dificultat.

I és que cadascú pot establir les categories que vulgui. I es pot fer de manera molt genèrica (per exemple, amb grans etiquetes com rock, blues, música negra, etc), o de forma més específica (la que jo he triat, que també té en compte factors geogràfics). Ja vaig comentar aquí la dificultat d’establir etiquetes i estils.

Així, jo he establert les següents categories per classificar els meus CD:

- BANDES SONORES (el seu nom ho indica).

- BLUES (fet a Chicago, Memphis, Califòrnia o Europa, a més de subestils com el sacred steel. En definitiva, inclou tot el blues que no es fa ni a Texas ni a Nova Orleans, amb categories pròpies).

- COUNTRY (alt.country, Americana, western swing, bluegrass, honky tonk, hillbilly, folk, cowpunk, roots rock, cantautors i totes les variants del country. Aquesta categoria ocupa tant volum que estic pensant en rebatejar-la com AMERICANA).

- ESTATAL (música feta a l’estat espanyol de tots els estils).

- FUSION (black rock, funk metal, funk mutant, rap metal, free funk, etc.)

- HARD ROCK (heavy, hard rock, thrash, etc. Aquesta és gairebé residual, per la poca quantitat de CD que tinc d’aquest tipus).

- HIP HOP (rap, raggamuffin, electro, turntablism, old school, gangsta, latin rap, etc).

- JAZZ (jazz, crooners, jazz fusion, lounge, chanson, swing, jump, latin jazz, etc. Fa temps va absorbir la categoria ACID JAZZ, dedicada al jazz-rap, free jazz, i acid jazz).

- MINIMAL (new age, minimal, clàssica, etc. Una altra categoria residual).

- NEW ORLEANS (dedicada a tots els estils fets a aquella ciutat o a Louisiana, per extensió: blues, zydeco, cajun, brass bands, etc).

- FUNK (conceptualment, equivaldria a música negra, amb elements d’electrònica: funk, soul, dance, house, go go, tecno, chill out, etc).

- POP (la més evident: pop, grunge, pop electrònic, industrial, etc).

- PRINCE (pot cridar l’atenció dedicar una categoria a un únic artista, però quan es tenen tants CD d’ell, es pot comprendre. A més, inclou els dels seus amics/amigues i col·laboradors).

- ROCK & ROLL (rock'n'roll clàssic, rockabilly, southern rock, etc).

- TEXMEX (dedicada a tots els estils fets a Texas i també a Mèxic: blues, tex mex, fronterers, etc).

- TROPICALIA (tot i el seu nom, no només es dedica a indrets com Brasil o Cuba, sinó també a Portugal, Perú, Argentina, Àfrica, Índia, Europa de l’est, països àrabs, etc. Vindria a ser com músiques del món).

Tot i que pugui semblar fàcil amb tantes categories, a vegades és difícil decidir a on posem determinat CD. Per exemple, hi ha artistes als quals tinc classificats en diversos llocs: és el cas de Willy DeVille, ubicat a NEW ORLEANS (pels seus darrers àlbums), però també a ROCK & ROLL (en la seva etapa com a Mink DeVille). O l’Elvis Costello, present a COUNTRY (amb Almost Blue), JAZZ (Piano Jazz), ROCK & ROLL (Kojak Variety), NEW ORLEANS (The River In Reverse) i POP ROCK (All This Useless Beauty). És a dir, que sovint tinc en compte l’estil del disc.

A més, moltes vegades és difícil recordar on he posat determinat CD. Per això, utilitzo un document de word on vaig afegint totes les referències classificades per estils, i així em resulta més fàcil trobar-ho.

Naturalment, les meves preferències musicals cap a determinats estils fan que unes categories augmentin més de volum que altres: per exemple, COUNTRY (en el seu concepte d’Americana) creix molt més que ESTATAL. I això és el que provoca problemes logístics, perquè és imprevisible calcular l’espai físic que necessitaràs.

No cal dir que dins de cada estil la classificació és per ordre alfabètic (per cognom) i que al final van els de “Diversos Autors”.

La cosa també es complica amb els formats: per exemple, les caixes de diversos CD, tot i estar classificades en el document word abans citat, físicament estan totes juntes en un lloc apart, perquè les seves mides impedeixen col·locar-les a les seves categories corresponents.

Amb els DVD musicals, no tinc aquest problema, perquè en tenir-ne un centenar, els he ordenat només alfabèticament. Una altra cosa són els DVD de pel·lícules, en una quantitat més gran i, aquests sí, classificats per gèneres. O els àlbums en vinil. Però aquesta és una altra història.

En definitiva, que sovint envejo aquells que només tenen 50 o 100 discos, perquè no han de trencar-se el cap pensant com i a on col·locar-los. Al final, un dia tiraré pel dret i els posaré tots en ordre alfabètic, i a córrer.

Una darrera observació: el sistema que he descrit és el meu sistema. Per tant, no és perfecte ni pretén ensenyar res.

13 comentaris:

Chelsea Hotel ha dit...

Hola,

Jo tinc cap a 1000 LPs i potser 300 CDs. Sempre els he classificat igual, des del principi, per ordre alfabètic pur. No hi ha cap altra solució.

Els solistes estan classificats pel nom (P.e. Bob Dylan a la B) i els grups pel nom del grup sense el "The" si el tenen (P.e. The Beatles a la B).

L'única anomalia que he hagut de solucionar sónles bandes sonores (les tinc a la B, per B.S.O) i elsde diversos (per raons històriques els tinc a la V, per Varios).

Queden alguns serrells com grups de noms fluctuants, tipus The Animals i Eric Burdon & The Animals, però prenc una solució de compromís i fora.

Chelsea Hotel ha dit...

Hola,

Jo tinc cap a 1000 LPs i potser 300 CDs. Sempre els he classificat igual, des del principi, per ordre alfabètic pur. No hi ha cap altra solució.

Els solistes estan classificats pel nom (P.e. Bob Dylan a la B) i els grups pel nom del grup sense el "The" si el tenen (P.e. The Beatles a la B).

L'única anomalia que he hagut de solucionar sónles bandes sonores (les tinc a la B, per B.S.O) i elsde diversos (per raons històriques els tinc a la V, per Varios).

Queden alguns serrells com grups de noms fluctuants, tipus The Animals i Eric Burdon & The Animals, però prenc una solució de compromís i fora.

miquel botella ha dit...

sí, al final potser és la manera més pràctica i senzilla.

Quim ha dit...

Cortesía de NIck Hornby en "Alta Fidelidad":

El martes por la noche me dedico a reorganizar mi colección de discos; es una cosa que suelo hacer en época de altibajos emocionales. Habrá gente a quién le parezca una forma bastante aburrida de pasar la velada pero yo no estoy entre ellos. Mi vida es mía, es ésta y resulta agradable sumergirse en ella hasta los codos y tocarla con los dedos.

Cuando Laura estaba aquí conmigo, tenía los discos ordenados alfabéticamente; antes los había clasificado en orden cronológico empezando por Robert Johnson y terminando no se por donde, por Wham!, por algún africano, por lo que estuviera escuchando cuando nos conocimos Laura y yo. Esta noche, en cambio, me apetece algo muy distinto, así que voy a intentar recordar el orden en que los he ido comprando: de esa forma espero escribir mi propia autobiografía pero sin tener que molestarme en coger la pluma. Saco los discos de los estantes, los coloco en montones por el suelo del cuarto de estar, busco Revolver y empiezo por ahí, cuando he terminado me sienta de puta madre ya que a fin de cuentas ése soy yo. Me agrada ver cómo he pasado de Deep Purple a Howling Wolf en veinticinco jugadas, ya no me reconcome recordar la melodía de “Sexual Healing” que escuché después de una larga temporada de celibato forzoso, ni me avergüenza tampoco acordarme que fundé un club de rock en la escuela, una estupenda idea para reunirme con los demás chavales de octavo y charlar de “Ziggy Stardust” y de “Tommy” hastar hartarnos

Quim ha dit...

Me gusta "Alta Fidelidad" y creo que retrata bien el mundo del coleccionismo. Pero los discos de la cita precedente son muy ortodoxos y a prueba del paso del tiempo. Son o pueden ser cool para una mayoría de gente.

Por seguir su ejemplo, yo descubrí antes a Suzi Quatro y a The Sweet que a David Bowie y "Tommy" me gusta más por el sountrack dela peli de Ken Russell que por la versión original del 68. Y no esoty diciendo que los Who o el Duque Blanco no me gusten. Pero eso lo descubría después.

Luego además está el tema de los formatos. yo nunca fui fan del vinilo, consumía mayoritariamente k7 y de discos sólo compraba en casos extremos. Así que sólo tengo unos 100. Para mí el cedé es el formato ideal y me gustan los mp3 y el ipod. No tengo ninguna nostalgia del vinilo.

Ah y la guinda: mi primer cedé fue una copia de "...De la alegría" de Los Calis comprada en Balada. Tenía una época de ruptura sentimental y en ese disco todas las canciones hablan de lo malas que son las mujeres. Excepto en dos: una que está dedicada a la heroína y otra a los presos de la cárcel (por delincuencia común, of course)

miquel botella ha dit...

he llegit "alta fidelidad", però no comparteixo els seus punts de vista. en general, no associo la música a cap relació sentimental ni alt-i-baix emocional. al contrari, crec que hi ha hagut una evolució dels gustos, però no està marcada per cap dona.

respecte als vinils, alucino com cada cop se'n tornen a veure més a les botigues (fins i tot a FNAC).

Quim ha dit...

Bé, es cert que en la novela Hornby barreja evolució sentimental amb evolució musical però no sempre. No crec que el seu personatge ni ell mateix afirmin que la seva evolució musical té sempre que veure amb qüestions de cor. Sí però amb qüestions vitals, de com vius la teva vida en cada moment.

Jo tampoc faif aquesta afirmació. T'he contat lo del cedé del Calis com una anécdota real però és un cas concret i no extrapolable a la resta del meu consum musical. La idea és que anem canviat i que els nostres gustos estétics son subjectius i de vegades no tenen res a veure a criteris purament artístics.

Et posaré un exemple d'un génere que a tu et sembla abominable però que a mi m'agrada: el prog-rock. Als 17 anys em fascinava Rick Wakeman. Actualment el considero un músic de sessió amb una habilitat limitada que va tenir un parell d'idees en un determinat moment. I el seu paper dins del prog no em sembla especialmetn decissiu. Això sí, va ser l'acompnayat de Bowie en dues cançons claus d'aquest: "Space Oddity" y "Life On Mars?"


Fa uns dies parlaves de vendre`t una capsa de cedés que ja no escoltes. Es possible que la teva valoració d'alguns d'aquestos hagi canviat al llar del temps i per diferents raons

miquel botella ha dit...

de fet, és curiós però crec que no m'avergonyeixo de res que hagi escoltat en el passat perquè, per exemple, quan la gent de la meva edat escoltava coses que sí trobo abominables com pink floyd, queen o supertramp, jo escoltava rockabilly i country i. després jazz. no són coses de les que pugui renegar, al contrari.

i allò dels CDs per vendre, es tracta majoritàriament de material de promoció que jo no m'hagués comprat mai o que només vaig escoltar un cop per fer una entrevista, i res més. és més una qüestió de treure'm de sobre coses que ocupen espai i mai no han significat res.

Quim ha dit...

No es tracta d'avergonyir-se sino de ja no reconeixe't en el mirall de determinades cançons o grups. Tampoc es tracta d'encertar sempre ni d'escoltar només allò que es correcte o cool/cult. El que compta és la curiositat intelectual i el desig de conèixer més i de sentir més. I això implica prova i error

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt aquest post i el del viatge a USA. Fa temps que et vaig posar al meu bookmarks i sovint et llegeixo però mai havia comentat res... De fet ara tampoc tinc gran cosa a dir, només a animar-te a continuar escrivint.
Per cert, coincideixo amb Chelsea Hotel, jo també tinc uns 300CDs classificats només per ordre alfabètic.

miquel botella ha dit...

gràcies, t'agraeixo els teus comentaris.

i això del viatge a USA només ha començat, tindrà més parts.

Anònim ha dit...

I found this site using [url=http://google.com]google.com[/url] And i want to thank you for your work. You have done really very good site. Great work, great site! Thank you!

Sorry for offtopic

Anònim ha dit...

Who knows where to download XRumer 5.0 Palladium?
Help, please. All recommend this program to effectively advertise on the Internet, this is the best program!