23/11/08

aquest sí és el meu Bond

Aquest cap de setmana s’ha estrenat Quantum Of Solace, la nova pel·lícula de James Bond, i la segona protagonitzada per Daniel Craig. Polèmiques a part sobre l’idoneïtat d’aquest actor per al personatge (ja hi entraré més tard), m’agradaria explicar la meva relació amb la nissaga Bond.

La veritat, mai no he estat un gran seguidor del 007. Les primeres pel·lícules que vaig veure van ser les de l’època de Roger Moore, i la veritat és que era força patètic veure un iaio com ell en escenes d’acció o, pitjor encara, de sexe.

A més, sempre tenia la impressió que veia el mateix film: noies espectaculars, escenaris cosmopolites, gadgets sofisticats, enemics carismàtics… sempre la mateixa fórmula. I per sobre de tot, i malgrat ser superproduccions, tenien un tuf anglès que no m’agradava (no sé si ho he dit mai, però la cultura popular britànica no és de les meves preferides).

Els Bond posteriors a Moore tampoc no van arreglar les coses. Potser Pierce Brosnan va elevar una mica el llistó, però la fórmula era sempre la mateixa, una i altra vegada. A sobre, van voler introduir elements políticament correctes, com el fet que el cap de l’agent fos una dona o que les noies que sortien no fossin només objectes sexuals.

El meu interès va canviar quan es va anunciar que Daniel Craig seria el nou Bond. Em va fer molta gràcia la polèmica suscitada pels fanàtics fonamentalistes de la sèrie: que si era massa ros, que si era massa baix, que si semblava un boxejador…

I com que ja sabeu que m’agrada anar sempre a la contra, vaig donar-li una oportunitat i vaig veure Casino Royale. A partir d’aquell moment, la meva percepció sobre James Bond ha canviat.

Primer, perquè penso que Craig és el millor 007 (ho sento pels fans de Sean Connery): el seu aspecte d’assassí de la màfia russa (amb una certa retirada a Putin), la seva eterna cara de mala llet, la seva impressionant forma física (per fi un Bond creïble en les escenes d’acció!), la seva fredor a l’hora de matar i, sobre tot, la seva ambigüitat moral, en plena contradicció amb la correcció política imperant.

Molts crítics diuen que aquest canvi en el personatge es deu a pel·lícules com les de Jason Bourne. Però jo diria que la cosa ve d’abans, de la televisió, i de la sèrie Alias en concret.

Aquesta brillant producció del geni J.J.Abrams va redefinir el gènere de l’espionatge tal com el coneixíem. Es pot afirmar sense exagerar que els 42 minuts de qualsevol capítol d’Alias era molt millor que les darreres pel·lícules de Bond (prèvies a Craig): per l’acció, la complicació de les trames i l’ambigüitat moral dels personatges. I si no us ho creieu, aquí teniu un resum de la sèrie protagonitzada per la meva estimada Jennifer Garner:



No es pot negar: la nissaga Bond a partir de Casino Royale s’ha reinventat, s’ha fet adulta, ha deixat enrere els gadgets i les escenes de llit supèrflues, i ha tornat a la violència, a l’acció adrenalítica i a la immoralitat i humanitat d’un personatge amb llicència per matar per la cara, només per motivacions personals.

Molts de ben segur preferiran les aventures per a tots els públics de Moore i Brosnan; jo em quedo amb el to fosc de Craig.

Una última consideració: quina gran cagada el substituir la prevista Amy Winehouse -que s’havia d’encarregar del tema central de Quantum Of Solace- per l’Alicia Keys, per molt acompanyada de Jack White que estigui a Another Way To Die. Cançons com aquesta de l’Amy, You Know I'm No Good, sonen més Bond que cap altra:



I en la remescla amb la col·laboració de Ghostface Killah, encara millor:



1 comentari:

Juan Manuel ha dit...

Ah, ¡Alias! Tú lo has dicho: un solo capítulo de esa serie (sobre todo en sus mejores tiempos, los de la segunda temporada) valía más que todos los Bonds de Pierce Brosnan. Arriba los Bristow!