Ja he comentat en diverses ocasions la meva afició a practicar un esport anomenat body combat. Sé que molts consideraran que això no és ben bé un esport, sinó una evolució de l’aerobic. Que pensin el que vulguin.
En el fons, crec que tot és una qüestió d’actitud. Suposo que no tothom s’ho pren tant seriosament com jo: per a mi, és com jugar a futbol, tennis o bàsquet. És a dir, requereix un aprenentatge, una tècnica que es perfecciona amb els anys (fa set anys que ho practico) i una resistència física.
Em fa ràbia quan la gent pensa que el body combat és una cosa senzilla. He vist tius d’aquests que es matxaquen a la sala de peses que no aguanten ni deu minuts i s’ofeguen (jo també faig peses, ja ho sabeu, però he aconseguit assolir un nivell de resistència cardiovascular força alt, tenint en compte la meva edat i envergadura).
També em fa ràbia veure dones de mitjana edat que es pensen que és una classe de ball, i mouen espasmòdicament els seus braços i cames com si patissin del mal de San Vito.
Tot és qüestió de posar-se en el paper. Quan faig un jab, un cross o un uppercut, ho faig amb la mateixa força que si tingués davant un xoriço que em volgués atacar.
I si dono una puntada de peu, ho faig amb el mateix impuls que en una situació real allunyaria una persona diversos metres.
Sóc conscient que no tothom pensa igual que jo. Me’n fot. Per això m’agrada especialment la darrera (fins ara) coreografia de body combat, la 37. Més que mai, tots els 10 tracks que la composen tenen una coherència, expliquen una història. I en això hi tenen a veure diverses cançons procedents de la nissaga de pel·lícules del vampir Blade.
I per a mi, el moment culminant és el final, quan acabem agenollats amb els braços oberts en creu (a la imatge superior) i sona el gòtic simfònic Our Solemn Hour de Within Temptation (en el vídeo de sota) amb la frase que repeteixen els cors "Sanctus, Espiritus, redeem us from our solemn hour". I llavors sents que, durant una hora, has sortit de la teva rutinària existència per enfrontar-te a un grapat d’enemics (invisibles) i has acabat guanyant. La descàrrega d’adrenalina és brutal i et sents com un heroi.
(Per això m’he comprat les noves samarretes oficials de body combat, estampades amb frases com "Unleash your inner warrior" o "Heroes made here"). Sí, ja he dit en diverses ocasions que sóc un freak. Però amb actitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada