22/3/09

a Johnny Cash li han donat pel cul

Calia un disc com Johnny Cash Remixed (Compadre, 2009)? És que Johnny Cash no s'havia acostat ja prou al públic jove amb els seus brillants treballs amb Rick Rubin (els diferents volums d’American Recordings)? De qui va ser la idea de convertir els seus clàssics de Sun Records en carn de pista de ball o en banda sonora de realities com Granjero busca esposa? El crim té autors amb nom i cognoms: els seus productors executius Snoop Dogg i, sí senyors, John Carter Cash, el seu propi fill, en una traïció al seu llegat més escandalosa que la conjura per a carregar-se Juli Cèsar.

El recompte d'atrocitats resulta dolorós: un aberrant Get Rhythm reconstruït a ritme techno-funk, amb la veu del cantant literalment trossejada entre efectes electrònics estereotipats i un baix slap; un demencial I Walk The Line amb el boques de Snoop Dogg rapejant; un Doin' My Time en el qual Cash pràcticament no apareix (i millor per ell!); un Port Of Lonely Hearts mutat en conyàs chill out amb atmosferes etèries; i un Sugartime que, en el súmmum de l'originalitat, combina guitarres metàl·liques i scratch per convertir-se en una versió dolenta de collons.

En mig de tant despropòsit, hi ha algun ninot indultat: Big River conserva l'esperit galopant original sense massa retocs (excepte unes subtils capes electròniques en mig del tema) i a Folsom Prison Blues Pete Rock es limita a posar-li una base més ballable. I després està el Leave That Junk Alone d’Alabama 3, possiblement l'únic grup que mereixia estar en el projecte: conscients de la heretgia que suposa manipular les cançons de Cash, la seva aportació no és un remix sinó una versió interpretada per Larry Love, amb el seu habitual estil country-blues electrònic de sabor gospel i la seva impressionant veuarra. A diferència dels altres participants, Alabama 3 ha demostrat al llarg de la seva carrera un respecte cap a Johnny Cash: la seva cançó Hello, I’m Johnny Cash n’era una excel·lent prova.

En els crèdits de Johnny Cash Remixed, el seu fill té la cara dura d'afirmar amb rotunditat que el disc “és un tribut al llegat d’una icona musical americana el treball del qual ha influït en tots els estils contemporanis, i té la benedicció i el recolzament dels custodis del llegat de Johnny Cash”, per acabar afegint que a l'Home de Negre “li hagués encantat aquest disc”. Ho dubto molt: d'estar viu, un projecte així no s'hauria portat a terme, o hauria acabat a tirs. N’estic convençut.

I que quedi molt clar: no en tinc res en contra de les remescles ni el hip hop, però hi ha coses que haurien de ser intocables. No vull ni imaginar-me què passaria si alguna de les vaques sagrades del pop i el rock (els Beatles, Bob Dylan o Bruce Springsteen, per exemple), fos sotmesa a un tractament de xoc com aquest... les protestes se sentirien fins al lloc més recòndit del món.

Una altra cosa ben diferent són les versions que es puguin fer dels èxits de Cash, sense manipular la seva veu ni les seves gravacions originals. Per això, adaptacions com aquesta que fa Everlast del Folsom Prison Blues mereixen més respecte:



O novament, els Alabama 3, també amb Folsom Prison Blues:


1 comentari:

gafapasta ha dit...

Suposo que el fill estarà gratant-se les mans amb els beneficis econòmics d'aquesta exhumació. Per a mi, és el mateix que si haguessin tret el cos putrefacte del Cash, el disfracessin de rapper i el mostressin en un museu. El mateix respecte.

Trist. Però com saps, el món de la música està ple d'aquestes misèries.

Salut!