La culpa és de Chuck Berry? No hi ha proves fefaents per a afirmar que Ana López s'hagi basat en el cèlebre Johnny B. Goode per a adoptar el seu nom artístic: el seu àlies és més aviat una descripció de la seva persona, Anni B Sweet, la dolça Anni en la seva faceta de cantautora. Start Restart Undo, el seu esperat debut després de les mels del triomf a internet, la situa en primera línia del grup de noies-sensibles-anglòfiles sorgides darrera de Russian Red. Les armes al seu favor: la seva veu, la seva dicció, les seves tornades perfectes i el seu punt naíf.
Iniciar, reiniciar, desfer: qui no ha imaginat en alguna ocasió poder controlar la seva vida com si teclegés les funcions d'un ordinador. Iniciar una relació, desfer errors, tallar records, enganxar emocions, guardar bons moments… el somni de Jim Carrey a ¡Olvídate de mí! (Michel Gondry, 2004). Sentiments, la base de les cançons d’Anni, en ocasions ofegats pel dolor -"and it hurts, yes it hurts, just like a needle down my throat, when I try, I try to express myself, but you just don’t, you just don’t understand" (Song Of Pain)- o per l'absència –"tan lejos estabas que enviaste un reflejo de ti" (Tumbado en mi moqueta azul, la única cançó en castellà)-.
Són les paraules que desitjaries escoltar en boca d'aquella persona que tant t'importa, i que la malaguenya et murmura com si te les digués a tu, embolicades en folk-pop deliciós (Motorway), aires afrancesats (extraordinari La La La), jazz-pop (Second Hand), evocacions del country lànguid de Lambchop (Lets Have A Picnic) i del caràcter juganer de Neko Case (To Roll Like A Ball) i exercicis lleugerament “transgressors” (la base rítmica trencada i les onomatopeies de les vocals d’Oh I Oh Oh I).
A tots els solitaris del món, Anni ens proporciona un placebo que, durant uns minuts, ens submergeix en la il·lusió de ser estimats i posar-nos en la pell de Jean-Paul Belmondo adorat (encara que després traït) per Jean Seberg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada