No sóc jo, també les revistes Paste i Spin han tret la mateixa semblança raonable: en les fotos del seu nou treball Artificial Fire, Eleni Mandell recorda a Chrissie Hynde. I no deixa de ser curiós, ara que The Pretenders han tornat amb un so d'arrels nord-americanes, que la cantautora californiana hagi deixat enrere el country de Country For True Lovers (2003) per a lliurar un setè àlbum d'aparença més pop. Curiosa trajectòria la de Mandell, després d'uns inicis com intèrpret de torch songs influïda per Tom Waits i apadrinada per Chuck E. Weiss.
Encara que clar, amb aquest passat entre el jazz noir i el country tradicional a Artificial Fire no es limita a facturar un disc de pop-rock alternatiu més. D'entrada, hi ha la guitarra de Jeremy Drake, dibuixant unes filigranes trencades que l’acosten a un post-cabaret on, vulguis o no, reapareix Tom Waits: és el cas del tema homònim, God Is Love i Leedle And Thread. I obviant el power pop de Cracked i l'aparença d'una Björk menys histriònica de Tiny Waist, Eleni treu el millor en les cançons de pàtina més jazzística –algunes acompanyades amb metalls-, com Right Side i Two Faces, però sobretot In The Doorway i Don't Let It Happen, en les quals sedueix amb aquesta veu xiuxiuejant capaç d'enamorar a qualsevol. Encara que no aconsegueix superar al seu predecessor Miracle Of Five (2007), Artificial Fire té suficients motius per a seguir-li la pista.
Aquí podeu veure el vídeo de la cançó que dona títol a l'àlbum, Artificial Fire:
I aquí un de més antic, amb Dis-moi au revoir encore:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada