el francès estripat de Térez

Què és el que distingeix a una cantant d'una altra, estils a part, allò que li dóna personalitat? La veu. I en aquest terreny, a la vocalista i guitarrista de jazz Térez Montcalm no li guanya ningú: amb un forma única de manipular els ritmes i el so de les paraules creant en ocasions un peculiar scat, la seva veu rasposa tirant a ronca, esquinçada i/o estripada és el seu senyal d'identitat, no importa el que canti.

A Connection, la canadenca bilingüe s'enfronta a sis versions d'allò més divers: alenteix i jazzifica el Where The Streets Have No Name d'U2, infantilitza amb aires de paròdia el C'est magnifique de Cole Porter, es manté fidel i sensual però una mica exagerada en el My Baby Just Cares For Me de Nina Simone, emociona en les balades I'll Be Seeing You i el C'est extra de Léo Ferré, i aporta la suficient dosi de dramatisme en el Je n’attendais que toi, escrita per Charles Aznavour i Francis Lai per a l’Edith Piaf, encara que el Rossinyol de París mai la va arribar a gravar.

Si bé Térez aconsegueix dignificar i actualitzar aquestes adaptacions de temes escoltats mil i una vegades, les seves composicions pròpies resulten menys interessants, amb les honroses excepcions del swing Le requin danse (amb el violí convidat de Didier Lockwood) i el funk amb guitarra acústica Connection. La resta es co·loca en aquesta terra de ningú entre el jazz, el soul i el pop que, això sí, aconsegueix salvar amb la seva interpretació. Amb tot, Térez Montcalm és un nom que convé seguir amb atenció.

Aquí la tenim interpretant en directe diverses cançons de Connection: