"Sputnik", del zàping a les emissions pirates

I arribem a un dels moments del meu diari més interessant i complex, el meu pas per SPUTNIK. Però com moltes de les coses de les que parlaré potser resultaran desconegudes per als espectadors i lectors actuals, que potser no van viure aquella època, caldrà fer una mica d’història.

Sputnik va néixer el 1989, i en un principi només es dedicava a emetre concerts. Però a partir de 1990 les coses van canviar. D’entrada, vaig entrar a treballar com a redactor i guionista de la mà del fotògraf F.F., el mateix que dirigia Rock de Lux i que en aquells moments també era el director del programa.

El meu primer encàrrec va ser un nou producte setmanal anomenat SPUTNIK ZAP, un concepte innovador de programa de videoclips. Es tractava d’un recull de clips relacionats amb un tema monogràfic, barrejats amb entrevistes, i amb un sentit de l’humor irònic. Per exemple, es van emetre programes com Rap o lluç (dedicat al rap, amb entrevistes a les peixateres de la Boqueria i a grups de rap en català), o Panxacontents (dedicat als cantants obesos, de Fats Domino a Bill Haley, de Fat Boys a Barry White, amb un reportatge a un centre d’estètica). La bona acollida d’Sputnik Zap (sobre tot per part de la crítica, com es pot veure en el retall de sota), va provocar que fins i tot ens encarreguessin un especial per a la nit del 31 de desembre, titulat Zap d’any.

I ara un incís: en aquella època, l’SGAE no estava tant a sobre controlant el que sonava o s’emetia com ara, que fins i tot quan tires de la cadena del vàter els tens darrera perquè paguis pel so de l’aigua. Això vol dir que els programes de televisió podien utilitzar videoclips (o fragments, en aquest cas) sense haver de pagar quantitats astronòmiques com ara. La reconversió de l’SGAE en un organisme recaptador i sancionador va acabar matant tots els programes de videoclips de tots els canals, perquè no resultaven rentables.

L’èxit d’Sputnik Zap (que, malgrat tot, només va durar una temporada) va portar a la remodelació del tradicional Sputnik, o millor dit, a l’ampliació del seu concepte original. Per aconseguir-ho, es va reunir un equip de guionistes (procedents de l’àrea de dramàtics, com Enric Gomà, Jordi Serra, Joan Carreras, Lluís Arcarazo i altres, molts d’ells avui a culebrots com El cor de la ciutat), de realitzadors (com Mai Balaguer, Àngel Leiro o Jordi Frades), d’actors (Martí Perefarrer, el Sàhara d’El Cor de la ciutat, i Àngels Marcer, a la foto de sota), i de redactors (un servidor, al costat d’altres periodistes musicals procedents de diaris i ràdios com F.R., J.T., L. H., o el meu antic company de facultat M.M.).

Així, el 1991 començava les seves emissions SPUTNIK TV, un programa diari (de dilluns a divendres) amb un punt de partida força original, en barrejar l’acció dramàtica amb la informació musical. En resum, suposava l’oposició entre dues maneres de veure la música: la comercial, representada per Perefarrer (en el paper d’un pijet envoltat d’un decorat d’alta tecnologia), i l’alternativa o independent, representada per Marcer (en el paper d’una pirata que emetia des d’un autobús esbalandrat i interrompia els discursos polits del seu oponent, seguint el model de Dennis Hopper a The American Way, on emetia des d’un avió en vol). Dins d’aquesta estructura, el programa tenia continguts diferents cada dia: dilluns, dues llistes d’èxits (la comercial i la indie), agenda i notícies; dimarts, dos concerts també oposats; dimecres, vídeos a la carta i una secció de vídeos històrics, Rewind, presentada pel llavors líder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana; dijous, zap; i divendres, informatiu.

Des d’un punt de vista creatiu Sputnik TV va gaudir del gran talent de guionistes i realitzadors, que de tant en tant preparaven programes especials de major complexitat dramàtica, en els quals fins i tot vaig debutar com actor: en aquest sentit, recordo amb especial il•lusió un ambientat a un col•legi real de Sant Joan Despí (o era Sant Just Desvern?), on interpretava a un capellà de la vella escola, amb sotana inclosa i actituds pederastes, o un altre que parodiava la pel•lícula Wild At Heart de David Lynch, on feia de fastigós policia feixista, com un antecedent del després famós Torrente de Santiago Segura.

El concepte innovador d’Sputnik TV va ser reconegut quan va guanyar el premi Ciutat de Barcelona al millor programa de ràdio i TV “per la seva investigació en el llenguatge televisiu”. A sota, tot l’equip disfressat per a l’ocasió durant el dinar de gala de lliurament dels premis.

De forma paral•lela a Sputnik TV, el 1991 també es va estrenar CLIPTOMAN. Concebut com una mena de versió catalana de Max Headroom, es tractava d’un miniespai diari, protagonitzat per un “cap parlant” interpretat per l’actor anglès John Wagland, col•laborador de La Fura dels Baus. El personatge presentava cada dia un videoclip i donava una petita informació sobre l’artista. La popularitat de Cliptoman va fer que augmentés la seva família amb altres personatges com la Cliptodona, el Cliptonen, el Cliptoporc i el Cliptoavi (interpretat pel mític fotògraf barceloní Flowers!!!), i que el 1991 s’emetés un Cliptocap d’any.

De totes formes, la lluita entre les dues maneres de tractar la música (la més mainstream i comercial, i la més alternativa i curiosa) que es reflectia a Sputnik TV es va convertir, a la llarga, en un conflicte intern entre l’equip del programa que, entre d’altres coses, acabaria tallant alguns caps, com per exemple el meu. Però això passaria més endavant...