27/8/08

six strings down, un altre guitarrista al cel

Alpine Valley, in the middle of the night 
Six Strings Down, on the heaven-bound flight 
Got a pick, a strap, guitar on his back 
Ain't gonna cut the angels no slack 
Heaven done called another blues stringer back home

See the voodoo chile, holding out his hand
 
I've been waitin' on you brother 
Welcome to the band 
Good blues stringin', heaven-fine singin' 
Jesus, Mary and Joseph been lis'nin' to you playin' 
Heaven done called another blues stringer back home 
Lord, they called another blues stringer back home

Albert Collins up there
 
Muddy an' Lightnin' too 
Albert King and Freddy playin' the blues 
T-Bone Walker, Guitar Slim 
Little Son Jackson and Frankie Lee Sims 
Heaven done called another blues stringer back home 
Lord, they called another blues stringer back home 
They called another blues stringer back home

Un retorn fugaç per a recordar Stevie Ray Vaughan, el millor guitarrista blanc de blues (només blues?) de la història, que va morir en accident d’helicòpter avui fa 18 anys.

A vegades el destí és massa cruel, i s'equivoca de víctima. Només així s'explica que mediocres com l’Eric Clapton segueixin vivint amb les seves cançons ploricaires.

Per cert, Six Strings Down és una cançó escrita per Jimmie Vaughan (germà del Stevie Ray), Aaron Neville i altres, dedicada al desaparegut guitarrista. El que podeu llegir a dalt és la seva lletra. I aquí podeu veure la seva interpretació en directe amb una formació estel·lar.


6 comentaris:

Quim ha dit...

Hola Miquel, welcome back to earth!!! Feia dies que no escrivies.

No t'ho prenguis malament però avui em sembla que t'has passat.Entenc que no t'agradi la músic d'Eric Clapton, que la seva música et sembli abominable i el seu éxit totalment desmerescut però... realment estás desinjant que es mori???

No hi ha per tant Miquel, no estem parlant de Hitler o de Stalin ni d'un serial killer. Es simplement un músic que no t'agrada.

Jo no soporto a Phil Collins i el seu exit em sembla totalment fora de lloc. Tanmateix resulta que els seus fans li han fet tan ric que el seu divorci encara supera al de Paul Mc Cartney a nivell de pensions per a la ex- esposa.

Es injust i incomprensible determinats fenómens musicals però al capdevall si la penya te mal gust no és problema ni teu ni meu.La música només és música i si algú no t'agrada desconectes i l'esborres de la llista . I si alguna vegada sona en una discoteca o en un bar o per la ràdio simplement t'entra per una orella i el surt per l'altra.

En un altre ordre de coses m'he comprat "Two Men With The Blues" de Wynton Marsalis & Willie Nelson. I avui he trobat un recopilatori de ska que inclou "Elvis Should Play Ska" dels Graduate. Un hit menor però molt agradable

miquel botella ha dit...

bé, simplement suggereixo que la mort s'equivoca de persones. penso el mateix respecte a l'accident de buddy holly, per exemple. per què ell, amb el futur que tenia, i no paul mccartney?

respecte al stevie ray, el que més em fot és que va morir quan anava de convidat a un concert de clapton, per fer-li un favor! i a sobre s'estavella! penso que és una gran injustícia. però la justícia poètica va intervenir quan un any després el fill del clapton es va fotre daltabaix d'una finestra... el que donaria peu a una merda ploramiques tant gran com "tears in heaven"!!!

el phil collins, pel que tinc entès, ha plegat de la música.

i el disc de marsalis i nelson està força bé.

Eduard ha dit...

Deu-n'hi-do noi.

Jo et vull felicitar perquè la polèmica l'has servit, no hi ha dubte.

Per altre part, a aquestes alçades aquests calificatius sobre Clapton ... uff. Stevie va fer gaudir molta gent, era molt bó. Clapton també home, que són 40 anys i no Tears in Heaven ...

miquel botella ha dit...

sí, ja.

però és el que passa quan et fiques amb una "vaca sagrada".

a més, sempre he preferit els perdedors (com el pobre Stevie Ray) als triomfadors.

Quim ha dit...

Miquel , és cert que Stevie Ray Vaughan era un excel.lent guitarrista però en cap moment va ser un perdedor: sempre va jugar en la premier league. Sense anar més lluny, está en el disc que va llençar a Bowie com superstar massiu en els 80, "Let's Dance" i en la seva posterior gira, el Serious Moonligh Tour. I tu mateix dius que quan va morir anava de convidat a un concert de Clapton.

Tan ell com Buddy Holly van triunfar i van morir prematurament . Però van triunfar, de perdedors res. Es com el cas de Jeff Buckley, "Grace" va ser un éxit.

Tampoc son perdedors ni Tom Waits ni Led Zeppelin ni Willie De Ville ( amb i sense Mink De Ville) ni Public Enemy ni per descomptat Prince. I tots t'agraden. D'acord han tingut etapes més o menys massives alterant-les amb altres que no. Però no son perdedors.

Johnny Thunders o Sid Vicious sí em semblen perderdors, gent autodestructiva, plena de dimonis interiors i disposada a estrellar-se constantment. I això per sí mateix tampoc és garantia de qualitat musical.

Anònim ha dit...

el que estava buscant, gracies