una introducció

Benvinguts a museu del rock: diari d’un crític fracassat, un weblog que sorgeix com a reacció al triomf dels mediocres i dels aprofitats. Potser si el món dels mitjans de comunicació no estigués plagat de persones sense talent, que només han aconseguit arribar on estan amb la vella tàctica del trepa o llepaculs, aquest lloc no existiria. Però sempre hi hauria temes sobre els quals opinar.

Aquí trobareu articles, crítiques, o simples pensaments sobre coses que m'inquieten o preocupen, i ja aviso que no tindré pietat. Mai m'he venut a no-res ni a ningú, i així em va. O sigui, que quedeu avisats.

I com està vist que el que més interessa a la gent són les xafarderies, les confessions personals, el relat de les cagades i tot el que resulta més humiliant, ridícul i/o excitant, he titulat aquest blog diari d’un crític fracassat, en homenatge al gran llibre Diario de una ninfómana de la meva admirada Valérie Tasso.

I quin és l’origen i la motivació d’aquest projecte? Doncs bé, neix d’una profunda reflexió, d’una pregunta que m’he fet sovint quan era al lavabo. Com he acabat escrivint una secció de freakades a un portal de la CCRTV, una cosa que avui dia qualsevol fa? On ha anat a parar el meu brillant passat com a periodista i crític musical? Així ha d’acabar la meva carrera de més de 20 anys en el negoci?

Potser per analitzar els meus errors (ningú no és perfecte, ni tan sols jo, encara que a vegades ho pensi), i per evitar que acabin tan amargats com jo els altres passerells que pensen que dedicar-se al periodisme musical és l’hòstia i un món ple de sexe, drogues i rock & roll, he decidit iniciar aquest diari.

Abans de tot, uns aclariments: tot el que explicaré serà real, i citaré a persones reals, tot i que la majoria de vegades utilitzaré inicials, aquella pràctica que tant morbo té, sobre tot per perdre el temps intentant endevinar de qui es tracta.

Com deia abans, en aquests moments desconec l’estructura d’aquestes memòries, si les faré de forma cronològica o faré salts en el temps com als capítols de Lost. Ja veurem...