el meu passat com a "guitar hero"

És un tòpic, però molts malpensats ho diuen. Allò que tot crític de cinema en el fons és un director frustrat: ho apliquen a la música i ja estàs sentenciat. Per la mateixa regla de tres tot crític musical és un músic frustrat.

Això és cert? No crec. Encara que, en el meu cas, vaig pensar abans a tocar la guitarra que a escriure sobre música. I com se’m va ocórrer? Suposo que com a molts altres: tenia un amic al col•legi, el Jorge T., que tocava molt bé la guitarra elèctrica, i fins i tot tenia contactes amb personatges que en el futur es convertirien en famosos.

Recordo especialment la festa de fi de curs de COU al col•legi dels jesuïtes de Casp, amb l’actuació d’una banda integrada per, atenció, els Rebeldes Carlos Segarra a la veu i guitarra i Aurelio Morata al baix, el futur tenista Joan Aguilera a la bateria, i el meu amic Jorge a la guitarra. Avui dia pagaria el que fos (bé, no tant) per una gravació d’aquell concert amb uns pre-Rebeldes (perquè crec que la banda encara no existia com a tal).

Sigui com sigui, se’m va ficar al cap que volia una guitarra elèctrica. I com em sol passar quan desitjo una cosa, no vaig parar fins aconseguir-la. Això sí, per reunir els diners necessaris vaig haver de vendre, entre d’altres coses, la meva estimada col•lecció de còmics Marvel (amb exemplars històrics de sèries com Spider-man que avui valdrien un colló).

Un cop aconseguida la guitarra, una imitació d’una marca no t’hi fixis de la mítica Gibson Les Paul, només em faltava aprendre. I en lloc de classes, solfeig i tonteries per l’estil, vaig optar pel mètode més senzill: escoltar els discos dels mestres i intentar emular-los.

S’ha de dir que, com tot en aquesta vida (la feina, el sexe i moltes coses més), tenia vocació de solista. Això vol dir que no sabia fer ni un acord, només solos de guitarra. Desconeixia el que era una guitarra rítmica, només sabia fer solos, basats en la improvisació és clar. I vaig descobrir que com moltes altres coses, la qualitat depenia de l’estat d’ànim. En aquell moment els meus mestres van ser els grans del blues: B.B.King, Clarence Gatemouth Brown i gent per l’estil. Vaig aconseguir imitar prou decentment els solos de King. Però ja em va costar més agafar l’estil del meu heroi d’aquells dies, Stevie Ray Vaughan. Tampoc no vaig aconseguir dominar del tot l’estil slide, tot i utilitzar un bottleneck.

D’aquella època procedeix la foto, en plan guitar hero campestre (atenció a la caseta del gos i al meu aspecte, digne de formar part de Grateful Dead o la Credence Clearwater Revival). Per als qui dubtin de la meva vocació musical, els diré que, a més de la guitarra, vaig arribar a tenir un baix (aquest sí, de bona marca, un Washburn crec), perquè volia aprendre a tocar slap com els baixistes funky, i una caixa de ritmes. Estava clar que no volia fer un grup, sinó muntar-m’ho de multiinstrumentista com el Prince.

Avui dia, només conservo la caixa de ritmes, una relíquia de l’any de la castanya que no serviria ni per a un retorn d’Azul y Negro. El baix li vaig vendre a una noia i la guitarra, la trobo a faltar. Sí, vaig cometre el més grans dels pecats d’un guitarrista: deixar-la a un altre. Conclusió: mai no deixis la teva guitarra (encara que sigui per guanyar-te la confiança del fill adolescent de la teva novia – els problemes de sortir amb una dona més gran), abans deixa a la teva novia.