el perquè de tot plegat

I com va començar tot? Com vaig caure en el perniciós món del rock, quan podria haver-me dedicat a una cosa molt més productiva (econòmicament parlant) i reconeguda? A diferència d’altres nens que de petits tenen molt clar el que volen ser de grans – bomber, policia, astronauta, o torero com l’Albert Pla – jo no sabia que faria per guanyar-me la vida, no en tenia ni la més remota idea. Això sí, només tenia clara una cosa: m’agradava molt escriure, sempre treia les millors notes a literatura, llengua i assignatures similars. I a més, sabia que ho feia bé.

Des d’un punt de vista musical, tenia uns gustos peculiars. Mentre els meus companys d’EGB i BUP escoltaven els Rolling Stones, Pink Floyd i vells per l’estil, jo em vaig decantar pel rockabilly i el country en un primer moment. Després vindria la fase del jazz, especialment útil per a traduir La conjuración de Catilina. I un dia, vaig descobrir el hip hop (estem parlant de finals dels 70) de la mà de Sugarhill Gang i el Rapper’s Delight primer, i Grandmaster Flash & The Furious Five després. En aquella època, ningú no donava un duro pel rap, i es considerava com la moda efímera de l’època, amb un parell d’anys de caducitat com a molt. També per aquells temps vaig descobrir l’artista que més he admirat (tot i les darreres decepcions): Prince.

Malgrat tot, la música no formava una part important de la meva vida. M’agradava, però com a qualsevol persona. El que sí m’apassionava era el cinema, i vaig començar a tenir clar que m’agradaria convertir-me en crític de cinema. En aquella època, l’únic lloc on s’estudiava alguna assignatura relacionada amb el cinema era la facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma. Així que quan el temps d’escollir una carrera va arribar, vaig triar periodisme, perquè al menys reunia les meves dues passions: escriure i el cinema.

I ara, un parell de consells: si creus que escrius bé, no estudiïs periodisme, perquè no aprendràs res, al contrari, el més probable és que et fotis una empanada mental amb les bajanades que t’explicaran. Fes una altra carrera, sempre podràs escriure. I molts preguntaran: i el títol? El títol serveix menys que una etiqueta d’Anís del Mono, en un panorama com l’actual en el què qualsevol garrulo escriu en una revista o surt per la tele o la ràdio, sense tenir-ne ni fava.

I ara bé el segon consell: si no saps escriure, no perdis el temps, a la carrera de periodisme no te n’ensenyaran. Això és un talent innat: o el tens, o no el tens. No és com anar al gimnàs i matxacar-se amb les peses, per veure com després d’alguns mesos apareixen músculs que no sabies que tenies. No, oblida-te’n i millor entra a un reality show: així després podràs presentar un programa de tele o escriure a revistes sense haver passat per la universitat. Que no saps escriure? És igual, algun negre ho farà per tu.