Fa alguns anys, a la millor botiga de Discos Castelló – la de Nou de la Rambla (després va desaparèixer)-, vaig escoltar el que, d’entrada, sonava com una gravació pirata en directe del llegendari Hank Williams. Vaig pensar que es tractava d’una de les típiques edicions post mortem amb material inèdit trobat a algun traster, i li vaig preguntar a un dels dependents que sempre em recomanava coses. La meva sorpresa va ser gran: no es tractava del vell Williams, sinó del seu net, Hank III!
L'herència genètica pot gastar bromes pesades. És molt probable que el talent es transmeti. Però què passa si a més de la brillantor s'hereten els trets més conflictius? Als seus 36 anys, Hank Williams III és el millor exemple de com algú pot ser beneït (o maleït) amb les virtuts (i els vicis) dels seus avantpassats.
No és cap muntatge publicitari: Sheldon Hank Williams III és el fill de Hank Williams Jr i, per tant, el nét del llegendari Hank Williams, és a dir, la tercera generació d'un dels cognoms més il·lustres del country. Hank III va començar tocant la bateria amb el seu pare als 10 anys, i en la seva època adolescent va passar per diverses bandes punk. Després de participar en 1995 a The Three Hanks, un disc que va reunir gràcies a la manipulació digital les veus dels tres Williams, es va plantejar la possibilitat d'una carrera en solitari.
Shelton, o Hank III, s'havia interessat per grups com Kiss, Dead Kennedys o Misfits i altres bandes similars. De fet, va ser baixista del grup de trash i harcore punk Superjoint Ritual i acostuma a dividir els seus concerts en una part de hardcore i una altra de country acústic. Després, es va convertir en un fan del cowpunk i el country alternatiu. La seva vida va canviar al conèixer Wayne Hancock, un altre nostàlgic del hillbilly.
Igual que aquest, Hank III tira la vista enrere, al honky tonk cru i nu del seu avi, i passa per alt el country rock sureny amb el qual va triomfar el seu pare. La seva veu nasal, d'accent profund, i el so de la seva banda, on predomina un contrabaix acústic rockabilly, un violí embogit i una guitarra elèctrica acerada, l’ajuden en la seva obstinació. Això, sense comptar amb la seva esgarrifosa semblança física amb el seu avi.
No hi ha dubte que Hank III ha heretat el talent del llegendari Williams: fruit de la seva època, les seves cançons reflecteixen la ràbia i l'actitud independent i provocadora d'un jove del nostre temps. Però Hank III també ha heretat els dimonis que van acabar amb el seu avi: la seva condició de fumador, bevedor i addicte a les drogues el converteixen en un proscrit per mèrits propis. A més, en una època en què tots els artistes semblen estar contra la pirateria, ell no només té una llarga llista de pirates oficials, sinó que des de la seva web posa enllaços als bootlegs que es poden trobar d'ell a internet.
Quan escoltes Hank III, és inevitable no pensar en Hank Williams, però no és l'única referència. La influència del seu amic Wayne Hancock és notòria. Altres vegades, reprodueix l'estil de honky tonk elèctric, basat en el tàndem de veu i guitarra imposat per Dwight Yoakam i Pete Anderson. I fins i tot s’atreveix amb clàssics com el Cocaine Blues que Johnny Cash va interpretar a la presó de Fulsom, cantat amb més sentiment i energia que mai. Aquí el podeu veure i comparar:
Massa autèntic i radical per a triomfar a Nashville –el seu grup es diu Assjack-, però aclamat per la crítica i els fans del country alternatiu, Hank III té el potencial per a passar a la història com el seu avi, encara que les emissores es resisteixin a programar els seus discos. Ara només falta que les seves addiccions no acabin de forma prematura amb el seu talent.
El passat agost, Hank ha tret una caixa de col·leccionista que reuneix els seus tres primers àlbums Risin' Outlaw (1999), Lovesick Broke & Driftin' (2002) i Straight To Hell (2006). I el 21 d’octubre sortirà (als Estats Units, és clar, perquè aquí difícilment arribarà) el seu quart àlbum, l’autoproduït Damn Right Rebel Proud. Aquí podeu veure una de les versions que ha fet del seu primer single Long Hauls And Close Calls. És l’anomenada Hellbilly Version:
I aquí tenim la versió en directe:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada