el cabell curt d'una nit feliç

Alain Tanner, en el seu film En la ciutat blanca (1983), va descriure de forma exemplar la història d'un mariner (encarnat per Bruno Ganz), obnubilat per la bellesa dels vells carrers de Lisboa i enamorat d'una dona fascinant que representava una forma de vida allunyada del seu món claustrofòbic. Una ciutat i una dona que li guarien les seves ferides emocionals.

Amb el seu nou treball, el doble Ruas, Mísia aconsegueix un efecte similar. L'àlbum està dividit en dos discos conceptuals: el primer, Lisboarium, és en les seves paraules "un viatge imaginari i oníric a través dels carrers de Lisboa, els seus barris i la seva música" des de la distància i la nostàlgia. I com no, quin millor vehicle per a transmetre la saudade que el fado (en el seu aspecte més trist i malenconiós) i la rapsòdia, una forma del fado tradicional caracteritzada pel seu ritme més vital i colorista.

Amb una instrumentació acústica mínima (contrabaix, guitarra, violí i acordió), la portuguesa aporta moments de gran bellesa com Que fazes aí, Lisboa, la saltarina Rapsódia dos 3 poêtas, l'afrancesada Fado inventaire –amb una acordió que ens transporta de Lisboa a París–, i el joiós càntic corejat per clients d'una taverna Lisboa nao sejas francesa.

A més, la majoria de cançons conten amb textos de poetes (Fernando Pessoa, Rosa Lobato Faria, Vasco Graça Moura…). Una d'elles, Fado da Rua da Bica, basada en un poema escrit especialment per a Mísia per Paulo-José Miranda –"tinc la pell blanca de Lisboa i el cabell curt d'una nit feliç"– exemplifica molt bé la intenció del disc, en parlar d'una ruptura amorosa de la cantant i dels carrers que ella freqüenta en la nit lisboeta.

Si Lisboarium és una meravellosa i bonica postal de Lisboa i la seva gent, el segon CD de Ruas suposa una exhibició. A & Tourists, un disc de versions, Mísia demostra el seu talent lingüístic (canta en turc, castellà, anglès, francès, italià, japonès i portuguès) i d'adaptació a estils molt diferents.

Aquí trobem delícies turques (el Biraz kül biraz duman d’Ahmet Özhan), apassionades rancheras (Fallaste corazón), flamenc (el Como el agua de Camarón de la Isla), cançons napolitanes (Era de maggio, en duet amb Peppe Servillo), i versions de Dalida (Pour ne pas vivre seul), de Barbara (Attendez que ma joie revienne) i de Luigi Tenco (Mi sono innamorata di te).

Encara que sens dubte les adaptacions més sorprenents són les del Hurt de Nine Inch Nails (segons l'estripada relectura de Johnny Cash) i del Love Will Tear Us Apart de Joy Division. Sorprenents? No tant: en el fons, són cançons que parlen de la pèrdua i del dolor, dos temes recurrents en el fado que Mísia aconsegueix convertir en un gènere que traspassa fronteres i estils.

En aquesta pàgina podeu escoltar sis cançons de Ruas, i aquí veure un reportatge sobre la gravació del disc.