el museu en obres, i el Tardà desemmascarat

No porto ni tres mesos amb aquest bloc, i ja m’estic plantejant fer canvis. Sí, ja sé que el que més importa en una pàgina o en un bloc és el contingut i no l’estètica (almenys això és el que penso que hauria de ser), però després de treballar-hi gairebé cada dia ja començo a cansar-me de veure sempre el mateix.

Però com això és una cosa que porta molt de temps (sobre tot si vull canviar la capçalera i altres elements gràfics), he començat amb les petites coses. D’entrada, he eliminat la llarga columna d’etiquetes de comentaris, perquè no servia de gaire cosa. I d’altra banda, he redistribuït la llarga llista d’enllaços per categories temàtiques: cinema i televisió, literatura, filies i fòbies, música, blocs amics, etc.

El que passa és que, seguint amb la conya del nom del bloc, he agrupat els links sota títols relacionats amb el que es troba a la web d’un museu, com ara “amics del museu”, “exposicions”, “publicacions” i altres. Suposo que sereu prou hàbils com per descobrir a què correspon cada cosa.

Un últim incís. Algunes persones m’han preguntat si el nom d’aquest bloc té alguna relació amb el Jordi Tardá. Doncs sí, pretén ser una crítica al seu futur Museu del Rock, per demostrar que qualsevol pot tenir el seu museu personal, sense haver-se gastat fortunes en comprar ampolles de whisky d’on suposadament ha mamat Mick Jagger o vàters on suposadament ha cagat el John Lennon.

Per cert, parlant del senyor Paraula de Stone i la seva relació amb el grup geriàtric, vull recordar el que per a mi va ser un moment revelador: el dia que va ser desemmascarat públicament... pels propis Rollings!!!! L’11 de setembre de 2005, El País Semanal publicava una entrevista de Diego A. Manrique amb Mick Jagger. L’article incloïa aquest gran moment:

“El entrevistador está a punto de revertir al (reprimido) papel de fan maravillado y pedirle, por ejemplo, que autografíe la botella de Perrier que acaba de vaciar, como reliquia del encuentro.

Por España circula una exposición llamada ‘The Rolling Stones. 40 años’, con objetos de la colección de Jordi Tardà.

¿Quién? [Se le explica: un fan fatal de los Rolling Stones]. ¿Qué tipo de objetos?

Cosas suyas, una tarjeta de crédito caducada. O una lata de cerveza que supuestamente tocó sus labios…

[Risas]. No es ésa la inmortalidad que uno desearía. ¿De verdad que la gente paga dinero por ver en una vitrina una cerveza que yo bebí?

Bueno, era una exposición de entrada gratuita, en un centro cultural…

[Sarcasmo]. ¿Eso se considera cultura en Espanya?”

Bé, suposo que no cal afegir res més.