el retorn: entre el surrealisme i la Scarlett

Ja torno a ser aquí. Vaig arribar dilluns de Bilbao, però fins avui no m’hi he pogut posar. I ja se m’acumula la feina. A les meves obligacions diàries – que no s’aturen durant l’estiu – cal afegir-ne d’altres que espero no em compliquin les coses.

Una és tècnica: m’he de canviar el router i posar-me’n un de més modern que suporti l’augment de velocitat gratuït que Telefònica m’ha promès. Ja tinc l’aparell, ara només em queda instal·lar-lo i esperar que tot funcioni a la perfecció, perquè si em quedo sense connexió a internet sóc home mort (l’atac histèric d’Enjuto Mojamuto semblarà una broma al meu costat).

L’altra tasca – aquesta ja és una tradició anual – és logística, tot i que requereix d’una gran activitat física: cada estiu aprofito per ordenar els CD, llibres, DVD i altres coses que he anat adquirint al llarg dels darrers 12 mesos. Aquest any, amb una complicació addicional: la majoria de CD estan baixats de la xarxa, i això suposarà un temps afegit per fer caràtules. També he de solucionar on col·locar les figures de Lost, he de vendre una caixa de CD que ja no escolto, etc etc. M’espera un bonic agost.

I el viatge a Bilbao? Bé, era la quarta vegada que anava a Euskadi (les anteriors van ser el 2000, 2001 i 2002), així que em quedava poc per veure: la ciutat de Vitoria-Gasteiz, una visita més a fons a Gernika, i les novetats urbanístiques de Bilbao (amb la cita ineludible del Guggenheim, on fan una exposició del surrealisme - el cartell superior - i un recorregut per FNAC).

La road movie de gairebé vuit hores per anar i vuit més per tornar en autobús no va resultar tant pesada com pensava. Per sort, em vaig dur uns quants llibres dels quals ja n’havia parlat: Gramàtiques extraterrestres (Bromera, 2007) de Fernando J. Ballesteros, molt interessant però en el fons frustrant perquè demostra que encara no s’ha establert contacte amb cap civilització extraterrestre; El cadillac de Big Bopper (El Aleph, 2007) de Jim Dodge, una palla mental que em va decebre i de la que m’esperava molt més (ho sento, no m’agraden les històries protagonitzades per personatges que van empastillats tota l’estona i tenen al·lucinacions, per molta coartada de rock & roll que hi posin); i, el millor de tots, Una puerta al río (Belacqva, 2008) de Barry Gifford, una nova demostració que és un dels millors narradors nord-americans actuals.

Més coses: ahir vaig comprar una entrada pel concert de Lambchop al Palau de la Música del 24 de novembre, en el marc del Festival de Jazz!!! No els he vist mai en directe, però tinc la sensació que m’ho passaré millor que amb el Tom Waits.

I parlant del "senyor 125 euros per tiquet", aquí teniu un nou vídeo de la Scarlett Johansson, en aquest cas d’Innocent When You Dream. Sí, home, aquella que el públic de Barcelona va destrossar amb els seus cants patètics. Que aprofiti.