reflexions sobre la mort: amy, amy, amy

He de confessar que em sento profundament entristit per la mort d’Amy Winehouse, però no tant per la seva desaparició, sinó per com estan tractant l’assumpte els mitjans de comunicació i fins i tot els seus fans. Poc després de conèixer-se la trista notícia, les xarxes socials (Facebook, Twitter) anaven plenes de la paraula “sobredosi”, pressuposant que aquest havia estat el motiu. Per què? Perquè Amy era addicta i s’havia sotmès a diversos tractaments de rehabilitació? Suposo que la imatge de la cantant en coma etílic i ofegada en el seu propi vòmit o amb el nas ensangonat al costat d’unes ratlles de coca era el que convenia. I si s’hagués ennuegat menjant? I si hagués caigut a la dutxa i s’hagués obert el cap? Hi ha moltes coses que poden provocar una mort, però la gent –a través d’aquesta estúpida democràcia electrònica en què tothom té dret a donar la seva opinió- ja l’havia prejutjada.

Vaig donar un cop d’ull a molts diaris anglesos on line, i a tots es parlava del comunicat de la policia londinenca on es deia que la mort d’Amy era, literalment, “unknown and unexplainable”, és a dir, per motius desconeguts i inexplicables. Només un canal de televisió, Sky News, va donar l’”exclusiva” de la sobredosi quan encara no s’havia fet l’autòpsia. Tremolo de pensar si l’Amy hagués viscut a l’estat espanyol: els carronyaires de Tele 5 i Antena 3 l’haurien crucificat, com van fer amb la mort de Carmiña Ordóñez. Si ens posem així, jo podria recordar el cas d’un famós cantant català les circumstàncies de la mort del qual mai no es van aclarir, perquè potser haguessin trencat amb la seva imatge de “gendre perfecte” i “model a seguir”.

Més estúpid resulta el que alguns “companys” de professió han fet, escrivint articles sobre els artistes de rock que han mort a la mateixa edat que l’Amy, als 27 anys: Jimi Hendrix, Janis Joplin, Kurt Cobain... Ja m’imagino l’Iker Jiménez fent un especial de Cuarto Milenio sobre “la maldición de los 27 en el rocanró”. Impressionant.

I ja que parlem de Cobain, no m’estaré de dir el que penso, encara que sé que no agradarà a molta gent. Jo no vaig lamentar en absolut la mort del cantant de Nirvana. I crec que el temps m’ha donat la raó: el grup (i el grunge per extensió) va ser un fenomen passatger, com el heavy de perruqueria dels vuitanta, una moda que la indústria (no només la musical, també la del vestir, etc) es va apressar en assimilar, i com a tal moda va desaparèixer. Sincerament crec que, de seguir viu Cobain, Nirvana no faria res de bo a nivell musical. I la persona, diran alguns? Després de llegir les estupideses que escopia al seu diari, jo mateix li hagués fotut un tret al Kurt. Així que ara no em vinguin amb comparacions barates.

Dit això, parlem del que realment importa, la música de l’Amy. No m’he cansat de repetir que ella estava molt per sobre de la mediocritat del R&B actual, el fet a cop de talonari i col·laboracions milionàries. Justament anit veia a American Idol l’actuació de Katy Perry amb la cançó E.T., sortint a escena portada per uns ballarins disfressats, i amb l’aparició estel·lar del sobrevalorat Kanye West. Sincerament, vaig pensar: “Quina merda”. Ni la cançó ni la veu li arribava a la sola de les sabates a l’Amy. I també vaig pensar: “Donem gràcies a déu perquè no podrà caure en mans d’una superproducció de West o un altre il·luminat similar”.

Per la seva veu, per les seves composicions, per la seva forma d’interpretar i fins i tot per la seva estètica, Amy era un personatge únic. Malauradament, només ens queden les seves gravacions, Frank (2003) i Back To Black (2006) dos àlbums oficials que la converteixen ja en un mite. El seu tercer disc qui sap si l’arribarem a veure. Unes observacions sobre la seva obra: el 2008 va aparèixer una caixa de quatre CDs que reunia els dos àlbums, a més de dos discos amb temes extres: directes, versions alternatives, etc. Quan es va publicar, es venia a uns 40 o 50 euros, no recordo bé. Però a FNAC va arribar a vendre’s a 10 euros, i fins fa poc encara es trobava... però ara, amb la seva mort, potser apujaran el preu.

Però, atenció, no era ni molt menys la recopilació més interessant. Des de 2007 et podies descarregar de la web el doble CD The Other Side Of Amy Winehouse. B-Sides, Remixes & Rarities, una esplendorosa col·lecció de trenta-sis cançons de la londinenca amb la classe de material que especifica el títol. Entre el més granat, el You Know I'm No Good featuring Ghostface Killah; el Will You Still Love Me Tomorrow de The Shirelles; un parell de duos en directe amb Paul Weller, entre ells I Heard It Through The Grapevine de Marvin Gaye; efectius mash ups de Rehab (I Can't Help Myself Remix o Amy Winehouse vs The Four Tops); i afortunades relectures com Back To Black (Rumble Strips Remix) i Rehab (Desert Eagle Discs Remix).

Només un darrer apunt: entre les últimes coses que Amy va gravar, hi ha la seva versió de It’s My Party de Leslie Gore pel disc Q: Soul Bossa Nostra (2010) de Quincy Jones. El fet que sigui un dels millors talls de l’àlbum diu molt de la seva categoria com artista. I haurem d’esperar al setembre, quan surti Duets II de Tony Bennett, on la cantant interpreta ni més ni menys que l’estàndard Body And Soul.

I per acabar, res millor que recordar l'Amy amb una de les seves grans cançons, Tears Dry On Their Own: