la mania de les llistes: t'has portat bé o malament?

Ahir ens queixàvem de les cançons nadalenques com una de les desgràcies inevitables quan arriben aquestes dates. Però com la ressaca de l'1 de gener, el tió, les discussions dels dinars de Sant Esteve o les campanades des de la Puerta del Sol, hi ha un altre fenomen tant o més preocupant: la mania d'elaborar les llistes del millor i el pitjor de l'any.

Com si tota la societat patís de sobte una amnèsia col·lectiva (i selectiva, en reduir-se als darrers dotze mesos), els consells de supercicutas de revistes, diaris, programes de ràdio i de televisió decideixen il·luminar-nos amb la seva saviesa per recordar-nos el bo i el millor de l'any que acaba de passar.

En el món de la música, aquest fenomen és descarat, i les llistes dels millors i pitjors discos i concerts de l'any surten com bolets. I es plantegen una sèrie de preguntes: qui fa aquestes llistes? En la majoria dels casos, una colla d'esnobs que se l'agafen amb paper de fumar, amb la qual cosa els resultats responen als seus gustos personals subjectius i no reflecteixen el de tothom.

Moltes vegades, quan llegeixes una llista d'aquestes, comptes mentalment quants discos tens d'aquests que, suposadament, són els millors de l'any, i d’un total de cinquanta, te n’adones que només en tens cinc, o com a molt deu. La conclusió és esfereïdora, i tens la sensació que has passat els darrers dotze mesos tancat a l'amagatall de Bin Laden i escoltant cintes de David Bisbal.

Enguany, l'àlbum de MGMT, Oracular Spectacular, ha estat escollit com el disc de 2008 per la revista francesa Les Inrockuptibles, seguit pels àlbums homònims de Fleet Foxes (2) i Vampire Weekend (3).

Per a l'anglesa New Musical Express, la triada guanyadora ha quedat així:
1. MGMT – Oracular Spectacular
2. TV On The Radio – Dear Science
3. Glasvegas – Glasvegas

I per a Uncut, aquest és el resultat:
1. Portishead – Third
2. Fleet Foxes - Fleet Foxes
3. TV On The Radio - Dear Science.

I l’elecció de l’actual bíblia de la modernor, la nord-americana Pitchfork, ha estat aquesta:
1. Fleet Foxes – Sun Giant EP/Fleet Foxes
2. Portishead – Third
3. No Age – Nouns

I què? Si penses que el millor àlbum ha estat Absurda cenicienta de Chenoa, ho seguiràs pensant per molt que diguin els experts.

Però seguim amb l'assumpte dels qui elaboren les llistes. Són honestos i han escoltat els discos que voten, han anat als concerts? O voten per intuïció, per allò que els sembla que votaran els altres, perquè no s'atreveixen a admetre que, al seu parer, el disc de l'any és el de la nena María Isabel (sí, la del Baile del gorila), el millor DJ és Pocholo i el millor concert el de El Canto del Loco?

En el fons, aquestes llistes del millor i el pitjor tenen una mena de rerefons religiós, amb el concepte de càstig associat a pecat, com els Reis: t'has portat bé o has fet moltes entremaliadures? Et regalaran la Playstation o un grapat de carbó? En aquest cas, els artistes són els jutjats, i aquí sorgeix un altre interrogant: si un cantant és inclòs a la llista del pitjor de l'any, això evitarà que torni a gravar, enfonsarà la seva carrera, farà que plegui? Rotundament, no. És més, molts pensaran que és millor que es parli d'ells, encara que sigui malament.

La mania de les llistes arriba a extrems patològics en el cas de les revistes que fan comparacions amb els resultats dels anys anteriors. Només els falta fer una gràfica de barres o un Powerpoint d'aquests que tant agraden a la directiva del Barça. I encara més malaltissa és l'obsessió d'alguns diaris que publiquen articles on comparen els resultats de diferents revistes estatals i estrangeres, com si volguessin elaborar "la mare de totes les llistes".

Aquesta paranoia de fer balanços pot arribar a un punt en què es valori el millor del mes, de la setmana, del dia, de l'hora, del minut... I amb tot, la pregunta continuarà sent la mateixa: I què? De què ens servirà?