coses que ningú no ha dit dels concerts de Waits

Ara que gairebé ha passat una setmana des dels dos concerts de Tom Waits a Barcelona, crec convenient expressar unes quantes coses que ningú no s’ha atrevit a dir, potser encara amb ressaca pel que van veure.

1. El local: siguem clars, l’Auditori del Fòrum és una puta merda. Les butaques poden ser molt còmodes, això ningú ho nega, però ningú li treu el seu caràcter de sala perfecta només per a convencions de partits polítics, reunions d’informàtics de Microsoft o juntes del Barça per projectar powerpoints. La seva fredor és immensa, totalment inadequada per l’espectacle del Waits.

Crec que Barcelona deu ser la única ciutat de tota la gira del cantant (no només la part europea, sinó també la nord-americana), on ha trencat la tradició d’actuar a teatres amb cara i ulls. Encara no sé com va acceptar actuar en un lloc així. I que no em tornin a venir amb la historieta que no hi havia més llocs: L’Auditori (el verdader) estava disponible, així com el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu.

2. A l’Ajuntament de Barcelona es deuen pensar que, com les entrades dels concerts de Waits tenien preus tant elevats, tots els que hi anàvem teníem el cotxe amb el xofer esperant a l’entrada. En canvi, quan actua el Bruce Springsteen, com és l’heroi de la classe treballadora i l’amic de Barcelona, tot són facilitats amb el transport públic: s’allarga el metro una hora, es munta un servei d’autobusos especials, etc. En canvi, pel Waits el metro va tancar a la seva hora (així com el tramvia), els autobusos nocturns anaven tant plens que no paraven, i els taxis brillaven per la seva absència.

3. I ara entrem amb el Tom Waits. Em fa moltíssima gràcia que tothom alabi la seva capacitat de canviar de repertori cada nit. Una nova mostra que la gent no té idea de res. Una de les coses que pot semblar més sorprenents de l’artista (i jo ho vaig descobrir després de llegir el llibre Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones), és que admira profundament Prince, un músic que aparentment té poc a veure amb ell. I què fa Prince? Doncs abans d’enfrontar-se a una gira, es tanca amb la seva banda i assagen a la perfecció un repertori bàsic de 200 o 300 cançons. Això és el que permet que cada nit puguin variar el repertori, sense un guió fix.

En resum, Waits no ha fet més que copiar el mètode de treball de Prince (i això no li treu mèrits, que consti, però tampoc no justifica els exagerats elogis que alguns han escrit). I una altra cosa que ha copiat del geni de Minneapolis: el seu interès en reconstruir les cançons i fer-les diferents. He vist uns quants concerts de Prince, i us puc assegurar que mai no toca un mateix tema de la mateixa forma, i en això rau la seva grandesa com a músic, que no es limita a reproduir el so dels discos. I Waits, per sort, fa el mateix. Però, repeteixo, no li atribuïm més mèrits dels que es mereix.

4. Un darrer apunt, aquest més personal. A mi me’n fot que un artista es comuniqui amb el seu públic, es mostri simpàtic o accessible: m’interessa que actuï i ho faci bé, i punt. Per això, em repateixen els trucs fàcils per guanyar-se la gent: els crits "Hola Barcelona", els intents de parlar en un castellà o català macarrònic, el recurs de penjar una senyera o una bandera del Barça en el pitjor dels casos... ho sento, però no m’ho crec. És com quan un jugador de futbol d’aquests que valen una milionada arriba i diu "sempre he volgut jugar al Barça", i la gent s’ho empassa, quan tothom sap és que si ha vingut és per la pasta. I en un concert, el que em molesta encara més és quan fan cantar el públic: perdonin, però jo he pagat per veure un determinat artista, no per quedar sord amb un paio que tinc al costat o al darrera i que desafina! Si vol cantar, que ho faci a la dutxa!

El cas del Waits no va ser tant patètic com el d’altres que venen per aquí (i això va pel Springsteen – la veritat és que començo a estar fins els ous de tanta cantarella de com estima Barcelona i com els barcelonins l’estimen, i com això omple pàgines i pàgines de diaris. Abans que m’acusin de que no m’agrada el Boss, només diré una cosa: el vaig veure l’any 1988, amb pocs dies de diferència, al concert d’Amnistia i després ell sol... i la veritat, vaig quedar tant fart i cansat, que en tinc prou per la resta de la meva vida. Això sí, em va encantar el seu disc We Shall Overcome: The Seeger Sessions). Però tornant al Waits, va caure en uns trucs que no calien: fer cantar al públic Innocent When You Dream va ser un dels moments més ridículs que recordo, o fer tocar les palmes a gent sense sentit del ritme...

5. Ah, em deixava el tema dels encarregats de sala que vigilaven que la gent no fes fotos. A la meva amiga Audry, per fer una sola foto sense flash li van donar un avís, i en canvi darrera meu hi havia algú que no parava de tirar fotos amb flash. En fi.

Ah, per cert, avui a YouTube ja hi ha penjats alguns vídeos del primer concert del Springsteen a Barcelona. Són tan lamentables com de costum: no es veu una merda i el so és dolent. Però això no importa, no? El que compta és demostrar que "jo vaig ser-hi i aquí en tinc les proves."

bloqueig i desig insatisfet: això va ser el Waits

Suposo que a molts els estranyarà que encara no hagi fet cap comentari sobre el concert de Tom Waits d’ahir dilluns a Barcelona, sobre tot després de les vegades que n’he parlat.

I el cert és que, com em va passar quan a Rockdelux em van demanar un informe sobre el cantant californià, estic bloquejat per descriure de forma coherent el que vaig veure i vaig sentir anit.

De fet, hi ha tres motius bàsics:

- El primer, és que me n’he adonat que estic perdent (si no l’he perduda ja) la capacitat d’emocionar-me que abans tenia. És a dir, aquella sensibilitat que podia provocar que en un concert, embargat per l’emoció i la bellesa del moment, hagués de reprimir les llàgrimes. Fa mesos, el sol fet de veure aparèixer Waits en escena m’hauria posat la pell de gallina. Ahir em vaig quedar fred, i la sensació va durar la resta de la nit.

- El segon motiu és que tenia el cap massa ocupat en altres coses. Per exemple, ahir vaig tenir la sort d’anar acompanyat al concert per la meva amiga Audry, una simpàtica i guapa veneçolana a qui conec fa anys de les classes de body combat. Com per circumstàncies que ara no venen el cas no vaig voler anar amb l’argentina Myriam (ho sento nena, t’ho hauries d’haver muntat millor i mesurar les teves paraules), li vaig proposar a l’Audry perquè m’ha acompanyat a d’altres concerts i és una noia oberta a conèixer noves músiques. Però és clar, anar a un concert de Waits és potser un risc, si no l’has sentit mai. Et pot xocar d’entrada. I per això tot el concert estava patint pensant en si li agradaria o no. I també, tot s’ha de dir, pensava en com tornaríem a casa, perquè el Fòrum és el cul del món i trobar taxis és absolutament impossible.

- I tercer: crec que amb el concert de Waits em va passar com quan desitges molt a una dona, i la primera nit que aconsegueixes ficar-te al llit amb ella tens un gatillazo i a partir d’aquell moment desapareix tota la màgia i el sentiment d’insatisfacció no desapareix.

En resum, i com diria el presentador d’un programa de la màquina de la veritat, a la pregunta "Em va agradar el concert de Tom Waits?" La resposta seria "Sí".

A la pregunta "Em va emocionar el concert de Tom Waits?" La resposta seria "No".

A la pregunta "Va ser el millor concert de la meva vida?" La resposta seria "No".

I això és tot el que puc dir.

Ah, i ara us preguntareu: i a l’Audry, li va agradar? La seva resposta em va sorprendre: "fue como mi viaje a la India. Algunas cosas sí, y otras no". Doncs crec que com a mi.

destrossat pel bodycombat

Avui estic literalment baldat. Se m’ha ocorregut fer un seminari d’un dels esports que més practico, el bodycombat.

Per als qui desconeguin de què es tracta, us diré que és un exercici cardiovascular d’alta intensitat inspirat en les arts marcials, amb elements de karate, boxa, taekwondo, tai chi, muay thai (la lluita tailandesa que utilitza bàsicament colzes i genolls) i, darrerament, capoeira.

Per dir-ho de forma barroera, cops de puny i puntades de peu a ritme de la música. Aquest esport ha estat creat per Rachael Cohen (a la foto de l'esquerra) i el seu marit Dan Cohen.

El seminari durava quatre hores seguides, sí senyor, amb dos collons, per treballar el cos més que els jugadors del Barça en un partit qualsevol. Les quatre hores incloïen un apartat de tècnica (per practicar els diferents tipus de cops) i una master session per aplicar-ho tot.

No vull fer-me el xulo, però fa set anys que practico el bodycombat i crec que tinc una tècnica força bona. Així que potser no necessitava anar al seminari, però sempre s’aprenen coses noves, no? A més, he tingut la sort de trobar-me l’Audry, una amiga que abans venia al meu gimnàs però després es va canviar a un altre més a prop de casa seva. Així que, diguem tonto, he pogut fer les pràctiques de tècnica amb ella.

(Un incís: recomano entusiastament anar a classes de bodycombat, perquè hi predominen les noies. Penseu que hi ha dies que sóc l’únic tio de la classe, i això sempre és d’agrair, no?)

Ara bé, si hi ha una cosa que no sempre m’agrada del bodycombat és la música que hi posen. La veritat és que no tenen manies: des de Queen a Nirvana (si el Kurt Cobain aixequés el cap!!), sempre en versions remesclades, això quan no posen coses directament makineres.

A la web de Les Mills, l’empresa australiana que ha creat el bodycombat i altres sistemes d’entrenament, fins i tot hi ha una pàgina on la gent pot suggerir cançons. Jo vaig proposar-ne alguna de Public Enemy, però no va colar. A més, suposo que també depenen dels drets d’autors, i coses d’aquestes. Encara que si van aconseguir transformar el Smells Like Teen Spirit de Nirvana en un hit gairebé disco, no m’estranyaria res...