quiero un abuelo como Dr. John

Tal día como hoy, el 21 de noviembre de 1940, nacía en Nueva Orleans Malcolm John “Mac” Rebennack, Jr., más conocido como Dr. John. Para celebrar los 72 años del embajador supremo de la música de la ciudad de Louisiana, recordamos la crítica de uno de sus muchos álbumes en directo, “Trippin' Live” (Eagle, 1997).

Cuarenta años de carrera. Guitarrista de sesión en los cincuenta para Little Richard, pianista para Phil Spector en los sesenta, y colaborador de Eric Clapton, Bob Dylan, Van Morrison y Rolling Stones en los setenta. Y pese a su impresionante currículo, Mac Rebennack, alias Dr. John, es prácticamente un desconocido en nuestro país.

Pero limitar su renombre a sus colaboraciones sería injusto. Su carrera como solista empezó en 1968 con el aclamado “Gris-Gris”, donde creó el personaje de The Night Tripper y mezcló rhythm’n’blues, psicodelia, swamp pop y vudú. Desde entonces se ha convertido en uno de los mejores embajadores de la cultura criolla de Nueva Orleans.

“Trippin' Live”, grabado en enero de 1996 en el legendario club Ronnie Scott de Londres, es el primer álbum en directo oficial de Dr. John, y en él encontramos lo mejor de sus conciertos. El veterano pianista, con su inconfundible voz cazallosa, nos transporta al corazón de Crescent City con la colorista “Tipitina” de Professor Longhair, un ejemplo del rhythm’n’blues "caribenizado" de la ciudad; nos lleva a los desfiles de Mardi Gras con “Didn't He Ramble” (pasando de la retahíla casi telúrica a la parada carnavalesca) y ese festival exuberante que supone la medley de “Down By The Riverside”, “My Indian Red”, “Mardi Gras Day” y “I Shall Not Be Moved”, con los metales a pleno rendimiento y percusiones tribales; nos sumerge en el funk pantanoso y junglista con “Wild Honey” y “Renegade”; nos recuerda viejos éxitos de su glorioso pasado como el nostálgico “Such A Time” (un tour de force para su maestría con el piano que le lleva a rozar el ragtime) o “Right Place Wrong Time”; y traduce a su rico lenguaje musical clásicos como el “Goodnight Irene” de Leadbelly, la balada jazzy “My Buddy” y el más desconocido “24 Hours A Day, 365 A Year”, donde se permite tocar la guitarra y ceder la banqueta a Jools Holland.

A diferencia de otros viejos maestros que se limitan a vivir de su nombre y a aparecer diez minutos para cumplir su contrato, Dr. John sigue en plena forma. Por eso no es nada extraño que haya grabado su último disco en Londres, junto a la plana mayor del nuevo pop británico. A ver si se les pega algo.

b.b.king, mejor solo que mal acompañado

Es uno de los legendarios supervivientes del blues, y a pesar de su avanzada edad no deja de actuar por los escenarios de todo el mundo. Hoy hace 87 años, el 16 de septiembre de 1925, nacía en una pequeña cabaña en una plantación de algodón de Berclair (Mississippi) Riley B. King, más conocido como B.B. King. Para celebrarlo, recordamos la crítica de uno de sus discos más curiosos, el que lo juntó (no siempre con buenos resultados) con colaboradores de todo pelaje, Deuces Wild (MCA, 1997).

A estas alturas de la película, a B.B.King le queda poco por demostrar: nadie discute su corona de "rey del blues", y se ha convertido en un personaje entrañable y mimado por crítica y público. En su incansable intento por dejar claro que "quien tuvo, retuvo", y tal vez para dar a conocer su legado a las nuevas generaciones, se enmarca Deuces Wild, posiblemente su disco más comercial, a tenor de la campaña publicitaria que ha desencadenado.

La idea es sencilla: reunirse con artistas de diversos estilos, del funk al country, del pop al rap, para reconstruir algunas de las canciones más conocidas de su repertorio. En este conglomerado de estrellas, algunas solo merecen un aprobado justo: la sobrevalorada Tracy Chapman, empequeñecida por el vozarrón de King en The Thrill Is Gone; el ubicuo Eric Clapton, a quien delata su voz insultantemente blanca y británica en Rock Me Baby; la impersonal Dionne Warwick en Hummingbird; o el quemado Joe Cocker en Dangerous Mood.

Otros invitados rozan el notable, como Mick Hucknall (Simply Red) en ese baladón Please Send Me Someone To Love; la siempre brillante Bonnie Raitt en el soulero Baby I Love You; el pianista Jools Holland en el vibrante Pauly's Birthday Boogie; el normalmente insulso Paul Carrack logra salvar esa joya soulera de Sam Cooke Bring It Home To Me; los Rolling Stones devuelven su expolio a la música negra en Paying The Cost To Be The Boss; el histriónico Zucchero imita la voz del maestro en el elegante Let The Good Times Roll; el parlanchín Heavy D une rap y blues en Keep It Coming; y las estrellas del country Marty Stuart (en el trepidante Confessin' The Blues) y Willie Nelson (en Night Life).

Para el final, las matrículas de honor: Van Morrison recrea su If You Love Me de forma magistral (pese a esa sección de cuerdas); D'Angelo llena de sensualidad Ain't Nobody Home, con su voz entre lo arenoso y el falsete; y Dr. John lleva su tratamiento funky a There Must Be A Better World Somewhere.

Sin llegar a la calidad de su Blues Summit (1993), donde se reunió con figuras contemporáneas del género, King ha dado un paso más para ascender al olimpo de los dioses del blues.         

un despido con Etta James duele menos

Hace pocos meses hice un visionado intensivo de la cuarta temporada de Mad Men, y como siempre (aparte de sus virtudes evidentes, que no voy a glosar aquí), me quedé con la magnífica selección musical, con las canciones que cierran cada episodio cuando la imagen funde a negro y aparecen los créditos. Pero hubo uno que me llamó especialmente la atención, el titulado Blowing Smoke, tras la escena final en la que Don Draper recibe en su despacho a los empleados que va a despedir. Y tras ese momento, sonó la canción. Para qué engañarnos, no soy una enciclopedia ambulante y como quería saber quién era la intérprete y qué tema cantaba, eché manó del mejor amigo del melómano despistado, el Shazam. Y la respuesta no podía ser más evidente: Etta James y Trust In Me.



Todo esto viene a cuento de la reciente muerte de esa gran cantante. Me habría gustado tener tiempo para escribir algo en condiciones (como me hubiera gustado hacer también con el hombre que la descubrió, Johnny Otis, fallecido justo tres días antes), pero finalmente no he podido.

Así que rescataré de mis archivos la crítica del disco Matriarch Of The Blues (2000) que escribí para la revista de la desgraciadamente fenecida tienda Discos Del Sur (esta sí, una tienda que contribuyó a la educación musical de muchos en lo que a estilos de raíces se refiere). Sirva como humilde tributo a esa gran dama que siempre me emocionó con su voz y sus canciones, del At Last al I Just Wanna Make Love To You.

La magia de las grandes cantantes consiste en su habilidad de convertir una canción insignificante en una obra maestra emocional. Pero aún es más sublime cuando abordan temas que ya de por sí son magníficos: es lo que hace Etta James en Matriarch Of The Blues.

Descubierta por Johnny Otis, Etta se erigió hace décadas como una de las mejores intérpretes femeninas de blues, pero sus problemas con las drogas le mantuvieron apartada del espectáculo durante algunos años. Hasta que a finales de los ochenta, la veterana cantante vivió su regreso fulgurante.

Matriarch Of The Blues es otra pieza más de este retorno triunfal de Etta, quien en esta ocasión se enfrenta a una colección de canciones con una peculiaridad: han sido popularizadas por otros artistas, desde los Rolling Stones hasta Otis Redding.

Con su vozarrón en plena forma, la cantante consigue llevar a su terreno de rhythm & blues musculoso con metales soul el material más diverso, y no escatima esfuerzos ni recursos para ello: ruge, ronronea, suplica, gime, grita, gruñe y aúlla.

En el álbum abundan las versiones de artistas procedentes del soul y la música negra: O.V.Wright (el sensual rhythm & blues funk Don't Let My Baby Ride), Al Green (el soulero Rhymes), Little Milton (la tremenda balada soul You're Gonna Make Me Cry, a dúo con Mike Finnigan), Ray Charles (Come Back Baby), Koko Taylor (el slow Walking The Back Streets, con guitarra de rompe y rasga), Latimore (el funk pausado Let's Straighten It Out) y Otis Redding (la balada soul Try A Little Tenderness, con la base rítmica algo más acelerada, algo menos dramática y más sensual, y el slow Hawg For Ya, con una poderosa armónica).

Etta también aborda con acierto las canciones procedentes del rock: el Gotta Serve Somebody de Bob Dylan (un rotundo rhythm & blues), el Miss You de los Rolling Stones, y el Born On The Bayou de John Fogerty (más acelerado y funky que el original). Mención especial merece la versión del célebre Hound Dog (compuesto por Willie Mae Thornton pero popularizado por Elvis), que Etta devuelve a sus orígenes
rurales, al alejarlo del rock & roll y ralentizarlo en una versión desnuda asentada sobre ritmos de New Orleans.

Sin invitados de postín (a excepción del excelente guitarrista Leo Nocentelli), Etta James demuestra que, con más de cuarenta años de carrera, aún puede ostentar con todo orgullo el título de matriarca del blues.

l’església contra el rock maligne

La notícia saltava als diaris fa pocs dies: el Vaticà no en té prou amb els habituals set pecats capitals, i ha decidit adaptar-se als nous temps ampliant-ne la llista. Així, ara hi ha noves formes de pecar com la contaminació ambiental, la manipulació genètica, l’acumulació excessiva de riqueses i el consum i tràfic de drogues.

Naturalment, és una mostra més del caràcter encartonat de l’actual papa Benet XVI, un personatge que, a diferència de Joan Pau II, té poca simpatia per la cultura pop i idees retrògrades sobre el rock.

Que Joan Pau II era un papa mediàtic no ho dubta ningú. Fins i tot el seu enterrament va convertir-se en un espectacle televisiu. I no oblidem els seus viatges arreu del món, organitzats amb una logística pròpia de l'enèsima última gira dels Rolling Stones. Deixant de banda les seves discutibles opinions sobre alguns temes, si alguna cosa se li ha de reconèixer a Karol Wojtyla és el seu apropament a la cultura pop.

El 1997 va convidar Bob Dylan a actuar per a ell durant el Congrés Eucarístic Mundial (al vídeo superior). Dos anys després, es va reunir amb Bono per discutir sobre el Jubileu 2000. El cantant dels U2 va declarar després que Joan Pau II era "el primer pontífex funky". Com a resultat de la trobada, el 2000 Bono va participar, juntament amb Eurythmics i Lou Reed, en un concert a Roma per demanar la reducció del deute mundial.

A més, Wojtyla organitzava cada any els concerts benèfics de Nadal al Vaticà, pels quals van passar artistes com B.B. King, Ricky Martin o Jewel. I el 2004, el papa va rebre un grup de ballarins de break del seu país natal, Polònia (al vídeo inferior).

Això sí, no tots els artistes veien Joan Pau II de la mateixa manera. El 1992, Sinead O'Connor va provocar un escàndol quan va estripar una foto del papa en el programa Saturday Night Live. I el 2003, durant el concert de Nadal, Lauryn Hill va llegir un comunicat contra els bisbes nord-americans acusats d'abusos.

Sigui com sigui, a Joan Pau II li agradaven el pop i el rock. Tot el contrari del seu successor, Benet XVI, enemic declarat de la música moderna.

En un article publicat l'1 de maig de 2005 a Variety, Nick Vivarelli començava amb aquesta frase: "Tot i que el papa Benet XVI ha estat comparat a Darth Vader pels catòlics liberals, l'associació del nou pontífex amb la indústria de l'espectacle aparentment s'atura aquí." El periodista descobria que Joseph Ratzinger no connectava amb la cultura pop i apuntava que al llarg de la seva època com a cardenal havia descrit el rock com un "vehicle contrari a la religió".

El 2005, pocs dies després del seu nomenament, diversos mitjans en línia van reproduir unes esgarrifoses paraules pronunciades per Ratzinger el 22 de novembre del 1994, durant una missa a l'església de San Carlo de Roma: "El rock dur ha de ser purificat de missatges diabòlics."

I és que, el 2000, en el seu llibre L'esperit de la litúrgia, en el capítol Música i litúrgia, el llavors cardenal Ratzinger arribava a dir el següent: "D'una banda, hi ha la música popular, que ja no és entesa per la gent en el seu antic sentit. S'adreça al fenomen de masses, es produeix de forma industrial i en darrera instància s'ha de descriure com un culte de la banalitat. El rock, d'altra banda, és l'expressió de les passions elementals, i als festivals de rock assoleix un caràcter de culte, una forma de culte oposada, de fet, al culte cristià. Les persones s'alliberen d'elles mateixes, per dir-ho d'alguna manera, amb l'experiència de formar part d'una multitud i pel xoc emocional del ritme, el soroll i els efectes especials de llum."

Fins aquí, els fets comprovables: són paraules escrites per l'actual pontífex i no les pot negar ningú. Ara bé, a alguns fòrums d'internet s'ha arribat a dir, a més, que el 1996 va advertir que el heavy era un instrument del dimoni i fins i tot, com un servei a la humanitat, va fer una llista dels grups de rock més nocius: Pink Floyd, Rolling Stones, Queen, Led Zeppelin, Black Sabbath, Beatles, Alice Cooper, AC/DC i The Eagles.

el museu en obres, i el Tardà desemmascarat

No porto ni tres mesos amb aquest bloc, i ja m’estic plantejant fer canvis. Sí, ja sé que el que més importa en una pàgina o en un bloc és el contingut i no l’estètica (almenys això és el que penso que hauria de ser), però després de treballar-hi gairebé cada dia ja començo a cansar-me de veure sempre el mateix.

Però com això és una cosa que porta molt de temps (sobre tot si vull canviar la capçalera i altres elements gràfics), he començat amb les petites coses. D’entrada, he eliminat la llarga columna d’etiquetes de comentaris, perquè no servia de gaire cosa. I d’altra banda, he redistribuït la llarga llista d’enllaços per categories temàtiques: cinema i televisió, literatura, filies i fòbies, música, blocs amics, etc.

El que passa és que, seguint amb la conya del nom del bloc, he agrupat els links sota títols relacionats amb el que es troba a la web d’un museu, com ara “amics del museu”, “exposicions”, “publicacions” i altres. Suposo que sereu prou hàbils com per descobrir a què correspon cada cosa.

Un últim incís. Algunes persones m’han preguntat si el nom d’aquest bloc té alguna relació amb el Jordi Tardá. Doncs sí, pretén ser una crítica al seu futur Museu del Rock, per demostrar que qualsevol pot tenir el seu museu personal, sense haver-se gastat fortunes en comprar ampolles de whisky d’on suposadament ha mamat Mick Jagger o vàters on suposadament ha cagat el John Lennon.

Per cert, parlant del senyor Paraula de Stone i la seva relació amb el grup geriàtric, vull recordar el que per a mi va ser un moment revelador: el dia que va ser desemmascarat públicament... pels propis Rollings!!!! L’11 de setembre de 2005, El País Semanal publicava una entrevista de Diego A. Manrique amb Mick Jagger. L’article incloïa aquest gran moment:

“El entrevistador está a punto de revertir al (reprimido) papel de fan maravillado y pedirle, por ejemplo, que autografíe la botella de Perrier que acaba de vaciar, como reliquia del encuentro.

Por España circula una exposición llamada ‘The Rolling Stones. 40 años’, con objetos de la colección de Jordi Tardà.

¿Quién? [Se le explica: un fan fatal de los Rolling Stones]. ¿Qué tipo de objetos?

Cosas suyas, una tarjeta de crédito caducada. O una lata de cerveza que supuestamente tocó sus labios…

[Risas]. No es ésa la inmortalidad que uno desearía. ¿De verdad que la gente paga dinero por ver en una vitrina una cerveza que yo bebí?

Bueno, era una exposición de entrada gratuita, en un centro cultural…

[Sarcasmo]. ¿Eso se considera cultura en Espanya?”

Bé, suposo que no cal afegir res més.

el diari que no es venia als quioscos

Retorn al passat. El 1990, després de l'etapa a l'AVUI, la meva següent aventura professional també seria un diari. Però no un diari qualsevol, no. Avui dia, tothom està acostumat a que uns paios reparteixin premsa al carrer. Però fa 18 anys, no.

Malauradament, els creadors de LAS NOTICIAS (així es deia l’invent) es van equivocar. L’idea era fer un diari popular – tirant a sensacionalista – amb una particularitat: no es venia als quioscos, sinó que d’això s’encarregava una brigada de venedors al carrer. Però el projecte es va trobar amb dos problemes: un, el perfil dels venedors no era el dels polits repartidors dels actuals (i gratuïts) ADN, Què! o Metro, sinó que semblava el resultat d’un càsting per a una pel•lícula de Santiago Segura, entre ionquis i delinqüents acabats de sortir de la Model. I dos, es va trobar amb l’oposició i el boicot de la màfia dels quiosquers de Barcelona, indignats perquè el diari no el podien vendre ells (una actitud curiosa, tenint en compte que ells venen de tot, de tabac a piles, de DVD a bonolotos).

Per culpa d’aquests problemes, Las Noticias va durar uns quatre mesos, i va acabar amb un conflicte laboral impressionant, perquè ens devien els darrers mesos de sou. A més, els venedors ambulants es van rebotar i van provocar alguns aldarulls, amb llançaments d’ous inclosos contra els periodistes.

Com vaig anar a parar a un projecte com aquest? Doncs novament de la mà del meu àngel protector professionalment parlant, S.R., el meu antic cap de l’AVUI que després de sortir del diari català va anar a petar a Las Noticias.

Tot i que se suposa que havia de ser un diari sensacionalista, els qui hi treballàvem vam fer un producte molt més digne que alguns d’aquests que es reparteixen de franc avui dia. Això sí, el format del diari era curiós: primer, tenia l’avantatge que els mateixos redactors fèiem les maquetes de les nostres pàgines – bé, les adaptaven a unes plantilles ja elaborades que simplement havíem d’escollir.

Després, tenia la particularitat que la majoria de titulars eren d’una sola línia: això obligava a trencar-se el cap amb frases que gairebé eren eslògans publicitaris, una situació amb la qual vaig aprendre molt. Així per exemple, recordo que vaig titular una entrevista amb Azúcar Moreno amb la frase “Chicas Prince”, perquè elles confessaven que haurien volgut treballat amb el músic de Minneapolis. Però el millor de tot del diari era el que en conya anomenaven com “l’editorial”. I és que, en lloc d’un article d’opinió sobre un tema d’actualitat, consistia en una foto d’una tia en boles amb un peu de foto enginyós escrit pel director, en la línia dels diaris sensacionalistes anglesos.

A Las Noticias, i dins de la Secció d’Espectacles i Ràdio i Televisió, vaig exercir de redactor i crític musical. I com era un diari popular, vaig fer tota mena d’entrevistes, amb personatges del pop i el rock, però també amb El Fary, Joaquín Sabina o Las Xoxonees. També vaig cobrir grans concerts com els de Prince, Madonna i els Rolling Stones. Però sense dubte, una de les millors experiències va ser com enviat especial a la darrera edició del festival Ibiza’92, un pessebre del promotor Pino Sagliocco que durant un parell de dies reunia a diversos artistes en un festival a una macrodiscoteca d’Eivissa, la famosa Ku. Això sí, la majoria actuaven en playback.

Aquell any, el cartell reunia personatges tant diversos com el mític Ryuichi Sakamoto, Los Ronaldos, Ian McCulloch (d’Echo & The Bunnymen), Adamski, Ramoncín o Brigitte Nielsen, coneguda per ser l’ex de Sylvester Stallone. Amb aquesta experiència també vaig entendre perquè Televisió Espanyola va arrossegar dèficits durant molts anys: el festival estava patrocinat per TVE i en tenia l’exclusiva dels drets d’emissió, i va convidar els mitjans perquè ho cobrissin.

Però no només va convidar crítics musicals, sinó també de televisió. I no cal dir que et tractaven a cos de rei: a més de estar allotjats en un cèntric hotel de luxe d’Eivissa i de tenir tots els àpats pagats als restaurants que ens venien de gust, teníem a la nostra disposició una furgoneta per anar on volguéssim. Així, vam poder anar a la platja de dia i al festivals de nit. Un dels dies més surrealistes va ser quan vam anar a una cala de Portinatx: el fet de veure el prestigiós i desaparegut crític televisiu de La Vanguardia Josep Maria Baget totalment vestit a la platja és un record inesborrable.

Però pels problemes que ja he explicat Las Noticias va arribar a la seva fi. Després començaria una altra etapa encara més interessant i intensa... Sputnik. Però això és una història molt més llarga.

el dia que vaig conèixer Willy

Gràcies a una d’aquestes ànimes caritatives que pengen novetats discogràfiques a la xarxa, m’acabo de baixar Pistola, el nou àlbum de Willy DeVille. Si, ja sé que no hauria de fer aquestes coses, que diuen que descarregar-se arxius d’internet és il·legal, que et pots quedar cec, etc. Sóc un nen dolent, ja em confessaré a la conferència episcopal.

Un incís: sempre he estat un fetitxista de la música i del seu suport. Ja em va costar molts anys superar el trauma de passar dels discos (allò sí que eren portades!!) als CD i les seves microscòpiques caràtules, però al final ho vaig fer (i no sóc un d’aquells puristes del so que diuen que com el vinil no hi ha res, tot i que encara conservo una bona quantitat d’elapés).

Fins fa poc, també era dels que deien que mai no es descarregarien cap disc d’internet, però no per qüestions ètiques ni morals, sinó perquè m’agrada tenir els CD originals amb les seves lletres i els seus crèdits (encara que necessiti una lupa), i perquè no volia arriscar-me a compartir arxius amb sistemes tipus eMule i similars. Però des que he descobert els blocs amics que pengen discos a rapidshare, i com darrerament he de controlar les despeses, em baixo molt material. Ho sento, SGAE i companyia. Crec que al llarg de la meva vida ja m’he gastat més en discos que cent persones normals, així que aquest pecadet se’m pot perdonar.

Però tornem a Willy DeVille. La foto de sota ens la van fer a l'Hotel Palace de Madrid fa alguns anys. Atenció!!! Que ningú pensi que vaig pel món com el Jordi Tardà perdent el cul per sortir retratat al costat dels famosos.... només ho faig en ocasions molt especials. Aquí, a més, el cantant nord-americà va agafar el seu barret i me’l va posar... amb uns resultats més aviat ridículs, tot s’ha de dir.

Sé que molts creuen que Willy és un fracassat, un perdedor i que musicalment ja ho ha dit tot... que n’estan, d’equivocats! Clar, l’ataquen per ionqui, per conducta desordenada i no sé quantes coses més... el que estigui lliure de pecat que aixequi la mà...

A diferència d'altres artistes multimilionaris però patètics (sí, estic parlant dels Rolling Stones), Willy ha envellit amb dignitat: ell mateix ha dit que vol fer com Muddy Waters, actuant en la tercera edat. I segur que no farà el ridícul, perquè la seva veu està millor que mai, el seu repertori és més encertat que mai (grans versions de blues) i, com els músics de debò (Prince és un altre exemple), mai interpreta una cançó de la mateixa manera, les reconstrueix de mil i una formes, amb mil i un formats musicals.

L'entrevista amb DeVille a Madrid va ser d'allò més amena: en aquesta època vivia a New Orleans, i parlar amb ell va ser un plaer, ja que les seves respostes eren torrencials explicacions sobre la història de la música. Per posar un símil, era com intentar entrevistar Pepe Rubianes: el qüestionari no servia de res perquè et parlava de qualssevol altra cosa, això sí, sempre amb molt de sentit.

Sí senyor, perquè Willy és un músic que sap de música: només per escoltar la seva demolidora crítica dels Beatles i el pop anglès dels 60 i com van acabar amb els estudis de New Orleans i van dur als músics negres a l'atur i al rhythm & blues a l'oblit, va valer la pena.

L’experiència va tenir un al·licient especial: jo estava (i estic) fascinat per la música i la cultura de New Orleans, i vaig poder compartir la meva passió amb algú que hi vivia. En un altre moment ja ho explicaré, però quan vaig anar a la ciutat de Louisiana em vaig fer una foto davant del bar Lafitte que apareix a la portada del disc Loup Garou de Willy.

Recordo que, com faig en les entrevistes especials amb personatges als quals admiro, li vaig dur un regal: un elapé (no CD) d'un mariachi anomenat Las Águilas de Chapala (acabava de gravar la seva versió de Hey Joe). En anteriors ocasions, vaig regalar un single de Nat King Cole “canta en espanyol” a la seva filla Natalie Cole, i un CD de Negu Gorriak a Public Enemy.

En fi, que amb personatges com Willy dóna gust treballar! Llàstima que el realitzador de Sputnik es carregués després el muntatge de l’entrevista. Però això ja ho explicaré en un altre moment.

el perquè de tot plegat

I com va començar tot? Com vaig caure en el perniciós món del rock, quan podria haver-me dedicat a una cosa molt més productiva (econòmicament parlant) i reconeguda? A diferència d’altres nens que de petits tenen molt clar el que volen ser de grans – bomber, policia, astronauta, o torero com l’Albert Pla – jo no sabia que faria per guanyar-me la vida, no en tenia ni la més remota idea. Això sí, només tenia clara una cosa: m’agradava molt escriure, sempre treia les millors notes a literatura, llengua i assignatures similars. I a més, sabia que ho feia bé.

Des d’un punt de vista musical, tenia uns gustos peculiars. Mentre els meus companys d’EGB i BUP escoltaven els Rolling Stones, Pink Floyd i vells per l’estil, jo em vaig decantar pel rockabilly i el country en un primer moment. Després vindria la fase del jazz, especialment útil per a traduir La conjuración de Catilina. I un dia, vaig descobrir el hip hop (estem parlant de finals dels 70) de la mà de Sugarhill Gang i el Rapper’s Delight primer, i Grandmaster Flash & The Furious Five després. En aquella època, ningú no donava un duro pel rap, i es considerava com la moda efímera de l’època, amb un parell d’anys de caducitat com a molt. També per aquells temps vaig descobrir l’artista que més he admirat (tot i les darreres decepcions): Prince.

Malgrat tot, la música no formava una part important de la meva vida. M’agradava, però com a qualsevol persona. El que sí m’apassionava era el cinema, i vaig començar a tenir clar que m’agradaria convertir-me en crític de cinema. En aquella època, l’únic lloc on s’estudiava alguna assignatura relacionada amb el cinema era la facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma. Així que quan el temps d’escollir una carrera va arribar, vaig triar periodisme, perquè al menys reunia les meves dues passions: escriure i el cinema.

I ara, un parell de consells: si creus que escrius bé, no estudiïs periodisme, perquè no aprendràs res, al contrari, el més probable és que et fotis una empanada mental amb les bajanades que t’explicaran. Fes una altra carrera, sempre podràs escriure. I molts preguntaran: i el títol? El títol serveix menys que una etiqueta d’Anís del Mono, en un panorama com l’actual en el què qualsevol garrulo escriu en una revista o surt per la tele o la ràdio, sense tenir-ne ni fava.

I ara bé el segon consell: si no saps escriure, no perdis el temps, a la carrera de periodisme no te n’ensenyaran. Això és un talent innat: o el tens, o no el tens. No és com anar al gimnàs i matxacar-se amb les peses, per veure com després d’alguns mesos apareixen músculs que no sabies que tenies. No, oblida-te’n i millor entra a un reality show: així després podràs presentar un programa de tele o escriure a revistes sense haver passat per la universitat. Que no saps escriure? És igual, algun negre ho farà per tu.