vampirs, Louisiana i Anna Paquin, mescla explosiva

Una de les millors sèries de la temporada... i dels darrers temps, perquè enganyar-vos, és True Blood. El seu creador és Alan Ball (responsable de la també excel·lent A dos metros bajo tierra) i es basa en la sèrie de novel·les escrites per Charlaine Harris.

I de què va True Blood? Doncs planteja una curiosa situació: els vampirs han "sortit de l’armari" i gràcies a una beguda de sang artificial fabricada pels japonesos (Tru Blood) conviuen amb els humans i fins i tot reclamen els seus drets com a ciutadans.

L’acció d’aquesta sèrie del canal HBO transcorre a Bon Temps, un poble fictici de Louisiana, i se centra en la relació entre Sookie Stackhouse, una cambrera de bar que pot llegir els pensaments dels altres, i un vampir amb aspecte a mig camí entre Jon Bon Jovi i Trent Reznor.

I per què m’apassiona True Blood? Per diversos motius: el primer, la protagonista, l’esplèndida Anna Paquin, una actriu a qui vam començar veient en papers infantils i que s’ha convertit en una dona d’una forta càrrega sexual... i més en una sèrie on –per la calor que se suposa fa a Louisiana- llueix unes minifaldilles i uns minivestits espectaculars i, a sobre, té somnis eròtics amb el seu estimat vampir. A més, treballa de cambrera en un típic bar de l’Amèrica profunda, i l’ambient que descriu (les seves companyes de feina, els clients), també és molt interessant.

Segon motiu: l’escenari. Com he explicat, True Blood està ambientada en un poble fictici de Louisiana. I no cal recordar que Nova Orleans és una de les ciutats on més tradició vampírica hi ha... i si no, que li preguntin a l’escriptora Anne Rice. Aquest escenari de bars de carretera, bayous, esglésies fonamentalistes i cossos suats per la xafogor és irrepetible.

Tercer motiu: els títols de crèdit i la cançó que els acompanya, I Wanna Do Bad Things With You de Jace Everett, sospitosament similar al Baby Did A Bad Bad Thing de Chris Isaak, com podreu comprovar més endavant. Però és igual, continua sent una cançó brillant, reforçada per unes imatges impactants. Per extensió, tota la música que sona a la sèrie, per a un amant de les arrels nord-americanes com jo, és impressionant: CC Adcock, Robbie Fulks, Southern Culture On The Skids, Lucinda Williams, Eleni Mandell, Wilco, Allen Toussaint... Fa falta que segueixi?

Quart motiu: l’enginyosa campanya publicitària per presentar la sèrie, que inclou la creació de webs com el blog BloodCopy, on els vampirs s’expressen lliurament, el de l’American Vampire League (l’associació que els aplega), el de Lovebitten (un lloc de cites entre humans i vampirs), o el de la beguda de sang sintètica Tru Blood. Aquí podeu veure un dels anuncis:

Cinquè motiu: els personatges secundaris, des del germà de Sookie (Jason), un tarugo que es passa el dia cardant, a la seva amiga afroamericana Tara, una noia amb un caràcter molt particular.

Segurament, em passaria molta més estona parlant de per què m’agrada True Blood. En qualsevol cas, és una altra prova que la veritable qualitat ja no es troba als cinemes, sinó a la televisió... això sí, de pagament.