16/2/09

un altre funcionari del periodisme musical

Diverses vegades des d’aquest blog he criticat alguns mitjans de comunicació per coses que han escrit, errades que han comès o oblits imperdonables. No m’agrada especialment assenyalar als altres, i menys encara si són "companys" de professió. Però és que a vegades no me’n puc estar.

El cas més recent va ser ahir. Com qualsevol diumenge, llegia tranquil·lament els diaris i quan vaig arribar a La Vanguardia, concretament a la pàgina 48 de la secció de cultura, per poc m’agafa un atac.

Els lectors habituals d’aquest diari sabran de què parlo: és la pàgina on cada diumenge l’Esteban Linés fa crítiques de discos. Vaig quedar bocabadat quan vaig llegit el seu comentari del disc Hold Time de M. Ward, del qual parlava fa pocs dies. Deia el següent:

"Matt Ward es un tipo de Portland que va pagado de sí mismo. Trabaja una geografía hipertrillada, agotada desde el inicio, y ya parece extenuado antes de salir a la luz. Con lo que propone Ward nos vamos directamente al sol, ver un canal de videoclips y procurar no molestar al prójimo. Ward no deja de ser un protocolario funcionario de la música, de la canción norteamericana, que en estos momentos de crisis comienzan a convertirse en una marca estilística. Formalmente atractivo, esencialmente hueco".

Bé, a part de ser una crítica nefasta, vaig formular un seguit d’hipòtesis:

a) L’Esteban Linés senzillament no s’ha escoltat el disc.
b) L’Esteban Linés viu en un altre planeta.
c) L’Esteban Linés no té cap mena de sensibilitat.
d) L’Esteban Linés no en té ni idea de música.

Agafeu l’opció que vulgueu. Per a mi totes són vàlides.

Per tant, aplicaria la seva fòrmula per descriure’l. Tan sols canviar el nom i alguna paraula:

"Esteban Linés es un tipo de Barcelona que va pagado de sí mismo. Trabaja una geografía hipertrillada, agotada desde el inicio, y ya parece extenuado antes de salir a la luz. Con lo que propone Linés nos vamos directamente al sol, ver un canal de videoclips y procurar no molestar al prójimo. Linés no deja de ser un protocolario funcionario del periodismo, de la crítica musical, que en estos momentos de crisis comienzan a convertirse en una marca estilística. Formalmente atractivo, esencialmente hueco".

Crisi? Aquesta és la veritable crisi, que els mitjans de comunicació tinguin en nòmina personatges com aquest.

1 comentari:

Juan Manuel ha dit...

Me acaba de dar una taquicardia leyendo esa reseña. M. Ward es Dios.