Concebut de nou com un "family affair" -és a dir, envoltada de familiars (el seu pare) i amics (les veus de Mariee Sioux i Alina Hardin, el banjo de Matt Bauer)–, en el seu nou lliurament Alela fila encara més prim i ens fascina encara més. Si ja funcionava en format auster, nu i domèstic, amb una major instrumentació –que també inclou violí, bateria i pedal steel– i uns acurats arranjaments, només podia créixer i caure en una eficaç redundància, a l'embellir unes cançons que serien belles encara que les cantés a la dutxa. No és que el seu anterior àlbum fos difícil d'escoltar, però és innegable que aquesta aproximació li obrirà portes a nous públics.
Tampoc ens enganyem: qui s'esperi una superproducció a l’estil d’Owen Bradley quedarà decebut. Aquí el que conten són els detalls, no les exhibicions virtuoses: la pedal steel en el country-folk de Dry Grass & Shadows i To Be Still, el violí a White As Diamonds i Take Us Back, les harmonies vocals en el duet amb Michael Hurley a Age Old Blue, les percussions de My Brambles, els punteigs de guitarra elèctrica a Every Path, el banjo a Tatted Lace i els càntics de sirena en els coros de The Ocean.
No cal dir que la veu és l'actiu més important d’Alela, al costat del seu talent com a compositora. I més enllà d'arranjaments i instrumentació, això és el que ens queda. Des de la portada, la musa ens observa amb els seus ulls marrons i els seus llavis carnosos, com un avís: "em ficaré en els vostres cors i m’hi quedaré per a sempre". Es pot ser més perfecta?
Aquí podeu veure White As Diamonds, una de les noves cançons d’Alela:
1 comentari:
Hola Miquel, m'ha agradat la Alela, tot i així crec que deu una part molt important d'una cantant semi-oblidada que em va descobrir el Devendra i que el Dylan la tenia en gran respecte, i que va morir a la miseria més absoluta fà uns anys, i que finalment t'aconsello "fervorosament" Karen Dalton.
Salut
Publica un comentari a l'entrada