La síndrome Lisa Simpson

Evelyn Morris, àlies Pikelet (a la foto superior), apareix en escena abillada per a matar, amb un castíssim vestit que dissimula les seves escasses corbes i els cabells agafats amb clips, com si fos la seva àvia. I això no és tot: enlletgeix el seu (poc agraciat) rostre amb unes ulleres horribles, lluny del renascut glamour de les robustes Ray-Ban Wayfarer que avui dia triomfen entre totes les noies maques a la moda, Scarlett al capdavant.

La cantautora australiana és el prototip de la marginada de la classe, l’empollona menyspreada per les guapes animadores i a qui ningú no convida per a anar a ballar a la festa de graduació, la bestiola rara que es refugia en les seves estranyes aficions. No obstant això, el seu talent musical l'ha convertida en una petita heroïna entre la parròquia indie.

Aquest curiós fenomen, al qual podríem batejar com la Síndrome Lisa Simpson –recordem, la nena intel·ligent enfrontada a les convencions socials i virtuosa del saxo- és una realitat: aquells que tradicionalment són considerats els freaks o els nerds de l'institut, de qui tots se’n riuen per la seva forma de vestir, el seu físic i els seus costums, són ara lloats per una escena musical indie que enarbora la bandera del lletgisme.

Un dels seus principals trets –la seva tendència a mantenir-se aïllats- marca també la seva proposta musical: molts d'ells són solistes (davant la impossibilitat de reunir un grup, la tecnologia els permet utilitzar pedals loop per anar gravant diferents instruments, convertits en moderns homes o dones orquestra).

Atenció, abans que se m'acusi de masclista, cal recordar que aquesta síndrome no solament s'estén entre les noies: també hi ha grups o artistes masculins que compleixen aquestes característiques, els típics pagafantas que no es mengen una rosca, els quals reben els capons dels esportistes i guaperas de torn. A Catalunya, sense anar més lluny, tenim als ploramiques de Manos de Topo. Quina noia amb dos dits de front sortiria amb una colla de perdedors com aquests? I no obstant això, triomfen en l'univers indie.

És clar, en aquesta teoria hi ha excepcions: no tots/es els/les nois/es indie són callos. Aquí està, per exemple, l’Alela Diane (això sí, prou té amb aguantar a l’impresentable notes que té com maromo, el baixista de la seva banda; aquells qui la van veure en el Primavera Sound sabran a qui em refereixo… sí, aquell individu que es movia com el Joan Fortuny de la Dharma quan toca el flabiol o el que sigui que toca).

Però aquest fenomen planteja un dubte inquietant: en una societat tan marcada per la imatge com l'actual, en la qual qualsevol maco/a triomfa encara que ofereixi una merda punxada en un pal, artistes veterans que avui són considerats de primera categoria, potser si sorgissin ara es veurien relegats a l'escena indie pels seus caretos poc convencionals, allunyats dels valors estètics en voga. Penso per exemple en Leonard Cohen, en Tom Waits… haurien arribat tan lluny, o s'haguessin quedat en els llimbs dels petits locals, els enregistraments autoeditades i el boca-orella?

Per cert, si teniu curiositat en veure com sona Pikelet, aquí la teniu amb la cançó Bug In Mouth: