Per als qui no el coneixen, el seu nou disc The Excitement Plan hauria de ser un toc d'atenció. Gravat en directe en l'estudi en només dos dies i mig, amb l'únic acompanyament acústic de, ves per on, Jim Keltner a la bateria, Greg Leisz a la pedal steel i dobro i Don Was al contrabaix (a més de produir l'àlbum), el nou treball del cantautor de Portland el situa a l'altura dels més grans. Algú ha dit John Hiatt? Lyle Lovett, he escoltat per aquí?
Snider ofereix una col·lecció de cançons personals, basades en experiències pròpies i en personatges que ha conegut, juntament amb comentaris socials i consells per als temps de crisis (el “excitement plan” que titula el disc). I ho fa de la millor forma que sap: desplegant el seu coneixement de tots els pals típicament ianquis.
Si bé és cert que predomina el country-blues –des de l'auster Slim Chance fins al rotund Good Fortune amb factura de clàssic, passant pel gairebé rapejat a l’estil de G. Love d’America’s Favorite Pastime i aquests Doll Face i The Last Laugh que no tenen res a envejar a l’abans citat Lovett–, Todd es mou amb soltesa pel country-rock (Green Castle Blues), l'èpica reivindicativa a la manera d’un Steve Earle (Bring’ Em Home) i les picades d'ullet retro (Barefoot Champagne). I de regal, ens obsequia amb Don’t Tempt Me, un arrossegat honky tonk amb piano boogie a duo amb la mítica Loretta Lynn. No sé si el “pla d'entusiasme” funcionarà o no, però el disc és tot un encert.
Aquí tenim Snider interpretant America’s Favorite Pastime per Don Was a l’habitació d’un hotel.
I aquí amb el seu primer èxit Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues, on s’aprecia el seu sentit de l’humor amb un monòleg previ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada