23/9/12
MICROCRÍTICA: geoff muldaur
28/7/12
el inglés que parecía yanqui: Hugh Laurie
Y llegamos al talento del propio Laurie: en este homenaje al blues de Nueva Orleans se muestra como un pianista impresionante, especialmente en sus recreaciones de St. James Infirmary, Buddy Bolden's Blues, Swanee River y Tipitina. Como cantante es más discreto; aun así, supera con nota el slow acústico Six Cold Feet, se apaña como crooner jazz en Winin' Boy Blues y se sumerge en los pantanos con The Whale Has Swallowed Me. Hasta el momento, Hugh Laurie nos había convencido como actor; tras este disco, nos ha encandilado como músico.
Y aquí podéis ver un reportaje sobre la grabación de Let Them Talk:
1/11/09
el pla d'entusiasme de Todd Snider
Podria ser un membre ressagat d'aquella generació dels nous tradicionalistes (Dwight Yoakam, Randy Travis, Lyle Lovett…) que tantes alegries –i obres mestres– va proporcionar-nos als amants de les arrels nord-americanes. Però no, a Todd Snider el distingeix el seu caràcter irònic i el seu sentit de l'humor, des d'aquell primer single Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues (94) amb referències a Nirvana, fins al recent EP Peace Queer (2008), una crítica col·lecció de cançons antibèl·liques amb el punt de mira enfocant George W. Bush.
Per als qui no el coneixen, el seu nou disc The Excitement Plan hauria de ser un toc d'atenció. Gravat en directe en l'estudi en només dos dies i mig, amb l'únic acompanyament acústic de, ves per on, Jim Keltner a la bateria, Greg Leisz a la pedal steel i dobro i Don Was al contrabaix (a més de produir l'àlbum), el nou treball del cantautor de Portland el situa a l'altura dels més grans. Algú ha dit John Hiatt? Lyle Lovett, he escoltat per aquí?
Snider ofereix una col·lecció de cançons personals, basades en experiències pròpies i en personatges que ha conegut, juntament amb comentaris socials i consells per als temps de crisis (el “excitement plan” que titula el disc). I ho fa de la millor forma que sap: desplegant el seu coneixement de tots els pals típicament ianquis.
Si bé és cert que predomina el country-blues –des de l'auster Slim Chance fins al rotund Good Fortune amb factura de clàssic, passant pel gairebé rapejat a l’estil de G. Love d’America’s Favorite Pastime i aquests Doll Face i The Last Laugh que no tenen res a envejar a l’abans citat Lovett–, Todd es mou amb soltesa pel country-rock (Green Castle Blues), l'èpica reivindicativa a la manera d’un Steve Earle (Bring’ Em Home) i les picades d'ullet retro (Barefoot Champagne). I de regal, ens obsequia amb Don’t Tempt Me, un arrossegat honky tonk amb piano boogie a duo amb la mítica Loretta Lynn. No sé si el “pla d'entusiasme” funcionarà o no, però el disc és tot un encert.
Aquí tenim Snider interpretant America’s Favorite Pastime per Don Was a l’habitació d’un hotel.
I aquí amb el seu primer èxit Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues, on s’aprecia el seu sentit de l’humor amb un monòleg previ.
19/2/08
la guerra civil de la parella segons Joe Henry
Comparar Joe Henry amb Waits és el recurs fàcil. Tots dos han begut de les mateixes fonts: els gèneres d'arrel Americana – country, folk, jazz, blues, soul - , el cançoner de Tin Pan Alley, el cabaret… Encara que hi ha una petita diferència: el segon no només ha begut, sinó que s'ha embriagat amb aquestes fonts, fins a arribar al deliri alcohòlic.
Henry representa tot l'oposat, el que hauria estat Waits si no s'hagués passat al costat fosc, si no hagués macerat la seva veu en licors d'alta graduació, si no s'hagués convertit en el penós protagonista de les seves pròpies cançons. I això es nota més en directe que en disc, com va demostrar en el cicle Caprichos de Apolo.
L'excusa era presentar el seu recent Civilians, un treball en el qual compta amb col·laboradors com Bill Frisell, Grez Leisz o Van Dyke Parks, i que en viu defensa acompanyat només pels magnífics Jay Bellerose (bateria) i David Piltch (contrabaix), ambdós també presents en els crèdits del CD. Aquesta mínima formació permet a Henry despullar les seves cançons i ressaltar la seva bellesa.
En un ambient intimista a la llum d'un piano il·luminat amb espelmes, alternant-lo amb un parell de guitarres acústiques, el cantant de Carolina del Nord va interpretar gran part del repertori de Civilians: l'atmosfera vodevilesca de Civilians, la lletania de Civil War, el rhythm & blues desdibuixat de Time Is A Lion, l'exercici d'inflexions soul de You Can’t Fail Me Now (escrita amb Loudon Wainwright III per al film Knocked Up), l'excelsa balada digna d'un Cole Porter I Will Write My Book (només amb guitarra, sense el gir ragtime que té en el disc), o aquell God Only Knows que va compondre per a Mavis Staples encara que ella va respondre amb un “I Don’t Think So”.
Henry també va abordar temes dels seus àlbums anteriors: de Tiny Voices (2003) va rescatar This Afternoon, Sold i Flag (escrita després de l’11-S, sobre “el perill de confondre patriotisme amb nacionalisme”); de Fuse (1999), Like She Was A Hammer i Fuse; i de Trampoline (1996), la cançó que li dóna títol. Però les sorpreses van arribar amb el record de Scar (2001): primer amb el Stop amb aires de tango que va escriure per al seu cunyada Madonna* (i que ella va convertir en Don’t Tell Me), i finalment, amb l’Edgar Bergen en el qual va incrustar un fragment de I’ve Got You Under My Skin.
Lluny d'etiquetes i estils, Joe Henry és més que un Tom Waits d'un univers paral·lel, i la seva música, carnosa com la de John Hiatt, Elvis Costello i T-Bone Burnett, posseeix la mateixa grandesa d'un Gershwin o un Porter, com un apassionat retrat de la vida on el polític es confon amb el personal, la guerra civil es desencadena en parella i la teva noia pot resultar, de vegades, tan aterridora com el teu país.
La llista sencera de cançons del concert:
Civilians Scare Me To Death
Civil War
Time Is A Lion
You Can’t Fail Me Now
This Afternoon
I Will Write My Book
Sold
Stop
Like She Was A Hammer
God Only Knows
Fuse
Trampoline
Flag
Edgar Bergen/I’ve Got You Under My Skin
Per a tots aquells que no poguéssiu anar al concert de l’Apolo, aquí podeu veure Joe Henry en una actuació del passat 12 de febrer al Paradiso d’Amsterdam, on pràcticament va interpretar el mateix repertori.


